L'expedient: «El Reial Decret 481/2022: la declaració que rebaixa el que declara»

1. La paraula que només es fa servir per als morts

Un reial decret és, a Espanya, l'instrument amb què el Govern dona forma legal a una declaració administrativa — en aquest cas, el reconeixement d'una pràctica cultural. El Reial Decret 481/2022, publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE núm. 142, de 15 de juny de 2022)¹, va declarar el pessebrisme «Manifestación Representativa del Patrimonio Cultural Inmaterial» —Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial—. No cal ser espanyol perquè això importi: la mateixa pregunta es planteja a qualsevol país amb tradició pessebrista, perquè el mecanisme que aquí s'examina no és exclusiu d'Espanya. Tant si a qui crea les figures se l'anomena santonnier a França com d'una altra manera en una altra llengua, la pregunta de fons és idèntica en qualsevol llengua: es declara patrimoni una tradició d'artesans, o es reconeix, sense dir-ho, el treball d'artistes sota un nom que els rebaixa?

L'expedient que sosté el decret — la resolució d'incoació (BOE núm. 4, 5 de gener de 2022)² i l'informe tècnic definitiu de l'Instituto del Patrimonio Cultural de España (IPCE, març de 2022)³— comet, sense proposar-s'ho, una contradicció que delata tot el problema. En la part històrica anomena «escultor» sense cap escrúpol vuit figures del passat: Bernat Roca, Jorge Fernández, Juan Bautista Vázquez, Luisa Roldán, Francisco Salzillo, Ramón Amadeu, Domènec Talarn, Arturo Baltar⁴. Però en la part operativa — la que defineix què és el pessebrisme, què protegeix i a qui reconeix— la paraula «escultor» desapareix. L'article 2 del Reial Decret, la definició que regeix tota la resta, no la fa servir ni una sola vegada.

Dit d'una altra manera: l'informe reserva la paraula «escultor» per als qui ja són morts, i als qui avui continuen fent exactament el mateix, mentre viuen, els anomena «artesanos».

2. El perquè imperiós

Aquesta rebaixa no és atzarosa ni fruit d'un descuit. Té una causa legal precisa.

Espanya va transposar al seu ordenament la Convenció de la UNESCO de 2003 mitjançant la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial⁵. Aquesta Convenció organitza el patrimoni immaterial en cinc àmbits, ni un més: tradicions i expressions orals; arts de l'espectacle; usos socials, rituals i actes festius; coneixements i usos relacionats amb la natura i l'univers; i tècniques artesanals tradicionals. No hi ha, entre els cinc, cap àmbit per a la creació plàstica d'autor. La mateixa UNESCO n'explica el perquè: la Convenció «is mainly concerned with the skills and knowledge involved in craftsmanship rather than the craft products themselves»⁶ — li interessen les destreses i els coneixements transmesos, no les peces que en resulten.

Perquè el pessebrisme entrés en aquesta Convenció, havia de fer-ho per l'única porta disponible: com a tradició de destresa artesanal transmesa, no com a disciplina de creació d'autor. El decret no s'inventa la rebaixa: l'hereta de l'única casella legal que tenia.

I tanmateix, el marge per no cometre-la existia. El mateix article 2 de la Llei 10/2015 defineix el patrimoni cultural immaterial recolzant-se en el reconeixement comunitari i en la transmissió intergeneracional, però sense negar expressament que, «en algunos casos» —en alguns casos—, siguin persones concretes les qui sostenen una pràctica. La llei no obligava a esborrar l'individu; el Reial Decret tenia aquest marge i no el va fer servir.

Val la pena aturar-se en l'expressió «destresa transmesa», perquè és el cor de la definició de la UNESCO i el decret l'hereta sense examinar-la. La frase suposa una cadena ininterrompuda: un mestre ensenya una tècnica, l'aprenent la rep, la repeteix i algun dia la transmet al seu torn. Però ni tan sols la reproducció d'una figura de pessebre — ja no la seva invenció, que és una altra qüestió— sosté aquesta cadena. Els materials i els procediments canvien amb la tècnica industrial de cada època, no s'hereten de pares a fills: el motlle de guix cedeix el pas al motlle de silicona⁷; els guixos ceràmics es reformulen per facilitar el colat; la talla a mà conviu primer amb la màquina de punts⁸ i després amb el guiatge per làser o per ordinador; avui, el modelatge i la impressió o la talla en 3D parteixen d'un arxiu OBJ o STL que no existia fa una generació. Qui avui reprodueix una figura de pessebre no va aprendre la tècnica del seu pare: va aprendre, de nou, la de la seva època. Això no és una tradició transmesa; és una tecnologia que es releva a si mateixa cada poques dècades, i que cada generació torna a aprendre des de zero.

