La definició: «Fer present el Naixement per commoure»

Els quatre capítols anteriors han fet tot el que cal fer abans de definir, i no han definit. Han llegit el que es va voler la primera nit, han dit què li passa a qui té al davant una escena del Naixement, han recorregut capa per capa el món que va néixer d'allò, i han mesurat quant d'aquest món arriba a anomenar la paraula en les dues llengües que la tenen. L'única cosa que falta és la que tothom pregunta primer: què és això, dit en una frase que es pugui repetir.

L'ordre no ha estat una marrada. Una definició que s'enuncia al principi no es prova després: s'il·lustra, i l'assumpte és ple de definicions nascudes així. Aquesta arriba al final perquè cadascuna de les seves paraules té al darrere un capítol que l'ha establerta, i el lector pot anar a comprovar-ho. És la diferència entre una frase que se sosté sobre qui la signa i una que se sosté sobre el que la precedeix. Aquest Manual no té acadèmia ni decret que el respatlli, i no els necessita: té l'expedient a la vista.

Hi ha una cosa més que el capítol anterior va deixar establerta i que convé tenir present des de la primera línia, perquè explica per què aquesta definició no s'assembla a les que circulen. Les definicions heretades — les dels diccionaris, la del document que declara el pessebrisme patrimoni a Espanya— defineixen per l'objecte: per les figures, l'escenari i la temporada. I ho fan perquè el vocabulari amb què s'escriuen mira l'objecte: Krippenbau és «construcció de pessebres», presepistica és «art de construir i muntar», pessebrisme és «art de construir».¹ Qui defineix des d'aquí no s'equivoca; diu el que la seva paraula li deixa dir. Una definició pel propòsit ha de trencar aquest costum a consciència, i dir-ho.

El nom, primer

La definició comença anomenant la pràctica, i no pot escriure aquesta primera paraula sense haver-la triada. El capítol anterior va deixar preparada la decisió amb un expedient de sis punts i no la va prendre, perquè no és una decisió de mètode sinó d'autor.² Es pren aquí, i es pren amb l'expedient al davant.

Els sis punts, en una frase cadascun, perquè el lector no hagi de tornar enrere. U: en el diccionari de la llengua espanyola, belenismo porta la marca d'Espanya i pesebrismo no en porta cap. Dos: les altres cinc llengües del Manual anomenen l'objecte pel pessebre, no per la ciutat, i el llatí de la federació internacional va pel mateix camí. Tres: el senyal que dona l'evangelista és el pessebre. Quatre: la veu catalana va néixer marcada per una ciutat i avui és normativa sense marca — va fer fa un segle el camí que l'espanyola té pendent—. Cinc: el soroll està repartit: belén carrega amb l'embolic a la base, pesebrismo amb la prebenda en la derivada. Sis: quan en castellà es va haver d'anomenar per primera vegada qui fa això, es va triar l'arrel del pessebre, i la que avui es fa servir va arribar després.

Amb això al davant, la paraula amb què aquest Manual anomena la pràctica en castellà és belenismo. És una decisió d'Emili Solé, presa el 16 de setembre de 2026, i els motius que l'acompanyen són els que l'expedient permet donar; cap d'ells no converteix l'altra paraula en errònia.

El primer és el de Confuci, amb el qual s'obria el capítol anterior: el nom que la pràctica necessita per ser vista és el que la pràctica fa servir. Avui, en castellà, la paraula d'ús és belenismo: és la del diccionari des del 2014, la de la federació que agrupa les associacions des del 1963, la del títol de l'enciclopèdia oberta que qualsevol consulta, i la del reial decret que la declara patrimoni.³ Un manual que es proposa que la pràctica sigui compresa no guanya res començant per canviar-li el nom amb què la reconeixen els qui la practiquen.

El segon és que el soroll, com el capítol anterior va demostrar, és simètric: cap de les dues cases no és neta. Si el soroll no decideix, decideix l'ús; i l'ús està comptat.

El tercer és de la veu mateixa. Belenismo és una veu en -ismo, i aquesta veu fa una feina que la de l'objecte no pot fer — desambiguar—: belén a seques és la ciutat, l'escena, un nom de dona i un embolic; belenismo és una sola cosa. En això les dues arrels empaten, i l'empat deixa la decisió on era: en l'ús.

El que la decisió no fa, dit perquè no se li demani el que no promet. No esborra pesebrismo: la veu sense marca del diccionari, la que anomena el senyal de Lluc i la que l'ús va triar primer, continua sent paraula d'aquest Manual, i la seva versió espanyola la fa servir com el que és — l'altra veu de la mateixa pràctica, sense jerarquia—, com ja va deixar dit el capítol anterior en declarar el criteri amb què estan escrites les sis versions.⁴ Tampoc no decideix res per a les quatre llengües que no tenen paraula: una definició que no legisla l'ús aliè no pot començar legislant el nom aliè. En francès, anglès, alemany i italià la definició s'escriu sense subjecte — el món d'un art, el de…—, i s'entén igual; quina paraula adopti cadascuna d'aquestes llengües, si n'adopta cap, ho decidiran els seus parlants, i el capítol anterior va deixar anotat que l'anglès és, de les quatre, la porta més oberta per a un préstec.⁵ Aquest Manual no proposa la paraula internacional; proposa la definició, que és el que una paraula, quan arribi, haurà d'anomenar.

