La paraula: «Pessebrisme, en dues llengües»

Hi ha una idea antiga que sosté aquest capítol: anomenar bé les coses no és un ornament del pensament, sinó la seva primera condició. La va formular Confuci, el mestre xinès del segle VI-V aC, a les Analectes — el recull de les seves sentències aplegat pels seus deixebles—. Quan li van preguntar què faria primer si hagués de governar, va respondre que rectificaria els noms, i ho va raonar així: «Si els noms no són correctes, el llenguatge no concorda amb la veritat de les coses; i si el llenguatge no concorda amb la veritat de les coses, els afers no es poden portar a bon terme».¹ És la doctrina de la «rectificació dels noms» (正名, zhèngmíng), i la seva raó era pràctica, no metafísica. A un governant que li va preguntar pel bon govern li va respondre amb la mateixa idea convertida en exemple: hi ha govern «quan el príncep és príncep i el ministre és ministre; quan el pare és pare i el fill és fill».² Si l'emperador no s'anomena — i no es comporta— com a emperador, els decrets no s'obeeixen; si el pare no ocupa el nom de pare, la família es desordena. Anomenar malament no és un descuit innocent: acaba torçant el que es fa.

No va ser una intuïció només seva, però a Grècia la pregunta es va fer més ambiciosa. Plató va dedicar un diàleg sencer — el Cràtil— a discutir si els noms són correctes per naturalesa o per simple convenció. En l'obertura (383a), Hermògenes — adreçant-se a Sòcrates— resumeix així la tesi del personatge que dona títol al diàleg: «Κρατύλος φησὶν ὅδε, ὦ Σώκρατες, ὀνόματος ὀρθότητα εἶναι ἑκάστῳ τῶν ὄντων φύσει πεφυκυῖαν, καὶ οὐ τοῦτο εἶναι ὄνομα ὃ ἄν τινες συνθέμενοι καλεῖν καλῶσι […] ἀλλὰ ὀρθότητά τινα τῶν ὀνομάτων πεφυκέναι καὶ Ἕλλησι καὶ βαρβάροις τὴν αὐτὴν ἅπασιν» — «Cràtil, aquí present, oh Sòcrates, afirma que cadascun dels éssers té una correcció del nom que li pertany per naturalesa, i que el nom no és allò que uns quants, després d'acordar-ho, fan servir per anomenar les coses […], sinó que hi ha una correcció dels noms, la mateixa per a tots, per a grecs i per a bàrbars» (traducció pròpia sobre el text de l'edició de Burnet).³ Sòcrates sotmetrà aquesta tesi a examen al llarg de tot el diàleg, i el lector atent en sortirà amb la sospita que la correcció natural dels noms és un miratge. El que aquí importa no és com ho resol Plató, sinó la coincidència de fons: tant el mestre xinès com el grec sabien que anomenar té conseqüències reals. Aquest capítol es queda amb la lliçó de Confuci: no busca el nom que la naturalesa hagi escrit per al pessebre, sinó el nom que la pràctica necessita per ser vista.

I què hi té a veure, això, amb el pessebre? Tot. En el món del pessebre el llenguatge s'ha desajustat, i l'exemple més clar el pateix l'escultor: a qui modela figures originals se l'anomena «artesà pessebrista», com si l'essencial de la seva feina no fos l'autoria sinó la repetició. La seva tasca comença com a obra escultòrica abans que existeixi cap producció; el nom que se li dona l'esborra. És art el pessebrisme? Aquest Manual ja ha treballat a fons aquesta pregunta — i la vella casella que separa el que és «popular» del que és «artístic»— en els seus capítols sobre l'art de compondre pessebres, obra a obra i font a font. La conclusió cap en una frase: és art, i qui en dubti ho haurà de justificar. Aquest capítol s'ocupa d'un problema anterior: el nom mateix. I no és un problema de conversa: aquest mateix desplaçament — de l'escultor a l'artesà— és escrit, amb les seves paraules i la seva data, en la norma que avui declara el pessebrisme patrimoni immaterial a Espanya, i s'examina en el capítol de l'expedient, que és el seu lloc.

I el que aquest capítol mesura no és una paraula solta. Els tres anteriors han descrit la cosa sencera: per a què es va fer el primer pessebre, què transmet una escena del Naixement a qui la té al davant, i de què està fet el món que va néixer d'aquella nit — obres en dos nivells, maneres que no s'ordenen de millor a pitjor, una cadena de gent, un calendari, uns costums i dos valors—. Amb tot això al davant, la pregunta del nom canvia de forma. Ja no és «què vol dir pessebrisme?», que és pregunta de diccionari i es contesta en una línia, sinó aquesta altra: de tot això, quant arriba a anomenar la paraula? I com que la paraula només existeix en dues de les sis llengües d'aquest Manual, la pregunta es desdobla en dues: què anomena allà on existeix, i què es fa allà on no existeix.

La pràctica és recognoscible a tot el món cristià. Segons l'anuari estadístic de l'Església — l'Annuarium Statisticum Ecclesiae, amb dades del 2024—, els catòlics són avui una mica més de 1.422 milions, al voltant del 17,8 % de la població mundial;⁴ el pessebre els acompanya cada desembre a cases, parròquies i espais públics, i moltes altres confessions cristianes, sense practicar el pessebrisme com a tal, reconeixen en el pessebre l'escena essencial del Nadal. La pràctica, doncs, és universal. La paraula, no: en unes llengües existeix amb densitat pròpia i en d'altres cal descriure-la amb una frase. I allà on falta, no és per falta de pràctica: França, amb els seus santons de Provence, no té cap veu per anomenar-la; tampoc l'alemany — malgrat la tradició viva de la Krippe— ni l'anglès. Itàlia sí que la té, per un camí propi, i amb prou feines se la coneix fora de l'ofici.

Dues coses diferents

La parla corrent anomena això amb dos verbs, i tots dos diuen menys del que passa. El pessebre es munta, com es munta un moble: una cosa que ve desmuntada i que només cal acoblar segons les peces. I el pessebre es posa, com es posa la taula: una operació de temporada que es repeteix igual cada any. El primer verb nega que hi hagi decisions; el segon, que el resultat sigui singular.

Convé mesurar-ne l'abast. D'un pintor no es diu que ha penjat el quadre, encara que penjar-lo sigui l'últim que faci: es diu que l'ha pintat. Amb el pessebre, en canvi, la llengua anomena només l'última operació — col·locar les peces on van— i en deixa fora tota la resta: quina escena es representa i amb quin fonament, amb quines figures, en quin espai, amb quina llum, i per què així i no d'una altra manera. Anomenant únicament el final, la llengua descriu un ornament. I descrivint-lo com a ornament, el converteix en ornament.

Per això aquest Manual diu compondre, construir o crear segons el que correspongui, i no per melindro: cadascun d'aquests verbs deixa veure una decisió que muntar i posar amaguen.

Fets els comptes del vocabulari, queda a la vista l'elemental: abans de discutir el nom cal saber quantes coses s'han d'anomenar. I aquí el Manual no ha de decidir res, perquè la llengua ho té decidit: hi ha una veu per a l'objecte — belén, pesebre, pessebre— i una altra de diferent per a la pràctica — belenismo, pesebrismo, pessebrisme—. Dues veus separades, en els diccionaris acadèmics, amb definicions que no se superposen.

L'objecte ocupa un espai, s'acaba, es mira i es desa. La pràctica no es desa al gener: és el que la llengua anomena a part, i aquest capítol esbrinarà des de quan i amb quin abast. De què està feta aquesta pràctica ho ha dit el capítol anterior; on acaba i qui hi cap no es resol aquí, i convé dir-ho ja: definir-la és la feina del capítol següent, que la rep d'aquest amb el nom ja mesurat. El que aquest capítol pot fer és més modest i és previ: provar que la distinció existeix, datar-la i mesurar quin nom l'ha sostinguda.

Entendre el pessebre només com a objecte no és un error de vocabulari: és el que permet tractar-lo com un ornament. Un objecte es compra, es col·loca i se substitueix. Una pràctica s'aprèn, es discuteix i s'hereta. La paraula que s'esculli decideix, sense soroll, en quina de les dues converses entra el pessebre.

I aquesta distinció no l'inventa el Manual. Ja era feta, per escrit i en català, fa més d'un segle.

