Quan comença: «Fer present el record amb els ulls del cos»

Tothom sap que el pessebre va començar amb Francesc d'Assís, a Greccio, la nit de Nadal de 1223. Ho saben les associacions, que el tenen per patró; ho sap l'expedient espanyol de patrimoni, que el posa com a origen; ho sap qualsevol que hagi llegit dues línies sobre l'assumpte. És de les poques coses d'aquest ofici en què ningú no discrepa.

I tanmateix gairebé ningú no s'ha fet la pregunta següent, que és l'única que importa: per a què ho va fer. No què hi va posar — això també se sap malament, i es veurà—, sinó què esperava que passés en qui ho veiés. Perquè si aquella nit és l'origen del que avui es fa, el que Francesc va voler aconseguir és el que avui es continua intentant, se sàpiga o no. I si no se sap, s'hereta una forma sense el seu motiu.

Aquest capítol llegirà els dos textos que expliquen el que va passar a Greccio, escrits per gent que va conèixer Francesc o que va conèixer els qui el van conèixer, i hi mirarà una sola cosa: què es va voler i què va passar. No defineix la paraula «pessebrisme» — això arriba més endavant en aquesta sèrie— ni examina l'expedient que avui la defineix per llei — això té el seu—. S'atura abans, en el moment en què encara no hi ha paraula ni figura ni decret, i només hi ha un home que demana que li preparin una menjadora amb fenc i dos animals, i diu per què.

El que hi va haver a Greccio, i el que no hi va haver

Celano obre el capítol dient què ocupava Francesc en aquells anys, i convé començar per aquí, perquè explica tot el que segueix. La seva intenció suprema era «observar el sant Evangeli en tot i per tot» i seguir les petjades de Crist «amb tot el desig de la ment, amb tot el fervor del cor» — toto desiderio mentis, toto cordis fervore—; i de tot l'Evangeli, dues coses «ocupaven de tal manera la seva memòria que amb prou feines volia pensar en cap altra cosa»: «la humilitat de l'Encarnació i la caritat de la Passió» — incarnationis humilitas et charitas passionis—.² Greccio no és una ocurrència devota d'una nit de Nadal: és una d'aquestes dues coses posada per obra.

Uns quinze dies abans de Nadal, Francesc crida un home d'aquella terra, Joan, «de bona fama però de millor vida», i li diu el que vol. Aquesta frase es llegeix a poc a poc a la secció següent. Ara importa el que Joan va preparar, perquè d'això Celano en dona una llista i és curta:

Et quidem praeparatur praesepium, apportatur foenum, bos et asinus adducuntur.³

I es prepara la menjadora, es porta el fenc, es condueixen el bou i l'ase.

Una menjadora, fenc, un bou i un ase vius. I a sobre de la menjadora, la missa: «se celebren les solemnitats de la missa sobre la menjadora» — celebrantur missarum solemnia supra praesepe—.⁴ Francesc, que era diaca i no sacerdot, es revesteix amb els ornaments del seu orde i «canta amb veu sonora el sant Evangeli», i després predica al poble «sobre el naixement del Rei pobre».⁵ Això és tot el que el text diu que hi va haver.

I ara el que no diu, que és el decisiu. No hi ha Maria. No hi ha Josep. No hi ha pastors. No hi ha ningú que faci de ningú. No hi ha cap imatge de l'Infant. Ningú no representa un paper; ningú no ha modelat una figura. El que hi ha són les condicions materials del Naixement — la menjadora, el fenc, els dos animals— i, dins seu, la litúrgia de la nit de Nadal, cantada i predicada. Greccio no és un pessebre vivent en el sentit en què avui s'usa l'expressió, perquè no hi ha personatges; i no és un pessebre de figures, perquè no hi ha figures. És una missa celebrada sobre una menjadora preparada expressament perquè el misteri que se celebra es tingui al davant.

Això no ho diu només el Manual. Ho diu, amb totes les lletres, el document que avui defineix el pessebrisme per llei a Espanya.

A la seva pàgina 9, l'informe descriu l'origen així: el 1223, a Greccio, Francesc «realizó en la misa de Nochebuena un drama paralitúrgico, en el que se escenificó de manera real el ambiente del nacimiento de Jesús» — va fer a la missa de la nit de Nadal un drama paralitúrgic, en el qual es va escenificar de manera real l'ambient del naixement de Jesús—. I hi afegeix, perquè no quedi cap dubte: «Conviene hacer notar que la presencia del Niño Jesús en el pesebre de Greccio no se corresponde, ni debe identificarse, con una imagen escultórica, como equivocadamente se piensa y viene repitiéndose. Y, aún mucho menos, que San Francisco montó un belén con figuras» — convé fer notar que la presència del Nen Jesús a la menjadora de Greccio no es correspon, ni s'ha d'identificar, amb una imatge escultòrica, com equivocadament es pensa i es va repetint. I, encara molt menys, que sant Francesc va muntar un pessebre amb figures—.⁶

