Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»

El capítol anterior va establir, amb el vocabulari de la disciplina que descriu l'escultura, qui és autor d'una figura i qui no ho és: autor és qui concep i modela l'original; executant, qui el reprodueix amb el seu permís. Aquest capítol fa la mateixa pregunta a una altra instància, i és la que decideix: la llei. No és un segon argument que se sumi al primer. És l'únic que obliga tothom, inclosos els qui no ho vulguin sentir.

No és un segon argument que se sumi al primer. És l'únic que obliga tothom, inclosos els qui no ho vulguin sentir.

Convé dir des del principi quina mena de textos es llegiran aquí i quin valor tenen, perquè en el pessebrisme circulen documents de rang molt diferent com si valguessin el mateix. El que defineix qui és autor és en una norma amb rang de llei — a Espanya, un text refós aprovat per Real Decreto Legislativo— i en un conveni internacional signat per 182 Estats. El que ha anomenat artesans els escultors del pessebre és l'expedient d'un Real Decreto que declara el belenismo manifestació representativa del patrimoni cultural immaterial: un reglament de dues pàgines — la llei del patrimoni immaterial diu que aquesta declaració es fa «por Real Decreto»— que remet «a la documentación obrante en el expediente» — a la documentació que consta a l'expedient—, i és a l'informe tècnic d'aquest expedient on hi ha la llista de noms sota la paraula artesanos.¹¹⁹ En l'ordre de les normes, un reglament no pot contradir una llei, i una declaració de patrimoni no defineix qui és autor de res.¹²⁰ De manera que, digui el que digui l'expedient, cap dels qui el van signar no pot negar el que la llei defineix com a autor. I el mateix val per al que vingui després: un reglament de fira, els estatuts d'una federació o d'una associació, el costum d'un mercat poden anomenar malament, o estar confosos, i sovint ho estan; la llei i les seves definicions es respecten, agradin o no, per llei. Qui les vulgui discutir ho té fàcil i ho té clar: no es tracta de canviar la paraula en un cartell, sinó de demanar que es modifiqui la llei. Aquest expedient s'examina al capítol de l'expedient;¹¹³ aquí es llegeix la llei que hi ha per sobre seu.

Cal advertir també del que aquest capítol és i del que no és. És llarg, i en alguns trams dens, perquè exposa lleis de sis països amb l'article al davant; i res del que hi ha no hi és d'adorn ni de farciment. A ningú no li agrada llegir les regles d'un joc, ni el manual d'un aparell, ni les condicions d'un programa: es vol començar de seguida, i es comença. Amb el pessebre passa el mateix, i amb més motiu si se'l té pel que no és: un adorn de Nadal, un gerro amb flors posades sense criteri — no un ikebana—. Es pot crear un pessebre, exposar-lo i fins i tot vendre'l sense haver llegit res de tot això, igual que es pot conduir sense haver tret el carnet; el que no es pot fer és al·legar després que no se sabia. I el dia arriba, perquè sempre arriba: qui surt a collir molsa o grèvol per a la seva escena i es creua amb els agents forestals pot tornar amb una sanció de tres o quatre xifres, i el pessebre no li servirà d'excusa.¹²¹ La llei ho diu amb quatre paraules que són al Código Civil des del 1889: «La ignorancia de las leyes no excusa de su cumplimiento» — la ignorància de les lleis no excusa del seu compliment—.¹²² I hi ha una raó més per escriure-ho, que és la que ho justifica: en el pessebrisme no existeix cap text on això es pugui consultar. Hi ha decrets, reglaments de fira, estatuts i costums, i tots anomenen; cap no remet a la llei que hi ha per sobre seu. Aquest capítol, i els que el segueixen en el bloc, s'escriuen per omplir aquest buit: perquè d'ara endavant qui anomeni cadascú ho hagi de fer per la seva definició legal — no per capritx, sinó per llei—, i qui no ho faci no pugui dir que no hi havia on mirar.

La llei diu amb precisió qui és autor, què li pertany, durant quant de temps, i què poden i què no poden fer els altres amb el que ha fet. I ho diu d'una manera que gairebé a ningú en el pessebrisme no li han explicat mai, perquè no s'ensenya: ni a les facultats de Belles Arts, ni a les escoles d'escultura, ni a les associacions, ni a les fires.

Aquest capítol és aquesta explicació. No és un resum de lleis ni una llista d'enllaços: és el recorregut pel que sis ordenaments diuen exactament sobre una figura de pessebre, llegit amb l'article al davant. S'ha escrit amb els textos legals oberts, un per un, a les fonts oficials de cada país, i cada afirmació porta l'article que la sosté. On un text no s'ha pogut obrir, es diu; on la llei calla, es diu també, perquè un silenci de la llei és una dada, no un forat que es tapi amb sentit comú.

Convé avisar de dues coses abans de començar. La primera: res del que segueix no és assessorament jurídic, ni ho pot ser — qui tingui un conflicte concret necessita un advocat, no un manual—. El que aquest capítol ofereix és una altra cosa: saber de què s'està parlant, que és la condició per poder preguntar bé. La segona: la llei canvia, i en aquesta matèria ha canviat molt en els dos últims anys. Tot el que aquí s'afirma va datat, i la data forma part de l'afirmació.

1. Què protegeix la llei, i a qui

El moment exacte en què neix el dret

Comencem pel text més curt i més important de tot el capítol.

«La propiedad intelectual de una obra literaria, artística o científica corresponde al autor por el solo hecho de su creación.» — La propietat intel·lectual d'una obra literària, artística o científica correspon a l'autor pel sol fet de la seva creació.—⁴

Vuit paraules fan tota la feina: por el solo hecho de su creación, pel sol fet de la seva creació. No cal registrar res, no cal pagar res, no cal demanar permís a ningú, no cal pertànyer a cap associació ni tenir cap títol. En l'instant en què la figura existeix, existeix el dret. Un escultor que acaba un pastor un dimarts a la tarda té, aquell dimarts a la tarda, tots els drets que aquest capítol descriurà, els conegui o no.

Vuit paraules fan tota la feina: por el solo hecho de su creación — pel sol fet de la seva creació—.

Això no és una particularitat espanyola. És la primera de les dues grans regles del Conveni de Berna, que es veurà a la secció següent, i per això regeix igual als sis països. Convé dir-ho aviat perquè en el pessebrisme circula el contrari: que cal registrar la figura, que cal fotografiar-la i enviar-se-la a un mateix per correu certificat, que sense paper no hi ha dret. El registre serveix per provar — que és un altre problema, i real—, no per tenir.

Qui és autor

«Se considera autor a la persona natural que crea alguna obra literaria, artística o científica.» — Es considera autor la persona natural que crea alguna obra literària, artística o científica.—⁵

Convé subratllar dues paraules. Persona natural: no una empresa, no un taller, no una associació, no una màquina; la secció 6 hi torna i ara hi té molt a dir. I crea: no encarrega, no paga, no distribueix, no exposa, no col·lecciona. Crea.

D'aquí se segueix, sense que calgui cap altre article, la resposta a la pregunta que més es repeteix en el pessebrisme: qui encarrega una figura no n'és l'autor. Pot tenir la idea, la pot descriure amb detall, pot aportar una fotografia antiga del seu avi neuler i pagar el que costi: res d'això no és crear l'obra.

Qui encarrega una figura no n'és l'autor. És el mateix que deia el vocabulari de l'escultura al capítol anterior amb altres paraules, i el mateix que diu el Codi estatunidenc quan exclou expressament de la protecció la idea:

«In no case does copyright protection for an original work of authorship extend to any idea, procedure, process, system, method of operation, concept, principle, or discovery, regardless of the form in which it is described, explained, illustrated, or embodied in such work.»⁶

En cap cas la protecció del dret d'autor sobre una obra original no s'estén a una idea, procediment, procés, sistema, mètode d'operació, concepte, principi o descobriment, sigui quina sigui la forma en què es descrigui, s'expliqui, s'il·lustri o s'incorpori a l'obra.

El que això significa per al pessebre és molt concret, i convé dir-ho amb un exemple. La idea «una castanyera amb el braser i el cucurull de paper» no és de ningú: és a la tradició, al carrer i en mil figures. El que és d'algú és aquesta castanyera — aquesta inclinació del cos, aquest plec del davantal, aquesta manera de mirar el braser—, perquè és la forma concreta que un escultor li va donar. Per això dos escultors que modelin una castanyera no arriben a dues figures semblants, sinó a dues versions del tot diferents: cadascun decideix una altra edat, un altre pes, un altre gest, una altra roba i un altre instant del que aquella dona està fent. Partint del mateix tema no hi ha manera d'arribar al mateix lloc, i el que la llei protegeix és, en cada cas, el lloc on cadascú va arribar.

Aquí apareix la primera diferència real entre els sis països, i cal mirar-la a poc a poc, perquè a primera vista sembla que no n'hi hagi cap: en tots, quan un escultor treballa com a empleat d'un taller, és el taller qui acaba explotant les figures. El resultat econòmic és el mateix. El que no és el mateix és qui és l'autor, i d'això en depenen tres coses que els diners no mostren: el nom, la integritat i la durada.

La llei espanyola no toca l'autoria: l'autor és la persona natural que crea, sempre. El que fa és presumir una cessió:

«A falta de pacto escrito, se presumirá que los derechos de explotación han sido cedidos en exclusiva y con el alcance necesario para el ejercicio de la actividad habitual del empresario en el momento de la entrega de la obra realizada en virtud de dicha relación laboral.» — A falta de pacte escrit, es presumirà que els drets d'explotació han estat cedits en exclusiva i amb l'abast necessari per a l'exercici de l'activitat habitual de l'empresari en el moment del lliurament de l'obra feta en virtut d'aquesta relació laboral.—¹⁰⁴

I la limita: «En ningún caso podrá el empresario utilizar la obra o disponer de ella para un sentido o fines diferentes» — en cap cas l'empresari no podrà utilitzar l'obra o disposar-ne per a un sentit o finalitats diferents— dels de la seva activitat habitual.¹⁰⁴ L'escultor empleat continua sent l'autor: conserva els drets morals — el seu nom a la figura, la integritat de l'obra— i el termini de protecció es compta des de la seva mort, no des de la del taller. Alemanya i França funcionen igual. La llei alemanya aplica a les obres fetes en relació laboral les mateixes regles que a qualsevol altra cessió, «soweit sich aus dem Inhalt oder dem Wesen des Arbeits- oder Dienstverhältnisses nichts anderes ergibt» — en la mesura que del contingut o la naturalesa de la relació laboral no en resulti una altra cosa—;¹⁰⁵ la francesa diu que el contracte de treball «n'emporte pas dérogation» al dret de l'autor, i la seva única excepció són els programes informàtics.¹⁰⁶ Itàlia no té cap regla general per a l'empleat — només per a programes, disseny industrial i fotografies—, de manera que regeix el principi que el dret neix de la creació.¹⁰⁷

La llei andorrana, la del país on va néixer qui signa aquest Manual, fa una altra cosa:

«Pel que fa a una obra creada per un empleat en el compliment de les seves obligacions o seguint les instruccions donades pel seu patró, el patró ha de ser considerat com l'autor de l'obra, llevat que s'estableixi el contrari en un contracte escrit.»⁷

No cedeix els drets: canvia d'autor. El patró «ha de ser considerat com l'autor», i amb l'autoria hi van, en principi, els drets morals. La llei no diu expressament què passa amb aquests drets en aquest cas, i el que aquí s'afirma és lectura del text: l'article 6 atribueix els drets morals a «l'autor d'una obra», i l'autor, pel 19.4, és el patró. Hi va també la durada: si el patró és una societat, l'obra es protegeix setanta anys des que es va fer pública, no des de la mort de ningú, llevat que les persones físiques que la van crear hi figurin anomenades.¹⁰⁸

Els Estats Units van encara més lluny pel mateix camí. L'obra feta per un empleat dins la seva feina és «work made for hire», i aleshores «the employer or other person for whom the work was prepared is considered the author» — l'ocupador o la persona per a qui es va preparar l'obra es considera l'autor—.¹⁰⁹ I com que la definició de «work of visual art» exclou expressament «any work made for hire»,⁴¹ l'escultor empleat no hi té drets morals de cap mena: ni nom, ni integritat.

En aquesta taula hi falta una figura, i convé preguntar-se per què. En el pessebrisme, a qui fa les figures se l'anomena sovint artesà; a la taula no hi ha cap artesà. No és un oblit: la llei de drets d'autor no coneix aquesta paraula. No és a la Ley de Propiedad Intelectual espanyola — en cap dels seus articles—.¹¹² On sí que hi és és en dues altres lleis, i en totes dues anomena una cosa molt precisa: a la llei del disseny industrial, l'artesà és qui fa productes — «todo artículo industrial o artesanal», tot article industrial o artesanal—;⁹ a la doctrina fiscal francesa, «les productions artisanales ou de série» són justament allò a què es nega la condició d'obra d'art.⁷² Per a la llei, l'artesà és qui produeix articles; per al fisc, és el que no és art. I per a la llei d'autor, no és ningú: aquesta llei només coneix qui concep una obra i els altres.

