Pessebres populars o artístics? Història d'una lectura a mitges

Hi ha una frase que qualsevol pessebrista ha sentit, i que molts han dit: els pessebres es divideixen en populars i artístics. S'escriu als programes de les exposicions, es repeteix a les associacions, s'ensenya als qui comencen. I gairebé sempre porta una jerarquia a dins, encara que no es pronunciï: l'«artístic» a dalt i el «popular» a baix — el diorama de l'exposició en una casella; el pessebre de casa, en l'altra—.

Aquest capítol fa a aquesta frase la pregunta que gairebé mai no rep: d'on surt? Qui rastreja una idea fins a la seva font sol trobar una de dues coses: un argument o una història. Aquí el que hi ha és una història — una discussió entre llibres concrets, d'autors concrets—, i convé explicar-la sencera, perquè fins ara s'ha explicat sempre a mitges.

El que ja està guanyat

Dues coses van quedar resoltes abans d'arribar aquí, i aquest capítol s'hi recolza. La primera: compondre és crear — el pessebre més humil queda del costat del quadre pictòric, no del costat de la taula de la Nit de Nadal—, i l'únic judici legítim sobre ell és el que es fa obra per obra: millor o pitjor. La segona: els pessebres es distingeixen pel seu enquadrament — l'únic del diorama pessebrista, els infinits del pessebre que es rodeja—, i aquesta distinció no ordena de millor a pitjor: no n'hi ha cap de millor; hi ha dues maneres. Sobre aquest terreny ja es pot examinar la classificació heretada — la que el capítol anterior va deixar apuntada i promesa—.

De vegades les idees equivocades no es perpetuen perquè siguin correctes, sinó perquè ningú no les qüestiona: es repeteixen una vegada i una altra fins que acaben convertint-se en una veritat inqüestionable. La manera de qüestionar-les no és cridar més fort, sinó tornar als documents. Això fa aquest capítol: va als llibres, per ordre de data.

Els primers manuals

El primer dels manuals que aquest capítol examina és el Manual del Pessebrista de Fra Andreu de Palma de Mallorca (Barcelona, 1927)¹, caputxí. En les pàgines que aquí es citen, el pessebre és un art — així l'anomena—, i no hi ha caselles de valor.

El seu prologuista — Francesc de P. Badia, president de l'«Associació de Pessebristes» — el presentava com una obra «consagrada a un art que ha de trobar tot el seu encís en la franciscana simplicitat i sinceritat de la seva plàstica», en la qual «tant el pessebrista veterà com el profà en aquest art, hi trobaran una munió de coneixements utilíssims».² El 1927, el president de l'associació anomena això, senzillament, un art — el mateix per al veterà i per al profà: sense castes—.

Quan el llibre classifica, classifica una altra cosa: la llum i l'escenari.

❝Pessebres bíblics. Així s'anomenen quan l'escenari de la representació plàstica del pessebre és Betlem, la regió de Judà... la Palestina. L'artista, segons els medis i l'espai de que disposa, va reproduint amb tota fidelitat els llocs sagrats de Terra Santa, i altres relacionats amb l'Adveniment de Jesucrist.

Pessebres extra-bíblics. Quan l'escena de la representació plàstica atanyent al Natalici és un lloc topogràfic ben diferent dels de la Palestina, en aquest cas ens trobem amb els pessebres extra-bíblics. La topografia, aleshores, o bé pot ésser un panorama imaginari, no representatiu; o bé representar llocs comarcals de la regió, ciutat o poble de quina pertinència és la llar cristiana del pessebrista (Catalunya, la província de Barcelona, els voltants de la ciutat). (Fra Andreu de Palma, p. 51)¹

On passa l'escena — la Judea del relat o el paisatge del pessebrista—: aquesta és la divisió que el llibre anomena «una segona classificació justificada» — la primera, per la llum, separa els pessebres de mitjanit dels de plena llum—, i cap de les dues no porta jerarquia a dins. Cap escenari no fa millor ni pitjor el pessebre; el text anomena «artista» el qui compon el bíblic, i «concepció artística» la dels pessebristes.

