Procediment
El taller obert
Com s'ha fet aquest lloc.
Amb noms, funcions i dates. El que segueix no és una declaració d'intencions: és una descripció de la feina, i es pot comprovar.
Per què s'explica això
Avui, quan algú troba una feina extensa i ben acabada, té motius raonables per preguntar-se què li ha costat a qui la signa. La sospita no és injusta: cada dia circula contingut produït en minuts, sense comprovar i sense declarar-ho, i bona part tracta precisament d'això — pessebres, tradicions, història del Nadal—, amb errors d'època i de regió que a un lector amb ofici li salten a la vista.
De manera que aquest lloc té dues opcions. Callar i confiar que la diferència es noti. O explicar com s'ha fet, amb noms, funcions i procediment, i deixar que el lector jutgi amb la dada al davant.
Això és el segon.
El mateix text, quatre vegades
El Manual de pessebrisme no va començar el 2026. La prova més antiga que es pot fixar contra un arxiu aliè és del 23 de febrer de 2003: aquell dia l'Internet Archive va capturar www.emilisole.com, un lloc bilingüe —castellà i català— amb galeria d'escultures i una secció de documents. L'índex documental el va capturar 2 dies més tard: personatges, escenes del Nen Jesús, escenes de Maria, objectes; les escenes dels diorames separades per evangelista —sant Lluc, sant Mateu—; una bibliografia de pessebres amb fitxes catalogràfiques i ISBN. Aquell repartiment és, 23 anys abans, el repartiment d'aquest Manual. I a la pàgina d'iconografia, capturada al maig, l'origen franciscà del pessebre duia al davant un «probablement»: la cautela que avui es formalitza com a nivells d'evidència ja estava escrita a mà. L'arxiu conserva aquell lloc amb contingut fins al gener de 2016.
emilisole.com l'11 d'abril de 2003, i a l'esquerra el menú del lloc. El que l'arxiu prova és que aquella pàgina estava publicada aquella data; no quan es va escriure. Veure la captura a l'Internet Archive
El que no existia el 2003 era aquest text. El text té la seva pròpia història, i es pot seguir.
Els esborranys de les primeres entrades estan datats el setembre de 2015. En un blog anomenat El belén artístico feia anys que escrivia sobre això, i l'entrada més antiga la data de la qual puc fixar contra un arxiu aliè és de l'1 de gener de 2016: tracta del diorama, del suport i de l'embocadura. L'Internet Archive la conserva des de l'octubre de 2017.
D'aquell blog es podria donar aquí una xifra de visites. No es dona: el mateix servei n'ofereix 2 — 1,68 k a la llista del tauler i 2,09 k a la fitxa de la mateixa entrada—, i una xifra que no es posa d'acord amb ella mateixa no és una dada. La regla que regeix la resta del lloc regeix també quan el nombre m'afavoreix.
El 6 de novembre de 2019 hi vaig publicar una última entrada. Es titulava «El blog está en revisión, lo siento».
El 16 de desembre de 2019, 5 setmanes després, vaig obrir un compte als projectes Wikimedia amb el meu nom i vaig començar a traslladar el que ja tenia escrit. El lloc triat va ser Viquillibres, que és on s'escriuen llibres i no articles, i el llibre es va titular Belenismo. El març de 2020 vaig crear la definició, els enllaços externs, el capítol dels models segons la tècnica de confecció, els diorames, els populars. L'última edició és del 27 de març de 2020, a les 09:22 del matí. Després, res.
El matí del dia anterior, entre les 07:25 i les 07:39, vaig obrir a la biblioteca lliure catalana una pàgina amb el mateix sumari, per portar el llibre a l'altra llengua. Vaig escriure l'índex i no vaig escriure res més: 1.443 octets. Els apartats hi figuren en vermell — pàgina inexistent— i segueixen igual 6 anys després.
Després el text va tornar al lloc propi: la primera edició d'emilisole.art, que l'arxiu captura amb contingut des del 4 d'octubre de 2024. I finalment aquesta, que es treballa en un arxiu local abans de publicar-se.
Convé distingir, perquè «abandonar» no és la paraula exacta: el que s'abandonava cada vegada era el recipient, no el text. El text es mudava. I com que es mudava sencer, es pot seguir.