Ara torni's a la taula amb això a la mà. El que reparteix és què passa amb l'empleat que concep els originals: en quatre països continua sent l'autor; en dos, deixa de ser-ho. Aquest empleat té un nom a la llei, i és autor. L'altre empleat del mateix taller — el qui reprodueix, policroma o vesteix sobre models que no va concebre, l'executant del capítol anterior¹— no apareix a la taula perquè no hi ha res a repartir: no va ser mai autor en cap país, i cap article no li ha de cedir ni prendre res. Aquesta és la posició que la llei del disseny i la doctrina fiscal descriuen quan parlen de producció artesanal: la de qui fa exemplars d'alguna cosa, no la de qui la va concebre.

D'aquí se segueix el que el pessebrisme necessita saber i no se sol dir. Les dues paraules no anomenen graus d'una mateixa cosa, ni l'una és la versió modesta de l'altra: anomenen les dues posicions que la llei separa, una a cada costat de l'única línia que traça. Anomenar artesà l'escultor que concep i modela l'original no és una manera humil d'anomenar-lo escultor, ni un sinònim d'ús: és situar-lo, amb una sola paraula, al costat de la línia on la llei no reconeix autor. És el mateix error que anomenar impressor el qui va escriure el llibre. I té conseqüències que no són de vocabulari: és la paraula amb què un expedient oficial ha catalogat qui signa aquest Manual i desenes més, i és l'assumpte del capítol de l'expedient de patrimoni.¹¹³

El que la llei d'autor sí que permet és dir, per fi, què fa un artesà, perquè ho diu per exclusió. Si l'autor és qui concep, i l'executant qui reprodueix amb el seu permís una obra que un altre va concebre, queda una tercera posició: la de qui reprodueix una cosa que ningú no va concebre — un tipus, un objecte sense cap original al darrere: l'espardenya, la cistella, la teula—. Aquest és l'artesà, i és el que diuen, sense haver-se posat d'acord, el diccionari català amb la seva «repetició de peces», la llei del disseny amb el seu «artículo […] artesanal» i la doctrina fiscal francesa amb les seves «productions artisanales ou de série»: cap no parla de la mà ni de la qualitat; parlen que el que es repeteix no té autor.

La quarta fila no és un ofici sinó el seu contrari, i el vocabulari de l'escultura l'anomena a la mateixa pàgina que l'executant; s'examina a la secció 5.

I la posició no és fixa: el cisteller que concep una cistella diferent de totes les altres és, en aquesta cistella, autor — la llei protegeix les obres plàstiques «sean o no aplicadas», siguin aplicades o no⁸—, i les que després en faci iguals són edicions de la seva obra, no artesania; a més, pot registrar-ne el disseny, perquè la llei del disseny admet el producte «artesanal» i declara aquesta protecció acumulable amb la d'autor.⁹¹¹ El que decideix no és l'ofici ni l'eina: és si hi va haver algú que va concebre el que es repeteix. La secció 6 torna sobre aquesta taula, perquè avui hi ha una figura nova que cau exactament a la seva tercera fila.

I una precisió que importa a gairebé tots els lectors d'aquest Manual més que la taula: res d'això no s'aplica a l'encàrrec fet a un escultor independent. L'article andorrà parla d'«empleat» i «patró»; l'estatunidenc, d'«employee within the scope of his or her employment», i la seva segona via — l'obra encarregada— només val per a una llista tancada de tipus d'obra en què l'escultura no hi és;¹¹⁰ i la llei espanyola no té cap article sobre l'obra per encàrrec fora de la relació laboral: l'única vegada que l'anomena és per dir que no és objecte del contracte d'edició.¹¹¹ Un client que encarrega una figura a un escultor que treballa pel seu compte no n'és el patró. L'escultor és l'autor als sis països, i el que el client adquireix és el que digui el contracte i, si no diu res, l'objecte. És l'assumpte del capítol del client i l'encàrrec.

Qui tingui un taller amb ajudants, en qualsevol dels sis països, té motius per llegir la seva pròpia llei abans que aquest capítol.

Què es protegeix: l'obra, i què compta com a obra

«Son objeto de propiedad intelectual todas las creaciones originales literarias, artísticas o científicas expresadas por cualquier medio o soporte, tangible o intangible, actualmente conocido o que se invente en el futuro, comprendiéndose entre ellas: […] e) Las esculturas y las obras de pintura, dibujo, grabado, litografía y las historietas gráficas, tebeos o comics, así como sus ensayos o bocetos y las demás obras plásticas, sean o no aplicadas.» — Són objecte de propietat intel·lectual totes les creacions originals literàries, artístiques o científiques expressades per qualsevol mitjà o suport, tangible o intangible, actualment conegut o que s'inventi en el futur, incloses entre aquestes: […] e) Les escultures i les obres de pintura, dibuix, gravat, litografia i les historietes gràfiques, tebeos o còmics, així com els seus assaigs o esbossos i les altres obres plàstiques, siguin aplicades o no.—⁸

Tres coses d'aquest text interessen al pessebrisme i cap no se sol dir.

Primera: els esbossos també. «Así como sus ensayos o bocetos» — així com els seus assaigs o esbossos—. L'esbós modelat de què parlava el capítol anterior — el que l'escultor fa per pensar la posa abans de la figura definitiva— és obra protegida per dret propi, no un paper de treball. Qui fotografia l'esbós d'un altre i el difon està difonent una obra aliena.

Segona: no importa la mida, ni el material, ni la destinació. La llei diu «por cualquier medio o soporte» — per qualsevol mitjà o suport— i «sean o no aplicadas» — siguin aplicades o no—. Una figura de deu centímetres en terracota és exactament al mateix nivell que una estàtua de marbre de tres metres. A la llei no hi ha cap categoria inferior per a les obres petites, ni per a les que formaran part d'un conjunt, ni per a les de tema religiós, ni per a les que es venen en una fira.

Tercera: no importa la qualitat. La llei exigeix originalitat, no mèrit. Això enllaça amb el que ja va dir el vocabulari de l'escultura al capítol anterior — que la qualitat aparent d'una obra no ofereix cap garantia sobre la seva originalitat—¹ i convé llegir-ho en les dues direccions: una figura mediocre està protegida igual que una d'excel·lent, i una figura excel·lent no està més protegida per ser-ho. La llei protegeix l'autoria; el judici sobre l'obra és un altre assumpte i no li correspon.

Dues propietats que no són la mateixa: la intel·lectual i la industrial

El capítol del món va distingir la figura d'autor de la figura de marca comercial: les que no tenen autor sinó fabricant — el maniquí d'aparador, la figura de Playmobil—.² Aquesta distinció, que allà es va fer pel costat de qui respon de la figura, té la seva correspondència exacta a la llei, i són dos mons jurídics diferents.

La figura d'autor està protegida per la propietat intel·lectual: neix amb la creació, dura tota la vida de l'autor i setanta anys més, i protegeix la forma original.

La figura de marca comercial està protegida per la propietat industrial, que és una altra cosa. El disseny industrial es defineix així:

«Diseño: la apariencia de la totalidad o de una parte de un producto, que se derive de las características de, en particular, las líneas, contornos, colores, forma, textura o materiales del producto en sí o de su ornamentación.» — Disseny: l'aparença de la totalitat o d'una part d'un producte, que derivi de les característiques, en particular, de les línies, contorns, colors, forma, textura o materials del producte en si o de la seva ornamentació.—⁹

I la marca, així:

«Podrán constituir marcas todos los signos, especialmente las palabras, incluidos los nombres de personas, los dibujos, las letras, las cifras, los colores, la forma del producto o de su embalaje, o los sonidos, a condición de que tales signos sean apropiados para: a) distinguir los productos o los servicios de una empresa de los de otras empresas y b) ser representados en el Registro de Marcas de manera tal que permita a las autoridades competentes y al público en general determinar el objeto claro y preciso de la protección otorgada a su titular.» — Podran constituir marques tots els signes, especialment les paraules, inclosos els noms de persones, els dibuixos, les lletres, les xifres, els colors, la forma del producte o del seu embalatge, o els sons, a condició que aquests signes siguin apropiats per: a) distingir els productes o els serveis d'una empresa dels d'altres empreses i b) ser representats al Registre de Marques de manera que permeti a les autoritats competents i al públic en general determinar l'objecte clar i precís de la protecció atorgada al seu titular.—¹⁰

La diferència operativa entre les dues propietats es veu en tres punts. El disseny i la marca cal registrar-los, l'obra no. El disseny i la marca protegeixen una empresa, l'obra una persona. I el disseny dura un termini curt i renovable, mentre que l'obra dura setanta anys després de la mort del seu autor.

El que no és cert és que una cosa exclogui l'altra. La llei espanyola ho diu expressament:

«La protección que se reconoce en esta ley al diseño industrial será independiente, acumulable y compatible con la que pueda derivarse de la propiedad intelectual cuando el diseño de que se trate presente en sí mismo el grado de creatividad y de originalidad necesario para ser protegido como obra artística según las normas que regulan la propiedad intelectual.» — La protecció que es reconeix en aquesta llei al disseny industrial serà independent, acumulable i compatible amb la que pugui derivar de la propietat intel·lectual quan el disseny de què es tracti presenti en si mateix el grau de creativitat i d'originalitat necessari per ser protegit com a obra artística segons les normes que regulen la propietat intel·lectual.—¹¹

D'això se'n segueix una cosa que convé no perdre de vista: que una figura es fabriqui en sèrie industrialment no la treu de la propietat intel·lectual si al darrere hi ha un original concebut per algú. El que la'n treu és que no hi hagi aquest original — que sigui un producte de catàleg i prou—. És, dit en el llenguatge de la llei, la mateixa frontera que aquest Manual va fixar amb el llenguatge de l'ofici: el que separa l'artesania de l'escultura no és si es repeteix, sinó si darrere del que es repeteix hi ha un original concebut.¹²

2. D'on ve: 1710, 1886 i les sis lleis

Res del que s'ha dit fins aquí no és evident ni antic. Durant la major part de la història de l'escultura no va existir; la primera llei que va reconèixer un dret a l'autor té tres-cents setze anys i no parlava d'escultors.

1710: el dret passa de l'impressor a l'autor

El que la llei diu de si mateixa, al preàmbul, és que es fa perquè impressors i llibreters imprimien i reimprimien obres «without the consent of the authors or proprietors of such books and writings, to their very great detriment, and too often to the ruin of them and their families» — sense el consentiment dels autors o propietaris d'aquests llibres i escrits, amb gran perjudici per a ells i massa sovint la seva ruïna i la de les seves famílies—; i «for the encouragement of learned men to compose and write useful books», per encoratjar els homes instruïts a compondre i escriure llibres útils.¹³

I el que estableix és això:

«That the Author of any Book or Books already composed and not printed and published or that shall hereafter be composed and his assignee or assignes shall have the sole liberty of printing and reprinting such Book and Books for the term of fourteen years to commence from the day of the first publishing the same, and no longer.»¹³

Que l'autor de qualsevol llibre ja compost i no imprès ni publicat, o que es compongui d'ara endavant, i els seus cessionaris, tindran la sola llibertat d'imprimir i reimprimir aquest llibre durant el termini de catorze anys a comptar des del dia de la seva primera publicació, i no més.

Dues coses hi canvien, i totes dues continuen vigents. La primera: el dret és de l'autor, no del gremi que imprimeix. La segona: dura un temps limitat, no per sempre. Tot el dret d'autor modern, inclòs el que protegeix una figura de pessebre, és el desenvolupament d'aquestes dues idees.

I hi ha una tercera cosa, que és la que interessa a aquest Manual i que es veu llegint el text: l'escultura no hi apareix. La llei parla de «Books and other writings», d'impressors i llibreters, d'imprimir i reimprimir. Els escultors encara trigarien gairebé dos segles a entrar-hi. Convé no idealitzar l'origen: el dret d'autor neix com un problema d'impremta, i les arts plàstiques hi arriben després, quan hi ha una tècnica que permet reproduir-les en sèrie. No és casualitat que hi arribin alhora que l'emmotllament industrial i la fotografia.

1886: el dret travessa les fronteres, i hi entra l'escultura

El que viatja d'un país a un altre no és la llei, és Berna.

Berna fa tres coses que afecten directament una figura de pessebre.

Anomena l'escultura. La llista d'obres protegides inclou, literalment, «las obras de dibujo, pintura, arquitectura, escultura, grabado, litografía» — les obres de dibuix, pintura, arquitectura, escultura, gravat, litografia—.¹⁶ Des del 1886 l'escultura hi és dins, a la mateixa línia que l'arquitectura i la pintura.

Suprimeix les formalitats. «El goce y el ejercicio de estos derechos no estarán subordinados a ninguna formalidad y ambos son independientes de la existencia de protección en el país de origen de la obra.» — El gaudi i l'exercici d'aquests drets no estaran subordinats a cap formalitat i tots dos són independents de l'existència de protecció al país d'origen de l'obra.—¹⁷ Aquesta és la frase que hi ha darrere del «por el solo hecho de su creación» de la llei espanyola, de l'alemanya, de la francesa, de la italiana i de l'andorrana. És la mateixa regla en sis idiomes.

Crea els drets morals. «Independientemente de los derechos patrimoniales del autor, e incluso después de la cesión de estos derechos, el autor conservará el derecho de reivindicar la paternidad de la obra y de oponerse a cualquier deformación, mutilación u otra modificación de la misma o a cualquier atentado a la misma que cause perjuicio a su honor o a su reputación.» — Independentment dels drets patrimonials de l'autor, i fins i tot després de la cessió d'aquests drets, l'autor conservarà el dret de reivindicar la paternitat de l'obra i d'oposar-se a qualsevol deformació, mutilació o altra modificació de l'obra o a qualsevol atemptat contra ella que perjudiqui el seu honor o la seva reputació.—¹⁸ Són dos drets, i tots dos importen molt a un escultor de pessebre: que el seu nom continuï unit a la figura, i que ningú no l'alteri de manera que el perjudiqui.