La paraula té història, i es pot datar

El que segueix són sis textos de premsa, en dues llengües i de dos arxius. No es citen com a il·lustració: són la prova de quan es comença a dir cada cosa, i tots es poden consultar avui mateix en còpia digital.

Els dos primers són en català i es conserven a l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues de la Biblioteca de Catalunya. Els quatre següents són en castellà i es van localitzar després, a l'Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España; formen una segona sèrie que corre en paral·lel a la primera i no s'hi confon. L'accés és lliure en tots, tret de l'últim, del 1934, que conserva drets i només es pot consultar a la sala.

1868: la cosa

El 19 de juliol de 1868, un setmanari satíric barceloní anomenat Lo Esquirol descriu un personatge, el senyor Pau, acumulant els trets que el fan recognoscible. Entre ells, aquest:

«¡Ah! me descuidaba de dir que per Nadal no pot faltar á casa sèva ni gall ni pessebre y que pren rapé.»⁵

Val la pena mirar a poc a poc el que aquesta frase dona per descomptat. El pessebre hi apareix al costat del gall: no com una devoció ni com una obra, sinó com una de les coses que en una casa no poden faltar per Nadal, al costat del que es posa a taula. I apareix dins d'un acudit, que és la prova més exigent de totes: només es pot fer broma amb el que el lector reconeix sense que l'hi expliquin. Si l'autor hagués hagut d'aclarir què és un pessebre, no hi hauria acudit.

Hi ha un detall més, i no és menor: el text es publica al juliol. La paraula no necessita la temporada per entendre's. El 1868, a Barcelona, pessebre és una paraula de tot l'any.

El que aquest testimoni prova, doncs, és modest i ferm alhora: el 1868 el pessebre ja és una institució domèstica, tan assentada que serveix per retratar algú d'un traç. El que no prova — i convé dir-ho abans que ho digui un altre— és res sobre la pràctica. Aquí no hi ha ofici, ni art, ni autor: hi ha un objecte que és a les cases.

1907: l'ofici

Trenta-nou anys després, el 31 de desembre de 1907, La Veu de Catalunya publica en la seva edició del vespre un article titulat «El Nostre Naixement». El signa Josep Carner, aleshores un escriptor jove que arribaria a ser una de les veus centrals de la poesia catalana del segle XX.⁶ L'article defensa el Naixement — així, amb majúscula— davant dels qui el tenen per cosa de criatures:

«Ja podeu imaginar, donchs, si jo soch partidari dels Naixements, bella tradició artística y católica, tota viva encara entre nosaltres, per il·luminació y gaubança dels ulls infantívols, y adhuc dels majors y dels greus. El pessebrisme és d'una barcelonería esquisida; y és en l'amor als pessebres (que comparteixo ab don Joan Rosselló) y en l'amor a les auques (que comparteixo ab el dilecte Xenius) en lo que jo fundo principalment la meva afirmació de que la raça catalana té singulars aptituts pel somni, y, conseqüentment, per la conquesta.»⁷

La grafia és l'anterior a la normativa fabriana i es cita tal com és: barcelonería, católica i aptituts duen l'accentuació i la forma del 1907.

Hi ha tres coses aquí, i totes tres importen.

La primera: Carner distingeix en una sola frase el que aquest capítol acaba de separar. Parla de l'«amor als pessebres», en plural — les obres—, i del «pessebrisme», en singular — la pràctica—, i no s'atura a explicar-ne la diferència. La dona per feta. És a dir: la distinció que el Manual necessita com a punt de partida ja funcionava en el català escrit fa més d'un segle. El Manual no la inventa; la recupera.

La segona: fa servir la paraula sense explicar-la. Aquest és l'indici més fiable que una paraula ja circula. Ningú no estrena un terme i passa de llarg; qui estrena, aclareix. Carner no aclareix.

La tercera, i és la que pesarà al final del capítol: la qualifica. «El pessebrisme és d'una barcelonería esquisida» — el pessebrisme és cosa d'una barcelonitat exquisida—. El 1907, la paraula que anomena la pràctica no es percep com a catalana en general, sinó com a barcelonina en particular. Neix marcada per la seva ciutat.

Convé afegir el que el text no és. No és un anunci comercial ni una crònica de societat: és un escriptor que signa una defensa. La paraula apareix, la primera vegada que la podem llegir, en un text que defensa la pràctica com a art.

Trenta-nou anys

Aquest és l'interval entre els dos testimonis, i en ell hi ha l'argument sencer d'aquesta secció:

La cosa s'anomena quan és costum. La pràctica s'anomena quan algú decideix defensar-la.

El 1868 hi ha pessebres a les cases i hi ha una paraula per anomenar-los. Perquè aparegui l'altra paraula — la que anomena l'ofici— cal alguna cosa més que pessebres: cal que algú pensi que això que es fa és una manera de fer, que mereix nom propi i que convé sostenir-la en públic. Aquest moment té data, i és el 1907.

La sèrie castellana: 1864, 1867, 1877, 1934

Hi ha una segona sèrie de testimonis, i no era a la primera edició d'aquest capítol. Va arribar per un camí lateral —en comprovar per què aquest Manual s'escriu també en català— i obliga a matisar l'anterior sense desmuntar-lo. És en castellà, passa a la mateixa ciutat i va pel seu compte.

El punt de partida és una societat. Segons la història publicada per l'Associació de Pessebristes de Barcelona, el Diario de Barcelona anuncia el 9 de febrer de 1862 la «Fundación de una Sociedad de Pesebristas a imitación de otra anterior» — fundació d'una societat de pessebristes a imitació d'una altra d'anterior—; el 17 de novembre de 1863 informa que «la Sociedad de Aficionados a los Belenes da normas artísticas» — la societat d'aficionats als pessebres dona normes artístiques—; i el 9 de gener de 1864 en ressenya els estatuts, datats el 15 de març de 1863, amb vint-i-tres articles i tretze prescripcions sobre com s'ha de fer un pessebre.⁸

Aquestes tres notícies i els estatuts es coneixen avui per la història que publica la mateixa associació, que els transcriu: els números del Diario de Barcelona d'aquells anys no són a l'hemeroteca digital que conserva aquest diari. El que ve a continuació, en canvi, són exemplars oberts un per un.

1864: l'acudit que explica la paraula

L'endemà d'aquella ressenya —el 10 de gener de 1864—, un diari diferent, El Lloyd español, es fa ressò de la novetat i se'n burla:

«Al paso que vamos este año la sociedad se compondrá de sociedades. Ya he visto anunciada una de pesebres, ó de pesebristas. Habrán temido denominarse de belenes, por si la autoridad les hacia algun cargo el dia que hubiese un belen.» — Al pas que anem, aquest any la societat es compondrà de societats. Ja n'he vist anunciada una de pesebres, o de pesebristas. Deuen haver tingut por d'anomenar-se de belenes, per si l'autoritat els feia algun càrrec el dia que hi hagués un belen.—⁹

Convé no passar de llarg per aquest acudit, perquè diu més que molts arguments.

Primer, corrobora la societat des de fora: un diari aliè registra que s'ha anunciat, i registra també que el nom vacil·lava — «de pesebres, ó de pesebristas»—.

I segon, i és el que importa: es riu exactament del soroll de la paraula belén. La broma només funciona si el lector del 1864 entén alhora les dues accepcions — el pessebre i l'aldarull—, i si li resulta versemblant que algú evités la primera per por de la segona. Més endavant, aquest capítol examina aquest soroll en el diccionari d'avui (vegeu la secció «El nom», punt cinc). Aquí queda provat que no és un problema recent: fa segle i mig ja s'hi feia broma, i ja s'apuntava com a raó per triar l'altra arrel.

1867 i 1877: la paraula circula i la pràctica s'organitza

El 30 de desembre de 1867, un diari de Madrid, La Ley, cita «un colega de Barcelona» — un col·lega de Barcelona—: «Se nos ha pasado un aviso de la sociedad de pesebristas…» — ens han fet arribar un avís de la societat de pessebristes…—.¹⁰ La veu ha sortit de la seva ciutat.