Sis anys després, un altre manual — La construcció dels pessebres, de Josep M.ª Puig i Roig (Barcelona, 1933) — dedica el seu capítol V a la «Classificació dels pessebres» i l'obre amb la desconfiança de l'ofici envers les taxonomies: classificar els pessebres per estils o modalitats de construcció és «molt difícil, per no dir impossible», perquè cada pessebrista segueix regles pròpies i hi ha gairebé tantes formes com autors. La cita completa és al capítol de l'enquadrament (Una qüestió d'enquadrament)³. Però el que importa aquí és la frase que ve a continuació:

❝En general, veiem que es pretén classificar els pessebres en dos grups: "artístics" i "populars", classificació amb la qual personalment no ens hi podem avenir, ja que, d'una part, considerem que tota construcció pessebrista, qualsevol que sigui el seu caire, és una manifestació artística, més o menys perfeccionada o rudimentària, que pot encabir-se en les múltiples subdivisions de l'art, i moltes vegades podem trobar un major perfeccionament artístic en un pessebre familiar, dels dits "populars" o de menjador, que no pas en altres pomposament batejats pels seus autors com a pessebres artístics, i, per altra part, també considerem que tot pessebre és sempre "popular", ja que és una manifestació d'art popular, inspirat per l'afecte a una volguda tradició nostrada. (Puig i Roig, pp. 27-28)³

La parella que aquest capítol persegueix existeix, doncs, el 1933, i no com a novetat: Puig i Roig la dona per general — «arreu», «en general»—, i recull com la definien «alguns». Els «artístics» serien «els construïts segons totes les lleis de l'art, tècnica i perspectiva» (p. 28); els «populars», «els construïts amb elements de la mateixa naturalesa: molsa, suro, greda, galzeran, etc.» (p. 31)³. Qui la va formular primer no consta: Puig i Roig no ho diu, i aquest capítol no ha trobat cap text anterior que la contingui.

Convé fixar-se en el que en fa. La rebutja com a jerarquia — tot pessebre és art, i tot pessebre és popular— i, tot i així, l'accepta com a eina: «no tenint pretensions de crític, ni d'alliçonar ningú, volem acceptar, com a base per aquests comentaris, la classificació que en general s'ha fet», perquè hi caben, «encara que sols d'una manera molt imprecisa», totes o gairebé totes les diversitats (p. 28)³. Fer-la servir per ordenar el discurs sense concedir-li que ordeni el valor: aquesta és exactament la distinció que aquest capítol defensa, i era escrita el 1933.

El balanç de la primera literatura pessebrista impresa és, doncs, aquest: classifica per la llum i per l'escenari, desconfia de les caselles i tracta el pessebre com a art sense cognoms. La parella «popular» contra «artístic» ja circula, i el primer manual que l'anomena li nega la jerarquia.

El llibre que la va descriure

Tretze anys després, la parella reapareix a El Pessebre de Joan Amades⁴. Amades (1890-1959) va ser un folklorista barceloní d'obra immensa — va dedicar la vida a recopilar i preservar la cultura popular catalana—, i el seu llibre sobre el pessebre és exactament això: una monografia etnogràfica — el pessebre com a tradició viva: costums, usos, símbols—, no un tractat d'escenografia ni una història de l'art. La dada no és un retret; és la clau de tot el que segueix.

A la seva introducció, Amades distingeix dos «aspectes» del pessebre del seu temps:

❝El pessebre pot ésser considerat sota dos aspectes, a part de moltes altres divisions que hom en podria fer: l'aspecte artístic i l'aspecte popular. […] Entenem per pessebre artístic aquell que és obrat per persones perites i enteses en art, que procuren encarregar les figures i els elements iconogràfics que formen el conjunt a gents que senten l'emoció de l'art i que posen tot llur interès a ajustar el pessebre a la realitat panoràmica i pictòrica i a la veritat històrica de l'escena bíblica, tema de llur producció.

El pessebre popular, obra generalment de gents humils portades més per llur sensibilitat que no pas per l'erudició i el coneixement del tema que tenen entre mans, es mou dintre d'un ambient panoràmic ple d'un gran realisme local. […] Nosaltres, com a afectes a tot allò que encarna un sentit de tradició, decantem tota la nostra simpatia pel pessebre humil, anacrònic i contradictori en la majoria dels seus aspectes.⁴