La comparació amb dues altres pràctiques modernes de captació d'imatge ajuda a veure el mecanisme. La fotografia i el cinema es poden fer avui amb un telèfon mòbil, sense taller, sense mestre, sense gremi — i a ningú no se li acut d'anomenar «artesania de la imatge» l'obra d'un fotògraf o d'un cineasta que exposa o projecta el seu treball com a creació pròpia. El que decideix si una pràctica és art o artesania no és l'antiguitat de la tècnica ni l'existència d'un ofici manual al darrere: és si a qui l'exerceix se li reconeix, o se li nega, l'acte d'invenció que la precedeix.

3. I si el criteri fos la família?

Si la «destresa transmesa» no resisteix l'examen tècnic, queda una segona hipòtesi, i aquesta no cal suposar-la: l'afirma el mateix informe tècnic, que diu dels «artesanos y fabricantes de figuras» —artesans i fabricants de figures— que «los conocimientos suelen transmitirse de una generación a otra en el seno de grupos familiares» —els coneixements se solen transmetre d'una generació a una altra al si de grups familiars—.⁹ Potser el que el decret protegeix no és la tècnica de reproducció, sinó la transmissió familiar de l'ofici — el taller que passa de pares a fills—. Val la pena posar-ho a prova amb noms.

L'Annex 1 de l'informe («Talleres de producción», 2022) documenta seixanta entrades actives sota la categoria estricta d'«Artesanos figuristas». Entre aquestes, i en el cos de l'informe, només tres tallers es poden vincular documentalment a una nissaga de més d'una generació:

• Carratalà: Lluís Carratalà i Vila (1895-1991) i la seva filla Montserrat Carratalà i Molleví (1924-2009), figuristes tots dos — el mateix informe ho diu amb aquestes paraules («y su hija» —i la seva filla—)⁹. Cap dels dos no figura ja a l'Annex 1 de 2022: la nissaga no té continuïtat activa avui.
• Jiménez Rada / Mariscal: Antonio Jiménez Rada (1873-1949), «cuya obra fue continuada por su hijo» —l'obra del qual va continuar el seu fill— José Jiménez Mariscal (1909-1995) — taller «Rada e hijo», a Granada⁹. L'Annex 1 de 2022 recull «Artesanía Jiménez Mariscal. Granada» com a taller actiu, però l'informe no diu si avui el dirigeix un descendent.
• Castells: tres generacions documentades — l'avi, escultor de fusta reconvertit a les figures d'argila; tres fills, dels quals Martí Castells i Martí (1915-1995) és l'«escultor figuraire» que anomena l'informe; i una tercera generació que continua figurant a l'Annex 1 de 2022 sota Barcelona. Una monografia dedicada del tot a aquesta família — Germans Castells, art i figures per al pessebre (Generalitat de Catalunya, 2018)¹⁰— en resumeix el recorregut així: «Milers de figures han sortit de les mans dels sis components d'aquesta nissaga de grans artesans». Tres generacions, un llibre editat per la mateixa Generalitat que les lloa sense reserves — i ni una sola vegada no les anomena artistes o escultors. El mateix gest que critica aquest capítol, aquesta vegada a la font que més les honora.

La resta de les seixanta entrades no apareix vinculada a cap nissaga en les fonts revisades, cosa que no prova que no en tinguin: l'Annex 1 no dona informació genealògica de ningú. Aquest Manual no compta quantes nissagues hi ha ni quina proporció representen, perquè el recompte no diria res en cap sentit. El que sí que es pot dir és què transmet la nissaga i què no.

El que es transmet en un taller familiar són els motlles, la clientela i un nom fet. Això facilita l'accés a l'ofici, i no és poc; però és exactament el mateix que transmetia el taller d'un mestre als seus aprenents, que és la manera general d'aprendre escultura en tota la seva història — el capítol de l'escultor ho documenta amb la disciplina a la mà—.¹¹ La nissaga és un cas particular d'aquesta manera, no una altra cosa: el que forma l'escultor és el taller, no la sang. I hi ha una cosa anterior al taller que no s'hereta ni s'ensenya: voler ser-ho. Si la nissaga garantís alguna cosa, qui no en té no podria aprendre l'ofici, i l'aprèn; i el descendent que no el continua hauria perdut alguna cosa, i no ha perdut res, perquè no hi havia res per heretar. El que avui queda de moltes nissagues, a més, no són escultors sinó tallers que conserven els motlles d'un escultor anterior i els continuen reproduint: això és reproducció, no nissaga, i el mateix decret ho confondria amb «destresa transmesa».

