El cas Amades: el misteri de les omissions

El capítol anterior va deixar un fil solt, i era aquest: l'home que va escriure que fer un pessebre, per petit i humil que sigui, és tot un art, va signar també la definició de pessebre més influent que existeix — la que un congrés internacional va aprovar per unanimitat—. I aquesta definició, llegida amb lupa, deixa fora coses que existien davant els seus ulls.

Convé dir des del principi quin cas és aquest, perquè sobre el mateix llibre n'hi ha dos i no s'assemblen. El de la classificació «popular/artístic» ja està resolt: allà el problema no era d'Amades, sinó de l'herència — una parella que tres llibres van discutir i que circula sense cap d'ells (Pessebres populars o artístics?)—. El d'ara és diferent: aquí el text és seu, les absències són seves, i la pregunta és una altra: què va deixar fora la definició, i per què? No per jutjar l'home — que sortirà d'aquest cas millor que no hi va entrar—, sinó per jutjar el que la posteritat va fer amb el seu text: convertir el mapa dels interessos d'un etnògraf en la frontera oficial d'una disciplina.

La peça central: la definició

Segons l'edició definitiva del seu llibre, Amades entenia per pessebre:

❝Entenem per pessebre la representació plàstica i objectiva del naixement de Jesús mitjançant la disposició d'un país vist de manera panoràmica, dintre del qual se situen una diversitat de figures mòbils que es poden bellugar i alterar de lloc a gust del qui mena el pessebre. Tota altra figuració de l'adveniment al món del Messias, representada en pintura, escultura, vidrieria, baix relleu o qualsevulla altra manifestació artística que no reuneixi les condicions indicades, per nosaltres no pot ésser qualificada de pessebre i, per tant, cau fora del nostre interès i fora del tema del present treball.¹

I hi afegia, a la mateixa pàgina, dues dades que importen a aquest cas: que en el segon Congrés Pessebrista Internacional, celebrat a Roma el 1955, aquesta definició va ser aprovada unànimement — l'afirmació és del mateix Amades; d'aquell congrés no n'hem localitzat més documentació que la que ell mateix recull²—, i que Josep Maria Garrut la va ampliar amb un concepte que Amades va subscriure: el pessebre es destrueix després de complir la seva missió. Aquesta ampliació és una frase carregada de conseqüències, i mereix un examen que aquí no hi cap: és el capítol següent.

Llegiu la definició a poc a poc, perquè és un instrument de precisió: país (paisatge), vist de manera panoràmica, amb figures mòbils que canvien de lloc a voluntat. Cada paraula acota. I el que les paraules acoten no és innocent: defineixen exactament el pessebre que a un folklorista li interessava — el de les cases, obert, recorrible, viu — i deixen fora, sense anomenar-ho, tota la resta. La definició no és falsa: és un mapa fidel del seu objecte d'estudi. El problema va venir després, quan el mapa d'un estudiós es va prendre per la frontera del territori.

Aquest capítol examina tres absències — tres pistes—, i després el mecanisme que les va fer invisibles.

Pista 1: el diorama que ja existia

Quan la definició es va publicar, el pessebre d'enquadrament únic no era cap novetat. El 1912, a Barcelona, Antoni Moliné havia emprat per primera vegada el guix d'escultor en la construcció de pessebres — la Gran Enciclopèdia Catalana ho registra: «l'ús del guix d'escultor, emprat per primer cop per Antoni Moliné el 1912», una tècnica «coneguda amb el nom d'escola de Barcelona»³—. El 1933, un manual publicat per l'Associació de Pessebristes de Barcelona ja recollia la definició que donaven «alguns» dels pessebres «artístics»: «els construïts segons totes les lleis de l'art, tècnica i perspectiva»⁴. I el 1957 Luis Buendía donava per sabut, a Madrid, que s'anomenaven artístics «exclusivamente» — exclusivament— «los Nacimientos construidos en forma de dioramas» — els naixements construïts en forma de diorames—⁵ — el pessebre tancat, l'enquadrament únic d'aquesta sèrie (Una qüestió d'enquadrament)—. Amades, però, no va tocar la definició a l'edició del 1959, la que ell mateix presenta com a «notablement augmentada i posada al dia»¹: el 1959, aquella escola feia gairebé mig segle que treballava a la seva mateixa ciutat.