Llegiu-ho a poc a poc, perquè gairebé res del que avui es penja d'aquesta pàgina no hi és. Amades descriu: «pot ésser considerat», dos «aspectes», «a part de moltes altres divisions que hom en podria fer» — és el llenguatge de qui retrata una realitat de la seva època, no el de qui dicta una norma—. El seu «artístic» no anomena el qui sap modelar, sinó el qui pot encarregar: persones enteses que confien les figures a «gents que senten l'emoció de l'art» i persegueixen la veritat històrica — retrata un promotor, gairebé una classe social, més que no pas un creador—. Ni tan sols no defineix el mateix que la classificació del 1933: allà el criteri era la tècnica — les lleis de l'art, la perspectiva, els materials—; aquí és qui encarrega i què persegueix. I el seu cor declarat és a l'altre pol: la simpatia del llibre és per al pessebre humil. Qui hagi sentit fer servir «popular» com a rebaixa farà bé de rellegir Amades: a la seva ploma era un elogi.

La pàgina que ningú no cita

I si la introducció es llegeix malament, hi ha un capítol que senzillament no es llegeix. En el mateix llibre, en arribar al pessebrisme com a fenomen, Amades escriu:

❝Fer pessebre és tot un art, tan petit i tan humil com vulgueu, però un art al capdavall, amb la seva emoció i amb la seva sensibilitat, bases de tota obra artística per ínfima que sigui, sense les quals l'art no és possible. I l'art és expansiu, car, si no ho fos, ja no fóra art i només ho semblaria. (El Pessebre, Aedos, 1959, cap. X, p. 413)⁵

I unes línies més avall anomena els qui el practiquen pel seu nom: «els artistes del pessebre han estat qualificats de "pessebristes"». Artistes — no artesans, no aficionats—.

Aquí hi ha, de la mà del mateix autor, el que aquesta sèrie fa tres capítols que demostra per altres vies: per a Amades, tot pessebre — el més petit i humil inclòs — és art. L'home a qui s'atribueix la divisió que rebaixa el pessebre domèstic va deixar escrit exactament el contrari. La jerarquia no la desmunta un argument nostre: la desmunta la lletra del seu suposat pare.

Com va sobreviure la jerarquia

Com es va arribar, doncs, a la casella actual, amb la seva jerarquia a dins? La jerarquia no va caldre fabricar-la després: el 1933 ja era al carrer. Puig i Roig diu qui la posava — els autors que batejaven «pomposament» els seus propis pessebres com a artístics — i la va rebutjar per escrit. El que els documents mostren des d'aleshores és una altra cosa: tres llibres van discutir la parella en vint-i-quatre anys, i cap no li va concedir la jerarquia.

El mecanisme no necessita malícia: una divisió es cita sense el seu context; la cita es repeteix; la repetició s'hereta; i al cap d'unes dècades el que circula és la casella, no la discussió que l'acompanyava. Cada baula va llegir l'anterior, i gairebé cap no va tornar als llibres. Al final del procés, dos grups que un pessebrista va acceptar «d'una manera molt imprecisa» i dos «aspectes» que un etnògraf va anotar amb simpatia funcionen com dues classes amb jerarquia.

El que es pot documentar és això: la casella que avui circula no cita cap d'ells. El resum de consulta més freqüent reparteix els pessebres en populars i artístics «según la técnica de confección del belén» — segons la tècnica de confecció del pessebre—, un criteri més proper al del 1933 que al d'Amades, i sense ni una sola nota⁶.

La tercera discussió va arribar de Madrid. Luis Buendía, autor d'un manual de construcció de naixements publicat el 1957⁷, coneixia les classificacions que circulaven i les va posar al seu lloc amb una claredat que continua vigent:

❝Es un error muy frecuente calificar exclusivamente de artísticos a los Nacimientos construidos en forma de dioramas […] Artístico es todo lo que es bello y ha sido bien realizado, cualquiera que sea su clase y categoría […] se consideran siempre dos clases de Nacimientos: el histórico o bíblico y el popular, y justamente uno y otro pueden ser, a la vez, artísticos. — És un error molt freqüent qualificar exclusivament d'artístics els naixements construïts en forma de diorames […] Artístic és tot allò que és bell i ha estat ben realitzat, sigui quina sigui la seva classe i categoria […] es consideren sempre dues classes de naixements: l'històric o bíblic i el popular, i justament l'un i l'altre poden ser, alhora, artístics.— (Buendía, 1957, p. 49)⁷

Dues classes — la bíblica i la popular — i l'adjectiu «artístic» retornat al seu únic ús legítim: el judici sobre l'obra feta, no l'etiqueta d'una classe. El 1957 es deia per segona vegada el que Puig i Roig havia escrit el 1933. I tanmateix la casella va triomfar, i avui continua repartint pessebres.