I fixa un mínim de durada: la vida de l'autor i cinquanta anys més.¹⁹ Els sis països en donen avui setanta, és a dir, més del que el tractat exigeix.

Les dates d'adhesió, que WIPO Lex publica a la taula de parts contractants del Conveni — avui 182—, diuen alguna cosa per si soles:²⁰

Quatre dels sis països d'aquest Manual eren a la sala el dia que es va signar. Els Estats Units van trigar cent dos anys i Andorra cent divuit. I això explica, en part, dues de les particularitats que es veuran a la secció següent: que el sistema estatunidenc de drets morals sigui diferent de l'europeu, i que la llei andorrana, per ser la més recent de les sis, estigui escrita d'una altra manera.

Les sis lleis

Cadascuna de les sis llengües d'aquest Manual té la seva pròpia llei de dret d'autor. Es presenten aquí per ordre d'antiguitat, amb el que cadascuna afegeix; els articles concrets s'examinen a la secció següent.

Itàlia — Legge 22 aprile 1941, n. 633, «Protezione del diritto d'autore e di altri diritti connessi al suo esercizio». La més antiga de les sis en vigor, del 1941, modificada moltes vegades; la darrera modificació que afecta aquest capítol és del setembre del 2025 i s'examina a la secció 6. Se cita pel text consolidat de Normattiva, el portal oficial de la Presidència del Consell de Ministres, consultat el 21 de setembre de 2026.²¹ Protegeix «le opere della scultura» pel seu article 2, número 4.²²

Alemanya — Gesetz über Urheberrecht und verwandte Schutzrechte (Urheberrechtsgesetz, UrhG), del 1965. Se cita pel text oficial de gesetze-im-internet.de, consultat el 21 de setembre de 2026, en la seva versió vigent.²³ Protegeix les «Werke der bildenden Künste», les obres d'arts plàstiques,²⁴ i té la definició d'autor més escarida de les sis: «Urheber ist der Schöpfer des Werkes» — autor és el creador de l'obra—.²⁵

França — Code de la propriété intellectuelle, del 1992, que codifica dues lleis anteriors decisives per a l'escultura: la del 1909 sobre obres d'art aplicat i la del 1957 sobre propietat literària i artística, ja citades al capítol anterior. Légifrance, la font oficial francesa, no s'ha pogut obrir per a aquest capítol —ho impedeix una verificació automàtica d'accés—, de manera que se cita pel text consolidat a 13 de març de 2025 que publica WIPO Lex, consultat el 21 de setembre de 2026.²⁶ Protegeix «les oeuvres de dessin, de peinture, d'architecture, de sculpture, de gravure, de lithographie».²⁷

Espanya — Real Decreto Legislativo 1/1996, text refós de la Ley de Propiedad Intelectual, ja presentat. Protegeix «las esculturas […] así como sus ensayos o bocetos» — les escultures […] així com els seus assaigs o esbossos—.⁸

Andorra — Llei sobre drets d'autor i drets veïns, de 10 de juny de 1999. La més recent de les sis i l'única escrita amb un article de definicions al principi, a la manera dels tractats internacionals. Se cita pel facsímil del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra que publica WIPO Lex i pel text del Consell General, consultats el 21 de setembre de 2026; continua vigent, modificada només per la Llei 23/2011 de creació de la societat de gestió col·lectiva.²⁸ Protegeix les «obres de dibuix, pintura, escultura, litografia, gravats i altres obres de belles arts».²⁹

Estats Units — Copyright Act of 1976, codificada al títol 17 del Codi dels Estats Units. Se cita pel text del Codi que publica el Legal Information Institute de la Facultat de Dret de Cornell, consultat el 21 de setembre de 2026.³⁰ Protegeix les «pictorial, graphic, and sculptural works».³¹ És la més diferent de les sis, i la secció següent explica en què.

3. Els drets, un per un

Els drets de l'autor es divideixen en dues famílies que funcionen de manera oposada. Els morals no es venen, no es cedeixen i, a Espanya, no s'hi pot ni tan sols renunciar. Els d'explotació sí: són els que es negocien, els que es cedeixen per contracte i els que donen de menjar. La confusió entre les dues famílies és darrere de gairebé tots els malentesos del pessebrisme, perquè qui compra una figura compra un objecte i de vegades creu que ha comprat l'obra.

Els drets morals

La llista espanyola és la més llarga i detallada de les sis, i convé llegir-la sencera perquè cada punt té una aplicació pessebrista immediata:

«Corresponden al autor los siguientes derechos irrenunciables e inalienables: 1.º Decidir si su obra ha de ser divulgada y en qué forma. 2.º Determinar si tal divulgación ha de hacerse con su nombre, bajo seudónimo o signo, o anónimamente. 3.º Exigir el reconocimiento de su condición de autor de la obra. 4.º Exigir el respeto a la integridad de la obra e impedir cualquier deformación, modificación, alteración o atentado contra ella que suponga perjuicio a sus legítimos intereses o menoscabo a su reputación. 5.º Modificar la obra respetando los derechos adquiridos por terceros y las exigencias de protección de bienes de interés cultural. 6.º Retirar la obra del comercio, por cambio de sus convicciones intelectuales o morales, previa indemnización de daños y perjuicios a los titulares de derechos de explotación. […] 7.º Acceder al ejemplar único o raro de la obra, cuando se halle en poder de otro, a fin de ejercitar el derecho de divulgación o cualquier otro que le corresponda. […]» — Corresponen a l'autor els drets irrenunciables i inalienables següents: 1r Decidir si la seva obra ha de ser divulgada i de quina forma. 2n Determinar si aquesta divulgació s'ha de fer amb el seu nom, sota pseudònim o signe, o anònimament. 3r Exigir el reconeixement de la seva condició d'autor de l'obra. 4t Exigir el respecte a la integritat de l'obra i impedir qualsevol deformació, modificació, alteració o atemptat contra ella que comporti perjudici als seus interessos legítims o menyscabament de la seva reputació. 5è Modificar l'obra respectant els drets adquirits per tercers i les exigències de protecció de béns d'interès cultural. 6è Retirar l'obra del comerç, per canvi de les seves conviccions intel·lectuals o morals, amb la indemnització prèvia de danys i perjudicis als titulars de drets d'explotació. […] 7è Accedir a l'exemplar únic o rar de l'obra, quan es trobi en poder d'un altre, a fi d'exercir el dret de divulgació o qualsevol altre que li correspongui. […]—³²

Traduït al taller i a la fira, punt per punt:

• 1r Una figura que l'escultor no ha donat per acabada, o que ha decidit no mostrar, no la pot divulgar ningú. Fotografiar i publicar una peça vista al taller, sense permís, vulnera aquest dret encara que la fotografia sigui excel·lent i el comentari elogiós.
• 2n i 3r El nom. És el dret que més es vulnera en el pessebrisme i el més fàcil de respectar: una fotografia d'una escena publicada sense dir de qui són les figures. No és una descortesia: és la vulneració d'un dret irrenunciable.
• 4t La integritat. Repintar una figura comprada, serrar-li la peanya, canviar-li un braç, afegir-li un atribut: la secció 5 ho examina a poc a poc, perquè el cas no és tan simple com sembla.
• 5è L'autor pot modificar la seva pròpia obra, però no a costa de qui ja l'ha comprada.
• 6è El dret de penediment, que a la pràctica gairebé no s'exerceix perquè obliga a indemnitzar.
• 7è El dret d'accés: un escultor que no conserva fotografies d'una peça única venuda fa vint anys pot demanar d'accedir-hi per fotografiar-la. És un dret poc conegut i molt útil per a qui està fent el seu catàleg.

Les altres cinc lleis diuen el mateix amb menys paraules, i dues amb una diferència important.

França és l'ordenament més protector dels sis, i ho és de manera espectacular: «L'auteur jouit du droit au respect de son nom, de sa qualité et de son oeuvre. Ce droit est attaché à sa personne. Il est perpétuel, inaliénable et imprescriptible.» — l'autor gaudeix del dret al respecte del seu nom, de la seva condició i de la seva obra; aquest dret està unit a la seva persona; és perpetu, inalienable i imprescriptible—.³³ Perpetu: no caduca mai, ni als setanta anys ni als cinc-cents. L'obra d'un santonnier del segle XVIII continua tenint avui, a França, un autor al nom i a l'obra del qual es deu respecte.

Andorra, en canvi, té una particularitat que va en la direcció contrària i que qui hi treballi hauria de conèixer:

«L'autor i, després de la seva mort, la persona física o jurídica en qui recau el dret d'exercir els seus drets morals […] pot renunciar a qualsevol dels drets esmentats a l'apartat 1) d'aquest article, sempre que aquesta renúncia sigui per escrit i especifiqui clarament el dret o els drets a què renuncia i el cas o els casos en què la renúncia és aplicable.»³⁴

Als drets morals andorrans s'hi pot renunciar per escrit. A Espanya són irrenunciables pel mateix article 14; a França són perpetus i inalienables. Un mateix escultor, amb la mateixa figura, té tres situacions diferents segons on signi el contracte. Qui signi un encàrrec amb una clàusula de renúncia hauria de saber què signa i on és vàlida.

Alemanya els reparteix en tres articles curts i precisos: el dret de divulgació,³⁵ el de reconeixement de l'autoria — «Der Urheber hat das Recht auf Anerkennung seiner Urheberschaft am Werk»—³⁶ i el d'oposar-se a la deformació de l'obra.³⁷ I hi afegeix una regla que no té un equivalent tan taxatiu en les altres: «Das Urheberrecht ist nicht übertragbar» — el dret d'autor no és transmissible—, llevat de per herència.³⁸ A Alemanya no es ven el dret d'autor: es concedeixen drets d'ús.

Itàlia els reuneix en un sol article que reprodueix gairebé literalment el de Berna: l'autor conserva «il diritto di rivendicare la paternità dell'opera e di opporsi a qualsiasi deformazione, mutilazione od altra modificazione» que pugui perjudicar el seu honor o la seva reputació.³⁹

Els Estats Units són el cas a part, i cal explicar-lo amb cura perquè és on més s'equivoca qui dona per fet que tot el món funciona igual. El dret estatunidenc no tenia drets morals fins al 1990, quan la Visual Artists Rights Act els va introduir per a un grup molt estret d'obres. Els reconeix — reclamar l'autoria, impedir que s'usi el nom en una obra deformada, impedir la deformació i, per a les obres «of recognized stature», impedir-ne la destrucció—;⁴⁰ però només per al que la llei anomena work of visual art, i la definició és restrictiva:

«A "work of visual art" is— (1) a painting, drawing, print, or sculpture, existing in a single copy, in a limited edition of 200 copies or fewer that are signed and consecutively numbered by the author, or, in the case of a sculpture, in multiple cast, carved, or fabricated sculptures of 200 or fewer that are consecutively numbered by the author and bear the signature or other identifying mark of the author […]»⁴¹

És a dir: als Estats Units, una escultura editada en més de dos-cents exemplars no té drets morals. I els que té només duren la vida de l'autor, no setanta anys més.⁴² Tornarem sobre aquesta xifra a la secció 4, perquè és la primera de les dues aritmètiques que aquest capítol ha de distingir.

Els drets d'explotació

Són quatre, i la llei espanyola els enumera d'una vegada abans de definir-los un per un:

«Corresponde al autor el ejercicio exclusivo de los derechos de explotación de su obra en cualquier forma y, en especial, los derechos de reproducción, distribución, comunicación pública y transformación, que no podrán ser realizadas sin su autorización, salvo en los casos previstos en la presente Ley.» — Correspon a l'autor l'exercici exclusiu dels drets d'explotació de la seva obra en qualsevol forma i, en especial, els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, que no es podran dur a terme sense la seva autorització, llevat dels casos previstos en aquesta Llei.—⁴³

Reproducció: «la fijación directa o indirecta, provisional o permanente, por cualquier medio y en cualquier forma, de toda la obra o de parte de ella, que permita su comunicación o la obtención de copias» — la fixació directa o indirecta, provisional o permanent, per qualsevol mitjà i en qualsevol forma, de tota l'obra o d'una part, que en permeti la comunicació o l'obtenció de còpies—.⁴⁴ Treure un motlle d'una figura aliena és reproduir-la. Escanejar-la en tres dimensions, també. Fotografiar-la, també — i aquí convé aturar-se, perquè en el pessebrisme es fotografia tota l'estona—. El dret francès ho diu de manera encara més clara per al nostre ofici, perquè anomena el procediment: la reproducció es pot fer «par imprimerie, dessin, gravure, photographie, moulage et tout procédé des arts graphiques et plastiques» — impremta, dibuix, gravat, fotografia, emmotllament i qualsevol procediment de les arts gràfiques i plàstiques—.⁴⁵ L'emmotllament és anomenat a la llei, amb aquesta paraula.