Podia no saber-ho? Les explicacions possibles són tres, i convé sospesar-les: el desconeixement — improbable en un etnògraf barceloní, davant una innovació nascuda a Barcelona—; la manca d'interès — plausible: el diorama és d'escola i de galeria, no del poble que ell estudiava—; el biaix de l'historiador — mirar el que el pessebre havia estat, no el que començava a ser—. I hi ha una dada que inclina la balança, i és del mateix Amades: el que no cap en la seva definició, escriu, «per nosaltres no pot ésser qualificada de pessebre i, per tant, cau fora del nostre interès i fora del tema del present treball»¹. Tot apunta al que ja s'ha dit: una exclusió deliberada, no una distracció. El «país vist de manera panoràmica» no és un descuit de la definició: n'és l'eix. El diorama quedava fora ex professo, perquè trencava la panoràmica que Amades considerava essencial — segons la definició, ni tan sols no es pot anomenar pessebre—.

I aquí escau la justícia que aquest cas li deu: El Pessebre és una monografia etnogràfica, no un tractat d'escenografia. El seu objectiu era descriure usos i símbols populars, no catalogar innovacions tècniques. Aquest biaix explica l'omissió sense necessitat d'atribuir-li mala fe ni ignorància: Amades no «va oblidar» el diorama; el considerava una cosa diferent del pessebre que volia salvaguardar com a tradició viva, mòbil i popular. L'omissió és coherent amb el seu ofici. L'incoherent va venir després: que una definició feta per acotar un estudi etnogràfic es fes servir com si legislés la disciplina sencera.

Pista 2: l'escaiola que ja s'usava

La segona absència és material. Els manuals dels anys vint i trenta aixequen el pessebre amb elements de la mateixa natura — molsa, suro, greda, galzeran— i, el 1933, ja posen el guix al costat del suro i la molsa⁶; el 1912, el mateix Moliné havia introduït l'escaiola, un material d'antiguitat mil·lenària en l'escultura que en el pessebrisme va donar nom a una escola, la de Barcelona³. Amades no l'esmenta. És la mateixa omissió de la Pista 1 vista des del banc del taller: qui deixa fora el format en deixa fora també la tècnica. Ometre l'escaiola és ometre un dels canvis més significatius de la història de la construcció pessebrista.

Pista 3: el pessebre vivent — i el fantasma de Greccio

La tercera absència mira endavant. El pessebre vivent — la representació del cicle amb persones: escenes encarnades, un storyboard representat — gairebé no existia quan Amades va definir; es va consolidar com a format a la segona meitat del segle XX, i avui té a Catalunya federació pròpia, la Federació de Pessebres Vivents de Catalunya⁷.

Aquí el lector informat aixecarà una objecció: i Greccio? No va fer sant Francesc el primer pessebre vivent el 1223? Convé mirar què diu la font, perquè diu una altra cosa. Segons Tomàs de Celano, Francesc va voler «de alguna manera ver con los ojos del cuerpo» (d'alguna manera veure amb els ulls del cos) l'Infant de Betlem — «cómo fue acostado en un pesebre y cómo yacía sobre el heno entre el buey y el asno» (com va ser posat en una menjadora i com jeia sobre el fenc entre el bou i l'ase)⁸—: es va preparar la menjadora, es va portar el fenc, es van acostar el bou i l'ase, i sobre aquella menjadora es va celebrar la missa. El de Greccio no va ser una història representada per actors: va ser una evocació devocional entorn d'una eucaristia — fenc de veritat, animals de veritat, i cap veí fent de Maria o de Josep—. El pessebre vivent modern és una altra cosa: neix com a representació — escenes, personatges encarnats, relat—, no com a missa. La distinció no li treu res a Greccio; dona el seu nom exacte a cada cosa.

I de passada il·lumina un mecanisme que aquest arc de capítols ja coneix: la tradició atribueix, i l'atribució s'endureix en fet. A sant Francesc se li atribueix «el primer pessebre» — ja es veu que la cosa demana matisos—; a sant Josep se li atribueix l'ofici de fuster — la paraula del corpus és més àmplia, i la seva pàgina ho explica (Josep) — i és patró dels fusters. L'atribució honora; el problema comença quan es cita com a dada.