La definició

El pessebrisme és el món d'un art: el de fer present el Naixement per commoure. Comprèn les seves obres — en qualsevol mode: figures de qualsevol escala i material, persones, paper, llum, cant, poesia—, els qui les fan i els seus oficis, com es fan, la seva història, les seves tradicions i els qui les busquen.

El que és citable són sis paraules: fer present el Naixement per commoure. Una definició en desplaça una altra quan algú la pot dir de memòria, i aquesta frase es pot dir de memòria en les sis llengües d'aquest Manual. El que segueix els dos punts no és la definició: és la seva articulació, l'inventari del que la frase abasta, i hi és perquè ningú no pugui dir que la frase curta deixa fora alguna cosa que el capítol del món va posar a dins.

Convé notar de quina mena de frase es tracta, perquè no és una entrada de diccionari ni una categoria administrativa. Un diccionari identifica: dona el gènere i el just perquè qui trobi la paraula sàpiga de què se li parla, i ja s'ha dit que això no és un defecte sinó el seu ofici.⁶ Un expedient de patrimoni classifica: fica la pràctica en un calaix perquè se li pugui aplicar una llei. Aquesta frase fa una altra cosa: diu des de quina comprensió treballa aquest Manual, i ho diu de manera que cada paraula es pugui seguir enrere fins a la seva prova. És un criteri de pràctica. Qui la llegeixi sabrà què s'entén aquí per pessebrisme i podrà discutir-la paraula per paraula, que és exactament el que es vol.

I una observació sobre la seva forma, que no és casual. La definició té gènere pròxim i diferència específica, com mana la lògica de sempre: el gènere és art — més ben dit, el món d'un art—, i la diferència és el propòsit, fer present el Naixement per commoure. Les definicions heretades posen la diferència en l'objecte: en les figures, en l'escenari, en la data. Aquesta la posa en el per a què es fa. Tota la resta d'aquest capítol és la prova que aquesta elecció no és un gust sinó una necessitat: que la diferència per l'objecte falla en els seus propis casos, i la diferència pel propòsit els encerta tots amb menys paraules.

Paraula per paraula

Cada paraula de la frase té al darrere un capítol. Es recorren en ordre, i en cadascuna es diu què estableix, on està establert i què no diu.

«El pessebrisme és». El nom s'acaba de decidir. El que aquí importa és que la frase defineix la pràctica i no l'objecte: no diu «un pessebre és», diu «el pessebrisme és». El capítol anterior va provar que la llengua té una veu per a l'objecte i una altra per a la pràctica des de fa més d'un segle, i que definir la pràctica amb la definició de l'objecte és l'error d'origen de l'expedient espanyol — definir la música amb la definició del tango, en formulació d'aquest Manual—.⁷ La frase comença per la veu de la pràctica i no l'abandona.

«El món». No un gènere. El capítol del món ho va establir amb la noció de Howard Becker: un món de l'art és la xarxa de persones l'activitat cooperativa de les quals produeix les obres per les quals aquest món és conegut, i comprèn totes les persones les activitats de les quals són necessàries per a aquesta producció, no només els artistes.⁸ El paisatge i el retrat són classes d'obres; això té gent a dins: qui modela, qui reprodueix, qui pinta, qui vesteix, qui compon a casa, qui col·lecciona, qui estudia, qui divulga, qui ven, qui exposa, qui mira. I té calendari i costums: la nit de Nadal, les associacions, les exposicions, la sala de museu. Definir el pessebrisme com el món d'un art — i no com l'art a seques— és el que permet que la frase curta abasti tot això sense enumerar-ho, i que el mateix bloc en què es llegeix aquest capítol tingui matèria: si el pessebrisme fos només fer pessebres, no hi hauria de què escriure un bloc sencer sobre el seu món.

«D'un art». És l'única cosa que estava guanyada abans de començar, i no es regala. Tres acadèmies — l'espanyola, la catalana, la valenciana— obren la seva definició amb la mateixa paraula, art, i el capítol anterior ho va deixar reunit en una taula.⁹ Aquest Manual ho ha defensat, a més, pel seu compte, en el bloc de la composició: un pessebre està fet, un per un, d'escultura, pintura, composició, escenografia, il·luminació i història de l'art, i el que caldria explicar és com podria no ser art una pràctica els components de la qual són les belles arts.¹⁰ Aquí es recapitula i s'hi remet. El que la paraula art no diu — i convé dir-ho ja, perquè torna més avall— és que cada pessebre sigui una obra d'art reeixida: anomena una categoria, no en garanteix el resultat.