Convé aturar-se en el que s'acaba de llegir, perquè decideix una qüestió que el pessebrisme té resolta al revés. El raonament té quatre passos, i cadascun és en un article ja citat:

1. La reproducció és un dret d'explotació, i els drets d'explotació corresponen a l'autor en exclusiva. Ho diu l'article 17: «Corresponde al autor el ejercicio exclusivo de los derechos de explotación de su obra en cualquier forma y, en especial, los derechos de reproducción, distribución, comunicación pública y transformación» — correspon a l'autor l'exercici exclusiu dels drets d'explotació de la seva obra en qualsevol forma i, en especial, els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació—.⁴³
2. Reproduir és, per tant, un acte d'autor. Quan un escultor treu motlles de la seva pròpia figura i en fa un tiratge, exerceix el dret que la llei li dona precisament per ser-ne l'autor. No té cap altre títol per fer-ho, i no li cal.
3. Quan reprodueix una altra persona, ho fa per delegació. El mateix article 17 continua: aquests drets «no podrán ser realizadas sin su autorización» — no es podran dur a terme sense la seva autorització—;⁴³ i el vocabulari de l'escultura ho diu amb les mateixes paraules: només els qui treballen «sous le contrôle de l'auteur du modèle ou avec son autorisation» tenen una activitat legalment reconeguda.⁸⁶ Qui reprodueix amb permís exerceix un dret aliè, no un de propi: és l'executant del capítol anterior.¹
4. Per tant, la reproducció no converteix ningú en artesà. Ni el qui la fa per delegació — que és executant—, ni encara menys l'autor, que la fa per dret propi. El dret es pot cedir, i qui reprodueix amb llicència reprodueix lícitament; però la cessió transmet el dret de l'autor, no crea un autor nou ni converteix el cessionari en res més que en titular d'un dret que no és seu.

D'aquí se segueix una cosa que cal dir amb totes les lletres. En el pessebrisme s'anomena artesà l'escultor per reproduir — perquè la reproducció és la fase que es veu a la fira, com va quedar dit al capítol anterior¹—. La llei diu que aquesta fase és, precisament, la de l'autor. Se li nega la paraula escultor per fer l'única cosa que la llei reserva a l'autor: es pren la prova de l'autoria per la prova del contrari. No és un error de grau ni una qüestió de cortesia; és un error de concepte, i dels que tenen conseqüències, perquè sobre aquest error s'ha escrit un expedient oficial.¹¹³ Ningú no anomena impressor Goya per estampar les seves pròpies planxes: en estampar-les, Goya exerceix el seu dret de reproducció. Amb l'escultor que edita la seva pròpia figura passa exactament el mateix, i la llei no té per a ell cap altra paraula que autor.

Reproduir és, per tant, un acte d'autor.

Distribució: «la puesta a disposición del público del original o de las copias de la obra, en un soporte tangible, mediante su venta, alquiler, préstamo o de cualquier otra forma» — la posada a disposició del públic de l'original o de les còpies de l'obra, en un suport tangible, mitjançant la seva venda, lloguer, préstec o de qualsevol altra forma—.⁴⁶

Comunicació pública: «todo acto por el cual una pluralidad de personas pueda tener acceso a la obra sin previa distribución de ejemplares a cada una de ellas» — tot acte pel qual una pluralitat de persones pugui tenir accés a l'obra sense distribució prèvia d'exemplars a cadascuna—, i la mateixa llei inclou entre les seves formes, expressament, «la exposición pública de obras de arte o sus reproducciones» — l'exposició pública d'obres d'art o de les seves reproduccions—.⁴⁷ Exposar un pessebre és comunicació pública de totes les obres que el componen.

Transformació: «su traducción, adaptación y cualquier otra modificación en su forma de la que se derive una obra diferente» — la seva traducció, adaptació i qualsevol altra modificació en la seva forma de la qual derivi una obra diferent—.⁴⁸

Tots quatre, a les altres lleis, hi són amb altres noms i el mateix contingut: França els agrupa en dos, représentation i reproduction;⁴⁹ Alemanya enumera reproducció, distribució i exposició;⁵⁰ Itàlia reprodueix l'esquema en articles separats;⁵¹ Andorra dona la llista més llarga i moderna, de nou actes;⁵² i els Estats Units, sis drets exclusius, entre els quals el de preparar obres derivades.⁵³

La durada

Tots sis donen setanta anys després de la mort de l'autor.⁵⁴ Amb dos matisos que convé no passar per alt. El primer: a Itàlia el text del 1941 continua dient «cinquanta», i els setanta arriben per una llei posterior del 1996 que eleva tots els terminis de cop; qui llegeixi l'article 25 sense la nota d'actualització s'endurà una xifra equivocada.⁵⁵ El segon: els terminis es compten des de l'1 de gener de l'any següent a la mort, no des del dia.

Passats els setanta anys, l'obra entra en el domini públic, i aleshores:

«Las obras de dominio público podrán ser utilizadas por cualquiera, siempre que se respete la autoría y la integridad de la obra, en los términos previstos en los apartados 3.º y 4.º del artículo 14.» — Les obres de domini públic podran ser utilitzades per qualsevol, sempre que es respecti l'autoria i la integritat de l'obra, en els termes previstos als apartats 3r i 4t de l'article 14.—⁵⁶

Avui qualsevol pot reproduir i vendre una figura de Salzillo. El que no pot fer és signar-la amb el seu nom ni presentar-la deformada com si fos de Salzillo: l'autoria i la integritat sobreviuen al termini.

El dret de participació

És el menys conegut i el que arrossega més confusió a la primera edició d'aquest Manual, per una raó concreta: la llei espanyola que el regulava ja no existeix.

Berna el reconeix com a facultatiu: els autors d'obres d'art originals «gozarán del derecho inalienable a obtener una participación en las ventas de la obra posteriores a la primera cesión operada por el autor» — gaudiran del dret inalienable d'obtenir una participació en les vendes de l'obra posteriors a la primera cessió feta per l'autor—.⁵⁷ La Unió Europea el va fer obligatori el 2001.⁵⁸ Espanya el va treure de la Ley de Propiedad Intelectual el 2008 per donar-li una llei pròpia — la Ley 3/2008—, i el 2019 el va retornar a la LPI i va derogar aquella llei. De manera que enllaçar avui la Ley 3/2008 és enllaçar una norma derogada: el text vigent és l'article 24 de la LPI, i de passada el llindar va baixar de 1.200 a 800 euros.

El que diu aquest article interessa a aquest capítol per una frase, no pels percentatges:

«Los autores de obras de arte gráficas o plásticas, tales como los cuadros, collages, pinturas, dibujos, grabados, estampas, litografías, esculturas, tapices, cerámicas, objetos de cristal, fotografías y piezas de vídeo arte, tendrán derecho a percibir del vendedor una participación en el precio de toda reventa que de las mismas se realice tras la primera cesión realizada por el autor. Los ejemplares de obras de arte objeto de este derecho que hayan sido realizados por el propio autor o bajo su autoridad se considerarán obras de arte originales. Dichos ejemplares estarán numerados, firmados o debidamente autorizados por el autor.» — Els autors d'obres d'art gràfiques o plàstiques, com ara els quadres, collages, pintures, dibuixos, gravats, estampes, litografies, escultures, tapissos, ceràmiques, objectes de vidre, fotografies i peces de videoart, tindran dret a percebre del venedor una participació en el preu de tota revenda que se'n faci després de la primera cessió feta per l'autor. Els exemplars d'obres d'art objecte d'aquest dret que hagin estat fets pel mateix autor o sota la seva autoritat es consideraran obres d'art originals. Aquests exemplars estaran numerats, signats o degudament autoritzats per l'autor.—⁵⁹

Observi's el que s'hi diu i el que no. S'hi diu que un exemplar reproduït sota l'autoritat de l'autor és obra d'art original, sempre que estigui numerat o signat. I no s'hi diu cap nombre màxim: ni vuit, ni dos-cents, ni cap. La directiva europea diu el mateix — «los ejemplares […] que hayan sido hechos en ediciones limitadas por el propio artista o bajo su autoridad se considerarán obras de arte originales», els exemplars […] que hagin estat fets en edicions limitades pel mateix artista o sota la seva autoritat es consideraran obres d'art originals—⁶⁰ i tampoc no hi posa xifra. La xifra vindrà a la secció següent, d'un altre lloc i per a una altra cosa — i allà es veurà que la paraula original té tres sentits en tres lleis—.

Els llindars, en canvi, són molt diferents, i aquesta diferència sí que té conseqüències per a un escultor de pessebre:

Les dades d'Alemanya, Espanya i Itàlia estan confrontades als articles citats.⁶¹ El cas d'Andorra mereix una frase, perquè és una absència i les absències cal provar-les: s'ha cercat en el text íntegre de la llei andorrana — «participació», «revenda», «segona venda», «seguiment», «plusvàlua»— i no n'apareix cap, ni hi ha cap article amb aquesta matèria entre els quaranta-sis que té la llei.²⁸ La llei andorrana no reconeix el dret de participació.

El que és honrat és dir, a més, per a què serveix això en el pessebrisme, i la resposta és: gairebé per a res, i convé explicar per què en lloc de callar-ho. El dret només es merita en revendes en què intervingui un professional del mercat de l'art — una galeria, una sala de subhastes—, i per sobre d'un llindar que a Espanya és de 800 euros i a Itàlia de 3.000. Les figures de pessebre es revenen entre particulars, en mercats de col·leccionisme i en fires, gairebé mai per sobre d'aquests llindars i gairebé mai amb un professional del mercat de l'art pel mig. S'explica aquí perquè forma part del quadre de drets i perquè el lector ha de saber que existeix; no perquè l'hagi de cobrar.

El dret que no es transmet amb la figura

Queda l'article més pràctic de tot el capítol, i és el que resol la meitat dels dubtes del col·leccionista:

«1. El adquirente de la propiedad del soporte a que se haya incorporado la obra no tendrá, por este solo título, ningún derecho de explotación sobre esta última. 2. No obstante, el propietario del original de una obra de artes plásticas o de una obra fotográfica tendrá el derecho de exposición pública de la obra, aunque ésta no haya sido divulgada, salvo que el autor hubiera excluido expresamente este derecho en el acto de enajenación del original. En todo caso, el autor podrá oponerse al ejercicio de este derecho […] cuando la exposición se realice en condiciones que perjudiquen su honor o reputación profesional.» — 1. L'adquirent de la propietat del suport al qual s'hagi incorporat l'obra no tindrà, per aquest sol títol, cap dret d'explotació sobre aquesta. 2. No obstant això, el propietari de l'original d'una obra d'arts plàstiques o d'una obra fotogràfica tindrà el dret d'exposició pública de l'obra, encara que no hagi estat divulgada, llevat que l'autor hagués exclòs expressament aquest dret en l'acte d'alienació de l'original. En tot cas, l'autor es podrà oposar a l'exercici d'aquest dret […] quan l'exposició es faci en condicions que perjudiquin el seu honor o la seva reputació professional.—⁶²

Comprar la figura no és comprar els drets sobre la figura. Però el comprador sí que té, per llei i sense necessitat de pactar-ho, el dret d'exposar-la públicament. És exactament el que necessita un pessebrista que compra figures per a la seva escena i l'obre al públic.

Comprar la figura no és comprar els drets sobre la figura.

Els sis ordenaments diuen el mateix i cadascun a la seva manera, cosa que prova que no és una peculiaritat espanyola:

• França: «La propriété incorporelle définie par l'article L. 111-1 est indépendante de la propriété de l'objet matériel.»⁶³
• Estats Units: «Ownership of a copyright […] is distinct from ownership of any material object in which the work is embodied.»⁶⁴
• Andorra: si l'autor transmet la propietat de l'original o d'una còpia, «no es considera, llevat que s'estableixi el contrari en el contracte de transmissió, que ha cedit cap dret econòmic».⁶⁵
• Alemanya: en vendre l'original, l'autor no concedeix per això cap dret d'ús; però el propietari de l'original d'una obra plàstica està facultat per exposar-la públicament, llevat d'exclusió expressa de l'autor en la venda.⁶⁶ És, article per article, el mateix mecanisme que l'espanyol.

4. Original, edició, prova d'artista, il·limitada

Aquí hi ha la secció que més falta feia i on més s'equivoca tothom, començant per la primera edició d'aquest Manual. Hi ha un nombre —vuit— que circula pel món de l'escultura i que gairebé ningú no sap d'on ve, què significa exactament ni per a què serveix. Ve de tres llocs diferents, significa tres coses diferents, i en un dels sis països ni tan sols és escrit.

Primer: el costum de la foneria

L'origen no és una llei, és una pràctica de taller, i la recull el vocabulari oficial de l'escultura francesa que ja va sostenir el capítol anterior:¹

«Le nombre des exemplaires authentiques de série est actuellement limité et contrôlé. Cette limitation, décidée par le sculpteur, doit être respectée par le fondeur. De nos jours, chaque tirage de série excède rarement huit exemplaires, dont quatre hors commerce.»⁶⁷

El nombre d'exemplars autèntics de sèrie és actualment limitat i controlat. Aquesta limitació, decidida per l'escultor, ha de ser respectada pel fonedor. Avui dia, cada tiratge de sèrie rarament passa de vuit exemplars, quatre dels quals fora de comerç.

Llegeixi's amb atenció el que diu: «rarament passa». És una descripció d'un costum, no una norma. I la limitació la decideix l'escultor, no la llei. Aquest és l'estat original de la xifra vuit: un ús de la foneria en bronze, nascut perquè l'edició no es diluís, que el fonedor ha de respectar perquè l'hi imposa l'artista.