Al blog, l'1 de gener de 2016:
«Para los belenistas es el soporte donde se realiza por regla general la escena del belén artístico. El tamaño del diorama es totalmente libre […] siempre es una caja con una embocadura por la que se mira la escena del belén.»
En una altra entrada del mateix blog:
«En todas las expresiones artísticas plásticas, hace falta un soporte para poder realizar y observar la obra. El pintor tiene el lienzo, la tabla y el muro […] los belenista de belenes artísticos tenemos generalmente una caja.»
A Wikilibros, el 25 de març de 2020:
«Para los belenistas es el soporte en forma de caja donde se realizan en su interior una de las distintas escenas del belén, por regla general es el más utilizado.»
I en aquest Manual:
«En totes les arts plàstiques l'obra necessita un suport […] En el pessebre també cal, i no n'hi ha un de sol: segons la intenció i el tipus d'enquadrament pot ser el terra directament, un prestatge, una taula, un bastidor, una estructura elevada, una caixa. […] El suport no es pot eliminar; només es pot substituir. […] Sense suport no hi ha pessebre.»
De la primera citació a l'última hi ha 10 anys. A la primera, el suport del pessebre és una caixa. A l'última, la caixa és un dels suports possibles, i el que s'afirma ja no és un costum observat en l'ofici sinó una condició que l'obra no pot saltar-se. La frase de partida és gairebé la mateixa; el que ha canviat de lloc és allò que la sosté.
No hi faltava, doncs, ni la intenció ni l'índex ni saber de què es volia parlar: el sumari de 2020 s'assembla al d'ara més del que m'agradaria, i l'índex de 2003 ja repartia les mateixes preguntes. Hi faltava el que no cap en un matí de març — buscar les fonts, acarar-les, acceptar que la meitat del que un dona per sabut no se sosté— i hi faltava una manera de treballar que fes això possible sense deixar d'esculpir.
La revisió que vaig anunciar el 6 de novembre de 2019 és aquesta. Han passat 6 anys.
Qui fa què
L'autor. Emili Solé. Decideix què s'investiga i què no. Localitza i consulta les fonts que no són en línia. Aporta el que cap document aporta — el criteri de qui fa des de 1984 que resol aquests problemes amb les mans—. Revisa, corregeix, rebutja. I respon de tot el que es publica: els encerts i els errors tenen un sol signatari.
Des d'on es llegeixen els textos. Els textos del cicle del Naixement es llegeixen aquí com a documents històrics i no com a doctrina: amb les eines de la filologia i de la història del cristianisme primitiu — la tradició d'estudi que en l'àmbit acadèmic es coneix com a recerca sobre el Jesús històric—. En llengua castellana la seva referència és Antonio Piñero, doctor en filologia clàssica que ha estat catedràtic de filologia grega de la Universitat Complutense de Madrid, «especialitzat en llengua i literatura del cristianisme primitiu», autor d'una Guía para entender el Nuevo Testamento i d'una Aproximación al Jesús histórico, i coordinador de la traducció íntegra al castellà de tots els textos evangèlics coneguts, canònics i apòcrifs. Se'l cita per això: perquè la seva feina permet fer, amb rigor, l'operació que aquest Manual necessita a cada pàgina — distingir el que diu el text canònic, el que hi van afegir els apòcrifs i el que va fixar la tradició posterior—. Aquesta mateixa tradició d'estudi té noms propis en cadascuna de les llengües d'aquest lloc, i el lector la hi reconeixerà. El que l'autor cregui o deixi de creure no és un argument en cap capítol, i cap lector no necessita compartir-ho per comprovar el que aquí s'afirma.
L'assistent. Un model de llenguatge, emprat com a instrument de treball i no com a font. Localitza, contrasta, ordena, redacta esborranys, tradueix, calcula i discuteix. La seva funció principal, i la menys evident, és fer possible un volum d'acarament que una persona sola no assoliria: comparar 6 diccionaris, seguir una paraula per 5 llengües, revisar un historial d'edicions, refer un recompte. Aquest és el canvi real que introdueix; no escriu millor que l'autor, i de fet el que sobreviu al text final acostuma a ser el que l'autor va reescriure.