Per això mateix, les dades d'aquesta pista es diuen aquí amb la mida exacta de les seves fonts. I hi ha un cas documentat en el mateix món d'Amades: el pessebre vivent d'Engordany (Andorra), que el Comú d'Escaldes-Engordany compta des del 1955, recollit per Esteve Albert a El pessebre d'Engordany (1958), número 16 de la Biblioteca Folklòrica de l'Editorial Barcino — la col·lecció natural d'un folklorista barceloní: difícilment li podia passar desapercebut—. Amades va morir el 17 de gener de 1959, l'any que va aparèixer l'edició d'Aedos, i la definició ja no es va actualitzar⁹.

Se li pot retreure l'omissió? No del tot, i la concessió és de justícia: als anys quaranta el format tot just despuntava, i a ningú no se li exigeix profecia. El que sí que es pot assenyalar és una altra cosa: que la definició no deixava lloc — ni per al pessebre vivent, ni per als pessebres de cims, que els muntanyencs van començar a pujar a les muntanyes d'Astúries i Lleó als anys quaranta i cinquanta¹⁰, ni per a cap forma futura—. Una definició pot ser estreta per mètode; el que no pot és ser estreta per mètode i regir com a llei universal. Aquest és tot el cas.

El mecanisme a cel obert: la «Bethelem Ban»

I com arriba un text d'autor, amb els seus límits d'autor, a regir com a llei? Pel mateix camí pel qual va arribar la casella del capítol anterior: es cita sense tornar a la font, es copia el que s'ha citat, i la còpia hereta l'autoritat que no va comprovar mai. Aquest mecanisme convé veure'l funcionar en un cas extrem, perquè en els casos extrems es veu l'engranatge. N'hi ha un d'immillorable, i toca de ple el pessebrisme.

Va circular quinze anys per la xarxa — a l'article «Belenismo» de la Wikipedia en castellà des del 2010, i als portals que el van copiar — la història d'una suposada «Bethelem Ban» promulgada a Anglaterra el 1601: un decret que hauria ordenat cremar les figures de pessebre i condemnar a mort qui les conservés. Les dues versions, l'una al costat de l'altra:

Wikipedia en castellà, «Belenismo», fins al 17 de desembre de 2025 — “Cuando Inglaterra adoptó el anglicanismo, las figuritas belenistas fueron quemadas, y debido al rechazo a los íconos, en 1601 se hizo un decreto, la Bethelem Ban, y quien no lo cumpliera sería condenado a muerte; en el siglo XIX, con la consolidación de la tolerancia religiosa, se levantó esa condena.” (Quan Anglaterra va adoptar l'anglicanisme, les figuretes de pessebre van ser cremades, i a causa del rebuig de les icones, el 1601 es va fer un decret, la Bethelem Ban, i qui no el complís seria condemnat a mort; al segle XIX, amb la consolidació de la tolerància religiosa, es va aixecar aquesta condemna.)¹¹

catholic.net, «¿Qué es el belenismo?», avui, signat «Fuente: Wikipedia» — “Cuando Inglaterra adoptó el anglicanismo, las figuritas belenistas fueron quemadas, y debido al rechazo a los íconos, en 1601 se hizo un decreto, la "Bethelem Ban", y quien no lo cumpliera sería condenado a muerte; en el siglo XIX con la consolidación de la tolerancia religiosa, se levantó esa condena.” (Quan Anglaterra va adoptar l'anglicanisme, les figuretes de pessebre van ser cremades, i a causa del rebuig de les icones, el 1601 es va fer un decret, la "Bethelem Ban", i qui no el complís seria condemnat a mort; al segle XIX amb la consolidació de la tolerància religiosa, es va aixecar aquesta condemna.)¹²