Segon: la frontera fiscal europea

El costum es va convertir en frontera quan la Unió Europea el va escriure en una directiva, i aleshores va deixar de ser un costum per passar a decidir quant es paga.

«esculturas originales y estatuas de cualquier materia, siempre que hayan sido realizadas totalmente por el artista; vaciados de esculturas, de tirada limitada a ocho ejemplares y controlada por el artista o sus derechohabientes (código NC 9703 00 00); para los vaciados de esculturas anteriores al 1 de enero de 1989, en casos determinados por los Estados miembros, podrá rebasarse, con carácter excepcional, el límite de ocho ejemplares;» — escultures originals i estàtues de qualsevol matèria, sempre que hagin estat fetes totalment per l'artista; buidatges d'escultures, de tiratge limitat a vuit exemplars i controlat per l'artista o els seus drethavents (codi NC 9703 00 00); per als buidatges d'escultures anteriors a l'1 de gener de 1989, en casos determinats pels Estats membres, es podrà superar, amb caràcter excepcional, el límit de vuit exemplars;—⁶⁹

Tres coses d'aquí no se solen citar mai. Una: la tirada ha d'estar «controlada por el artista o sus derechohabientes» — controlat per l'artista o els seus drethavents—, que és la mateixa condició que posava el costum. Dues: hi ha una excepció — els buidatges anteriors al 1989 poden passar de vuit—, cosa que confirma que la xifra és una convenció administrativa amb data, no una propietat de l'escultura. Tres: el text porta un codi aranzelari, el 9703, i això tindrà conseqüències quan arribem a Alemanya.

Espanya transposa la regla gairebé paraula per paraula:

«Esculturas originales y estatuas de cualquier materia, siempre que hayan sido realizadas totalmente por el artista; vaciados de esculturas, de tirada limitada a ocho ejemplares y controlada por el artista o sus derechohabientes (código NC 9703 00 00).» — Escultures originals i estàtues de qualsevol matèria, sempre que hagin estat fetes totalment per l'artista; buidatges d'escultures, de tiratge limitat a vuit exemplars i controlat per l'artista o els seus drethavents (codi NC 9703 00 00).—⁷⁰

Itàlia també, però no a la seva llei de l'IVA: cal anar-la a buscar a un decret llei del 1995 sobre el règim del marge, al qual la llei de l'IVA remet. Allà diu: «opere originali dell'arte statuaria o dell'arte scultoria, di qualsiasi materia, purché siano eseguite interamente dall'artista; fusioni di sculture a tiratura limitata ad otto esemplari, controllata dall'artista o dagli aventi diritto», amb la mateixa excepció del 1989.⁷¹

França la té al Codi general d'impostos, el text del qual no s'ha pogut obrir; però sí la doctrina oficial de l'administració tributària francesa, que la comenta i hi afegeix la dada que falta en tots els altres:

«Sont également considérées comme œuvres d'art, les fontes de sculpture exécutées à partir d'un moulage de la première œuvre, sous réserve que leur tirage soit contrôlé par l'artiste ou ses ayants droit et limité à huit exemplaires numérotés. Les tirages dits "d'artiste" portant des mentions spéciales sont admis au même régime dans la limite de quatre exemplaires. La condition du numérotage n'est exigée que pour les fontes exécutées depuis le 1er janvier 1968.»⁷²

També es consideren obres d'art les foses d'escultura executades a partir d'un motlle de la primera obra, sempre que el seu tiratge estigui controlat per l'artista o els seus drethavents i limitat a vuit exemplars numerats. Els tiratges anomenats «d'artista», amb mencions especials, s'admeten en el mateix règim fins a un límit de quatre exemplars. La condició de la numeració només s'exigeix per a les foses executades des de l'1 de gener de 1968.

Aquí hi ha, per fi amb font, les quatre proves d'artista que el costum de la foneria ja esmentava («dont quatre hors commerce») i que en la pràctica del mercat es donen per sabudes sense que ningú no sàpiga on són escrites: són a la doctrina fiscal francesa, i són quatre a més de les vuit, no dins de les vuit.

Alemanya no l'escriu. I això mereix una frase sencera perquè és una troballa que canvia com s'ha d'explicar l'assumpte. La llei alemanya de l'IVA remet a una llista annexa, i en aquesta llista, l'epígraf dels objectes d'art diu, per a l'escultura, exactament això i res més: «Originalerzeugnisse der Bildhauerkunst, aus Stoffen aller Art — Position 9703», productes originals de l'art de l'escultura, de matèries de tota mena, posició 9703.⁷³ Ni buidatges, ni vuit exemplars, ni control de l'artista. Tampoc no ho diu el manual administratiu del Ministeri d'Hisenda alemany ni la circular de desembre del 2025 sobre objectes d'art. La xifra vuit només apareix, en tot el corpus oficial alemany, en la reproducció de l'Annex IX de la directiva europea que aquest mateix Ministeri publica com a apèndix.⁷⁴ D'aquí se segueix una cosa que convé dir amb el condicional posat: a Alemanya la regla dels vuit exemplars no és dret alemany escrit, sinó la definició europea que arriba per la porta de l'aranzel; el contingut de la «posició 9703» el fixa la nomenclatura comuna, no el legislador alemany. Inferit pel context, a partir dels dos textos citats.

Tercer: l'aritmètica estatunidenca, que és una altra i per a una altra cosa

Ja ha aparegut a la secció anterior i ara s'entén per què importa: als Estats Units la xifra no és vuit, és dos-cents, i no decideix un impost, decideix si l'escultor té drets morals.⁴¹ Una escultura en dos-cents exemplars signats i numerats en té; en dos-cents un, no.

Posar les dues xifres juntes ensenya el que cap de les dues no ensenya per separat. Vuit i dos-cents no són dues respostes diferents a la mateixa pregunta: són respostes a preguntes diferents. L'europea pregunta quant es paga per això?; l'estatunidenca pregunta què li queda a l'autor quan l'obra ja no és seva?. I cap de les dues no pregunta el que el pessebrisme sol creure que pregunten: si l'obra és art, o si qui la va fer és escultor. Sobre això, les quatre fonts d'aquesta secció guarden silenci, i el silenci és la resposta.

Tres lleis, tres «originals»

Abans d'ordenar els estats d'una figura cal desfer una trampa del vocabulari, perquè la paraula original acaba d'aparèixer en dues lleis diferents amb dos sentits diferents, i apareixerà en una tercera. Les tres definicions conviuen, no es corregeixen entre si, i una mateixa figura pot ser «original» segons una i no ser-ho segons una altra.

Llegeixi's amb una figura concreta al davant: un exemplar numerat 37/100, signat per l'escultor. És obra seva i obra original, amb tots els seus drets morals i d'explotació, com el 1/100 i com l'original d'argila del qual va sortir; si una galeria el reven per sobre del llindar, l'escultor cobra la seva participació, perquè a aquests efectes és «obra d'art original»; i a la factura paga el tipus general de l'IVA, perquè a aquests altres efectes no és «objecte d'art»: el tiratge passa de vuit. Les tres coses són certes alhora. Noti's a més que la xifra fiscal canvia amb la tècnica — vuit per a un buidatge, dos-cents per a una estampa—, cosa que basta per veure que no mesura res de l'obra: mesura una convenció de mercat. Un Goya viu avui tindria «objecte d'art» fins a l'estampa 200/200; un escultor, fins al buidatge 8/8; i l'obra de tots dos seria igual d'original en el 201 i en el 9. I una lectura literal de l'article, que és del Manual i no una pràctica administrativa comprovada: el text diu «de tirada limitada a ocho» — de tiratge limitat a vuit—, no «els vuit primers exemplars»; llegit així, quan el tiratge és de nou en queda fora el tiratge sencer, no el novè.

Els quatre estats d'una figura reproduïda

Amb tot el que s'ha dit a la vista, es poden ordenar els estats possibles d'una figura, que en el mercat pessebrista s'anomenen malament i es confonen cada dia:

Obra única. Un sol exemplar, sortit de les mans de l'escultor, sense motlle o amb el motlle destruït sense fer-lo servir. És obra original en tots els sentits: el de la disciplina, el fiscal i el del dret d'autor.

Edició limitada a vuit o menys. Reproduccions — amb motlle, per fresatge o per impressió— d'un original concebut i modelat per l'escultor, numerades (1/8, 2/8…) i controlades per ell. A efectes fiscals europeus són obra original, amb el tipus reduït. A efectes de dret d'autor, l'autoria i els drets morals són de l'escultor en tots els exemplars.

Edició limitada de més de vuit. Numerades igual (1/50, 1/100…) i controlades igual. Continuen sent obra del mateix autor amb els mateixos drets; el que perden, a Europa, és el tracte fiscal d'«objecte d'art». Res més, i res menys. És «obra d'art original» per al dret de participació i deixa de ser «objecte d'art» per a l'IVA perquè el tiratge passa de vuit: les dues coses alhora, com s'ha dit més amunt.

Edició il·limitada. Sense numerar i sense límit: es reprodueix mentre el motlle o el fitxer aguantin. Tampoc aquí no canvia l'autoria. És el punt que més costa d'acceptar en el pessebrisme i el més important: per molts exemplars que se'n facin, l'original el va concebre algú, i aquest algú continua sent l'autor, amb els seus drets morals intactes.

Proves d'artista. Les fetes durant el procés per comprovar el fresatge, el motlle o la policromia. Es marquen PA/1, PA/2…, i la doctrina francesa les admet fins a quatre, fora de l'edició.⁷²

El que la xifra no diu

Cap dels quatre estats no diu res sobre la qualitat de la figura, sobre l'ofici de qui la va fer ni sobre la seva condició d'escultor. Un original únic pot ser dolent i una edició de cent pot ser excel·lent. La xifra decideix un impost a Europa i uns drets morals als Estats Units; no decideix art. Qui faci servir el nombre d'exemplars com a argument sobre el valor d'una obra fa servir una norma tributària com si fos un criteri estètic.

La xifra decideix un impost a Europa i uns drets morals als Estats Units; no decideix art.

Què és obra original en escultura, avui

Queda una pregunta que les lleis fiscals no contesten i que al taller es planteja cada dia: què compta com a fer l'original.

La llei demana dues coses: que sigui creació original i que l'hagi feta l'autor. No demana eines concretes. De manera que modelar en argila amb els dits i un palillo, tallar en fusta, o modelar en tres dimensions amb llapis digital són, jurídicament, el mateix: l'escultor concep i dona forma. El capítol anterior ja ho va establir pel costat de la disciplina — el modelatge digital és modelatge— i aquí es confirma pel costat de la llei: cap article de les sis no esmenta l'eina.

Dos casos concrets, perquè en el pessebrisme circulen malament:

Les bases pròpies. Molts escultors parteixen de maniquins, caps o proporcions modelats per ells mateixos anteriorment. Partir d'una estructura bàsica pròpia no resta originalitat al resultat si el resultat és una creació nova: l'escultor reutilitza el seu propi treball preparatori, que és exactament el que el vocabulari de l'escultura anomena treball preparatori.¹ La coincidència d'algunes proporcions entre dues figures del mateix autor no és indici de res, igual que no ho és la coincidència de manera en dos quadres d'un mateix pintor.

«A palillo» i «semi palillo». Són expressions de l'argot pessebrista, no termes tècnics, i convé veure què anomenen de debò, perquè no anomenen el que sembla. El palillo és una eina, no una tècnica: tota figura modelada — en argila, en cera, en plastilina o en pantalla— es modela amb palillo i amb els dits, i l'únic que l'expressió deixa fora és la talla, que no és modelatge. El llapis amb què es modela en un programa tridimensional no canvia res d'això: la seva punta és de plàstic i no escriu, no dibuixa ni pinta; empeny forma, com el palillo de boix, i sobre la mateixa tauleta es modela també amb els dits.¹¹⁴ Però en el mercat pessebrista «a palillo» no es diu per parlar de l'eina: es diu per anomenar la figura única, la que no té reproduccions, i per distingir-la — i cobrar-la— davant les editades. No és casual: les paraules d'aquest mercat les fixen els qui compren i els qui componen, no els qui modelen, i anomenen el que veuen des de fora — una peça sola o una sèrie—, no l'operació que hi va haver al darrere. És a dir: la paraula ha saltat de la mà de l'escultor a l'estat de l'edició, i anomena per l'eina el que només es distingeix pel tiratge. És la mateixa confusió que aquesta secció acaba de desfer amb tres lleis: l'eina no diu res a cap d'elles, i el tiratge només n'importa a una. «Semi palillo», per la seva banda, no anomena res — mig llapis?—. L'examen de les dues expressions, i de per què una jerga que no distingeix bé acaba decidint preus i categories, pertany al capítol del llenguatge del pessebrisme, encara per escriure.⁷⁵ Aquí n'hi ha prou amb el que la llei permet dir: en dret no hi ha categories intermèdies. O hi ha una obra original — creada pel seu autor, amb les eines que siguin— o hi ha una reproducció d'una obra original. I una modificació substancial feta sobre un motlle propi, si dona lloc a una creació nova, és obra original.

L'impost, país per país, i el que ha passat el 2025

La taula que segueix està confrontada norma per norma el 21 de setembre de 2026. Es dona perquè el lector d'aquest Manual ven o compra figures en sis països, i perquè la versió anterior d'aquest material tenia dues xifres equivocades.