I el 9 de gener de 1877, la Crónica de Cataluña publica una cosa que ja no és una menció, sinó un servei al lector:

«Aunque sean muchos mas de los que ponemos á continuacion los belenes que este año hay de manifiesto en varias casas particulares, continuamos aquí los pertenecientes á la sociedad de pesebristas que son: el de D. Domingo Inglada, en la calle de Mercaders, número 19, tienda de dorados, se enseña los lúnes y domingos.—El de D. Alberto Esteve, en la calle de Amalia, número 79, al lado de la Cárcel, los jueves y domingos.—El de D. Domingo Estreicher, calle de Caspe, número 85, los domingos.—El de D. Antonio Bastinos, en la calle de los Baños Nuevos, número 1, piso tercero, los lúnes y viernes.—Y el de D. José Roig, en la misma calle de los Baños, número 7, piso tercero, los martes y viernes.» — Encara que siguin molts més dels que posem a continuació els pessebres que aquest any són exposats en diverses cases particulars, continuem aquí els que pertanyen a la societat de pesebristas, que són: el de D. Domingo Inglada, al carrer de Mercaders, número 19, botiga de daurats, que s'ensenya els dilluns i diumenges; el de D. Alberto Esteve, al carrer d'Amàlia, número 79, al costat de la Presó, els dijous i diumenges; el de D. Domingo Estreicher, carrer de Casp, número 85, els diumenges; el de D. Antonio Bastinos, al carrer dels Banys Nous, número 1, pis tercer, els dilluns i divendres; i el de D. José Roig, al mateix carrer dels Banys, número 7, pis tercer, els dimarts i divendres.—¹¹

Cinc pessebres de socis, amb nom, adreça i dies de visita. Catorze anys després dels estatuts, allò funciona com el que és: una pràctica organitzada, amb calendari públic i amb cases obertes. I el redactor adverteix que n'hi ha molts més en domicilis particulars; només llista els de la societat.

1934: el -ismo, setanta anys després

La veu castellana de la pràctica —pesebrismo— no apareix fins molt més tard. El testimoni més antic localitzat és del 16 de gener de 1934, a La Vanguardia, i parla precisament «del pesebrismo catalán».¹²

El repartiment de les dues arrels

Hi ha una cosa en aquests testimonis que no es veu fins que es busquen les dues arrels per separat, i llavors salta a la vista.

Torneu a la crònica del 1877. En la mateixa frase escriu: «los belenes que este año hay de manifiesto en varias casas particulares… los pertenecientes á la sociedad de pesebristas».

El mateix parlant anomena belén la cosa i pesebrista a si mateix.

Els recomptes ho confirmen. A la premsa de Barcelona, pesebristas torna 962 exemplars, amb presència ja al segle XIX i forta des del començament del XX. Belenista i belenistas, sumades, en tornen 91, i de belenista cap no és anterior al 1901.¹³

De manera que en castellà, i a la ciutat on això es va organitzar, la veu que anomena qui ho fa va néixer de l'arrel del pessebre, no de la de la ciutat. L'altra va arribar després.

I l'acudit del 1864 explicava per què abans que ningú comptés res: «habrán temido denominarse de belenes». Per a la cosa val belén; per anomenar-se un mateix, no.

Dos paranys d'arxiu, declarats

Aquests recomptes exigeixen una advertència, perquè buscar belenista en un arxiu nacional torna, sobretot, dues altres coses.

La primera és el reconeixement òptic. Els quatre resultats més antics —1847, 1877, 1880, 1917— no parlen de pessebres: parlen de Grècia. «Filólogo y jurisperito, belenista y teólogo»; «un busto de mármol á la memoria del eminente belenista J. J. Courtaud». És helenista, mal llegit. El mateix defecte que torna helenismo quan es pregunta per belenismo.

La segona no és un error: és una paraula diferent. El març de 1899, El Correo de Zamora publica uns quants dies seguits una notícia sobre «los Belenistas Palestinos que se hallaban establecidos en una de las casetas de la Plaza» — els betlemites palestins que s'havien establert en una de les casetes de la plaça—. Aquí belenista vol dir natural de Betlem, i la notícia tracta de venedors d'articles de Terra Santa.¹⁴

Convé aturar-s'hi, perquè no és una anècdota d'arxiu. L'arrel de la ciutat produeix un derivat que ja estava ocupat: qui es digui belenista comparteix nom amb l'habitant de Betlem. És un soroll més, i de la mateixa família que els altres — l'aldarull, l'embolic, «estar en Belén»—: no embruta el nom, però l'obliga a competir. L'arrel del pessebre no té aquest problema, i els qui van triar anomenar-se el 1864 ho van dir a la seva manera.

Quan va canviar el nom de l'ofici, i per què: la pregunta oberta

Avui, en castellà, qui fa un pessebre és un belenista. I s'acaba de veure que al segle XIX era un pesebrista. Entre una cosa i l'altra hi va haver un canvi, i aquest capítol encara no el pot datar. Convé dir per què, i què caldria per aconseguir-ho.

El que l'arxiu sí que diu. A la premsa de Barcelona, belenista no apareix abans del 1901; entre el 1901 i el 1935 hi ha quatre exemplars, i dinou en el tram que va del 1936 al 1975. Però pesebristas, en aquest mateix tram, no retrocedeix: passa de 389 a 566. De manera que en les dates que aquest arxiu abasta no s'observa una substitució: s'observa l'aparició d'una segona veu al costat de la primera.¹³

El que l'arxiu no pot dir. El seu fons s'esgota poc després, i el canvi que avui percebem és posterior. Preguntar a aquest arxiu quan es va deixar de dir pesebrista és preguntar-li per un temps que no conté.

Una hipòtesi, i és falsable. El 1963 es funda la Federación Española Belenista — el nom d'avui, Federación Española de Belenistas, és de la seva refundació del 1972—: el seu reglament l'aprova el Ministeri de la Governació per ofici del 29 d'abril, i es constitueix en assemblea el dissabte 29 de juny, amb cinc associacions fundadores — Madrid, Pamplona, Valladolid, Lugo i Zafra—.¹⁵ Una entitat que federa un sector i s'anomena a si mateixa fixa la paraula: el nom va als estatuts, als butlletins, als concursos, als cartells i als carnets de totes les associacions que hi entren. Si la veu es va generalitzar per aquest camí, la corba de belenista hauria d'enlairar-se a partir d'aquesta data i no abans.

Es pot comprovar, i es pot tombar. Si belenista ja fos dominant a la premsa abans del 1963, la hipòtesi cau, i caldria buscar la causa en un altre lloc — l'escola, la ràdio, la castellanització de la postguerra, o simplement el pes de la veu belén, que és la que el diccionari dona com a principal—. Aquest Manual no la dona per bona mentre no es compti.

I hi ha un detall en aquests estatuts que canvia la forma de la hipòtesi. La seva declaració de propòsits no diu belenismo: diu «el belenismo o pesebrismo». Les dues veus, seguides i unides per una conjunció, sense jerarquia i sense nota.¹⁵

De manera que el 1963 la federació no tria entre les dues paraules: les manté juntes en el text i en tria una sola per al nom. I aquí hi ha el mecanisme, si és que va ser aquest: ningú no va decretar res, ningú no va descartar res. Simplement, el que es repeteix mil vegades —el rètol, la capçalera, la signatura— porta una sola veu, i el que es llegeix una vegada —l'articulat— les porta totes dues. Una paraula no necessita guanyar una discussió per imposar-se: n'hi ha prou que sigui al lloc que es repeteix.

Si això és el que va passar, el canvi no el va decidir ningú, i tanmateix va tenir autor.

I hi ha una via documental que la premsa no substitueix. Les associacions d'aquells anys es constituïen sota la Ley de Asociaciones de 1887, que obligava a presentar els estatuts davant el Govern civil «expresando claramente en ellos la denominación y objeto de la Asociación» — expressant-hi clarament la denominació i l'objecte de l'Associació—, i ordenava portar «en cada Gobierno de provincia un registro especial» — a cada Govern de província un registre especial— de les entitats domiciliades en el seu territori.¹⁶ És a dir: el nom de cada societat va quedar inscrit, amb la seva data, en un registre oficial. Allà, i no a la premsa, hi ha la manera de datar quan les entitats van començar a anomenar-se d'una manera i van deixar d'anomenar-se de l'altra.