«El de fer present». És el verb, i és el que canvia tota la resta. Ve del primer capítol de la sèrie: Francesc va demanar memoriam agere, celebrar la memòria, amb el verb amb què el llatí de l'Església diu celebrar; i el segon capítol va trobar el gir exacte en castellà, en l'accepció litúrgica de conmemoración — «memoria que se hace», memòria que es fa— i en la diferència entre commemorar a distància i commemorar posant al davant el que s'honora.¹¹ Fer present és això: no recordar, no representar des de fora, sinó posar al davant. I és un verb de creació, no de col·locació. El capítol anterior va explicar per què aquest Manual no diu muntar ni posar: perquè anomenen només l'última operació i descriuen un adorn, i descrivint-lo com a adorn el converteixen en adorn.¹² Fer present anomena l'operació sencera — decidir què es fa present, amb quin fonament, en quin espai, amb quina llum, en quin mode— i deixa a dins tant qui modela l'original com qui compon l'escena a casa.

«El Naixement». Amb majúscula, i anomena el cicle sencer. Convé ser exacte, perquè el vocabulari d'aquest Manual distingeix el Naixement de Jesús en sentit estricte — l'escena del pessebre— de l'Anunciació, l'Adoració dels pastors, l'Adoració dels Mags, la Presentació, i anomena cicle del Naixement el conjunt d'escenes que les agrupa; amb aquest nom es titula el portal que les ordena.¹³ La definició fa servir la paraula en aquest segon sentit, el del cicle, i ho diu aquí perquè ningú no llegeixi la frase curta com si deixés fora l'Anunciació o la fugida a Egipte. El capítol del món ja ho havia fixat en descriure el primer nivell de l'obra: la representació del Naixement «i del seu cicle sencer, de l'Anunciació a la Presentació, i més enllà fins a l'Infant entre els doctors».¹⁴ Per això un Magnificat — que és el càntic de Maria del capítol 1 de Lluc, dins del cicle— cap a la frase sense forçar-la. I per això el que no és del cicle no hi cap: més avall, en parlar de què refutaria la definició, torna aquest punt.

«Per commoure». És la diferència específica, i és la paraula que té més feina al darrere. Ve de la cadena de quatre baules que el primer capítol va llegir en Celano i Bonaventura — mirar fins al fons, commoure's, despertar el que s'havia oblidat i deixar-lo imprès, entendre la pobresa d'aquell Infant— i del mecanisme que el segon capítol va trobar a Emmaús: els deixebles no es commouen en veure Jesús, es commouen en reconèixer-lo, i reconèixer és ajuntar el que es veu amb el que ja se sabia.¹⁵ Commoure, doncs, no és aquí produir una emoció qualsevol ni afegir-la amb signes: és el que passa quan el que es posa al davant es reconeix, i ja s'ha dit en aquest Manual que l'emoció es dedueix de l'argument, no s'hi afegeix.¹⁶ La paraula es tria, a més, perquè porta a dins el que Celano va posar en tres estacions — els ulls del cos, el cor, la ment— sense haver d'anomenar-les: commoure és moure amb, moure alhora el que se sent i el que s'entén, i viatja a les sis llengües sense nota — conmover, émouvoir, to move, rühren, commuovere—. S'ha preferit «commoure» a «commoure l'ànim», que és la paraula de Celano per a l'estat de la gent a Greccio — exsultantibus animis—, perquè commoure porta l'ànim a dins i la frase curta no necessita res més; ànim queda per al text, on Celano el posa.¹⁷

I hi ha una conseqüència d'aquesta paraula que és la que més costa de veure i la que més importa: defineix el propòsit pel seu efecte en qui mira, no pel que fa qui fa. La definició heretada mira l'obra — figures, escenari, data—; aquesta mira el qui és al davant. I això és el que permet comprovar-la: es comprova per l'efecte que busca, i aquest efecte té un temps propi. El segon capítol en va dir el tercer temps — el de després, quan el que s'ha vist o sentit torna sense ser al davant i la ment hi dona voltes—, i és l'únic dels tres que Francesc va voler: no que la gent veiés un pessebre, sinó que l'Infant oblidat quedés impressus memoriae diligenti.¹⁸ Aquest temps el comparteixen els tres modes de fer present que el capítol del món va distingir — en l'espai, en el temps, en la paraula—: una escena, una música i un poema difereixen en qui posa el temps davant de l'obra — l'observador en l'escena, l'autor en la música—, i no difereixen en res en el temps de després.¹⁹ Per això la definició pel propòsit abasta la música sense forçar Francesc, que va dir ulls: no hi entra per les seves paraules, hi entra pel que Celano i Bonaventura diuen que va passar, i això passa igual davant d'un pessebre que escoltant un càntic.