I hi ha una cosa en aquesta taula que no és en cap de les normes i que només es veu posant-les juntes. El 2025, tres dels quatre països europeus han deslligat el tipus reduït de la persona de l'autor. A França, el 5,5 % s'aplica des de l'1 de gener de 2025 a tot lliurament d'obra d'art, llevat dels subjectes al règim del marge, i ja no pel fet que sigui l'autor qui ven.⁷⁶ A Alemanya, el Jahressteuergesetz del 2024 va derogar l'apartat que contenia precisament la regla de l'autor i va retornar els objectes d'art a la llista general de béns amb tipus reduït.⁷⁸ A Itàlia, l'entrada nova del 2025 tampoc no distingeix per autor: la condició és que no s'apliqui el règim del marge.⁷⁷ Només Espanya manté la redacció antiga, la que diu «las entregas de objetos de arte realizadas por las siguientes personas: 1.º Por sus autores o derechohabientes» — els lliuraments d'objectes d'art fets per les persones següents: 1r Pels seus autors o drethavents—.⁷⁹

El que aquí es sosté és una lectura d'aquests quatre textos, no una afirmació de cap d'ells: el tracte fiscal favorable està deixant de ser un reconeixement a qui crea per passar a ser una característica de l'objecte que circula. Per a un escultor que ven la seva pròpia obra el resultat immediat és bo — paga menys en tres països—; el que es perd és una de les poques vegades en què una llei general distingia explícitament l'autor dels altres venedors.

5. La figura dins del conjunt: què pot fer cadascú

Una figura de pessebre gairebé mai no viu sola. Es compra, viatja a casa d'algú, entra en una escena construïda per una altra persona, s'il·lumina, es fotografia, es publica, de vegades es repinta i de vegades es torna a vendre. En cadascun d'aquests passos hi ha algú que fa alguna cosa amb una obra que no és seva, i la pregunta de què pot fer cadascú no té una resposta de sentit comú: té una resposta jurídica, i és més matisada del que sembla.

La figura no es dissol en l'escena

La conclusió, abans que el camí, perquè és la que cadascú s'endú a casa: l'escenografia és obra de l'escenògraf, i els seus drets són seus; les figures no són obra de l'escenògraf, i els seus drets continuen sent de l'escultor. Que la figura entri en l'escena no la converteix en part de l'obra de qui la col·loca, com la molsa o el suro; continua sent una obra sencera, amb el seu autor sencer, dins d'una altra obra que té un altre autor. El que segueix és per què la llei diu això, i no el contrari.

Una pel·lícula ho ensenya millor que cap definició. El director és autor de la pel·lícula: l'escena — l'enquadrament, la llum, el ritme, on és cadascú— és seva, i la llei espanyola l'anomena autor de l'obra audiovisual.¹¹⁵ Però la música que hi sona té un altre autor, el compositor, que no deixa de ser-ho perquè la seva música formi part de la pel·lícula; i la novel·la que la pel·lícula adapta continua sent del novel·lista, perquè la pel·lícula és una obra derivada d'aquesta novel·la i una obra derivada no s'empassa l'obra de la qual deriva.¹¹⁶ A un actor — que no és autor de res: la llei li dona altres drets, els dels intèrprets, i el de la seva pròpia imatge— no se'l pot fotografiar en una escena i vendre aquesta fotografia sense la seva autorització.¹¹⁷ Si això val per a qui només interpreta, amb més raó val per a qui ha creat una obra. El pessebre és a la figura el que la pel·lícula és a la novel·la que adapta: obra d'un altre, feta amb obres que continuen sent dels qui les van fer.

El pessebre és a la figura el que la pel·lícula és a la novel·la que adapta.

La llei té tres noms per a les maneres en què diverses persones poden concórrer en una obra, i convé veure'ls perquè el pessebre cau en un d'ells i no en els altres dos. La francesa els defineix en un sol article:

«Est dite de collaboration l'oeuvre à la création de laquelle ont concouru plusieurs personnes physiques. Est dite composite l'oeuvre nouvelle à laquelle est incorporée une oeuvre préexistante sans la collaboration de l'auteur de cette dernière. Est dite collective l'oeuvre créée sur l'initiative d'une personne physique ou morale qui l'édite, la publie et la divulgue sous sa direction et son nom et dans laquelle la contribution personnelle des divers auteurs participant à son élaboration se fond dans l'ensemble en vue duquel elle est conçue, sans qu'il soit possible d'attribuer à chacun d'eux un droit distinct sur l'ensemble réalisé.»⁸⁰

S'anomena en col·laboració l'obra a la creació de la qual han concorregut diverses persones físiques. S'anomena composta l'obra nova a la qual s'incorpora una obra preexistent sense la col·laboració de l'autor d'aquesta última. S'anomena col·lectiva l'obra creada per iniciativa d'una persona física o jurídica que l'edita, la publica i la divulga sota la seva direcció i el seu nom, i en la qual la contribució personal dels diversos autors es fon en el conjunt sense que sigui possible atribuir a cadascun un dret diferent sobre el conjunt realitzat.

El pessebre amb figures comprades és, amb la paraula francesa, una obra composta: obra nova — l'escena— a la qual s'incorporen obres preexistents — les figures— sense la col·laboració dels seus autors. La llei espanyola té la mateixa figura amb les mateixes paraules — «obra compuesta [es] la obra nueva que incorpore una obra preexistente sin la colaboración del autor de esta última», obra composta és l'obra nova que incorpori una obra preexistent sense la col·laboració de l'autor d'aquesta última— i hi afegeix el que aquí importa: «sin perjuicio de los derechos que a éste correspondan y de su necesaria autorización» — sens perjudici dels drets que corresponguin a aquest i de la seva autorització necessària—; i l'obra que sigui creació autònoma «se considerará independiente, aunque se publique conjuntamente con otras» — es considerarà independent, encara que es publiqui conjuntament amb d'altres—.¹¹⁸ No és obra en col·laboració, perquè l'escultor no ha concorregut a fer l'escena; no és obra col·lectiva, perquè les figures no es fonen en el conjunt: es poden treure una per una, i cadascuna continua sent el que era. Aquest criteri — si les aportacions es poden separar o no— és el que fan servir també les altres lleis: l'espanyola deixa que cada coautor exploti per separat la seva aportació⁸¹ i reserva l'obra col·lectiva per a quan ja no es pot atribuir a ningú un dret diferent sobre el conjunt;⁸² la italiana exigeix, per a la cotitularitat, que l'aportació sigui «indistinguibile ed inscindibile»;⁸³ l'alemanya, que les parts no es puguin explotar per separat.⁸⁴ Les figures d'un pessebre són distingibles i separables, per tant cap d'aquestes lleis no les absorbeix en el conjunt. És una lectura dels quatre textos, no una afirmació de cap d'ells, i així es declara; però és una lectura que els quatre sostenen igual, que és el màxim que es pot demanar quan cap llei no ha pensat mai en un pessebre.

I l'altra cara, amb la mateixa claredat: l'escenògraf és autor de l'escena. La seva obra és la composició — l'enquadrament, el lloc, la llum, el ritme, la relació entre les figures—, i és obra seva encara que les figures siguin d'un altre, igual que la pel·lícula és del director encara que la novel·la sigui d'un altre. El capítol de la composició desenvolupa aquest ofici pel costat del treball; aquí queda establert pel costat del dret.⁸⁵

Què pot fer el col·leccionista

Pot exposar. Per llei i sense pactar-ho: el propietari de l'original d'una obra plàstica té el dret d'exposició pública, llevat que l'autor l'hagi exclòs expressament en la venda.⁶² Alemanya diu el mateix.⁶⁶

Pot vendre. És amo de l'objecte i el pot revendre. Si la revenda passa per un professional del mercat de l'art i supera el llindar, es merita el dret de participació, que paga el venedor.⁵⁹

No es pot atribuir l'autoria ni ometre la de l'escultor quan difon la figura. És el dret moral de reconeixement, i és irrenunciable a Espanya.³²

No pot modificar la figura si la modificació perjudica els interessos legítims de l'autor o en menyscaba la reputació. Aquí convé ser precís, perquè el cas real és més fi del que se sol explicar. La llei espanyola no prohibeix tota modificació: prohibeix «cualquier deformación, modificación, alteración o atentado contra ella que suponga perjuicio a sus legítimos intereses o menoscabo a su reputación» — qualsevol deformació, modificació, alteració o atemptat contra ella que comporti perjudici als seus interessos legítims o menyscabament de la seva reputació—.³² El perjudici és part de la definició. Repintar una figura comprada i tenir-la a casa, sense mostrar-la ni atribuir-la, difícilment menyscaba la reputació de ningú; repintar-la, fotografiar-la i publicar-la amb el nom de l'escultor és una altra cosa, perquè aleshores el que circula amb el seu nom no és la seva obra. I serrar la peanya, canviar un braç o afegir un atribut i difondre-ho així, també. La frontera no és a tocar o no tocar: és a si el que en resulta es presenta com a obra de l'autor.

Fotografiar i publicar és reproducció i comunicació pública d'una obra aliena.⁴⁴ A la pràctica, qui ven una figura consent tàcitament que el comprador la fotografiï per al seu propi gaudi; d'aquí a publicar-la en una exposició virtual o en una revista hi ha un pas que convé fer amb el nom de l'autor posat. Un altre cop: no és cortesia, és l'article 14.3r.

Què pot fer l'escenògraf

Tot el que pot fer el col·leccionista, i a més compondre: situar, il·luminar, agrupar, construir l'escena i exposar-la. Això és la seva obra.

El que no pot fer és el mateix que no pot fer el col·leccionista, amb un afegit propi del seu ofici: no pot signar com a seva l'escena sense anomenar de qui són les figures. No perquè sigui de bona educació, sinó perquè l'escena és obra composta i l'obra incorporada té autor.⁸⁰

Hi ha un cas fronterer que aquest Manual ja ha tractat per una altra banda i que aquí rep el seu nom jurídic: vestir i policromar. Si l'escultor lliura la figura sense vestir i sense pintar, i una altra persona la vesteix i la pinta per encàrrec seu o amb la seva autorització, aquestes persones són executants en el sentit del capítol anterior¹ i el seu treball forma part de l'obra de l'autor. Si una figura ja acabada es repinta després, sense l'autor, s'està transformant una obra aliena, i la transformació exigeix autorització.⁴⁸ La diferència és en el moment i en el permís, no en l'habilitat de qui pinta.

La còpia, l'estudi, la versió i la falsificació

Reproduir una obra que no és d'un mateix no és un sol cas, sinó cinc, i la llei no els tracta igual. Convé veure'ls un per un, perquè en el pessebrisme es confonen cada dia, i la confusió va en les dues direccions: hi ha qui creu que tot està prohibit i qui creu que tot està permès.

Reproduir amb permís. És el cas de l'executant, i la resposta ja es va donar al capítol anterior amb el text de la disciplina: dels executants, «seuls ceux qui travaillent sous le contrôle de l'auteur du modèle ou avec son autorisation ont une activité légalement reconnue» — només els qui treballen sota el control de l'autor del model o amb la seva autorització tenen una activitat legalment reconeguda—.⁸⁶ La llei diu el mateix sense adjectius: la reproducció no es pot fer sense autorització de l'autor.⁴³ I el mateix llibre hi afegeix una cosa que gairebé ningú no sap: l'executant no només no adquireix cap dret d'autor per reproduir amb exactitud, sinó que, des de la llei francesa del 1909, està obligat al contrari, a anomenar l'autor: «ceux-ci ne peuvent plus prétendre à une protection légale et sont même tenus de mentionner sur l'œuvre achevée le nom de l'auteur du modèle» — no poden pretendre protecció legal i fins i tot estan obligats a posar a l'obra acabada el nom de l'autor del model—.¹²⁴ La figura que surt del motlle d'un taller autoritzat porta el nom de qui la va concebre, no el de qui la va treure.

Reproduir sense permís. És el cas del falsificador, i el vocabulari de l'escultura l'anomena a la mateixa pàgina en què anomena l'executant, com el seu contrari: «ceux qui s'emparent d'une œuvre (modèle original ou œuvre achevée) pour la reproduire sans l'autorisation de l'auteur, sont considérés comme des contrefacteurs» — els qui s'apoderen d'una obra, sigui el model original o l'obra acabada, per reproduir-la sense l'autorització de l'autor, són considerats falsificadors—.¹²⁵ Treure un motlle d'una figura aliena per reproduir-la, escanejar-la en tres dimensions per imprimir-la, fresar-la a partir d'una fotografia: són reproduccions, i sense autorització són il·lícites. La llei francesa ho diu d'una vegada i sense matisos: «Toute représentation ou reproduction intégrale ou partielle faite sans le consentement de l'auteur ou de ses ayants droit ou ayants cause est illicite.»⁸⁷ Íntegra o parcial: copiar un cap també és copiar.