I queda la pregunta que la precedeix, que és la de fons i que no contesta cap recompte: per què es va abandonar la veu que no tenia soroll. Pesebrista no comparteix nom amb l'habitant de cap ciutat, no arrossega l'aldarull ni l'embolic, i anomena allò que l'evangelista dona com a senyal. L'altra, la que es va imposar, carrega amb les tres primeres i no té la quarta. Es va imposar igualment. Anotar-ho no és lamentar-ho: és registrar que l'ús no tria la paraula més ben motivada, i que qui vulgui saber per què s'anomena així una pràctica haurà de mirar qui la va anomenar, no què convenia.

El que aquesta sèrie afegeix, i el que no

No mou els trenta-nou anys. Aquell interval mesura una altra cosa: el que separa els dos testimonis catalans citats — pessebre, 1868; pessebrisme, 1907—, i la veu de l'objecte és encara anterior: l'arxiu la retorna ja el 1865. Aquests testimonis són en castellà i no contenen cap de les dues veus.

El que aporten és una segona sèrie, paral·lela i més llarga. En castellà, la gent s'anomena el 1864 i la pràctica no s'anomena fins al 1934: setanta anys. En català, de l'objecte a la pràctica, en van ser almenys quaranta-dos. Dues llengües, dos ritmes, i el mateix ordre en totes dues.

De manera que l'ordre en què apareixen les paraules no és el que caldria suposar. Primer s'anomena la gent que ho fa. Després, la cosa que fa. I molt després, la pràctica que la gent exerceix sobre la cosa.

I hi ha una dada que pesa més que totes les dates juntes. Les tretze prescripcions del 1863 diuen com s'ha de construir un pessebre perquè tingui, segons la ressenya, l'efecte artístic que el seu autor busca. És a dir: abans que la pràctica tingués nom, ja tenia criteri escrit. Un grup de persones s'havia posat d'acord per escrit que allò es feia millor o pitjor, i en com distingir-ho. Això és exactament el que una definició ha de recollir, i va passar setanta anys abans que existís la paraula que ho anomena.

Queda una última cosa, del mateix ordre que tot l'anterior: la societat del 1862 no es presenta com la primera. Neix, diu el titular, a imitació d'una altra d'anterior de la qual no sabem res.

Quant es va fer servir

Els dos testimonis anteriors marquen un principi. La mateixa cerca, estesa a tot l'arxiu, diu què va passar després. Pessebrisme apareix en 115 pàgines repartides en 26 períodes — 25 anys datats i un grup sense data—, amb aquesta distribució:¹⁷

Quatre de cada cinc aparicions es concentren entre el 1925 i el 1935, amb el màxim el 1934. Durant aquesta dècada llarga, pessebrisme no és una paraula d'especialistes ni de circulació ocasional: és una paraula d'ús públic corrent, que apareix a la premsa diverses vegades l'any sense que ningú la presenti.

Dues advertències abans de treure'n més del que hi ha.

La primera és sobre el mètode: la cerca troba el que el reconeixement òptic ha sabut llegir. El mateix arxiu adverteix que els seus resultats són aproximats i depenen de la qualitat de la imatge. Un testimoni anterior al 1907 no queda exclòs per aquesta cerca: queda sense localitzar, que és cosa diferent. Per això aquest Manual diu «el testimoni més antic localitzable a l'ARCA» i no «la primera documentació de la paraula». La diferència entre les dues fórmules és exactament la diferència entre el que s'ha comprovat i el que es voldria haver comprovat.

La segona és sobre el que la corba mesura de debò. La caiguda posterior al 1938 diu tant de la premsa com de la paraula: moltes capçaleres catalanes deixen d'existir el 1939, i un arxiu de revistes antigues registra, abans que res, què es publicava. Llegir aquest descens com una desaparició del pessebrisme seria confondre el silenci del corpus amb el silenci de la pràctica.

La mateixa cautela val cap enrere i per a l'altra paraula, i aquí l'arxiu corregeix el que semblava. Lo Esquirol no és el testimoni més antic de pessebre a la premsa catalana digitalitzada: consultats un per un els anys, la cerca retorna ja pàgines del 1865, el 1866 i el 1867, totes de la premsa satírica barcelonina (Un tros de paper, Lo noy de la mare, La Rambla, La Pubilla), i cap entre el 1861 i el 1864; i dins del mateix 1868, La Pubilla la porta al gener, sis mesos abans que Lo Esquirol. El testimoni del 1868 es queda en aquest capítol pel que diu — el pessebre al costat del gall—, no per la seva data. I la paraula és, en tot cas, més vella que la premsa: el que aquestes dates marquen és la seva aparició a l'arxiu, no el seu naixement.

I una data que circula sense exemplar

Queda una data per atendre, perquè el lector que hagi llegit alguna cosa sobre això l'haurà trobada.

S'ha atribuït a l'any 1805, al Diari de Barcelona, la primera aparició escrita de la paraula pessebrisme. La font és la cronologia de Jordi Dalmau en el seu quadern El pessebrisme, publicat el 1992 dins de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona: allà, a la pàgina 7, s'hi llegeix «Surt escrita per primera vegada la paraula pessebrisme. Diari d'en Brusi».¹⁸

L'exemplar està comprovat i no diu res més que això. És una línia de cronologia en un quadern de divulgació, sense nota i sense referència — pràctica normal en aquest gènere, no negligència—, de manera que no hi ha cap manera de seguir-ne el rastre enrere. A això s'hi afegeixen dues coses que el mateix quadern posa a la vista: anomena el diari per un nom popular que és posterior al 1805, i situa el 1860 la fundació de la primera societat pessebrista, de manera que la paraula que anomena la pràctica hauria existit mig segle abans que hi hagués una pràctica organitzada per anomenar.

No se sosté. I no cal que se sostingui, perquè en el seu lloc hi ha dos textos amb data, capçalera, pàgina i còpia digital. Una dada sense prova no es refuta: se substitueix.

Val la pena aturar-se un segon en com funciona això, perquè tornarà a passar en aquest Manual més d'una vegada. Ningú no va mentir. Una dada raonable es va publicar sense aparell, es va llegir, es va repetir i va arribar a semblar establerta pel sol fet d'estar impresa. N'hi ha prou que ningú no vagi a buscar l'exemplar. Anar-lo a buscar és, de fet, gairebé tot el mètode.

El que diuen les obres que fixen la llengua

Fins aquí, la paraula al carrer. Ara, la paraula als diccionaris — que és una altra cosa, i arriba sempre després—.

Un diccionari acadèmic no decideix quines paraules existeixen: registra les que ja es fan servir, quan l'ús està documentat. Va al darrere, i hi va a propòsit. Convé tenir-ho present per llegir bé el que segueix: que una paraula entri tard al diccionari no diu res sobre la seva edat; diu quan algú va reunir proves suficients del seu ús.

Reunides les obres de referència de les llengües de l'Estat — cinc obres, sis veus—, apareix una dada que fins ara ningú no havia posat junta:

Tres acadèmies — la Real Academia Española, l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua— obren la definició amb la mateixa paraula: art.¹⁹

Aquesta dada hauria de ser el punt de partida de qualsevol discussió sobre l'estatut del pessebrisme, i fins ara no ho era, senzillament perquè no estava reunida. Qui sostingui que el pessebrisme és una manualitat estacional no discuteix amb l'opinió d'un escultor: discuteix amb la definició concordant de tres acadèmies.

Quan van entrar al diccionari

Les dues veus espanyoles són, a més, recents al diccionari acadèmic, i això diu alguna cosa. Belenismo no figura a la 22a edició, del 2001, i sí a la vigent, la 23a; segons la Federación Española de Belenistas, que l'havia demanada, va entrar a l'edició presentada el 17 d'octubre de 2014.²⁰ Pesebrismo arriba amb una història més curiosa, i és la que la taula resumeix en una cel·la: avui té dues accepcions — la de l'art i una de marcada com a despectiva, «práctica del favor mediante el pesebre (beneficio o prebenda)», és a dir, la pràctica del favor mitjançant la menjadora (benefici o prebenda): l'endollisme—. Tampoc ella no figura a l'edició del 2001: les dues veus de la pràctica són, al diccionari acadèmic, del segle XXI.²¹

Que la paraula de l'art convisqui en la mateixa entrada amb la paraula de l'endoll no és una anècdota de diccionari. És el primer avís d'una cosa que aquest capítol trobarà en les dues arrels i que al final pesarà en la decisió del nom: cap de les dues no és neta.

L'asimetria que canvia el plantejament

Hi ha una cosa més en aquesta taula, i és la que obliga a replantejar el capítol sencer.