«Comprèn les seves obres — en qualsevol mode…—». El que segueix els dos punts és l'inventari del capítol del món, i aquí només s'anota quina paraula correspon a quina capa. Les seves obres: en dos nivells, la representació del Naixement en qualsevol tècnica i l'escena, que no existeix sense figures.¹⁴ En qualsevol mode: figures de qualsevol escala i material, persones, paper, llum, cant, poesia: els sis modes situats sense jerarquia; s'enumeren tots sis perquè ningú no llegeixi «figures» on la frase diu «obres».²⁰ Els qui les fan i els seus oficis: la cadena de gent, i amb ella l'autoria — qui modela o talla l'original fa escultura, amb autoria, en sigui conscient o no— i els oficis que la segueixen: reproduir, policromar, vestir, construir l'escenografia, il·luminar.²¹ Com es fan: la tècnica, sense la qual el concepte es queda en concepte; és la matèria del bloc de la composició i dels capítols de la figura, i per això aquest Manual ensenya a fer.²² La seva història: la de l'objecte i la de la paraula, que té data.²³ Les seves tradicions: la nit de Nadal, les associacions, l'exposició, la sala de museu.²⁴ Els qui les busquen: qui mira, qui col·lecciona, qui estudia, qui exposa — els qui són dins del món sense fer ni una sola figura, i sense els quals no hi hauria res a fer present a ningú—.²¹

El que la definició no diu, a propòsit

Una definició es jutja també pel que calla, i aquesta calla quatre coses que les heretades afirmen. Convé enumerar-les, perquè cada silenci és una decisió.

No diu amb què. Ni figures, ni terracota, ni escenari. El capítol del món va establir que l'escena no existeix sense figures, i que figura és qualsevol cosa que ocupi el lloc del personatge: una escultura en qualsevol tècnica i material, una persona, un animal, una figura pintada en un pla de paper, una figura de marca comercial.²⁰ La definició ho hereta sencer en dir «en qualsevol mode», i per això no necessita anomenar cap material: el material no decideix res.

No diu quan ni quant de temps. La definició heretada de l'informe diu que el pessebre «se arma para el tiempo de Navidad» — es munta per al temps de Nadal— i que es tracta «por lo general, de construcciones efímeras y estacionales» — per regla general, de construccions efímeres i estacionals—;²⁵ aquesta no diu ni una cosa ni l'altra. Greccio va durar una nit; el pessebre de Salzillo és a la seva sala tot l'any; una escena de casa, per regla general, es comença a compondre el 25 de novembre i es retira, si és el cas, el dia de la Candelera, el 2 de febrer. Aquest Manual ja ha tractat per què l'efímer és del pessebre per necessitat i no per essència, i aquí s'hi remet.²⁶ El que dura una obra no diu res del que és.

No diu de quina mida. De la mida d'una ungla a la mida natural; l'escala és una decisió de composició, no una condició de pertinença.

I no diu que cada pessebre sigui una obra d'art. Aquí cal ser exacte, perquè és on una definició pel propòsit es pot llegir malament. Dir que el pessebrisme és el món d'un art situa la pràctica sencera en la família de les arts: amb un objecte, un propòsit i modes diferents d'aconseguir-lo, que és el que tenen el teatre o la música. No eleva cada peça. Un oratori dolent continua sent música; un pessebre mal compost continua sent pessebrisme, i dolent. Aquest Manual ja va deixar situada la pregunta del valor on li correspon — en l'obra concreta, no en la categoria—: qui compon ho pot fer amb criteri o sense, millor o pitjor, i aquesta és l'única pregunta legítima.¹⁰ I cal llegir això juntament amb la distinció que el capítol del món va fer entre figura d'autor i figura de marca comercial: un pessebre compost amb figures de Playmobil és pessebrisme si està fet perquè s'observi i commogui; el que la marca decideix és qui respon de la figura, no si l'escena pertany al món.²⁰ Categoria, no garantia: la definició descriu el llenguatge; l'obra demostra el seu valor.

El que queda fora, i on és el límit

Si la definició no deixa fora res pel material, per la data ni per la mida, cal dir expressament què deixa fora, perquè ningú no cregui que no deixa fora res. I convé començar pel que no decideix el límit, perquè és on se sol posar: ni la tècnica de l'obra ni la professió de la persona.

Les persones. La professió no fa entrar ningú en aquest món ni el fa sortir. Un advocat o un cirurgià no entren en el pessebrisme per ser advocat o cirurgià — en el pessebrisme no hi ha més lleis que les de la propietat intel·lectual i les que afecten l'art, i al cirurgià no se li veu cap paper—; però si l'un o l'altre fan figures o componen escenes del pessebre, són pessebristes: no en viuen, i el practiquen. El mateix val, i amb més motiu, per a les professions veïnes: un escultor no és pessebrista per se, sinó quan realitza una col·lecció de figures de pessebre; un escenògraf no ho és fins que compon un pessebre diversos anys seguits. El que fa entrar algú en el món és la pràctica, no el títol; i la pràctica és el que la definició anomena en dir «els qui les fan i els seus oficis». Això és criteri d'aquest Manual, dit des de l'ofici.