Copiar una obra de domini públic. Passats els setanta anys, l'obra és de tothom, i copiar-la és lliure: es pot copiar un quadre de Van Gogh o una figura de Salzillo, i vendre'ls. El que no es pot fer és vendre'ls amb la seva signatura, ni presentar-los com a obra seva: l'autoria i la integritat sobreviuen al termini,⁵⁶ i vendre una còpia com a original és, a més, informar falsament sobre «la existencia o la naturaleza del bien» — l'existència o la naturalesa del bé—.¹⁰² La còpia es ven com a còpia, o com a estudi, i diu de qui és l'original. El Código Penal espanyol no té cap article que anomeni la falsificació de la signatura d'un artista: les paraules «obra de arte» i «artista» no hi apareixen.¹³⁰ El que té són dues figures generals en què el cas pot cabre. Una és el delicte contra la propietat intel·lectual, que castiga qui, «con ánimo de obtener un beneficio económico directo o indirecto y en perjuicio de tercero, reproduzca, plagie, distribuya […]» — amb ànim d'obtenir un benefici econòmic directe o indirecte i en perjudici de tercer, reprodueixi, plagiï, distribueixi […]— una obra sense autorització dels seus titulars; per tant, només afecta l'obra que encara està protegida. L'altra és l'estafa: «Cometen estafa los que, con ánimo de lucro, utilizaren engaño bastante para producir error en otro, induciéndolo a realizar un acto de disposición en perjuicio propio o ajeno» — cometen estafa els qui, amb ànim de lucre, utilitzin un engany suficient per produir error en un altre, induint-lo a fer un acte de disposició en perjudici propi o aliè—, i aquesta val també passats els setanta anys.¹³⁰ Quina s'aplica a un cas concret, i si se n'aplica alguna, ho decideix un jutge, no aquest Manual. El que aquí es sosté és només que la signatura falsa no és una falta de cortesia: és en el terreny de la llei penal.

Copiar per aprendre. És la forma més antiga d'aprendre un ofici, i la llei la permet dins d'uns límits precisos: no necessita autorització la reproducció d'obres ja divulgades feta «por una persona física exclusivamente para su uso privado, no profesional ni empresarial, y sin fines directa ni indirectamente comerciales» — per una persona física exclusivament per al seu ús privat, no professional ni empresarial, i sense finalitats directament ni indirectament comercials—, a partir d'una font lícita, i sempre que la còpia «no sea objeto de una utilización colectiva ni lucrativa, ni de distribución mediante precio» — no sigui objecte d'una utilització col·lectiva ni lucrativa, ni de distribució mitjançant preu—.¹²⁶ Copiar la figura d'un mestre viu per entendre com va resoldre una mà és lícit; el dia que aquesta còpia s'exposa en una fira o es posa a la venda, deixa de ser estudi i passa a ser un dels dos casos anteriors.

Fer una versió. És una altra cosa: no reproduir l'obra d'un altre, sinó fer una obra nova a partir d'aquesta obra — interpretar-la, transformar-la, traduir-la a una altra tècnica o a una altra escala—. La llei la protegeix com a obra pròpia de qui la fa, «sin perjuicio de los derechos de autor sobre la obra original» — sens perjudici dels drets d'autor sobre l'obra original—.¹¹⁶ Las Meninas de Velázquez, pintades el 1656 i conservades al Museo del Prado, tenen versions de grans mestres. La més coneguda és la sèrie que Picasso va pintar a Canes entre el 17 d'agost i el 30 de desembre de 1957: 58 obres, de les quals 45 són, en paraules del museu que les conserva, «interpretaciones de la obra Las Meninas de Velázquez». Les va donar al Museu Picasso de Barcelona el 1968.¹²⁷ Cadascuna d'aquestes 45 és obra de Picasso, i el quadre del qual parteixen continua sent de Velázquez. Sobre una obra de domini públic, la versió és lliure; sobre una obra protegida, transformar-la exigeix l'autorització del seu autor,⁴⁸ i el resultat té dos autors, cadascun de la seva part.

I convé dir el que no està prohibit, perquè la por de la llei produeix tanta confusió com la ignorància: fer una castanyera no és copiar la castanyera d'un altre. El tema és lliure, la iconografia tradicional és lliure, la postura d'un ofici observat al carrer és lliure. El que no és lliure és la forma concreta que un altre li va donar.

Fer una castanyera no és copiar la castanyera d'un altre.

El cas límit: Renoir i Guino

Queda un cas que el mateix vocabulari de l'escultura porta com a advertència, i que cal explicar perquè posa a prova la línia sencera entre autor i executant. El llibre el resumeix així al seu annex:

«Pierre-Auguste Renoir, à la fin de sa vie, atteint de rhumatismes déformants lui interdisant physiquement l'exécution de sculptures, avait fait appel, sur la proposition de son marchand de tableaux, A. Vollard, à un jeune élève âgé de 23 ans, R. Guino, pour réaliser l'œuvre sculptée à laquelle il avait toujours pensé. Près de 50 ans après, Guino, devant le refus des héritiers Renoir de l'autoriser à divulguer et à éditer certaines ébauches qui étaient restées sa propriété et que P.-A. Renoir n'avait pas voulu signer, s'est adressé à la justice pour se faire reconnaître coauteur d'une vingtaine de sculptures qu'il avait exécutées, de 1913 à 1917, sous la direction de Renoir.»¹²⁸

Pierre-Auguste Renoir, al final de la seva vida, afectat d'un reumatisme deformant que li impedia físicament executar escultures, havia recorregut, a proposta del seu marxant, A. Vollard, a un jove alumne de 23 anys, R. Guino, per fer l'obra escultòrica en què sempre havia pensat. Gairebé cinquanta anys després, davant la negativa dels hereus de Renoir a autoritzar-lo a divulgar i editar uns quants esbossos que havien quedat en poder seu i que Renoir no havia volgut signar, Guino va acudir a la justícia perquè se'l reconegués coautor d'una vintena d'escultures que havia executat, del 1913 al 1917, sota la direcció de Renoir.

El tribunal de París, en sentència de l'11 de gener de 1971, es va recolzar en l'informe d'un perit, que va afirmar haver trobat «l'empreinte d'une création personnelle de Guino dans certaines expressions et certaines attitudes, car elles auraient été acceptées plutôt que dictées par Renoir» — l'empremta d'una creació personal de Guino en certes expressions i certes actituds, perquè haurien estat acceptades més que no pas dictades per Renoir—; el tribunal d'apel·lació ho va confirmar el 9 de juliol de 1971, i el Tribunal de Cassació va rebutjar el recurs el 13 de novembre de 1973.¹³¹ La conclusió, en paraules de l'annex: «Guino n'était pas un simple modeleur, mais […] il avait conservé sa liberté de création, concourant ainsi à une œuvre de collaboration avec le célèbre peintre.»¹²⁸ Guino, que no era un simple modelador sinó que havia conservat la seva llibertat de creació, va ser reconegut coautor.

La sentència de Cassació ho diu amb les seves pròpies paraules: certes actituds i expressions «avaient été acceptées et non dictées» per Renoir i portaven «l'empreinte du talent créateur personnel de Guino»; Guino, «conservant sa liberté de création», havia executat cada escultura en cooperació amb Renoir, i les obres eren «de collaboration et non […] collectives». I hi afegeix una frase que convé subratllar, perquè és el criteri de tot aquest capítol dit per un tribunal: aquestes apreciacions «ne comportent aucune appréciation du mérite» de les obres comparades.¹³¹ El tribunal no va jutjar si Guino era millor o pitjor escultor que Renoir. Va jutjar qui havia decidit què.

Sembla que el cas trenca la línia, i el mateix llibre adverteix que va ser tan criticat que «ne devrait pas pouvoir constituer un précédent».¹²⁹ Però llegit amb atenció, la confirma. Renoir no va tocar el fang i va ser autor, perquè va concebre i va dirigir; Guino va modelar i va ser coautor només en la mesura que va decidir, i no per haver modelat. El que el tribunal va buscar no va ser qui havia tingut les mans a l'argila, sinó qui havia pres les decisions que es veuen a l'obra: l'expressió, l'actitud. És exactament el criteri de tot aquest bloc, i val en les dues direccions: l'executant que es limita a reproduir un model aliè no és autor per hàbil que sigui; i el qui, treballant per a un altre, posa en l'obra decisions creatives pròpies, ho és en aquesta part. Per això importa tant, en un taller amb ajudants, deixar dit qui decideix què: no per rebaixar ningú, sinó perquè cadascú sigui el que és.

6. L'obra sense autor humà

El capítol anterior va acabar descrivint una figura nova i anomenant-la pel que li falta: una figura sense escultor. Algú escriu una descripció, un sistema d'intel·ligència artificial genera un model tridimensional, una impressora el materialitza. Hi ha qui la va demanar i qui la va imprimir; no hi ha ningú que l'hagi concebuda i modelada. Allà va quedar establert, amb el vocabulari de l'escultura, que qui escriu la descripció no modela i que el sistema no és ni autor ni executant.¹ El que en diu la llei és el que segueix.

Entre el març del 2023 i l'agost del 2026 la pregunta ha rebut quatre respostes, dues d'elles d'aquest darrer any, i convé posar-les en ordre.

Itàlia ho ha escrit a la llei, i és l'única de les sis

El seu article 25 modifica l'article 1 de la llei del 1941 —l'article que obre tot el dret d'autor italià— de dues maneres:

«a) all'articolo 1, primo comma, dopo le parole: "opere dell'ingegno" è inserita la seguente: "umano" e dopo le parole: "forma di espressione" sono aggiunte le seguenti: ", anche laddove create con l'ausilio di strumenti di intelligenza artificiale, purché costituenti risultato del lavoro intellettuale dell'autore";»⁸⁸

De manera que l'article 1 italià diu avui:

«Sono protette ai sensi di questa legge le opere dell'ingegno umano di carattere creativo che appartengono alla letteratura, alla musica, alle arti figurative, all'architettura, al teatro ed alla cinematografia, qualunque ne sia il modo o la forma di espressione, anche laddove create con l'ausilio di strumenti di intelligenza artificiale, purché costituenti risultato del lavoro intellettuale dell'autore.»⁸⁹

Estan protegides per aquesta llei les obres de l'enginy humà de caràcter creatiu que pertanyen a la literatura, la música, les arts figuratives, l'arquitectura, el teatre i la cinematografia, sigui quin sigui el seu mode o forma d'expressió, fins i tot quan es creïn amb l'ajuda d'instruments d'intel·ligència artificial, sempre que constitueixin el resultat del treball intel·lectual de l'autor.

Dues paraules i una frase, i la qüestió queda resolta per a Itàlia en els dos sentits: l'eina no desqualifica — una figura modelada amb l'ajuda d'un sistema continua estant protegida— i l'absència de treball intel·lectual de l'autor sí que desqualifica. La frontissa és «risultato del lavoro intellettuale dell'autore»: cal poder assenyalar què hi va posar la persona.

La mateixa llei afegeix un article nou sobre l'extracció de textos i dades per entrenar sistemes, que la permet dins dels límits de les excepcions ja existents,⁸⁸ i converteix en delicte l'extracció que en surti, «anche attraverso sistemi di intelligenza artificiale».⁹⁰ Això afecta directament qualsevol escultor que tingui fotografies d'obra publicades a la xarxa, que avui és el cas de gairebé tots.

Els Estats Units fa tres anys que contesten el mateix

L'oficina federal de registre de drets d'autor va publicar el març del 2023 uns criteris la frase central dels quals és aquesta:

«If a work's traditional elements of authorship were produced by a machine, the work lacks human authorship and the Office will not register it. For example, when an AI technology receives solely a prompt from a human and produces complex written, visual, or musical works in response, the "traditional elements of authorship" are determined and executed by the technology—not the human user.»⁹¹

Si els elements tradicionals d'autoria d'una obra els va produir una màquina, l'obra no té autoria humana i l'Oficina no la registrarà. Per exemple, quan una tecnologia d'IA rep únicament una descripció escrita d'una persona i produeix com a resposta obres escrites, visuals o musicals complexes, els «elements tradicionals d'autoria» els determina i els executa la tecnologia, no l'usuari humà.

I en el mateix text, la comparació que més serveix a un escultor:

«Instead, these prompts function more like instructions to a commissioned artist—they identify what the prompter wishes to have depicted, but the machine determines how those instructions are implemented in its output.»⁹¹

Aquestes descripcions funcionen més aviat com a instruccions a un artista a qui es fa un encàrrec: identifiquen què vol que es representi qui les escriu, però la màquina determina com es duen a terme aquestes instruccions en el seu resultat.

És exactament la distinció de la secció 1 d'aquest capítol: qui encarrega no és autor. L'oficina ho va confirmar en un informe del gener del 2025 — «Based on the functioning of current generally available technology, prompts do not alone provide sufficient control»—⁹² i un tribunal federal d'apel·lació ho va resoldre definitivament el març del 2025:

«The Creativity Machine cannot be the recognized author of a copyrighted work because the Copyright Act of 1976 requires all eligible work to be authored in the first instance by a human being.»⁹³

La Creativity Machine no pot ser reconeguda com a autora d'una obra protegida, perquè la Llei de Dret d'Autor del 1976 exigeix que tota obra que reuneixi els requisits hagi estat creada, en primera instància, per un ésser humà.

Les altres quatre lleis callen, i del seu silenci se'n segueix una cosa

Espanya, França, Alemanya i Andorra no han escrit res sobre això. Però no són textos muts: tots quatre defineixen l'autor, i tots quatre el defineixen igual.

• Espanya: «la persona natural que crea».⁵
• Alemanya: «Urheber ist der Schöpfer des Werkes».²⁵
• França: «L'auteur d'une oeuvre de l'esprit» gaudeix del dret «du seul fait de sa création».⁹⁴
• Andorra: «"autor" és la persona física que ha creat l'obra».⁹⁵

D'aquests quatre textos se segueix —i això és lectura d'aquest Manual, no afirmació de cap llei— que una figura generada sense intervenció creativa humana no té autor en cap dels quatre països; i que, si no té autor, no hi ha dret d'autor sobre ella; i que, si no hi ha dret d'autor sobre ella, qualsevol la pot reproduir i vendre sense demanar permís a ningú. Qui compri una figura així no compra una obra: compra un objecte que és, des del primer dia, en una cosa semblant al domini públic. És una conseqüència que rarament s'esmenta i que té més efectes pràctics que la discussió abstracta sobre si la màquina crea.