Que el lector retingui aquesta frase, perquè a la mateixa pàgina, unes línies abans, el mateix informe ha definit què és un pessebre: «una representación tridimensional y escenográfica del nacimiento de Cristo, realizada con figuras móviles, en un escenario fijo, que se arma para el tiempo de Navidad» — una representació tridimensional i escenogràfica del naixement de Crist, feta amb figures mòbils, en un escenari fix, que es munta per al temps de Nadal—; i hi rebla: «Se trata, por lo general, de construcciones efímeras y estacionales» — es tracta, en general, de construccions efímeres i estacionals—.⁶ No cal afegir-hi res. El document defineix el pessebre per les seves figures, en situa l'origen a Greccio i declara que a Greccio no hi va haver figures. Les tres coses, en una pàgina. Aquest capítol no discutirà amb l'informe — per a això hi ha el seu—; només farà el que l'informe no va fer: preguntar-se, ja que a l'origen no hi havia figures, què hi havia. I el que hi havia, segons l'únic testimoni, era un propòsit.

El que Francesc va dir que volia

Celano posa en boca de Francesc, quan crida Joan, una sola frase de motiu. És l'única del text en què el mateix Francesc diu per a què fa el que fa, i és aquesta:

Volo enim illius pueri memoriam agere, qui in Bethleem natus est, et infantilium necessitatum eius incommoda, quomodo in praesepio reclinatus et quomodo, adstante bove atque asino, supra foenum positus exstitit, utcumque corporeis oculis pervidere.⁷

Vull, en efecte, celebrar la memòria d'aquell Infant que va néixer a Betlem, i veure d'alguna manera, fins al fons i amb els ulls del cos, les penalitats de les seves necessitats d'infant: com va ser reclinat en una menjadora i com, amb el bou i l'ase al costat, va ser posat sobre el fenc.

La traducció que reprodueix l'informe de l'IPCE, la de la BAC, diu: «Para hacer memoria con mayor naturalidad de aquel divino Niño y de las incomodidades que sufrió al ser reclinado en un pesebre y puesto sobre húmeda paja junto a un buey y un asno, quisiera hacerme de ello cargo de una manera palpable y como si lo presenciara con mis propios ojos» — per fer memòria amb més naturalitat d'aquell diví Infant i de les incomoditats que va patir en ser reclinat en una menjadora i posat sobre palla humida al costat d'un bou i un ase, voldria fer-me'n càrrec d'una manera palpable i com si ho presenciés amb els meus propis ulls—.⁶ És una traducció bella i és més llarga que el llatí: «palpable» no és al text, ni «húmeda», ni «divino». Es tradueixen aquí de nou les tres paraules de què penja el capítol, perquè en la versió que circula queden borroses.

La primera és memoriam agere. No és «recordar» ni «acordar-se'n». Agere és el verb amb què el llatí de l'Església diu celebrar — agere festum, celebrar una festa; agere gratias, donar gràcies—. Francesc no vol acordar-se de l'Infant: en vol celebrar la memòria com se celebra un ritu, posant-la per obra. El capítol següent d'aquesta sèrie mostra que el castellà conserva aquest gir exacte, paraula per paraula, en una accepció del diccionari.

La segona és incommoda. Les incomoditats, les penalitats, els destrets. El que Francesc vol tenir al davant no és una escena tendra: són les infantilium necessitatum incommoda, les penalitats de les necessitats d'un nounat, i les enumera — una menjadora per bressol, fenc per llit, dos animals per companyia—. L'assumpte de Greccio és la pobresa en què va néixer aquell Infant, que és, segons Celano acaba de dir poc abans, l'assumpte que ocupava la memòria de Francesc per damunt de qualsevol altre.

La tercera és pervidere. Francesc no diu videre, veure. Diu per-videre: veure a través, veure fins al fons, mirar de manera que es travessi el que es té al davant. I ho diu amb una honestedat que convé no perdre: utcumque, «d'alguna manera», «com es pugui». Sap que una menjadora amb fenc i dos animals és una aproximació. Però la mirada que demana és la que travessa, no la que rellisca; i la demana per als ulls del cos — corporeis oculis—, que és l'únic amb què es pot començar.