L'obra. Aquí hi ha el que és difícil, i es resol amb una pregunta que rarament es fa: per què es fa un pessebre, i no un paisatge, un nu, una natura morta, una batalla, un tango o un poema a una dona? La resposta és el que aquest Manual sosté, i cap en dues frases. Es fa un pessebre perquè es vol fer present el Naixement: commemorar el fet i retre homenatge a l'Infant, en la seva data, per a un mateix i per als seus. El pessebre no es fa pel que es veu, sinó pel que ja se sap i es vol tornar a passar pel cor.

En la diferència amb els altres gèneres hi ha el límit, i convé mesurar-la. El paisatge, el nu, la natura morta o la batalla es trien com a motiu: per la seva forma, per la seva llum, pel que l'artista hi vol resoldre; i el qui mira no necessita saber res abans d'arribar. El pessebre no és un motiu triat: és un fet que se celebra, amb data, i que el qui mira ja coneix abans d'arribar — el segon capítol d'aquesta sèrie ho va establir: ningú no arriba en blanc—.²⁷ El tango i el poema a una dona tenen la seva finalitat en si mateixos, o en la dona; el pessebre té la seva finalitat fora de si: que el Naixement torni a ser davant de qui el reconeix. Per això el Naixement no és el tema del pessebre en el sentit en què el paisatge és el tema d'un quadre: és la seva raó. Un pessebre es fa pel Naixement, no amb el Naixement.

D'aquí surt el que queda fora, i surt sense necessitat d'exemples de material: queda fora el que es fa per una altra raó. L'obra que pren el Naixement com a motiu per a una altra cosa — una causa, una denúncia, un concepte—, o que es posa el títol de pessebre sense el fet, no està feta pel Naixement; i ho demostra ella mateixa, perquè se li pot canviar el títol i la data sense que l'obra canviï. No és un judici sobre el seu valor — pot ser una obra excel·lent— ni sobre les creences de qui la va fer: el segon capítol va deixar dit que es pot fer present el que no es creu, i aquí s'hi afegeix que no es pot fer present el que no s'ha fet. És que el seu perquè és un altre, i a un altre perquè li correspon un altre món.²⁸ I per la mateixa raó queden fora dues coses que honren el Naixement sense fer-lo present: la missa del gall, que celebra un sagrament i no està feta perquè se l'observi — Greccio no ho desmenteix, ho confirma: allà l'escena era dins de la missa, i és l'escena, no la missa, el que Celano descriu com el que és nou—,²⁹ i el sopar de la nit de Nadal, que es para per sopar i del qual aquest Manual ja va explicar per què no és un pessebre encara que tots dos tinguin ordre.¹⁰ Amb això queda contestada, de passada, la condició que el plec anomenava «marcar el límit per dalt» — que l'homenatge és anterior i més gran que la seva representació plàstica, i que sense aquest límit la paraula no té fronteres—:³⁰ la frontera existeix, però no separa el que és plàstic de la resta — el cant i la poesia són dins del món des de la primera nit, que va ser cantada—;²⁰ separa el que es fa pel Naixement del que es fa per una altra raó. La condició queda complerta, encara que no on ella buscava el límit, i el plec, més avall, ho registra.

Convé dir el que aquest límit no fa. No nega a ningú la paraula: en la parla de qualsevol, moltes coses són «un pessebre», i aquest Manual no legisla l'ús aliè. El que la definició decideix no és si una cosa es diu pessebre, sinó si està feta per la raó que ella anomena. La primera pregunta és de la llengua; la segona, d'aquest Manual.

El que no queda fora, i cal dir-ho perquè un esborrany anterior d'aquesta sèrie ho deixava fora: la iconografia del Naixement. Un timpà romànic, un retaule, un fresc de Giotto o un llenç de La Tour no són una escena — no són un lloc amb figures a dins—, però són el primer nivell de l'obra que el capítol del món va establir: la representació del Naixement en qualsevol tècnica.¹⁴ Són dins del món i fora de l'escena. L'informe de l'expedient distingeix bé el pessebre d'aquesta iconografia — per la forma i per la funció, diu—, i té raó que no són el mateix; el que aquest Manual hi afegeix és que compartir el món no exigeix compartir el mode.³¹

Els cinc casos

Un criteri es comprova aplicant-lo, i aplicant-lo a casos que no es trien perquè li convinguin. Els cinc que segueixen ja estan presentats en el capítol del món, amb les seves fitxes de font; aquí no es repeteixen, s'hi remet, i es passen per les dues definicions. L'heretada és l'operativa de l'informe de l'expedient: «una representación tridimensional y escenográfica del nacimiento de Cristo, realizada con figuras móviles, en un escenario fijo, que se arma para el tiempo de Navidad» — una representació tridimensional i escenogràfica del naixement de Crist, feta amb figures mòbils, en un escenari fix, que es munta per al temps de Nadal—.²⁵ Exigeix tres coses: figures mòbils, escenari fix, temporada. Fer present el Naixement per commoure n'exigeix dues: una obra que faci present el Naixement, i que estigui feta per commoure.