I si la transmissió familiar fos de debò el criteri que decideix si un ofici és artesania i no art, caldria aplicar-lo a l'escultor que el mateix expedient exhibeix com a cim: Francisco Salzillo era fill de l'italià Nicolás Salzillo i «creció entre los útiles del taller de su padre» —va créixer entre les eines del taller del seu pare—.¹² És una nissaga, i ningú no anomena artesà Salzillo per ser-ho. El mateix val fora de l'escultura: la família Bach va donar 53 músics — organistes, cantors, músics municipals— al llarg d'uns 300 anys i set generacions, des de Veit Bach (m. 1619), la de Johann Sebastian entre elles¹³. Cap font no els anomena «artesans de partitures»: se'ls descriu com un «hereditary art, which culminated in the genius of Johann Sebastian Bach»¹³ — un art hereditari, no un ofici, que culmina en un geni. La transmissió familiar més extensa i més ben documentada de la història de la música no va fer mai que s'anomenés artesania el que produïa. L'etiqueta no la decideix la genealogia de qui fa l'obra.

4. Treballador, artesà, artista

Cal separar dues preguntes que el decret fon en una: qui fa l'objecte, i amb quin grau d'invenció el fa.

Una cita, atribuïda durant anys per error a Marco Pierre White o a sant Francesc d'Assís, ho va dir amb precisió ja el 1916: una versió anònima publicada al diari American Falls Press (Idaho, 16 de març de 1916) distingia entre «he who works with his hands» (l'obrer), «he who works with his head and his hands» (l'artesà) i «he who works with his head, hand and heart» (l'artista). L'advocat Louis Nizer la va popularitzar el 1948, en el seu llibre Between You and Me, amb una formulació gairebé idèntica¹⁴. El que separa els tres no és l'eina, ni el material, ni si el resultat es repeteix: és quant de cap, de mà i de cor entra en el que fan.

On és traçada aquesta línia fora del pessebre — en el vocabulari oficial de l'escultura, que distingeix l'autor de l'executant per haver concebut el model; en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, que defineix l'artesania per la repetició de peces i situa l'escultura entre les belles arts; i en la pràctica dels mateixos artistes, que editen gravats i escultures en tiratges numerats sense deixar de ser-ne els autors— ho desenvolupa el capítol de l'escultor, i aquí es recapitula en dues frases. El que fa artesania un objecte no és que es repeteixi, sinó que no tingui al darrere un original concebut per ningú: l'espardenyer repeteix un tipus d'espardenya, no una obra seva. Quan el que es repeteix és un original — un gravat de Goya numerat, una escultura editada en tiratge limitat, una figura de pessebre reproduïda amb motlle—, la repetició és l'edició d'una obra, i l'obra continua sent del seu autor.¹⁵

Aquesta distinció s'entén millor amb un exemple del mateix ofici. Fabricar un esclop o una espardenya exigeix seguir una tècnica ja apresa i repetir-la: no hi ha invenció en cada peça, i aquesta tècnica sí que es pot transmetre d'una generació a una altra sense més. Però crear una figura nova —una posa diferent, un ofici diferent, un gest que abans no existia— exigeix primer un acte mental artístic que no hi era. Només després d'aquest acte, algú treu el motlle, un altre reprodueix, un altre cou, un altre pinta. Aquesta cadena posterior sí que són operaris, artesans si es vol — però la primera baula, la que fa existir la figura que els altres repetiran, és l'escultor. El que s'hereta en un taller familiar —motlles, cocció, pintura, gestió— no és l'acte d'inventar una posa nova, que continua exigint, en cada figura, aquesta primera baula individual. És exactament aquesta fusió —invenció i execució sota una sola paraula— la que comet l'article 2 del Reial Decret quan parla de «el arte de fabricar las figuras del Belén a través de sus artesanos» —l'art de fabricar les figures del Pessebre per mitjà dels seus artesans—: no deixa lloc al moment en què la figura, abans de fabricar-se, ha d'existir primer al cap d'algú.