El que la casella mira — i el que l'art demana mirar

Convé ara mirar la casella de cara, perquè el seu defecte no és en el seu origen — que ja hem rastrejat — sinó en la seva òptica: classifica l'obra per l'expedient de l'autor — qui la va fer, quina formació tenia, qui la va encarregar — i pel format en què es presenta. I aquest és un criteri que cap disciplina artística no accepta per a si mateixa.

La fotografia ho mostra millor que cap altra. Ningú no reparteix els fotògrafs en «populars» i «artístics» com dues castes: hi ha fotografies reeixides i fallides, d'aficionat i d'ofici, i la disciplina és una de sola — l'artístic es decideix en cada imatge, per la seva intenció i la seva execució, no en el carnet de qui dispara—. Amb el pessebre passa el mateix, i la sèrie ja n'ha deixat les peces: el diorama d'exposició és un format — especialitzat, amb recursos propis — i el pessebre que es rodeja n'és un altre (Una qüestió d'enquadrament); com tota fotografia, cadascun pot ser artístic o no ser-ho. El format no garanteix l'art; l'expedient, tampoc. Només l'obra respon.

Queda una objecció, i el lector d'aquesta sèrie ja té amb què resoldre-la: si l'art exigeix un llenguatge que s'aprèn (És art el pessebrisme o només una tradició nadalenca?), no encerta la casella quan separa els qui tenen formació dels qui no en tenen? No, i per una paraula: aquell capítol va dir «acadèmica o autodidacta». El llenguatge s'aprèn també mirant, comparant i errant — així s'eduquen la sensibilitat i l'instint—; el que la casella converteix en frontera entre dues classes és, en realitat, el punt de partida de qualsevol aprenentatge. L'error no és a exigir ofici — aquest Manual sencer l'exigeix—: és a dictar el veredicte abans de mirar l'obra.

I no seria la primera vegada que una obra canvia de casella. Abans que els pintors del Renaixement reivindiquessin que l'artista no era un artesà — quan pintar i esculpir eren oficis mecànics que s'aprenien al gremi, no a l'acadèmia—, bona part del que avui omple els museus es considerava artesania: els mestres del gòtic, la ceràmica grega, els retaules.⁸ La frontera entre art i artesania no és una dada de la natura: és una convenció amb història — i qui l'ha vista moure's sap que es pot tornar a moure—.

Una casella que es retira

I què es posa al seu lloc? Res — i aquesta és la millor part—. Les classificacions se substitueixen quan feien falta; aquesta no en feia cap. Per parlar de com es presenta un pessebre ja hi ha un criteri que distingeix sense ordenar: el nombre d'enquadraments (Una qüestió d'enquadrament). Per parlar del seu valor ja hi ha l'únic judici que l'art admet: l'obra, una per una, millor o pitjor (És art el pessebrisme o només una tradició nadalenca?). I «popular» pot tornar a ser el que va ser a la ploma d'Amades: la descripció afectuosa d'una manera de fer — no el soterrani d'una jerarquia—.

Cloenda

La casella demanava ser rastrejada fins a la seva font, i el rastre no acaba en un llibre: porta a una discussió. El 1933 la parella ja circulava, i el primer manual que l'anomena la rebutja com a jerarquia: tot pessebre és art, i tot pessebre és popular. El llibre d'Amades la descriu sense jerarquia, amb la simpatia posada en el pol humil, i el seu mateix autor va deixar escrit que fer pessebre, per petit i humil que sigui, és tot un art. Buendía va retornar l'adjectiu al seu lloc el 1957. Qui la va formular primer no consta; el que consta és que cada vegada que algú la va examinar per escrit, la jerarquia no va resistir l'examen. I tot i així, la repetició sense context la va convertir en llei. No cal cap sentència: n'hi ha prou amb la història sencera — que és, precisament, la que no s'explicava—.

Qui aquest desembre compongui el seu pessebre — a la taula de casa o a la caixa d'una exposició — no té, per tant, cap casella per triar. Té una cosa més difícil i més seva: compondre bé, que és l'única cosa que cap classificació no regala.