Les fonts. Arxius de premsa digitalitzada, diccionaris normatius, fitxes de museu, butlletins oficials, bibliografia especialitzada, i els mateixos llocs que el Manual examina. Tot el que s'afirma en surt o va marcat com a pendent.
I una regla que governa les tres: la intel·ligència artificial no s'utilitza com a font documental. Si una dada només es pot sostenir perquè ho ha dit un assistent, aquella dada no hi entra.
Què s'ha fet amb assistència i què no
El repartiment no és uniforme, i dir-ho en bloc seria fals. Hi ha 3 règims diferents, i convé separar-los.
Les col·leccions populars —les Figures populars catalanes i el Pessebre popular madrileny— es van investigar abans i es van investigar soles. Cap assistència, de cap mena. Cada figura comença per mesos de recerca, perquè no es modela el que no se sap; el modelatge ve després, i la presentació pública —2023 i 2024— molt després encara. En el cas madrileny es va començar a més des de zero: l'autor no és de Madrid.
El Pessebre bíblic és on l'assistència entra en la recerca, i hi entra per una sola porta: no aportant dades, sinó acarant les que l'autor duia i discutint-les pas a pas. Localitzar una edició, comparar dues versions d'un passatge, assenyalar que una afirmació és més ampla que la seva prova. La crítica constructiva a cada pas — no la resposta.
La redacció i les sis llengües són on la intervenció és més gran, i no té sentit dissimular-ho. Aquí l'alternativa no era escriure el mateix sense ajuda: era contractar un filòleg per a la redacció i un traductor per idioma. Són 89 textos que cal escriure 6 vegades: 534 pàgines. Un projecte cultural gratuït i autofinançat no sosté aquesta despesa. Això és el que s'ha substituït, i aquesta és la mesura exacta del que aporta l'instrument.
Amb una diferència que no es pot saltar, i que val per als 3 règims: un filòleg i un traductor responen de la seva feina; un instrument no respon de res. Per això tot el que en surt passa pel procediment que ve a continuació, i per això la signatura és de qui la posa.
Com es treballa de debò
El procediment és sempre el mateix i no té res de vistós.
Reunió del material. L'autor decideix què s'investiga, localitza i consulta les fonts, i fixa el que cal resoldre. Res no comença abans d'això.
Esborrany. Sobre aquest material, l'assistent redacta una proposta.
Exposició. Es mostra a l'autor, amb allò que la sosté i allò que li falta.
Instal·lació. Res no entra al lloc sense una ordre explícita de l'autor. En instal·lar-se es calcula l'empremta digital de l'arxiu contra el disc i es registra, de manera que després es pugui comprovar que el text és el que es va aprovar.
Tandes. Cada capítol es corregeix per rondes successives, i cada ronda queda anotada a la capçalera de l'arxiu amb la seva data i el seu motiu. Aquest registre no és burocràcia: és l'única manera de saber, mesos després, per què una frase diu el que diu.
I una crítica amb instrucció d'enderrocar. Abans de donar-se per bo, un text se sotmet a una lectura feta per tombar-lo — no per validar-lo—. Els impactes que sobreviuen es corregeixen; els que no, es declaren. El jurat també s'equivoca, i per això el jurat definitiu és el lector amb l'expedient al davant.
El que l'instrument no pot fer
Convé dir-ho amb precisió, perquè és on es decideix el valor de tota la resta.
No pot anar a mirar. Un arxiu de premsa que exigeix navegar, una pàgina que no es deixa consultar, una llibreta que només existeix en paper: això ho fa una persona, i sense això no hi ha ni Manual ni col·leccions. Els 2 exemplars hemerogràfics que daten la paraula pessebrisme els va localitzar l'autor, un per un, en un arxiu que l'assistent no pot obrir.
No pot decidir què importa. Reconèixer que una línia sense nota en una llibreta de 1992 val menys que un exemplar de 1868 no és una operació de text: és un judici.
No té ofici. No sap quina postura s'aguanta durant hores, quina unió es trenca en transportar una figura, ni per què una escena composta a l'inrevés produeix un acoblament i no una composició. Això ho sap qui ho ha fet.