I això no depèn de la fama: la condició d'artista no és una llicència que atorgui una autoritat externa, sinó una cosa que un assumeix i que els altres reconeixen, o no, amb el temps — sobre això es torna més endavant, amb noms.

5. Un altre eix de confusió: la qualitat no és la categoria

Convé distingir encara un eix més, perquè l'error no el comet només el decret: també passa dins del mateix gremi. Alguns col·leccionistes anomenen «cacharrería» —quincalla— les figures de pessebre que consideren de poca qualitat, per rebaixar-ne així el nivell artístic a la mínima expressió. Però aquest fenomen —l'existència d'obra fluixa dins d'una disciplina— passa en totes les arts sense excepció, i en cap d'elles no se'n conclou que la disciplina sencera sigui artesania.

El crític d'art nord-americà Clement Greenberg, en el seu assaig de 1939 «Avant-Garde and Kitsch», va prendre el terme «kitsch», que l'alemany feia servir des del darrer quart del segle XIX, precisament per anomenar la producció cultural de baixa qualitat i de gust discutible¹⁶ — però ho va fer dins de la pintura, sense que a ningú no se li acudís per això de rebaixar tota la pintura a artesania. El pintor francès Jean Dubuffet va encunyar el 1945 el terme «art brut» per classificar un tipus d'obra feta al marge de les convencions acadèmiques, sovint per autors sense formació¹⁷ — i la va continuar anomenant art, no artesania, perquè el que distingeix una categoria d'una altra no és el nivell d'acabat, sinó la naturalesa de l'acte que l'origina.

La qualitat d'una obra concreta és un judici que es fa dins d'una disciplina, sobre aquesta obra; no decideix a quina disciplina pertany. Una figura de pessebre fluixa continua sent escultura fluixa, igual que un quadre fluix continua sent pintura fluixa. Confondre tots dos judicis —el de qualitat i el de categoria— és una altra forma, més silenciosa, de la mateixa rebaixa que comet el Reial Decret.

6. El que diu, literalment, l'article 2

Val la pena llegir l'article 2 del Reial Decret 481/2022 en la seva literalitat, sense paràfrasis, perquè és el text que defineix —i per tant regeix— tota la resta:

«Por tanto, el Belenismo sería, por una parte, el arte de fabricar las figuras del Belén a través de sus artesanos, y por otra, el colectivo especializado en armar o montar el Belén, empleando ciertos conocimientos y destrezas, en un proceso en el que se aplican técnicas y prácticas tradicionales y actuales.» —Per tant, el pessebrisme seria, d'una banda, l'art de fabricar les figures del Pessebre per mitjà dels seus artesans, i de l'altra, el col·lectiu especialitzat a armar o muntar el Pessebre, emprant uns certs coneixements i destreses, en un procés en què s'apliquen tècniques i pràctiques tradicionals i actuals.—¹

Torneu a llegir la primera meitat: «el arte de fabricar las figuras del Belén a través de sus artesanos» —l'art de fabricar les figures del Pessebre per mitjà dels seus artesans—. El subjecte de l'art no és qui concep la figura: és la mateixa fabricació, i qui l'executa queda anomenat artesà, no autor. La paraula «escultor» —la mateixa que l'informe fa servir sense dubtar per a Salzillo, Roldán o Amadeu unes quantes pàgines abans— no apareix ni una sola vegada en l'article que defineix, avui, en què consisteix fer una figura de pessebre.

7. Els dos grups de l'informe

L'informe tècnic distingeix, a les pàgines 4 i 5, dos grups dins del pessebrisme, i el contrast entre com descriu cadascun és revelador:

«En el primer grupo, formado por los artesanos y fabricantes de figuras y demás elementos del Belén, los conocimientos suelen transmitirse de una generación a otra en el seno de grupos familiares o talleres, siguiendo una trayectoria estilística mantenida con escasas variaciones a través del tiempo [...]. El segundo grupo, formado por diseñadores y montadores, no siempre procede de una formación consuetudinaria como en el caso anterior, sino que se corresponde con personas creadoras, profesionales, en las que confluyen ciertos conocimientos de historia, paisajismo, decoración, diseño, electricidad, pintura, fontanería, albañilería, carpintería, matemáticas y botánica.» —En el primer grup, format pels artesans i fabricants de figures i altres elements del Pessebre, els coneixements se solen transmetre d'una generació a una altra al si de grups familiars o tallers, seguint una trajectòria estilística mantinguda amb escasses variacions al llarg del temps [...]. El segon grup, format per dissenyadors i muntadors, no sempre procedeix d'una formació consuetudinària com en el cas anterior, sinó que correspon a persones creadores, professionals, en les quals conflueixen uns certs coneixements d'història, paisatgisme, decoració, disseny, electricitat, pintura, lampisteria, paleteria, fusteria, matemàtiques i botànica.—³