Greccio. Un pessebre, fenc, un bou i un ase vius, la missa a sobre, una nit. Sense figures, sense escenari en el sentit de l'informe, sense temporada. No compleix cap de les tres condicions heretades, i el mateix informe ho reconeix: «aún mucho menos, que San Francisco montó un belén con figuras» — i encara molt menys, que sant Francesc va muntar un pessebre amb figures—.³² Compleix les dues d'aquesta: hi va haver una obra feta per posar-se al davant — Francesc la va demanar i va dir per a què— i va commoure: la gent es va alegrar «amb alegries noves», l'Infant oblidat va ser despertat i imprès en la memòria.³³ La definició heretada deixa fora el que ella mateixa anomena origen.

El pessebre de Salzillo. Modelat entre el 1776 i el 1783, completat fins al 1800, figures d'uns trenta centímetres, a la seva sala del Museo Salzillo tot l'any.³⁴ Figures mòbils i escenari fix, sí; temporada, no: no «se arma para el tiempo de Navidad» — no es munta per al temps de Nadal—, no és una de les «construcciones efímeras y estacionales» — construccions efímeres i estacionals—. Falla la tercera condició heretada, i el document que la va escriure el té per cim. Compleix les dues d'aquesta: ningú no ha estat davant d'aquestes figures per veure-les de passada.

El pessebre vivent. Persones que encarnen els personatges, animals reals, un lloc del poble. La definició heretada l'exclou expressament — «se decidió que en dicha propuesta no se incluyeran los Belenes vivientes» (es va decidir que en aquesta proposta no s'hi incloguessin els pessebres vivents), sense subjecte ni motiu— i alhora el descriu com a pessebre: «vivientes (con personas y animales reales) o inanimados» — vivents (amb persones i animals reals) o inanimats—.³⁵ Compleix les dues d'aquesta, i és, dels cinc, el mode que és més a prop de Greccio.

El pessebre de paper. El que edita la federació internacional de les associacions; el del 2026, amb les regions dels Països Baixos i els seus vestits, pintat en plans que es retallen i es construeixen.³⁶ Si les figures van pintades en el pla i no hi ha peça solta — Desconegut fins a tenir l'objecte—, no són «figuras móviles» — figures mòbils—, i el pessebre que edita la federació de les associacions no compleix la definició que les associacions van demanar. Compleix les dues d'aquesta per un camí que cap dels altres no té tan clar: està fet per fer-se, i qui retalla i construeix un pessebre de paper sencer no l'ha vist de passada.

Un Magnificat. El càntic de Maria, Lc 1,46-55, dins del cicle; Bach el va musicar i el va estrenar a Leipzig el 25 de desembre de 1723 amb peces nadalenques intercalades.³⁷ No hi ha figures, no hi ha escenari, no hi ha temporada — la versió del 1733 es va fer per servir fora del Nadal—: no compleix cap de les tres condicions heretades. Compleix les dues d'aquesta: és una obra que fa present un moment del cicle, en el temps i no en l'espai, i està feta per commoure; ningú no escolta un Magnificat de passada. Hi entra pel propòsit, no per les paraules de Francesc: això ja va quedar dit i aquí només s'aplica.

Al cinquè cas el lector no necessita que se li repeteixi el criteri: l'ha aplicat ell mateix quatre vegades. I convé notar el que la graella no diu: no diu que la definició heretada sigui absurda. Compleix el que pretenia, que era descriure el pessebre corrent de figures per poder-lo ficar en un calaix administratiu; com a eina comptable és millor que aquesta, i com a concepte és pitjor, perquè defineix un objecte pels seus accidents i falla en els seus propis casos. Dir-ho així explica l'error sense adversari, i el capítol de l'expedient l'examina sencer amb les seves pàgines.³⁸

La prova dels dos pessebres

Aquest Manual llegeix tota afirmació general sobre «el pessebre» dues vegades, una pensant en el popular i una altra en el bíblic, i si només val per a un l'acota o la parteix. Fer present el Naixement per commoure es passa per aquesta prova, i val per als dos pessebres de manera diferent; la diferència és instructiva.

El pessebre bíblic fa present el Naixement tal com va ser: en el seu lloc i en el seu temps, amb la gent que hi havia i la roba que s'hi duia, i per a això investiga — aquest Manual sencer, en la seva sèrie principal, és aquesta investigació—. Qui el té al davant reconeix el relat, i com més ben investigada estigui l'escena, més té amb què ajuntar-la i més li retorna.

El pessebre popular fa present el Naixement aquí: a la vall o a la ciutat de qui el fa, amb la seva gent i els seus oficis. El segon capítol va explicar per què commou de vegades amb menys mitjans — el reconeixement és doble: el relat i la pròpia terra—, i el tercer va mesurar fins on aquest gest ja és a Greccio: Celano diu que «Greccio s'ha convertit gairebé en una nova Betlem», i això és convertir el lloc, que és la meitat del gest popular; l'altra meitat — posar-s'hi un mateix a dins— la va afegir la pràctica segles després.³⁹ Res d'això no es torna a desenvolupar aquí; es recapitula i es remet al capítol de l'estil popular, que és la seva llar.