En el Diccionario de la lengua española, belenismo porta la marca «Esp.» — és a dir, Espanya— i pesebrismo no en porta cap. En el sistema d'un diccionari panhispànic, aquesta marca no és un ornament: assenyala que l'ús de la veu està circumscrit a un territori dins del domini de la llengua. Sense marca vol dir que val per a tot el domini.

Dit sense embuts: en el diccionari de la llengua espanyola, la veu provincial és belenismo, i la veu sense fronteres és pesebrismo. És el contrari del que la intuïció peninsular dona per descomptat.

Les llengües que no tenen la paraula

El mapa es completa per on falta. La Real Academia Galega recull presebe, però només com a menjadora del bestiar: el gallec no té cap veu per a la pràctica en cap de les dues arrels.²² En basc, el diccionari d'Elhuyar no ofereix cap equivalent per a belenismo ni per a pesebrismo, i remet pesebre a jaiotza, «naixement» — la mateixa ruta que el «nacimiento» americà i la nativity anglesa: anomenar l'escena pel fet, no per la menjadora—. Veu per a la menjadora sí que n'hi ha: ganbela, que el diccionari d'Euskaltzaindia defineix per aska — «recipient a manera de caixa, gairebé sempre de fusta, on es posa el menjar als animals»— i exemplifica, precisament, amb un infant ajagut en una menjadora perquè no tenia bressol. I aquest mateix diccionari no recull cap derivat que anomeni la pràctica: el basc queda com el gallec, amb l'arrel del pessebre disponible i sense paraula per a l'ofici.²³

Dues llengües de l'Estat, doncs, es troben en la mateixa situació que el francès, l'anglès i l'alemany: tenen paraula per a l'objecte i no en tenen per a l'ofici. La mancança que se sol descriure com un afer entre llengües europees — i que les seccions següents documenten una per una— resulta ser també un afer intern.

Les altres quatre llengües: francès, alemany, italià i anglès

Fora de l'espanyol i del català, cap de les llengües d'aquest Manual no té una veu assentada per a la pràctica — amb un matís italià que cal mesurar a poc a poc, perquè canvia el mapa—. Convé veure-ho llengua per llengua i amb el diccionari al davant, i convé dir per què es fa així: una absència s'afirma pitjor que una presència. Qui diu «aquesta paraula existeix» només l'ha d'ensenyar; qui diu «no existeix» ha d'haver mirat, i ha de dir on va mirar i quan. D'aquí ve que el que segueix anomeni en cada cas l'obra consultada i la data de la consulta, que és més aparell del que se sol gastar en una negació.

En francès, no consta cap terme per a la pràctica. Comprovat per a aquest Manual contra Le Petit Robert, i reverificat l'agost del 2026 contra Le Robert en línia: «crèche» anomena l'objecte — «Représentation de cette étable, de la Nativité. Les personnages de la crèche (→ santon)»— i cap veu no anomena la pràctica que el produeix.²⁴

En alemany, tampoc. Comprovat per a aquest Manual contra el Duden, i reverificat l'agost del 2026: «Krippe» anomena l'objecte — accepció 2: «bildliche Darstellung einer Szenerie aus der Weihnachtsgeschichte…», la representació figurada de l'escena nadalenca—, i ni «Krippe» ni «Weihnachtskrippe» no porten cap veu per a la pràctica.²⁵ L'alemany, això sí, frega l'excepció: el compost Krippenkunst — «art del pessebre»— circula en la literatura especialitzada almenys des que Rudolf Berliner (1886-1967), l'historiador de l'art que va voler establir la Krippe com a gènere artístic propi, va titular així la seva obra clàssica (Denkmäler der Krippenkunst, Augsburg, 1926-1930);²⁶ però és una veu d'especialistes: el Duden no la recull.

En italià cal distingir dues paraules. «Presepismo» circula sense el suport dels diccionaris: comprovat per a aquest Manual contra el Treccani i reverificat l'agost del 2026 — la veu «presepe» descriu l'objecte, la seva història i els seus centres de producció, sense anomenar cap pràctica, i la cerca de «presepismo» al Vocabolario no torna cap entrada—. Però la llengua sí que té la paraula de la pràctica, formada per una altra via: presepìstica, «sf. Arte di costruire e allestire presepi» — art de construir i muntar pessebres—, recollida en el Grande dizionario della lingua italiana amb exemplars de premsa datats (La Repubblica-Roma, 9-X-1998: «mostra di presepistica napoletana del '700»; L'Eco di Bergamo, 28-IX-2005). Amb ella, la seva família: presepìstico — «che è proprio, che si riferisce ai presepi e al loro allestimento», documentat des del 1993— i presepista — «chi allestisce un presepio», i en particular «artigiano esperto nella costruzione di presepi»—. El Vocabolario Treccani no en recull cap de les tres, comprovat el 18 d'agost de 2026: la paraula italiana viu en el diccionari històric i falta en el d'ús corrent.²⁷

Convé mesurar-ne l'abast: presepistica anomena l'art de construir i muntar pessebres, no el de modelar o tallar les figures, ni el d'estudiar-los, col·leccionar-los o publicar-ne. No és una estretor italiana: el pessebrisme del DIEC diu també «art de construir». Les dues veus espanyoles són les úniques que no acoten l'operació — «arte de los belenes», «arte de los pesebres o nacimientos»—, i per això abasten tot el que s'hi fa.

En anglès, la veu no existeix. Comprovat per a aquest Manual contra el Merriam-Webster, i reverificat l'agost del 2026: «nativity» és el naixement — «the birth of Jesus», en la seva accepció religiosa— i «nativity scene» anomena l'escena representada; per a la pràctica, res.²⁸

Aquestes consultes es repetiran cada cert temps: els diccionaris també canvien, com ha demostrat «pesebrismo».

El sufix que anomena pràctiques senceres

En espanyol, el sufix -ismo — del llatí -ismus, i aquest del grec -ismós— forma substantius que designen doctrines, moviments i maneres de fer amb trets propis. Interiorismo, paisajismo, escaparatismo, modelismo: en tots els casos, el sufix assenyala una pràctica reconeguda, amb tradició, metodologia i objectius. «Belenismo» pertany a aquesta família: no anomena només una afició, sinó un fenomen que implica creació artística, transmissió cultural, memòria i vivència. En les altres llengües el sufix existeix — -isme, -ismus, -ismo, -ism— però no ha cristal·litzat en un terme anàleg per a aquesta pràctica.

Quant anomena cada paraula: el raser de les operacions

Fins aquí, on existeix la paraula. Falta el que més importa i gairebé mai no es mira: què fa cadascuna d'aquestes paraules quan existeix. Perquè una definició no només identifica; en identificar, acota. Diu de què parla, i amb això diu també de què no parla — encara que no ho digui—.

En passar per l'italià ja se n'ha mesurat una: presepistica és «arte di costruire e allestire presepi», construir i muntar. Convé ara posar-hi les altres al costat i passar-los el mateix raser. El raser són les operacions que un pessebre exigeix de debò, i no cal inventar-les: van quedar inventariades en el capítol anterior, en recórrer la cadena de gent que cal perquè una escena existeixi — modelar i tallar, reproduir amb motlle, policromar, vestir, compondre l'escena, il·luminar-la, col·leccionar, estudiar, editar, exposar—. La pregunta a cada definició és una de sola: quina d'aquestes operacions anomena, i quines en calla?

El resultat es llegeix d'un cop d'ull: només les dues veus espanyoles no acoten l'operació. Totes les altres anomenen la pràctica pel que es fa amb el pessebre en el seu últim tram — construir-lo, muntar-lo, fer-lo— i deixen fora el que passa abans, que és on hi ha l'autoria: modelar i tallar l'original, reproduir-lo, pintar-lo, vestir-lo. I deixen fora també el que passa després: col·leccionar, estudiar, editar, exposar. Un escultor que modela figures originals no cap en «art de construir pessebres»; un col·leccionista tampoc; qui escriu un manual com aquest, encara menys.

Convé no treure'n un retret a ningú, perquè no n'hi ha i perquè més endavant, en aquest mateix capítol, es raona per què una definició curta no és una definició falsa. El que hi ha és una dada, i la dada és de la llengua, no de les persones: les paraules disponibles anomenen el pessebre per la seva construcció.