A qui fabrica la figura se'l descriu heretant una trajectòria «con escasas variaciones a través del tiempo» —amb escasses variacions al llarg del temps—. A l'escenògraf, en canvi, se l'anomena «persona creadora, profesional» —persona creadora, professional—. La mateixa frase que nega invenció al primer la concedeix sense reserves al segon, a poques línies de distància.

8. Tipus de pessebres, sense escultors

Unes quantes pàgines més endavant, l'informe classifica els pessebres segons el seu estil de confecció. Distingeix els «populares (domésticos)» dels «artísticos» — i aquests últims els descriu com a «obra de belenistas profesionales, con técnicas y materiales que permiten una representación lo más realista y detallada posible» —obra de pessebristes professionals, amb tècniques i materials que permeten una representació tan realista i detallada com sigui possible—¹⁸.

Entre els estils enumerats apareix, sense ironia aparent, el «Salzillesco» — anomenat així, literalment, per Francisco Salzillo, el mateix escultor a qui unes quantes pàgines abans l'informe anomena «escultor» sense dubtar-ho. L'estil que porta el seu nom entra en la classificació tècnica de l'informe com una categoria de sèrie, al costat del «popular Murciano» o de l'«Olotense»¹⁸ — però en cap punt d'aquesta secció, ni de les que defineixen què és el pessebrisme, no torna a aparèixer la paraula «escultor» aplicada a qui avui treballa en aquest estil.

9. L'esquerda, amb noms

Tornem als vuit noms que el mateix informe anomena «escultor», sense matís, en la part històrica: Bernat Roca, autor d'un naixement cap a mitjan segle XIV; Jorge Fernández, que va tallar dos naixements el 1513, avui perduts; Juan Bautista Vázquez; Luisa Roldán; Francisco Salzillo (1707-1783), a qui el 1776 es va encarregar el naixement que avui es conserva al Museo Salzillo de Múrcia; Ramón Amadeu i Grau (1745-1821); Domènec Talarn; i Arturo Baltar (1924-2017), autor del pessebre d'Ourense⁴. A cap dels vuit no l'anomena artesà ni una sola vegada.

Es podria objectar que anomenar-los «escultor» no és una concessió de l'informe, sinó un fet ja assentat per la història de l'art abans que l'informe s'escrivís. És cert. Però això és precisament el que cal mirar de prop: aquesta condició no la va atorgar cap autoritat en el moment en què ells treballaven. Els la va anar reconeixent la història de l'art amb el pas del temps, obra a obra, sense que existís —ni aleshores ni ara— cap organisme que certifiqui qui és escultor i qui és artesà, de la mateixa manera que no existeix cap examen que certifiqui qui és escriptor, pintor, fotògraf, ceramista, actor o ballarí. Aquí hi ha la diferència amb professions com la medicina o l'enginyeria, que sí que exigeixen un títol que les acrediti: en l'art, la condició se l'atorga un mateix, i són els altres —el temps, la crítica, el públic— els qui la confirmen o la neguen.

Vincent van Gogh va vendre molt pocs quadres en vida i va morir sense que gairebé ningú el reconegués com l'artista que avui ningú no discuteix¹⁹. Ningú no va decretar la seva condició de pintor el 1890; li la va anar reconeixent la història de l'art després, sense cap pressa. La diferència entre Van Gogh i un escultor pessebrista viu avui no és de naturalesa —tots dos creen una obra original a partir d'un acte mental propi—, és de termini: al primer la història ja li va donar el seu temps; al segon, l'informe li'l nega per decret, sense deixar-li ni tan sols la possibilitat que aquest temps arribi.