El que la prova deixa a la vista és que les sis paraules no trien entre els dos pessebres ni els jerarquitzen: tots dos fan present per commoure, i difereixen en què posen al davant i en què reconeix qui mira. Una definició per l'objecte hauria de decidir si el molí de la vall i el sereno del poble són «figuras del nacimiento de Cristo» — figures del naixement de Crist—; una definició pel propòsit no necessita decidir-ho, perquè el que pregunta és per a què hi són, i hi són per al mateix.

Les sis llengües

La definició s'ha redactat en les sis llengües d'aquest Manual alhora, no en cadena, i amb la regla que el plec va fixar: si una clàusula no funciona en una llengua, la clàusula està malament en totes. Cap no necessita nota d'equivalència; només una cosa canvia entre elles, i es declara.

El que canvia: en les dues llengües que tenen paraula, la definició comença per ella; en les quatre que no en tenen, comença per «el món d'un art» i el subjecte queda sense nom. No és una mancança de la definició sinó d'aquestes llengües, i el capítol anterior va explicar per què cadascuna ha respost de manera diferent.⁵ S'entén igual: la frase diu què és la cosa, i el nom, si arriba, vindrà a anomenar el que la frase ja diu.

Dues observacions de redacció, perquè ningú no les hagi de descobrir. Commoure viatja amb el seu verb propi a les sis — conmover, émouvoir, to move, rühren, commuovere—; en anglès, to move sense complement és l'ús corrent de «a moving scene», i no se li afegeix objecte per no dir més que el castellà. I el Naixement es tradueix per la paraula que en cada llengua anomena el fet — Nacimiento, Nativité, Nativity, Geburt Christi, Natività—: l'alemany és l'única que anomena qui neix, perquè Geburt a seques no ho diu; en les altres n'hi ha prou amb la majúscula, com en castellà i en català.

El plec, condició per condició

El capítol anterior va lliurar a aquest el plec de condicions que una definició justa hauria de complir, amb una advertència: que aquí es diria també si alguna d'aquestes condicions no resisteix l'examen.⁴⁰ Són dotze, i cap no és una preferència: cadascuna neix d'un defecte provat en una definició heretada, i en cita l'origen.⁴¹ S'hi passa fer present el Naixement per commoure, una per una, amb el seu resultat.

1. Conservar el gènere pròxim «art». Origen: tres acadèmies concordants. Complerta: la definició diu «el món d'un art», i el que afegeix a «art» — el món— no el substitueix.

2. Aportar la diferència específica que el diccionari no dona. Origen: l'examen de les definicions curtes, que identifiquen i no desenvolupen. Complerta: la diferència és «fer present el Naixement per commoure», i és una diferència pel propòsit, que cap de les heretades no té.

3. Anomenar l'autoria on n'hi ha. Origen: el defecte «fabricar las figuras del Belén a través de sus artesanos» — fabricar les figures del pessebre a través dels seus artesans— de l'informe de l'expedient, que descriu com a fabricació el que és escultura amb autoria.⁴² Complerta, i es diu com: la frase curta no conté la paraula autor, i no la necessita: diu obres, i una obra té autor; diu art, i l'art es fa amb autoria; i l'articulació diu «els qui les fan i els seus oficis», en aquest ordre — primer qui fa, després l'ofici que reprodueix—. Qui modela un original no es pot llegir en aquesta definició com a fabricant. L'examen d'aquest defecte, amb les seves pàgines, és del capítol de l'expedient.

4. Anomenar la composició com a creació, no com a col·locació. Origen: el defecte «armar o montar el Belén» — armar o muntar el pessebre— del mateix informe, i la secció dels verbs del capítol de la paraula.¹² Complerta pel verb: la definició diu fer present, que és una operació de creació sencera, i no muntar, posar ni armar, que anomenen l'última.

5. Abastar el món, no només la producció. Origen: ningú no confon el ciclisme amb la bicicleta; i aquest bloc sencer, que no tindria matèria si el pessebrisme fos només fer pessebres. Complerta per la primera paraula: «el món».

6. Marcar el límit per dalt. Origen: que l'homenatge és més gran que la seva representació. Complerta, i no on la condició ho suposava: la frontera no és en el que és plàstic; és en la raó per la qual es fa l'obra, i així s'ha dit on, a «El que queda fora».

7. Cobrir representació i evocació. Origen: el criteri de composició d'aquest Manual segons el qual una escena pot representar el lloc o evocar-lo.⁴³ Complerta: «fer present» no diu com — un lloc construït amb figures a dins o una escena evocada amb llum fan present tots dos—, i «en qualsevol mode» ho confirma.

8. No legislar l'ús aliè. Origen: el criteri de l'índex del bloc — la definició diu des de quina comprensió parla el Manual, no quins pessebres mereixen el nom—. Complerta, amb la precisió feta més amunt: la definició no nega a ningú la paraula pessebre; decideix si una obra està feta per la raó que ella anomena, que és una altra pregunta.