El biaix del vocabulari

Aquesta dada té una conseqüència, i és el que aquest capítol lliura al següent. Si la paraula disponible anomena l'operació de construir, la definició que s'escrigui amb aquesta paraula definirà per l'objecte i pel seu muntatge, no pel que la pràctica persegueix. L'alemany ho porta escrit en la paraula mateixa — Krippenbau, construcció de pessebres— i per això serveix de demostració: qui defineix des d'aquí no s'equivoca, diu el que la seva paraula li deixa dir.

D'aquí ve que les definicions heretades coincideixin tant entre si, incloses les que no es copien les unes de les altres: les dels diccionaris, que obren amb «art» i segueixen amb «de construir», i també la definició administrativa del pessebre que sosté la declaració espanyola de patrimoni — la que el descriu per les seves figures i el seu escenari, i que el primer capítol d'aquesta sèrie ja va posar al davant i el de l'expedient examina sencera—. No coincideixen perquè es copiïn: coincideixen perquè parteixen del mateix vocabulari, i el vocabulari mira l'objecte.

Això és el que el capítol de la definició rep establert, i no com a opinió: la definició heretada es fa per l'objecte perquè el vocabulari ho fa. Una definició pel propòsit haurà de trencar aquest hàbit a consciència, i s'haurà de poder dir en les sis llengües sense recolzar-se en cap d'aquestes veus — ni tan sols en les dues que existeixen—.

El que una paraula fa veure

Importa de debò que falti la paraula? La lingüística ho ha discutit llargament sota el nom de relativitat lingüística: en la seva versió forta — la llengua determina el pensament— no troba suport en la recerca experimental; en les seves versions febles — la llengua orienta l'atenció i facilita o dificulta certes distincions— sí que el troba, en part.²⁹ L'antropologia aporta un concepte útil: la hipocognició, formulada per Robert Levy en el seu estudi sobre els tahitians (1973): la manca d'un terme assentat per a una experiència real deixa aquesta experiència pitjor equipada per ser pensada, estudiada i transmesa.³⁰ I per veure què vol dir això a la pràctica no cal buscar exemples en llengües alienes: el mateix «belenismo» n'és un. Això és el que cada llengua del Manual necessita avui per dir aquesta única paraula:³¹

I la prova definitiva és el títol d'aquest Manual. Sense paraula homòloga, «Manual de pessebrisme» deixa de cabre en tres paraules: Manual of the Art of the Nativity Scene, Manuel de l'art de la crèche — una frase on hi havia una paraula—. Dues llengües s'hi acosten, i cap no hi arriba sencera: l'alemany, amb Handbuch der Krippenkunst — amb la veu del títol de Berliner, Denkmäler der Krippenkunst, que el seu propi diccionari no recull—, i l'italià, que podria dir Manuale di presepistica amb una veu que el seu diccionari històric sí que recull, però que acota a construir i muntar: un manual que a més ensenya a modelar, a compondre i a investigar ja no cabria del tot en aquest títol.

Per què cada llengua ha respost de manera diferent

Que unes llengües tinguin la paraula i d'altres no, no és un accident repartit per igual: cada llengua té els seus motius, i convé conèixer-los, perquè d'ells depèn què es pot fer en cadascuna.

L'espanyol i el català van formar la seva paraula sobre el nom local de l'objecte — belén, pesebre, pessebre— amb el sufix que totes dues llengües fan servir per anomenar pràctiques consolidades (-ismo, -isme). I la van formar tard: la paraula va circular en l'ús molt abans d'entrar als diccionaris — «belenismo» encara no era al diccionari acadèmic del 2001—. La paraula no va néixer amb la pràctica: la pràctica la va anar exigint.

L'italià va resoldre el problema per un camí que no és el del sufix -ismo. La seva morfologia ho permetria sense violència, i «presepismo» circula de fet; però la paraula que va quallar va ser una altra: presepistica, amb el sufix -istica — el d'artistica, que anomena alhora una tècnica i el seu art—. I no està sola: presepista per a qui la practica, presepistico per al que hi pertoca, i arte presepiale en l'àmbit napolità. L'italià té, doncs, la paraula des de fa gairebé trenta anys, segons els exemplars datats del seu diccionari històric. Li falten dues coses: figurar allà on el parlant comú la buscaria — el vocabulari de consulta corrent— i abastar la pràctica sencera, perquè la seva definició s'atura a construir i muntar.

L'alemany no necessita sufix: compon. Krippenkunst — l'art del pessebre, en una sola paraula— existeix des de fa un segle en la literatura especialitzada, des que Rudolf Berliner va titular així la seva obra clàssica. El seu problema no és de formació, sinó de reconeixement: el Duden encara no la recull.

El francès té el camí més difícil: el seu sufix -isme apunta a doctrines i ideologies abans que a oficis, i la paraula base hi juga en contra — crèche vol dir avui, abans que res, una llar d'infants—. Un hipotètic crèchisme naixeria confús.

I l'anglès és el cas que més enganya, perquè la seva mancança no és gramatical. Eines per anomenar oficis li'n sobren: compon amb el gerundi — woodworking, el treball de la fusta; bookbinding, l'enquadernació— i té un sufix propi d'oficis, -ery — pottery, la terrisseria; carpentry, la fusteria; archery, el tir amb arc—. Podria dir crib-making demà mateix. L'únic que la seva morfologia li desaconsella és el sufix -ism, que en anglès anomena doctrines i corrents — fins i tot dins de l'art: impressionism és un moviment de pintors, no un ofici de taller—, de manera que un hipotètic cribism sonaria a ideologia. Però aquesta és l'explicació petita. La gran és històrica. El pessebre com a art popular va créixer en terres catòliques — Nàpols, la Provença, la península Ibèrica, Baviera—, i Anglaterra va trencar amb Roma al segle XVI; el 8 de juny de 1647 el seu Parlament va arribar a abolir la festa mateixa: «That the said Feast of the Nativity of Christ […] be no longer observed as Festivals or Holy-dayes within this Kingdome of England» — que l'esmentada festa de la Nativitat de Crist no s'observi més com a festivitat en aquest regne d'Anglaterra—.³² On la festa va estar prohibida, la pràctica no va arrelar popularment en els segles en què les altres llengües anaven fabricant les seves paraules; i on no hi ha pràctica, cap llengua no fabrica la seva — és la mateixa llei de la hipocognició que aquest capítol ja ha mostrat, vista des de l'altre costat—. Avui el món anglòfon també compon els seus pessebres, però els anomena amb el que tenia a mà, i les dues paraules de l'objecte anomenen per la menjadora: crib, la seva pròpia — anglès antic cribb, germana de l'alemany Krippe: menjadora des d'abans del segle XII i, per extensió, la representació del Naixement—, veu dels catòlics britànics i irlandesos; i crèche, presa del francès — una altra vella paraula germànica de la menjadora—, veu habitual a Amèrica.³³ El que l'anglès no va fabricar mai és la paraula de la pràctica. I el seu costum amb les arts d'altres pobles és conegut: n'adopta el nom natiu — així hi van entrar flamenco, ikebana o origami—. Ben mirat, no és la llengua més tancada de les sis: és la porta més oberta per a un manlleu.

La solució que ja es va inventar una vegada: el llatí de la federació

Aquest problema no és nou, i la prova és en el nom de la casa comuna. Quan el 31 de maig de 1952 set associacions pessebristes van fundar a Barcelona la federació internacional — avui són 21 organitzacions—, van necessitar un nom que no privilegiés cap llengua, i cap llengua moderna no els el donava. Ho van resoldre en llatí: Universalis Fœderatio Præsepistica.³⁴ L'arrel no podia ser millor: praesepe és la paraula del mateix relat del Naixement — «et reclinavit eum in praesepio», diu l'evangeli de Lluc a la Vulgata (2,7), i la menjadora torna com a senyal a 2,12 i 2,16—.³⁵ Però el derivat, praesepistica, no pertany al llatí clàssic: és una formació moderna sobre aquella arrel antiga — i no és una raresa aïllada: l'italià té viva aquesta mateixa formació en presepistica—.³⁶ Dit clarament: la federació mundial del pessebrisme es va haver de construir la seva paraula, perquè no existia. És exactament la situació que aquest capítol descriu — i el precedent de la decisió que aquest Manual haurà de prendre—.

Una llengua, molts territoris

Si la veu sense marca de l'espanyol és pesebrismo, la pregunta següent és obligada: què es diu a l'altra banda de l'Atlàntic?