I no respon de res. Si alguna cosa publicada aquí està malament, no hi ha a qui reclamar tret que a l'autor. Aquesta asimetria és la raó per la qual l'última paraula no pot ser de l'instrument.
Correccions reals
El que segueix són errors que van estar a punt de publicar-se i no es van publicar. Surten de les dues parts, perquè altrament això no seria una descripció de la feina sinó un anunci.
Una afirmació més ampla que la seva prova. En examinar les enciclopèdies obertes, l'autor va formular que cap llengua parla del món que fa possible el pessebre. La comprovació va trobar un contraexemple — l'edició alemanya dedica seccions als modes de construcció, als materials i a les associacions— i l'afirmació es va estrènyer fins on la dada la subjecta: on el fer apareix, apareix com a secció de l'objecte, mai com a assumpte propi. La versió corregida és més difícil de refutar que la primera.
Una data donada per bona durant 30 anys. El Manual va publicar, recolzant-se en una llibreta de 1992, que una paraula apareix per escrit per primera vegada el 1805. En anar a obrir aquella llibreta es va veure que la línia no duia nota ni font. La dada no es va refutar: es va substituir per 2 exemplars localitzats en un arxiu de premsa, amb la seva data i la seva pàgina. El passatge anterior queda assenyalat com a superat.
Una conclusió anunciada abans de les proves. Un capítol s'obria explicant al lector com havia de llegir el que venia després. L'autor el va rebutjar per 2 motius: el Manual no ensenya a llegir, exposa; i avançar la conclusió abans d'haver mostrat res és exactament el que el mateix mètode prohibeix. L'apartat es va suprimir sencer.
S'hi van colar 3 paraules de taller al text publicable. «Raïm», «exemplar» i «màquina» — la primera una metàfora que el lector no té per què desxifrar, la segona usada amb 2 sentits diferents a la mateixa pàgina, la tercera sense dir de quina màquina es parlava—. D'aquí en va sortir una regla: si una frase només s'entén havent llegit els capítols anteriors o estant en la conversa que la va produir, està mal escrita.
Una afirmació negativa sense comprovar. L'assistent va escriure que cap article sobre l'escena del Naixement remet a la ramaderia, mentre que els de la menjadora acaben sempre al Naixement. Sonava bé i no s'havia comprovat en les 6 llengües. Es va retirar del capítol i va quedar registrada com a pendent. Un negatiu exigeix més aparat que un positiu.
I una imputació d'intenció, 2 vegades. Sobre un article mal documentat es va escriure que una omissió «no semblava casual»; sobre un expedient oficial, que hi havia manipulació. Les dues es van reescriure amb el fet sol. No per prudència: perquè una intenció no deixa empremta comprovable, i afirmar-la obliga el lector a discutir amb qui escriu en lloc de fer-ho amb el document.
L'objecció que importa
Queda una objecció, i és la que de debò compta: si un assistent pot redactar tot això, quin mèrit té?
L'objecció es contesta sola, i qualsevol ho pot comprovar avui mateix.
Aquestes eines són a l'abast de tothom des de fa anys. Escrigui's la paraula pessebrisme en qualsevol cercador i miri's la primera pàgina de resultats. La definició que hi apareix és la mateixa que fa una dècada. Els mateixos errors, la mateixa confusió entre l'objecte i la pràctica, la mateixa data fundacional sense comprovar repetida en 4 idiomes.
Si n'hi hagués prou de demanar-ho a un programa, això ja estaria corregit. No ho està. El que ha faltat mai no va ser capacitat de redactar: va ser algú que decidís què mirar, hi anés a mirar-ho, es negués a donar per bo el que no consta, i respongués del que publica.
Això no ho fa un instrument. I per això tot això duu un sol nom.
Què signa l'autor
Signa el criteri, la selecció, la recerca de camp i les decisions. Signa també els errors que quedin — que en quedaran, perquè una feina d'aquesta mida no pot estar-ne lliure—.
L'única cosa que aquest lloc demana a canvi és el que el Manual demana a cada capítol: que no se'l cregui per qui l'escriu, sinó perquè les fonts hi són, amb la seva data, perquè qualsevol hi vagi a mirar.