9. No dependre de la fe del lector. Origen: l'objecte és el mateix per a qui creu i per a qui no creu. Complerta: «fer present el Naixement» anomena un fet narrat, i el segon capítol va deixar dit que entendre no és acceptar — es pot fer present el que no es creu, i no es pot fer present el que no s'ha entès—.⁴⁴ El creient i el no creient poden afirmar la mateixa frase.

10. Una sola versió espanyola, amb les variants declarades. Origen: decisió d'Emili Solé, ja escrita en el capítol de la paraula.⁴⁵ Complerta: hi ha una versió castellana, i pesebrismo hi queda declarat com l'altra veu.

11. Poder-se dir en les sis llengües sense nota d'equivalència. Origen: un manual que es llegeix en sis. Complerta, amb la taula de més amunt i l'única variació declarada — el subjecte sense nom on no hi ha paraula—.

12. Ser falsable. Origen: la regla de la prova d'aquest Manual: una definició que cap cas possible no podria contradir no defineix res. Complerta, i s'anomena el cas. El que refutaria aquesta definició és una obra que la pràctica tingués unànimement per pessebrisme i que no fes present el Naixement, o que no estigués feta per commoure. El primer cas existeix i cal mirar-lo de cara: el diorama de la Passió, fet pels mateixos que fan pessebres i amb la mateixa tècnica.⁴⁶ La definició el deixa fora pel tema: no fa present el Naixement. Si la pràctica el té per pessebrisme — i no només per obra de pessebristes—, la clàusula «el Naixement» queda refutada i caldria eixamplar-la o partir-la. Aquest Manual sosté que no el té per tal: que una obra de la mateixa mà i la mateixa tècnica és escultura escenogràfica, germana, i no pessebrisme, de la mateixa manera que una pintura de la Passió de Giotto no és una Nativitat. Però ho sosté com el que és — lectura d'Emili Solé—, i deixa el cas escrit perquè qui hi discrepi sàpiga exactament quina paraula està discutint. El segon cas — una obra que tothom anomeni pessebrisme i no estigui feta pel Naixement ni per commoure— és l'obra que porta el títol de pessebre i a la qual es pot canviar el títol i la data sense que canviï; la definició respon que el seu perquè és un altre, i qui sostingui que n'hi ha prou amb el títol hi té el seu punt d'atac.

Dotze condicions: dotze complertes; la sisena, per un altre camí que el que ella suposava. És el resultat que el plec demanava, i el plec no era una llista de desitjos: cada condició era un defecte provat en una definició heretada. Una definició que les compleix no comet cap d'aquests defectes, i això és l'única cosa que es pot demanar a una definició: no que sigui l'última, sinó que no repeteixi els errors de les que la van precedir, i que digui on se la pot atacar.

Tancament

El pessebrisme és el món d'un art: el de fer present el Naixement per commoure. Cada paraula té el seu capítol, i cap no hi és per gust. Món, perquè té gent a dins i no és una classe d'obres. Art, perquè tres acadèmies ho diuen i perquè els seus components són les belles arts. Fer present, perquè és el que Francesc va demanar amb un verb litúrgic i el que el diccionari anomena memòria que es fa. El Naixement, perquè és el cicle sencer i no només l'escena del pessebre. Per commoure, perquè el que va passar a Greccio i el que passa a Emmaús no és veure sinó reconèixer, i el que es reconeix commou i queda.

La definició no combat. No li treu res a qui construeix escenaris ni a qui modela figures, ni a les associacions que van demanar una declaració, ni al document que la va concedir: inclou l'escenògraf tant com l'escultor, qui encarna un pastor en un pessebre vivent, qui compon una nadala, qui retalla un pessebre de paper i qui ordena les figures sobre la molsa una tarda de desembre. El que fa és deixar petites les definicions que la van precedir, perquè elles definien un objecte pels seus accidents i fallaven en els seus propis casos, i aquesta defineix una pràctica pel seu propòsit i els encerta tots amb sis paraules. I canvia una cosa de lloc, que és la que importa: d'on ve el valor. No del fet que un decret el reconegui, sinó del que la pràctica és.

El que falta no és definir més: és posar la definició a prova allà on avui es decideix què és el pessebrisme sense haver-la llegit. Contra les institucions que ho diuen — una enciclopèdia oberta que gairebé ningú no edita, una federació—; contra la llei que el declara patrimoni amb una definició que deixa fora Greccio, els pessebres vivents i Salzillo; i contra la pràctica de qui compon una escena i, en omplir-la de gent, tria a qui representa. Aquests són els tres capítols següents, i la definició hi entra ja feta.

Referències

Les notes al peu localitzen i només localitzen. Les entrades que expliquen per què hi entra cada font, què aporta i què no permet afirmar són en el capítol d'aquesta sèrie on cada font apareix per primera vegada, i s'hi remet; aquest capítol no presenta cap font nova. Les traduccions de la definició són pròpies.