Cal declarar aquí una cosa sobre aquesta paraula, perquè afecta el que el lector ha de creure. No tots els manuscrits de Celano la porten igual. El còdex de Barcelona sobre el qual es va fer l'edició de 1906, i amb ell l'edició crítica i el text que cita el Vaticà, llegeixen pervidere; dos manuscrits (els d'Évreux i de Londres) llegeixen videre sense més, sense prefix; el d'Osek llegeix praevidere — i alguna transcripció moderna a internet, previdere— i el de París, providere.⁸ La tradició manuscrita, és a dir, va dubtar entre «veure» i «veure fins al fons». L'argument d'aquest capítol no descansa en aquest prefix: descansa en el que Celano diu que va passar, que es llegeix a la secció següent i no té variant. El que separa veure de veure fins al fons — i per què aquesta diferència és la que importa a qui té al davant una escena del Naixement— és l'assumpte del capítol següent; aquí n'hi ha prou de retenir que Francesc va demanar el segon, i amb el verb just.

Així doncs, la frase de motiu diu, sense ornament: celebrar la memòria de l'Infant de manera que la pobresa d'aquell Infant es vegi amb els ulls del cos, fins al fons, com es pugui. Diu què (la memòria de l'Infant), diu de què (la seva pobresa), i diu com (amb els ulls, travessant). No diu que vulgui construir res, ni conservar res, ni exposar res. El que segueix és el que Celano explica que va passar.

El que va passar

Celano no deixa la pregunta oberta. Descriu l'efecte en Francesc, el descriu en la gent, i a més en dona el missatge. Es llegiran per capes, perquè són capes.

En Francesc. «Està el sant de Déu dret davant la menjadora, ple de sospirs, contrit de pietat i amarat d'una alegria admirable» — suspiriis plenus, pietate contritus et mirabili gaudio superfusus—.⁹ Tres afectes en una frase, i tots tres de qui és dins del que ha fet, no de qui ho ha decorat. I quan predica, Celano ho explica amb una precisió que no és d'acta sinó de retrat: cada vegada que volia anomenar Jesús l'anomenava «l'Infant de Betlem», i en dir «Betlem» belava com una ovella i es llepava els llavis «assaborint i empassant-se la dolçor d'aquesta paraula».⁵ Ningú no escriu així de qui ha posat un ornament.

En la gent. «La nit s'il·lumina com el dia, i va ser deliciosa per a homes i animals. Arriben les gents i davant el misteri nou s'alegren amb alegries noves. El bosc ressona de veus i les roques responen als qui exulten».¹⁰ En un text del segle XIII això és la descripció d'una commoció col·lectiva, i convé notar amb què es fa: amb llum — ciris i torxes que la gent havia preparat «amb els ànims exultants», exsultantibus animis—, amb veus, amb el cant dels frares que dura tota la nit.¹⁰ Greccio es va veure, però també es va sentir: Francesc va cantar l'Evangeli; els frares van cantar; la nit sencera «ressona de júbil». Ningú no canta per no ser escoltat, i els qui van cantar eren allà, davant de tothom, tant com el fenc i els animals.

El missatge. Celano l'enuncia sense embuts, en la frase que segueix la que diu el que es va preparar: «Allí s'honra la senzillesa, s'exalta la pobresa, es recomana la humilitat, i Greccio s'ha convertit gairebé en una nova Betlem» — honoratur ibi simplicitas, exaltatur paupertas, humilitas commendatur, et quasi nova Bethleem de Graecio facta est—.³ Greccio ensenya alguna cosa, i l'ensenya sense sermó: que Déu va néixer pobre. Ho posa al davant — fenc, menjadora, dos animals— perquè qui ho miri fins al fons ho entengui per si mateix. I de passada diu què s'ha fet d'aquell lloc: no s'ha recordat Betlem; Greccio s'ha fet Betlem.

I el que Celano considera l'efecte veritable, que és a la glossa d'una visió. Un home de bé va veure a la menjadora «un nen petit que jeia exànime», i va veure el sant acostar-s'hi i despertar-lo «com del sopor del son». Celano no la deixa com a prodigi; la interpreta:

Nec inconveniens visio ista, quum puer Iesus in multorum cordibus oblivioni fuerit datus, in quibus, ipsius gratia faciente, per servum suum sanctum Franciscum resuscitatus est et impressus memoriae diligenti.¹¹

I no era inconvenient aquesta visió, perquè el nen Jesús havia estat lliurat a l'oblit en els cors de molts, en els quals, obrant la seva gràcia, per mitjà del seu servent sant Francesc va ser ressuscitat i imprès en una memòria atenta.