I queda un fil solt, que el lector atent haurà vist passar: si Amades va escriure això, per què la seva definició de pessebre — la que un congrés internacional va aprovar per unanimitat — va deixar fora coses que existien davant els seus ulls? Aquest és un altre cas, amb les seves pròpies pistes, i mereix capítol propi: és el següent.

Referències

Les notes a peu de pàgina localitzen; aquestes entrades expliquen per què hi entra cada font, què aporta i què no permet afirmar.

ANDREU DE PALMA DE MALLORCA, O.M.Cap. (1889-1963). Manual del Pessebrista. Barcelona, Editorial Franciscana, 1927. Pròleg de Francesc de P. Badia, president de l'«Associació de Pessebristes». — Manual tècnic; primer llibre dedicat a la construcció de pessebres; història del pessebrisme català. Hi entra com a testimoni fundacional: classifica per escenari (bíblic / extra-bíblic) i anomena art el pessebre i artista el pessebrista, sense caselles de valor; el pròleg de Badia ho confirma des de la mateixa associació. Es fa servir com a font històrica directa de l'estat de la qüestió el 1927. Precaucions: citat en l'original català, acarat amb l'exemplar (pp. 7 i 51). Font central del capítol.

PUIG I ROIG, Josep M.ª La construcció dels pessebres: recull d'orientacions pessebristes. Barcelona, Foment de Pietat (Publicacions de l'Associació de Pessebristes de Barcelona), 1933. Pròleg de Joaquim Masdexexart; 146 p. — Manual tècnic. Hi entra per les pp. 27-31: la desconfiança de l'ofici envers les taxonomies i el testimoni que la parella «artístics / populars» ja circulava el 1933, amb el seu rebuig com a jerarquia i la seva acceptació com a base de treball. Es fa servir com a font històrica directa. Precaucions: citat en l'original, acarat amb l'exemplar (pp. 27-28). Font central del capítol.

AMADES, Joan. El Pessebre. Primera edició de luxe: Les Belles Edicions, Barcelona, Nadal del 1946 segons el mateix autor (la Biblioteca de Catalunya la cataloga amb data dubtosa, «1935?»); edició «notablement augmentada i posada al dia» (p. 7): Aedos, Barcelona, 1959, 508 p. — Monografia etnogràfica; l'obra que el 1946 descriu la parella «artístic / popular» sense jerarquia. Hi entra dues vegades: per la introducció (la descripció dels dos aspectes, amb la simpatia declarada en el pol popular) i pel capítol X de l'edició d'Aedos (p. 413: «fer pessebre és tot un art…», «els artistes del pessebre»), la pàgina que desmenteix la jerarquia atribuïda al seu autor. Es fa servir com a font primària, llegida sencera i en el seu marc etnogràfic — no com a tractat d'escenografia—. Precaucions: els passatges de la introducció, acarats amb l'original (ed. d'Aedos, pp. 7-8) i el cap. X (p. 413), en l'exemplar d'Emili Solé; la presència de cada passatge a l'edició del 1946 no s'ha acarat. Font central del capítol.

BUENDÍA RUIZ, Luis (1895-1963). Construcción de nacimientos. Madrid, Ediciones Giner, 1957. Pròleg del P. José López de Toro; dibuixos de l'autor; 182 p. — Manual tècnic. Hi entra per la p. 49: la refutació primerenca i explícita del repartiment («artístico es todo lo que es bello y ha sido bien realizado, cualquiera que sea su clase y categoría» — artístic és tot allò que és bell i ha estat ben realitzat, sigui quina sigui la seva classe i categoria—), escrita dos anys després del congrés de Roma. Es fa servir com a font històrica directa i com a testimoni que la lectura correcta era possible en la seva època. Precaucions: literal acarada amb l'exemplar (p. 49). Font central del capítol.

KRISTELLER, Paul Oskar. «The Modern System of the Arts: A Study in the History of Aesthetics». Journal of the History of Ideas, parts I-II, 1951-1952. — Article acadèmic clàssic sobre la història del sistema de les arts. Hi entra com a suport d'un sol fet: l'adscripció medieval de la pintura i l'escultura als oficis mecànics i la construcció posterior de la frontera art/artesania. Es fa servir com a estudi tècnic aplicable. Vol. 12, núm. 4 (1951), pp. 496-527, i vol. 13, núm. 1 (1952), pp. 17-46. Precaucions: no extreure'n res més que el fet citat. Font de suport.

Les notes següents localitzen; no argumenten.