La càrrega de la prova recau sobre qui afirma, i qui afirma la Ban no n'aporta cap: no hi ha font primària, ni decret, ni procés. I on hauria de ser l'evidència, hi ha la seva absència — que aquí sí que pesa, perquè és l'absència de l'evidència esperable—: els diaris del Parlament del 1601 (43 Eliz. I) tracten d'impostos, pobresa i comerç, sense cap decret religiós sobre naixements¹³. El que sí que va existir és imprès, i és una altra cosa: el Parlament purità va fer del Nadal del 1644 dia de dejuni, va suprimir el 1647 la festa del Naixement juntament amb les altres festes, i el 1652 la Cambra dels Comuns va resoldre que el 25 de desembre no se celebrés. Cap d'aquests textos no condemna a mort ningú, cap no és del 1601 i cap no parla de figures¹⁴. La història és falsa; la seva severitat — una pena capital inventada — la converteix, a més, en una manipulació greu. La Wikipedia la va retirar el 17 de desembre de 2025, i qui la va treure va deixar escrit el motiu: l'única font era un article en castellà que no en citava cap, i en anglès no hi havia ni una sola referència a aquesta llei. Però el portal que la Wikipedia donava com a font continua publicant-la, i dona com a font la Wikipedia: la còpia citant la còpia. I les còpies de les còpies continuen a la xarxa.

Aquest és l'engranatge complet, vist en gran: una afirmació sense font, repetida fins a semblar història. Amb la definició d'Amades va passar el mateix a escala menor i sense falsedat d'origen — el text era honest; el deshonest va ser heretar-lo sense llegir-lo—. El capítol anterior va posar nom al fenomen; aquest el mostra treballant.

Roma 1955: el saló dels rebutjats

Queda l'última peça: la unanimitat. El 1955, a Roma, el segon Congrés Pessebrista Internacional va aprovar — segons recull el mateix Amades — la seva definició, per unanimitat². Com va poder una fórmula tan restrictiva aprovar-se sense cap vot en contra, quan a la mateixa Barcelona l'escola del guix feia més de quaranta anys que treballava?

La història de l'art té un mirall exacte per a això. El 1863, el jurat del Saló de París va rebutjar tantes obres que les protestes van portar l'emperador a obrir un Salon des Refusés — el saló dels rebutjats—: s'hi van penjar, entre altres, Manet, Whistler i Pissarro. La recepció va ser de burles; avui aquell saló es considera un llindar de la modernitat pictòrica¹⁵. La lliçó no és que els jurats siguin necis: és que cap consens de jurat no obliga la pràctica viva — la pràctica acaba corregint el jurat—. La unanimitat del 1955 buscava segurament una base comuna, no un cens de totes les sensibilitats; però el marc que va fixar era estret, i el que va quedar fora — el diorama, el pessebre vivent, els cims, tot el que va venir després — no va deixar d'existir per quedar fora: va continuar creixent.

Cadascú es pot preguntar quines unanimitats d'avui estan demanant el seu propi saló dels rebutjats. Emili Solé fa temps que va traslladar la definició del 1955 al seu saló de l'obsolet. El lector que hagi seguit el cas complet sabrà decidir si continua, o no, al saló del 1955.

El cas es tanca — i s'obre

Recapitulem les peces. La definició era el mapa honest dels interessos d'un etnògraf — panoràmica, figures mòbils, tradició viva—. Va deixar fora, deliberadament, el diorama i la seva tècnica; no va poder preveure el pessebre vivent ni els cims, però tampoc no els va deixar lloc. Un congrés la va aprovar; l'herència la va convertir en frontera; i el mecanisme que la va mantenir intocada durant dècades és el mateix que va sostenir quinze anys una pena de mort inventada en una enciclopèdia: ningú no torna a les fonts. El cas Amades es tanca on havia de tancar-se: sense culpable — un investigador seriós no és culpable dels usos pòstums del seu text — i amb el veritable acusat identificat: l'herència sense lectura.

Però el lector atent haurà advertit que una peça de la primera pàgina continua sobre la taula, sense examinar. No és una cosa que falti: és una cosa que es dona per feta. Amades va subscriure l'ampliació de Garrut — el pessebre es destrueix després de complir la seva missió — i aquesta frase, repetida sense context, s'ha tornat gairebé un manament: l'obligació del pessebre de morir cada dos de febrer. És certa? D'on surt? Què destrueix exactament qui desmunta? Aquest examen — i les conclusions de tot aquest recorregut de cinc capítols — mereix capítol propi: és el següent, i amb ell es tanca l'arc.

Referències

Les notes a peu de pàgina localitzen; aquestes entrades expliquen per què hi entra cada font, què aporta i què no permet afirmar.