No diu «vist». Diu despertat, ressuscitat, i després imprès en una memòria atenta — impressus memoriae diligenti—. L'objectiu de Greccio no era que la gent veiés una menjadora; era que una cosa que tenien a dins i havien oblidat tornés a ser viva, i que hi quedés. És la frase que sosté el capítol, i no té cap variant registrada a l'aparat crític de d'Alençon.⁸

Quaranta anys després, Bonaventura explica la mateixa nit, més curta, i diu el propòsit per segona vegada i amb una altra paraula. Francesc «va disposar celebrar la memòria del naixement del nen Jesús per excitar la devoció» — memoriam nativitatis pueri Iesu ad devotionem excitandam … disponeret agere—.¹³ I tanca amb el mateix verb: l'exemple de Francesc és «despertador dels cors entumits en la fe de Crist» — excitativum est cordium in fide Christi torpentium—.¹⁴ Dues vegades el mateix verb, excitare, despertar; i totes dues vegades el que es desperta són els cors, no els ulls. Celano deia impressus memoriae; Bonaventura diu excitare corda. Coincideixen en l'únic que aquest capítol necessita: el mitjà va ser sensible i l'efecte buscat, interior.

Bonaventura afegeix tres coses que convé conèixer, no perquè canviïn l'argument sinó perquè han canviat la imatge que es té de Greccio. La primera: les llàgrimes. On Celano posava sospirs, Bonaventura escriu que Francesc estava «amarat de llàgrimes» — respersus lacrimis—.¹⁵ La segona: la llicència del papa, «perquè això no es pogués atribuir a novetat» — ne vero hoc novitati posset adscribi, a Summo Pontifice petita et obtenta licentia—, que a Celano no hi és; Bonaventura no anomena el papa, i el nom d'Honori III que es llegeix a tot arreu és una deducció per la data.¹⁶ La tercera és la que més pesa: l'Infant de la visió canvia. A Celano l'home que el veu no té nom i el nen és exànime; a Bonaventura el visionari és «el senyor Joan de Greccio», cavaller que va deixar les armes per Crist, i el nen és «bellíssim, adormit», i Francesc el desperta «abraçant-lo amb tots dos braços» — ambobus complexans brachiis—.¹⁷ Aquesta abraçada és la que van pintar després a la basílica d'Assís, i d'aquest fresc ve la idea, repetida durant segles, que a Greccio hi va haver una figura de l'Infant que Francesc va prendre en braços. La imatge neix a Bonaventura, gairebé quaranta anys després de la nit; i ni a Bonaventura ni a Celano no hi ha figura: hi ha una visió, i una abraçada dins de la visió.

Amb els dos testimonis llegits, la pregunta de l'obertura té una resposta tancada. Francesc no esperava una simple visió, ni un mirall, ni un ornament. El que esperava, en les paraules dels qui ho van explicar, és una cadena de quatre baules, i totes quatre són escrites: mirar fins al fons → commoure's → despertar el que era oblidat i deixar-ho imprès → entendre la pobresa d'aquell Infant. Sentits, emoció, interior, ètica. En aquest ordre, i cadascuna causa de la següent.

Cloenda

Francesc va demanar una menjadora, fenc i dos animals, i va dir per a què: per celebrar la memòria d'aquell Infant i veure'n la pobresa, fins al fons, amb els ulls del cos. Això és el que va anomenar: els ulls. És a dir, el mitjà. El que volia que passés no ho va anomenar ell; ho expliquen els qui hi van ser, o els qui van parlar amb els qui hi van ser. En Francesc, sospirs, contrició, alegria, i en el segon testimoni, llàgrimes. En la gent, una nit sencera que ressona. I per sota de tot això, el que Celano i Bonaventura assenyalen com el que de debò va passar, cadascun amb el seu verb: l'Infant oblidat en els cors va ser despertat. Els ulls del cos van portar als cors. Aquest és el primer tram del recorregut, i és en els dos textos.

Però Celano diu una cosa més, en la mateixa frase, i se sol llegir d'una tirada: que l'Infant va ser impressus memoriae diligenti, imprès en una memòria atenta. No només despertat: retingut. El que la nit va posar davant dels ulls i va moure en els cors va quedar en algun lloc on es pogués tornar a trobar. I aquest lloc Celano l'havia anomenat ja a la primera frase del capítol, abans d'explicar res, quan diu de què estava fet el seguiment de l'Evangeli en Francesc: toto desiderio mentis, toto cordis fervore, amb tot el desig de la ment i amb tot el fervor del cor. Tots dos junts, abans de Greccio; tots dos junts, després.

El recorregut té, doncs, tres estacions, i totes tres són escrites. Els ulls del cos: el que Francesc va demanar. Els cors: el que es va despertar. La memòria atenta — la ment—: on va quedar. Què és el que queda, per què queda en uns i no en altres, i què hi ha d'haver en qui mira perquè una escena del Naixement li faci això, és la pregunta del capítol següent. Aquí només s'ha establert el punt de partida i la direcció del camí: comença en els ulls i no s'hi acaba.

Fer present el record amb els ulls de la ment.

Referències

Les notes al peu localitzen i només localitzen. Les entrades que expliquen per què entra cada font, què aporta i què no permet afirmar són al cos del text, en el plafó que acompanya la seva primera aparició. Les traduccions del llatí són pròpies.