El Diccionario de americanismos de l'Asociación de Academias recull pesebre únicament dins d'una locució.³⁷ La conseqüència és contraintuïtiva i convé enunciar-la amb cura: si el sentit nadalenc de pesebre no està recollit com a americanisme, és perquè no es considera propi d'Amèrica, sinó general del domini. No és que allà es digui d'una altra manera; és que es diu també allà.

Sobre la mida relativa de cada territori, la dada més recent de l'Instituto Cervantes xifra en uns 520 milions els parlants nadius d'espanyol, dels quals Espanya n'aporta aproximadament un de cada deu.³⁸

El que aquest Manual no farà és dibuixar el repartiment de belén, nacimiento i pesebre per països. Circula un mapa d'aquest repartiment, es repeteix amb seguretat i no està provat. Fixar-lo exigiria un treball de corpus — CORPES XXI per països, el Diccionario del español de México del Colegio de México— que no és el d'aquest capítol; per això el mapa queda fora.

De tot això se'n deriva una decisió editorial que aquest Manual declara aquí i sosté en les sis llengües:

Hi haurà una sola versió espanyola, amb les variants anomenades dins d'ella. Mai dues versions.

No es tracta de triar un espanyol i traduir els altres, sinó d'escriure'n un de sol que no obligui cap lector a sentir-se convidat. És la mateixa regla que regeix entre les sis llengües del Manual, aplicada cap a dins d'una d'elles: cap territori no és «nosaltres».

Per què les definicions es queden curtes — i per què no és un retret

És fàcil, arribats aquí, fer el pas següent i queixar-se: que «arte de los belenes o afición a ellos» és poc; que «art de construir pessebres» no diu res de la recerca, ni de l'escenografia, ni de la perspectiva; que les acadèmies despatxen en sis paraules el que ocupa un manual.

Convé no fer-lo. Aquest pas és un error de mètode, i a més és injust.

Una definició de diccionari no descriu una pràctica: la identifica. Dona el gènere proper — art— i el just perquè qui trobi la paraula sàpiga de què se li parla. No desenvolupa, perquè desenvolupar no és el seu ofici. Ningú no retreu al diccionari que l'entrada «arquitectura» no ensenyi a calcular una coberta.

De manera que convé distingir dues coses que la queixa barreja: una és que una definició sigui curta, i una altra que sigui falsa. Aquestes són curtes. I en el que diuen, encerten en l'essencial: diuen «art», que és exactament el que estava en discussió.

El que falta no és una correcció, doncs, sinó un desenvolupament: què encadena aquest art quan es practica de debò. La recerca que decideix què es representa i amb quin fonament. L'escultura que dona cos als personatges, amb autoria i amb criteri. La reproducció i la policromia, que multipliquen una figura sense trair l'original. La indumentària, que es pot documentar o inventar, i no és igual. L'escenografia, que administra l'espai, la distància i la llum perquè una escena narri. I la transmissió, sense la qual tot l'anterior mor amb qui ho sabia.

Res d'això no cap en una entrada de diccionari, ni hi ha de cabre. Cap en un manual. I aquesta és, exactament, la feina que comença aquí.

Per què la definició no és aquí

Aquest capítol acaba sense definir el pessebrisme, i no és prudència ni cortesia: és l'ordre de la feina. Una definició que s'enuncia abans de la recerca no es prova després — s'il·lustra—, i de definicions nascudes així n'és ple l'assumpte. La d'aquest Manual arriba en el capítol següent, com a resultat; i arriba després de la paraula perquè necessitava saber dues coses que només es podien esbrinar aquí: en quines llengües existeix el nom, i quant d'aquest món arriba a anomenar.

El que sí que queda fet, amb el que s'ha reunit fins aquí, és el plec de condicions: què haurà de complir aquesta definició per ser justa, amb cada condició sortint d'alguna cosa provada i no d'una preferència. Conservar el gènere proper «art», que tres acadèmies concordants deixen guanyat. Aportar la diferència específica que a un diccionari no li toca donar. Abastar el món i no només la producció. Marcar el límit per dalt. No legislar l'ús aliè. No dependre de la fe del lector. I poder-se dir en les sis llengües del Manual sense nota d'equivalència. El plec sencer, condició per condició i amb l'origen de cadascuna, es lliura al capítol de la definició: allà es posa a treballar, i allà es diu també quina d'aquestes condicions no resisteix l'examen.

El nom

Falta la decisió que aquest capítol ha anat preparant des de la seva primera pàgina, i la prepara sense prendre-la, perquè no és una decisió de mètode sinó d'autor.

L'expedient posa sobre la taula sis coses.

Una. En el diccionari de la llengua espanyola, belenismo és la veu marcada com a peninsular i pesebrismo la veu sense marca. La paraula que sona més natural a Espanya és, en el sistema del diccionari, la més local de les dues.

Dues. Les altres cinc llengües del Manual anomenen l'objecte per la menjadora, no per la ciutat: pessebre, presepe, crèche, Krippe, i en anglès crib — germana de Krippe— al costat del manlleu crèche. El llatí de la federació internacional, praesepe, va pel mateix camí. Fora del Manual, la ruta de la ciutat apareix també en occità, però com a veu d'un lloc. Al Tresor dóu Felibrige de Mistral, crècho — en llemosí grèscho, germana de crèche— és, sense marca, la «représentation de la nativité de Notre-Seigneur», i per a la menjadora remet a grùpi; belèn anomena també la representació, però amb una indicació de lloc: «à Arles». Al diccionari de referència del provençal, la ciutat és la veu local i la menjadora, la general.³⁹

Tres. El senyal que dona l'evangelista és la menjadora, no la ciutat. En el relat de Lluc, el que identifica el nounat per als pastors és que està ajagut en una menjadora, i la dada es repeteix tres vegades en pocs versicles.⁴⁰ La paraula que anomena la pràctica per aquesta arrel anomena, alhora, allò que el text assenyala com a signe.

Quatre, i és la que aporta aquest capítol. En català, la veu de la pràctica va néixer marcada per una ciutat — «una barcelonería esquisida», escrivia Carner el 1907— i avui és la veu normativa en dues acadèmies, sense marca de territori. És a dir: la veu catalana va fer fa un segle el camí que la veu espanyola té pendent. Va néixer local i es va tornar general, no perquè ningú ho decretés, sinó perquè es va fer servir fora de la seva ciutat fins que la marca va deixar de tenir sentit.

Cinc. La morfologia no resol la qüestió, i el soroll està repartit amb més simetria del que sembla. El sufix -ismo sobre un nom de lloc produeix unes vegades moviments del territori — catalanismo, andalucismo— i altres vegades pràctiques — alpinismo, andinismo—: decideix l'ús, no la gramàtica. I les dues arrels carreguen amb sentits aliens, documentats en el mateix diccionari. I hi ha un quart soroll que els diccionaris no marquen i l'hemeroteca sí: belenista anomena també el natural de Betlem, i així es llegeix a la premsa del 1899 (vegeu la secció «La sèrie castellana»). I cap d'aquests sorolls no és d'ara: el 1864, un periodista de Barcelona feia broma dient que la societat acabada d'anunciar havia evitat anomenar-se «de belenes» per si l'autoritat li obria expedient el dia que hi hagués un «belén» (vegeu la secció «La sèrie castellana»). La broma exigia que el lector entengués les dues accepcions alhora, i avui totes dues continuen al diccionari. Belén porta, al costat de l'accepció de pessebre, tres accepcions col·loquials de signe negatiu — «sitio en que hay mucha confusión», «confusión o desorden», «complicación, dificultad, enredo: meterse en belenes»: lloc on hi ha molta confusió, confusió o desordre, complicació o embolic— i la locució en desús «en Belén» per «en Babia».⁴¹ Pesebre porta la seva pròpia accepció despectiva; i pesebrismo, la paraula feta, en carrega una altra — la del DLE, i el valor de prebenda que el DNV marca com a sociològic—. Cap de les dues cases no és neta: el soroll de belén viu en la base; el de pesebrismo, en la derivada.