AMADES, Joan. El Pessebre. Primera edició de luxe: Les Belles Edicions, Barcelona, Nadal del 1946 segons el mateix autor (la Biblioteca de Catalunya la cataloga amb data dubtosa, «1935?»); edició «notablement augmentada i posada al dia» (p. 7): Aedos, Barcelona, 1959, 508 p. — Monografia etnogràfica; la font del cas. Hi entra per la seva definició de pessebre, per la seva notícia de l'aprovació de Roma 1955 i per l'ampliació de Garrut que subscriu. Es fa servir com a font primària del text examinat; el seu caràcter etnogràfic — no tractadista — és part de l'argument. Precaucions: la definició i la notícia de Roma 1955, acarades amb l'original (ed. d'Aedos, p. 7; escaneig de l'exemplar d'Emili Solé); la data de la primera edició, la que dona el mateix autor — la definició es va publicar a l'edició apareguda «pel Nadal del 1946»—; l'aprovació del 1955 és afirmació de l'autor, sense acta independent localitzada. Font central.

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, entrada «pessebrisme» (enciclopedia.cat). — Recurs web (estable). Aporta la dada de Moliné: «l'ús del guix d'escultor, emprat per primer cop per Antoni Moliné el 1912», tècnica «coneguda amb el nom d'escola de Barcelona»; consultada el 23-X-2026. Precaucions: font terciària sense aparat visible; no se li demana més que aquesta dada. Font de suport.

TOMÀS DE CELANO. Vita prima S. Francisci, XXX, 84-86 (Fonts Franciscanes 468-470). — Font primària (hagiografia, 1228-1229). Hi entra per la descripció del pessebre de Greccio (1223): la voluntat de Francesc de «ver con los ojos del cuerpo» (veure amb els ulls del cos) i la missa celebrada sobre la menjadora — el suport documental de la distinció entre evocació devocional i representació per escenes—. Literal castellana, la de la catequesi del papa Francesc del 20-XII-2023 (vatican.va); el llatí, «corporeis oculis», a l'edició de d'Alençon. Precaucions: text hagiogràfic — informa del fet devocional, no és crònica notarial—. Font central de la Pista 3.

ALBERT I CORP, Esteve. El pessebre d'Engordany (Valls d'Andorra). Barcelona, Editorial Barcino, 1958 (Biblioteca Folklòrica Barcino, 16). — Llibre testimonial del pessebre vivent andorrà, que el Comú d'Escaldes-Engordany compta des del 1955. Hi entra com el cas de pessebre vivent documentat a l'entorn immediat d'Amades — la col·lecció folklòrica de Barcino—. Precaucions: l'any 1955 prové del cinquantenari que el Comú va celebrar el 2005, no d'una acta de la primera representació. Font de suport.

FEDERACIÓ DE PESSEBRES VIVENTS DE CATALUNYA (pessebresvivents.cat). — Recurs web (variable). Hi entra només com a prova que el format té avui federació pròpia a Catalunya; la federació no publica cap recompte dels seus pessebres. Font de suport.

El bloc de la «Bethelem Ban»: Wikipedia en castellà, «Belenismo» (revisions 170996011, que conté el passatge, i 171039419, que el retira) i catholic.net, «¿Qué es el belenismo?», que signa «Fuente: Wikipedia» — les dues cares d'una cita circular—; davant d'elles, les fonts primàries de British History Online: els Journals de Simonds D'Ewes per al Parlament del 1601, les Acts and Ordinances of the Interregnum (1644, 1647) i el Journal of the House of Commons, vol. 7 (1652). — Hi entren com l'expedient complet del mite: la frase sense font, la seva retirada raonada i els textos on hauria de constar i no consta. Precaucions: l'argument del silenci es fa servir només com a absència de l'evidència esperable, amb la càrrega de la prova sobre qui afirma. Conjunt central de la secció del mecanisme.

DIÒCESI DE JAÉN, «Belén de Cumbres» (diocesisdejaen.es, 21-XII-2020). — Recurs web institucional. Aporta l'origen dels pessebres de cims a Astúries i Lleó als anys quaranta i cinquanta. Font de suport.

MANET / Salon des Refusés (1863). — Episodi canònic de la història de l'art; hi entra com a mirall del consens corregit per la pràctica viva. Fitxes del Musée d'Orsay (Le Déjeuner sur l'herbe, RF 1668) i de la National Gallery of Art (Whistler, 1943.6.2). Font de suport.

Les notes següents localitzen; no argumenten.