Cal dir a més que la qüestió és oberta i en moviment, i que aquest capítol data el que diu: 21 de setembre de 2026.

Cal declarar que una figura s'ha fet amb intel·ligència artificial?

La pregunta es planteja a les fires i a les exposicions, i la resposta té dues parts que no convé barrejar.

La primera és europea i obliga qui fabrica el sistema, no qui ven la figura.

«Los proveedores de sistemas de IA, entre los que se incluyen los sistemas de IA de uso general, que generen contenido sintético de audio, imagen, vídeo o texto, velarán por que los resultados de salida del sistema de IA estén marcados en un formato legible por máquina y que sea posible detectar que han sido generados o manipulados de manera artificial.» — Els proveïdors de sistemes d'IA, entre els quals s'inclouen els sistemes d'IA d'ús general, que generin contingut sintètic d'àudio, imatge, vídeo o text, vetllaran perquè els resultats de sortida del sistema d'IA estiguin marcats en un format llegible per màquina i que sigui possible detectar que han estat generats o manipulats de manera artificial.—⁹⁸

Llegeixi's amb cura qui està obligat i a què. L'obligat és el proveïdor del sistema, no el venedor de la figura. I el que ha de fer és marcar la sortida en un format llegible per màquina: una marca tècnica dins del fitxer, no un cartell a la vitrina. Per als sistemes ja comercialitzats abans del 2 d'agost de 2026 hi ha a més un termini de gràcia fins al 2 de desembre de 2026.⁹⁹

El mateix article imposa una obligació de declarar a qui desplega el sistema, però només en dos supòsits: imatges, àudio o vídeo que constitueixin una ultrafalsificació, i textos publicats per informar el públic sobre assumptes d'interès públic.¹⁰⁰ Una figura de pessebre impresa no és cap de les dues coses. De manera que el Reglament europeu no obliga avui a etiquetar una figura com a «feta amb IA». Això és confrontació del text, no opinió; i no significa que no existeixi cap obligació, perquè ve la segona part.

La segona és la competència deslleial, i aquesta sí que arriba a qui ven.

La norma europea que hi ha al darrere considera enganyosa la pràctica que indueixi a error sobre «la existencia o la naturaleza del producto» — l'existència o la naturalesa del producte— o sobre les seves característiques principals, entre les quals anomena expressament «el procedimiento y la fecha de su fabricación» — el procediment i la data de la seva fabricació—.¹⁰¹ La llei espanyola la transposa amb les mateixes paraules:

«Se considera desleal por engañosa cualquier conducta que contenga información falsa o información que, aun siendo veraz, por su contenido o presentación induzca o pueda inducir a error a los destinatarios, siendo susceptible de alterar su comportamiento económico, siempre que incida sobre alguno de los siguientes aspectos: a) La existencia o la naturaleza del bien o servicio. b) Las características principales del bien o servicio, tales como […] el procedimiento y la fecha de su fabricación o suministro […]» — Es considera deslleial per enganyosa qualsevol conducta que contingui informació falsa o informació que, tot i ser veraç, pel seu contingut o presentació indueixi o pugui induir a error els destinataris, i sigui susceptible d'alterar-ne el comportament econòmic, sempre que incideixi sobre algun dels aspectes següents: a) L'existència o la naturalesa del bé o servei. b) Les característiques principals del bé o servei, com ara […] el procediment i la data de la seva fabricació o subministrament […]—¹⁰²

I el que es calla compta igual que el que es diu:

«Se considera desleal la omisión u ocultación de la información necesaria para que el destinatario adopte o pueda adoptar una decisión relativa a su comportamiento económico con el debido conocimiento de causa.» — Es considera deslleial l'omissió o l'ocultació de la informació necessària perquè el destinatari adopti o pugui adoptar una decisió relativa al seu comportament econòmic amb el degut coneixement de causa.—¹⁰³

D'aquí se segueix el que importa al pessebrisme, i convé dir-ho sense embuts i sense acusar ningú: el problema no és fer servir intel·ligència artificial; el problema és vendre com a figura d'autor el que no ho és. Qui presenta com a modelada a mà una figura generada i impresa informa falsament sobre el procediment de fabricació; qui ho calla sabent que el comprador paga per una obra d'autor, omet informació necessària. I res d'això no exigeix una llei nova: la competència deslleial és vigent des del 1991.

El problema no és fer servir intel·ligència artificial; el problema és vendre com a figura d'autor el que no ho és.

De tot el que s'ha dit en surt una conseqüència pràctica per a qui compra, per a qui compon amb figures d'altri i per a qui organitza una fira o una exposició, i convé dir-la perquè no depèn de cap canvi de llei. El que distingeix una figura d'autor d'una figura sense escultor no és en l'objecte: és en el procés. A simple vista, avui, un escultor reconeix la figura generada pels seus errors — la posa sense un perquè, les mans indecises, la roba que no obeeix el cos, l'objecte que no funcionaria, la barreja d'èpoques—; però aquest ull és d'avui, i demà potser no n'hi haurà prou, ni per a l'expert. El que la màquina no pot tenir, en canvi, és el que té tot escultor: el camí — els esbossos, els estats intermedis, el fitxer amb el seu historial de versions, la recerca prèvia— i la capacitat de modificar en directe el que ha fet conservant la seva mà. Una filmació de treball es pot falsejar, i ja s'ha vist; un historial de treball amb les seves decisions i una variació demanada allà mateix, molt menys. Per a qui comença i no té trajectòria, és justament el que pot ensenyar.

D'aquí que el criteri útil sigui demanar el procediment i no la promesa. És el mateix que la llei de competència deslleial ja exigeix al venedor — no enganyar ni callar sobre «el procedimiento […] de su fabricación», el procediment […] de la seva fabricació¹⁰²—, portat per endavant: que qui exposa declari com es va fer la figura i ho pugui mostrar, i que la fira o l'exposició ho demani per escrit abans que arribi el conflicte. No és una hipòtesi: ja ha passat. El 12 d'agost de 2026 l'organització de la Feria Internacional de Belenismo d'Alcobendas va comunicar als seus expositors dues normes noves per a l'edició del 2026. La norma 4: «El expositor se responsabiliza de exponer y vender sus propios productos. […] Los artículos en venta tienen que ser artículos realizados por el expositor y nunca comerciales.» — l'expositor es responsabilitza d'exposar i vendre els seus propis productes […]; els articles en venda han de ser articles fets per l'expositor i mai comercials—. I la norma 15: «No se permiten diseños realizados por IA, copias y similares» — no es permeten dissenys fets per IA, còpies i similars—, amb aquesta motivació: «Los diseños realizados por IA son muy parecidos, casi iguales, por ello No se aceptaran en la Feria creadores con IA porque básicamente sería como tener varios expositores con el mismo artículo y eso sería como un artículo comercial que podemos comprar en una tienda» — els dissenys fets per IA són molt semblants, gairebé iguals, per això no s'acceptaran a la Fira creadors amb IA perquè bàsicament seria com tenir diversos expositors amb el mateix article, i això seria com un article comercial que podem comprar en una botiga—; i en el seu resum: «No es lo mismo pasarse horas diseñando un modelo que realizarlo en segundos por Inteligencia Artificial (IA). La Feria InterNacional de Belenismo busca Escultores» — no és el mateix passar-se hores dissenyant un model que fer-lo en segons amb intel·ligència artificial; la Fira Internacional de Belenismo busca escultors—.¹²³ Una fira ha arribat tota sola, des de la pràctica, al que aquest capítol ha anat traient de la llei: que el que falta a la figura generada és el treball que hi va haver al darrere, que la seva marca és la semblança entre unes i altres, i que el que es busca és l'escultor. I ha arribat també, sense veure-ho, a la contradicció que aquest bloc examina: la norma anomena la fira «Feria de Productos Artesanales» i a la mateixa pàgina declara que «busca Escultores». Les dues coses en un mateix text són el millor resum possible de per què calia el capítol anterior. I val exactament igual per a la figura generada que per al plagi i el pastiche de figures modelades a mà: en els tres casos falta el mateix camí. Els signes pels quals avui es reconeix a simple vista una figura sense escultor són observació de taller, canvien amb la tècnica i pertanyen al capítol de la figura; aquí queda el que no canvia: qui ha concebut una obra pot ensenyar com la va concebre — els esbossos, els estats, les decisions—; qui ha escrit una descripció només pot ensenyar el que la màquina li va retornar — un fitxer STL, OBJ, FBX, USD o glTF— i el que en va fer després, que és el treball d'un executant sobre un model que no va concebre, amb la diferència que aquest no el va concebre ningú. Abans del fitxer no hi ha res a mostrar, perquè no hi va haver res. Convé dir-ho amb la gradació que la llei exigeix, perquè no tota descripció és igual: l'oficina estatunidenca de drets d'autor protegeix «the creative selection, coordination, or arrangement of material in the outputs, or creative modifications of the outputs» i examina cada cas;⁹² la llei italiana protegeix el que s'ha fet amb l'ajuda d'un sistema «purché costituenti risultato del lavoro intellettuale dell'autore».⁸⁹ Qui concep de debò — qui escriu amb detall què vol, en quina actitud, amb quina composició i amb quin estil propi, i no «a l'estil de» un autor que la llei encara protegeix; qui corregeix el resultat una vegada i una altra i decideix a cada pas— fa treball intel·lectual, i el pot ensenyar. Amb una sola descripció i un botó no hi ha res a ensenyar. I amb això la taula de la secció 1 es tanca: qui imprimeix i ven el que li va retornar una descripció escrita reprodueix una obra que ningú no va concebre, i aquesta és, amb exactitud, la tercera posició — la de l'artesà—. No és executant, perquè no hi ha cap autor el model del qual executi. És l'única persona del pessebre actual a qui la paraula artesà correspon amb propietat, i se l'anomena de qualsevol altra manera; mentre que l'escultor que concep, que és l'únic a qui no li correspon, ha estat anomenat així durant dècades. Si la figura descarregada d'un sistema es pot registrar com a disseny industrial per qui la va descarregar és una qüestió que aquest capítol no resol: la llei del disseny demana novetat i caràcter singular, no autoria, i qui té dret a registrar el que ningú no va concebre és una pregunta que les fonts consultades no contesten.

Demanar el procediment i no la promesa.

Queda una advertència de mètode, i aquest Manual se l'ha de fer a si mateix. Tot el que s'ha dit són textos confrontats avui, d'un camp que ha canviat tres vegades en tres anys. Llegeixi's amb la data posada; i el que aquí es declara com a lectura pròpia — la conseqüència dels quatre silencis— continuarà sent lectura pròpia fins que un tribunal o un legislador la confirmi o la desmenteixi en cadascun d'aquests quatre països.

7. Tancament

El que ha fet aquest capítol no és ensenyar lleis: és mostrar que la distinció del capítol anterior — entre qui concep una figura i qui l'executa— no és una opinió d'escultor, perquè és escrita en sis ordenaments que no s'han posat d'acord entre ells i que, tanmateix, diuen el mateix en l'essencial. El dret neix amb la creació, és de la persona que crea, no depèn de cap registre ni de cap títol ni de la mida de l'obra, té una part que no es ven mai i una altra que es negocia, i no es dissol perquè la figura entri en una escena.

D'aquí en surten tres conseqüències que el pessebrisme maneja malament cada dia i que convé deixar dites.

La primera: el reconeixement de l'autor no és una cortesia que es demana, és un dret que es té. Publicar una escena sense dir de qui són les figures no és un oblit d'etiqueta; vulnera un dret irrenunciable que la llei espanyola enumera al seu article 14 i que el Conveni de Berna imposa a tots els països des del 1886.

El reconeixement de l'autor no és una cortesia que es demana, és un dret que es té.

La segona: el nombre d'exemplars no mesura res del que es creu que mesura. Els vuit de la norma europea decideixen un tipus d'IVA; els dos-cents de la norma estatunidenca decideixen uns drets morals; cap dels dos no diu si una obra és bona, ni si qui la va fer és escultor. Fer servir aquestes xifres com a argument estètic és prendre una norma tributària per un criteri d'art.

La tercera: la figura sense escultor obliga a anomenar millor, no a alarmar-se. Itàlia ja ha escrit a la seva llei que el que es protegeix és l'obra de l'enginy humà; els Estats Units fa tres anys que diuen que una descripció escrita no és suficient; els altres quatre països callen, i del seu silenci se segueix que una figura així no té autor i que qualsevol la pot reproduir. El problema real no és l'eina: és vendre com una cosa el que n'és una altra, i per a això la llei té nom des de fa molt de temps.

Amb això queda establert què reconeix la llei a l'escultor. El capítol següent canvia de subjecte i mira la figura mateixa: què és una figura de pessebre quan se la considera obra i no component, quines destinacions admet i què decideix quina li correspon. Després vindran el client i l'encàrrec, on tot el que diu aquest capítol es torna contracte; i els papers que falten, on cadascun dels qui aquí han aparegut de passada — el reproductor, el policromador, el vestidor, l'escenògraf, el col·leccionista— rep el seu.

Referències