Sis, i és l'última cosa que aquest capítol posa sobre la taula. Quan en castellà es va haver d'anomenar per primera vegada qui fa això, es va triar l'arrel del pessebre: pesebristas, el 1864, i així durant la resta del segle, mentre la cosa continuava dient-se belén. La veu belenista no apareix a la premsa de Barcelona fins al segle XX, i és la que avui es fa servir. L'expedient d'aquest canvi —el que se'n sap, el que no i per on es pot datar— és a la secció «La sèrie castellana». El que aquí importa és la conseqüència: l'arrel que l'ús va acabar preferint no és la que el mateix ús havia triat primer.

D'aquí en queden dretes dues coses. La primera: la veu en -ismo, en qualsevol de les dues arrels, fa una feina que la veu de l'objecte no pot fer — desambiguar—. L'entrada de la Wikipedia es titula «Belenismo» i no «Belén», i n'hi ha prou d'assajar el títol contrari per veure per què: «Belén» a seques és alhora la ciutat, l'escena, un nom de dona i un embolic. La segona, i és l'única que no té soroll en cap diccionari: l'arrel del pessebre anomena el senyal de Lluc. Aquesta motivació no té competència.

De tot l'anterior n'hauria de sortir una proposta: la paraula internacional de la pràctica. Aquest Manual encara no la declara, i la raó és de mètode: triar el nom d'una branca artística no és qüestió de preferència, sinó de prova. Abans de decidir cal examinar què ha fet cada llengua — i cada acadèmia— amb les paraules disponibles: les que anomenen per la ciutat, les que anomenen pel naixement i les que anomenen pel senyal del mateix relat, la menjadora. Aquest examen és el que s'acaba de fer, llengua per llengua i obra per obra, i aquí queda reunit. La decisió, en canvi, no es pren aquí: surt del capítol següent, el de la definició, i en surt per una raó que no és d'ordre sinó de redacció — la definició d'aquest Manual comença anomenant la pràctica, i no pot escriure aquesta primera paraula sense haver-la triada—.

El que sí que queda declarat des d'ara és el criteri amb què estan escrites les sis versions d'aquest Manual: allà on una llengua ja té o insinua una paraula pròpia, el Manual la fa servir i l'explica — belenismo i pesebrismo en espanyol, pessebrisme en català, Krippenkunst en alemany, presepismo en italià—; allà on no la té, el Manual anomena la pràctica amb claredat abans que amb etiqueta. Res no s'imposa: s'examina, es proposa i es fa servir. Així s'han fet sempre les paraules.

Això és el que hi ha. Quin nom porti aquest Manual — i amb ell, potser, la pràctica que descriu— és una decisió que es pren amb l'expedient al davant i no abans.

Claredat, no argot

Queda un últim desajust, i aquest passa dins de cada llengua: el de les paraules de l'ofici. Té dues cares, i convé distingir-les. La primera és l'argot com a contrasenya: el vocabulari tècnic emprat sense explicar-lo mai, que no eleva la disciplina — aixeca una barrera—. La segona és la contrària, i fa més mal perquè no es nota: la paraula aproximada posada on anava la paraula de l'ofici. I aquesta segona ve amb coartada: quan algú la corregeix, es defensa al·legant que «és l'argot del sector» — i així el desconeixement tècnic queda camuflat de tradició—.

Un exemple que el lector sentirà mil vegades: anomenar «fang» les figures de terracota. El fang és argila amb tota mena d'impureses, i en escultura serveix per a una sola cosa: modelar l'original — que no passarà mai pel forn—. D'aquest original se'n treu un motlle perdut de guix, i el fang torna a la pastera per servir a un altre original; com que ja arrossega restes de guix, si es coïa, la figura senzillament esclataria. El que es cou és un altre material — argila neta o pasta ceràmica—, i al forn, a partir dels 900 °C, aquesta argila vitrifica: la seva estructura canvia i ja no torna a ser el que era. Només llavors la figura mereix el nom de terracota. Passa com amb els metalls: fosos el coure i l'estany, ningú no continua anomenant «coure» el resultat — és bronze, i té nom propi perquè és una altra cosa—. Qui diu «fang» on ha de dir «terracota» no simplifica: esborra l'ofici i la transformació que la paraula porta a dins.

Anomenar bé no és parlar difícil; és el contrari de totes dues coses — ni contrasenya ni aproximació—. Si volem que el pessebre sigui comprès i valorat, necessitem una precisió explicada.

Per a què serveix això a cadascú

Aquest capítol no és una disquisició prèvia a la feina: és feina. I no té un sol destinatari, perquè el pessebrisme no té un sol protagonista: és una cadena de papers, cadascun amb el seu ofici i la seva intenció. Qui modela o talla figures està creant escultura, amb autoria, en tingui consciència o no. Qui les reprodueix, qui les pinta o les vesteix, qui construeix l'escenografia. Qui compra les figures i compon la seva escena a casa. Qui col·lecciona. Qui, des de les associacions, organitza les mostres i els concursos que treuen els pessebres al carrer. I qui visita un pessebre i només mira — també ell hi és a dins: per a ell es compon l'escena—. Aquesta cadena està recorreguda sencera en el capítol anterior, amb el que la sociologia de l'art en permet dir, i cadascun dels seus papers té després el seu examen propi a «Qui és qui al pessebrisme?»: aquí es recapitula i es remet, no es desenvolupa. I una de les seves peces té casa en el bloc de la composició: que qui ordena les figures sobre la molsa ja està component — decorar ja és crear, perquè ja està decidint—, amb la prova domèstica que allà es raona. Tots són dins del pessebrisme, i cap no és «el» pessebrista a seques. I tots, cadascun a la seva manera, fan el mateix: un homenatge al naixement de Jesús — res al voltant d'aquest fet no és neutre: fins i tot la taula de la nit de Nadal es para diferent de tots els sopars de l'any—.

Per això la paraula els importa a tots, però a cadascun de manera diferent. A qui modela, la paraula li decideix l'autoria: que l'anomenin artista o artesà. A qui compon, l'estatut del que compon: art o ornament. A qui col·loca les seves figures a casa, li correspon reconèixer la dignitat del que té entre mans: ja sigui una disciplina artística amb història, o un ornament que guarneix la temporada per simple costum. El pessebre no és humil per naturalesa; el fem humil quan el tractem com una rutina. I a la pràctica sencera, la paraula li decideix el reconeixement cultural: una paraula mal posada no perjudica només un — perjudica cada baula de la cadena, cadascuna pel seu cantó—.

La paraula no és un ornament de la pràctica: hi treballa, com una eina més. Qui sap anomenar el que fa, ho fa millor — i ho sap explicar i defensar davant de qui en dubti—.

Preguntes obertes

Queden preguntes que aquest capítol deixa armades, a propòsit. Si milions de persones reconeixen un pessebre a l'instant, per què no reconeixen el nom dels qui han elevat aquesta escena a forma d'art? Si l'espanyol i el català han desenvolupat una paraula amb densitat pròpia, no és hora que les altres llengües l'examinin? No és paradoxal que una tradició tan estesa no tingui nom comú fora de dues llengües? I si el primer pas perquè el pessebre rebi el reconeixement cultural que la seva pràctica ja té fos precisament donar-li nom allà on encara no en té?

La torre de Babel explica el projecte que es va quedar sense acabar quan els seus constructors van deixar d'entendre's: la confusió de llengües no va ser només un càstig — va ser la divisió que va impedir acabar el que s'havia començat—. El pessebre n'és la imatge invertida. A Babel els homes construeixen cap al cel i perden la llengua comuna; al pessebre el cel baixa a una menjadora, i l'escena s'entén en totes les llengües alhora — milions de persones la reconeixen a l'instant, sense traducció—. L'obra compartida que a Babel va quedar a mitges, aquí s'acaba cada any, en milers de cases i places. Només li falta una cosa al conjunt: el nom comú. Sense ell, la pràctica queda partida en descripcions que no es reconeixen entre si. El que aquest capítol lliura al següent és el nom mesurat: en quines llengües existeix, quant d'aquest món arriba a anomenar, i per què la definició heretada mira l'objecte. Amb això a la mà, el capítol següent defineix.

Anomenar bé és començar a comprendre.

Referències

Les notes al peu localitzen la font i diuen com i quan es va consultar; el que pesa sobre el que el lector ha de creure és al cos del text. La numeració és nova: en fondre's els dos capítols, les notes s'han reordenat per la seva primera aparició. Les traduccions del xinès, del grec, del llatí, del francès, de l'alemany, de l'italià i de l'anglès són pròpies.