10. Un cas recent de la mateixa esquerda

Qui signa aquest Manual serveix aquí només d'exemple, perquè és el cas que coneix millor i l'únic que pot documentar de primera mà; el que se'n diu val per a qualsevol que sigui al mateix annex. L'Annex 1 de l'informe tècnic del RD 481/2022 el cataloga, en la categoria d'«Artesanos figuristas» de Catalunya, com a «Emili Solé Carcolé. Riudaura. Girona»²⁰ — sense distingir, com en la resta del llistat, entre peça única i producció de sèrie, i sense que ningú no li preguntés abans si el seu nom havia de figurar en un expedient ni sota quina paraula. Si el criteri de l'informe fos de debò la reproducció, aquest nom no hi podia ser: el 2022, el catalogat com a «artesano figurista» no havia tret mai un motlle d'una figura de pessebre; tota la seva obra de pessebre fins al 2021 havia estat de peces úniques, sense sèrie ni repetició. Només des d'aquell any, en incorporar el modelatge digital, les seves figures admeten reproducció, i aquesta reproducció es limita a vuit exemplars, que és el nombre que la disciplina de l'escultura registra com a límit habitual d'un tiratge de sèrie i el que la llei fiscal espanyola fixa perquè els buidatges d'una escultura comptin com a objectes d'art.²¹ La seva formació és la de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona — un títol universitari, equiparable al de qualsevol altra carrera, no la d'un aprenentatge gremial—, té escultura pública i privada, i els seus col·leccionistes el tenen per escultor. Quatre anys més tard, la llista d'expositors de la XI Feria Internacional de Belenismo (Alcobendas, 2026), que organitza el Grupo Artes Belenistas — «Artesanos y Escultores»—, el presenta com a «Escultor figuras para Belén» —escultor de figures per al pessebre— (Emili Solé Carcolé, Riudaura, Gerona)²².

Dos documents, amb quatre anys de diferència, descriuen la mateixa persona fent el mateix treball amb dues paraules incompatibles. La contradicció no és en ell: és en el fet que la paraula que li aplica cada document depèn de qui el cataloga, no del que fa.

11. La reducció a l'absurd: Salzillo

Apliquem, doncs, la mateixa definició operativa del Reial Decret a l'obra que serveix de referència canònica de tot el pessebrisme europeu: el naixement de Francisco Salzillo (1707-1783), encarregat el 1776 i avui conservat al Museo Salzillo de Múrcia⁴.

Segons l'article 2 del mateix Reial Decret, el pessebrisme és «el arte de fabricar las figuras del Belén a través de sus artesanos» —l'art de fabricar les figures del Pessebre per mitjà dels seus artesans—¹. Aplicada literalment, aquesta definició converteix Salzillo —el mateix a qui l'informe anomena «escultor», com s'ha vist a la secció 9— en artesà fabricant de figures. La seva obra, la mateixa que dona nom a tot un estil («Salzillesco») classificat a la llista de tipologies del mateix informe¹⁸, quedaria descrita, sota la definició que avui regeix el reconeixement legal del pessebrisme, en els mateixos termes que qualsevol figura de sèrie sortida d'un motlle industrial.

Ningú no sostindria seriosament que el naixement de Salzillo és artesania i no escultura. Però és exactament el que se'n segueix, sense forçar res, d'aplicar-li la definició que el mateix Estat ha fixat per decret per a tot el que avui es continua fent en aquest mateix ofici. Si la definició fallés només per a Salzillo, seria una errata. Falla per a Salzillo, per a Roldán, per a Amadeu, per a Talarn, per a Baltar — per als vuit noms que el mateix informe anomena escultors sense dubtar-ho. La definició no té una excepció; té un punt cec, i aquest punt cec cau exactament sobre els qui avui continuen vius fent el mateix que ells.

12. Tancament

El pessebrisme no necessita aquest decret per merèixer reconeixement. El mereix com qualsevol art —la pintura, l'escultura, la poesia, el gravat, la ceràmica—, cap de les quals no té, ni necessita, una declaració de patrimoni cultural immaterial per sostenir la seva condició artística. El problema d'aquest Reial Decret no és la seva brevetat: és que, per breu que sigui, el que diu és erroni — és un text encabit amb calçador a l'única casella legal disponible, la de l'artesania tradicional, per a una pràctica que en el seu origen, en el seu millor exemple i en el seu mecanisme de creació és exactament tan artística com qualsevol d'aquestes altres.

Anomenar amb precisió no és un caprici retòric. És el mínim que es deu a qui, avui, continua fent el que feia Salzillo, i a qui demà la història —si li dona el temps que li va negar el decret— també acabarà anomenant escultor.

Referències