Qui concep la forma

El més corrent és que una figura de pessebre la faci de principi a fi una sola persona. El capítol de l'escultor va descriure aquest ofici, concebre una forma i modelar-la, i després reproduir-la o fer-la reproduir (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»); el capítol d'autor i llei va establir el que les sis lleis reconeixen a qui la concep (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»). Aquest capítol s'atura en la primera d'aquestes operacions, concebre, perquè és l'única que no es veu i la que decideix tota la resta.

D'aquí la seva pregunta: quan una figura passa per diverses mans, què és cadascuna respecte de la figura? La resposta depèn d'una pregunta anterior: qui va concebre la forma. Concebre la forma no és triar el tema ni encarregar la figura. Qui demana un sant Josep amb el nen als braços ha dit què vol, no com és: la postura, el gest, la proporció, l'edat del rostre, el pes de la roba, surten del cap i de les mans de qui la concep. La llei protegeix el que s'ha expressat, no la idea: són objecte de propietat intel·lectual «todas las creaciones originales literarias, artísticas o científicas expresadas por cualquier medio o soporte» — totes les creacions originals literàries, artístiques o científiques expressades per qualsevol mitjà o suport—.¹ Un encàrrec no és una autoria; es tracta en el capítol del client i l'encàrrec.

Qui concep la forma n'és l'autor. Decideix el personatge, l'actitud, el gest, la proporció, l'escala, i aquestes decisions són les que fan existir la figura, tant si es prenen en l'argila, en la pantalla o sobre l'escaneig d'un cos al qual es dona composició i posa, com, amb el límit que fixa la secció 2, en les instruccions amb què es dirigeix un programa d'intel·ligència artificial. El mitjà canvia com es concep, no qui concep. Ser autor és una posició respecte de l'obra, no un títol ni una habilitat, i no exigeix partir del no-res ni distingir-se de ningú: dos autors poden concebre de manera semblant i continuar sent cadascun autor del que és seu. El que exigeix és que les decisions siguin pròpies; qui deixa que decideixi l'escàner, el catàleg de figures i cossos en tres dimensions que es descarreguen ja fets, el programa d'intel·ligència artificial o el model d'un altre, no concep: reprodueix.

Qui reprodueix la forma d'un altre amb el seu permís i sota el seu nom és executant: la paraula és del vocabulari de l'escultura, que el capítol de l'escultor va presentar amb la seva font (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»).² Qui reprodueix, amb el seu ofici, una forma que no va concebre i que no és de ningú, heretada per tradició, d'autor desconegut o perdut, o variant que no surt d'aquesta tradició, és el qui aquest Manual anomena artesà. No decideix la forma, ni en la primera peça ni en la mil·lèsima; el que canvia de l'una a l'altra és la mà, no la decisió. Reprodueix sense límit perquè no hi ha cap autor que limiti la sèrie, i deixa de ser artesà en el moment en què concep una forma nova. Anomenar-lo artesà és una conclusió del Manual, no una definició aliena: ni les lleis confrontades ni el vocabulari de l'escultura no fan servir la paraula artesà per a aquesta posició, i el Manual l'adopta amb una sola finalitat, anomenar amb exactitud una posició que el pessebrisme anomena amb una altra.

Convé no confondre aquestes tres posicions amb l'ofici. L'ofici és la tècnica que un domina i amb la qual produeix: escultor, terrissaire, pintor. Diu com es fa la cosa, no de qui és la forma, i un mateix ofici pot ocupar qualsevol de les tres posicions: l'escultor és autor quan concep, executant quan reprodueix la forma d'un altre amb el seu permís, artesà quan reprodueix una forma que ja no és de ningú. Les tres posicions es poden donar en les etapes de realització; en la de concebre només n'hi cap una, perquè les altres dues consisteixen a reproduir, i quan la forma s'està concebent encara no hi ha res per reproduir.

Aquestes tres posicions s'ordenen en el sentit en què es fa la figura: primer algú la concep, després existeix l'original, i només després, si es reprodueix, hi ha còpies. Una part del pessebrisme les llegeix en sentit contrari. Mira la figura que té al davant, a la fira o a la botiga, sense preguntar-se si és una peça única o una reproducció, perquè a la vista no ho porta escrit; les dona totes per repetides; i a una forma que té autor li assigna la posició que només correspon a la forma que no és de ningú. El nom artesà surt d'aquí. No és un error de paraula, és un error de direcció: el de llegir la cadena des de l'última baula. L'esquema posa els dos recorreguts l'un sobre l'altre. Per això aquest capítol pregunta «qui va concebre la forma» i no «què és aquesta figura».

El que segueix examina el que el capítol de l'escultor no va examinar: els casos en què concebre i modelar se separen, els casos en què diversos conceben, i com se sap qui va concebre. Les formes que no tenen autor, que el taller d'avui produeix de maneres noves, tenen el capítol següent (La forma sense autor).

1. Un autor i dos executants: el David

Convé tenir al davant un cas en què les posicions es veuen separades per segles, perquè així s'entén el que després passa en un mateix taller en una mateixa setmana.

Miquel Àngel va rebre l'encàrrec del David el 16 d'agost de 1501 i l'estàtua es va descobrir el 8 de setembre de 1504.³ Va concebre la forma i la va esculpir ell mateix: va ocupar les dues etapes, i mentre les va ocupar no va caldre distingir-les. El 1846, per ordre del Gran Duc de Toscana del 29 d'agost, Clemente Papi va treure de l'original un motlle de guix, acabat el 1847, del qual han sortit des d'aleshores les còpies; l'original es va traslladar de la Piazza della Signoria a la Galleria dell'Accademia l'estiu del 1873; i el juny del 1910 es va col·locar a la plaça la còpia en marbre de Luigi Arrighetti, que encara hi és.⁴ Papi i Arrighetti no van concebre res de la forma; van treballar perquè en sortís la d'un altre, i la còpia de la plaça es diu David de Miquel Àngel. Són executants. A Miquel Àngel no calia demanar-li permís: mort feia tres segles, els drets d'explotació que les sis lleis reconeixen havien expirat, i el que no expira és el nom i la integritat de l'obra, que el capítol d'autor i llei va examinar en tractar els drets un per un (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»). I convé veure el que no canvia: Arrighetti era escultor d'ofici, i en aquesta obra va ocupar la posició d'executant. L'ofici acompanya la persona; la posició la decideix cada obra.

L'ofici acompanya la persona; la posició la decideix cada obra.

2. Concebre sense modelar

El capítol de l'escultor va dir que escultor és qui concep i modela, o talla directament (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»). Tres són les maneres que aquest Manual coneix de realitzar l'original d'una figura de pessebre: el modelatge d'un material mal·leable — i aquí hi entra el modelatge orgànic de l'escultura digital—, la talla directa en fusta, i la figura de vestir, un maniquí les parts visibles del qual surten de les dues tècniques anteriors; els pessebres tallats en gel o en sorra, els retallables i els per acolorir són excepcions que aquest bloc no tracta. Hi ha casos, pocs, en què algú concep sense modelar ni tallar, i és autor sense ser escultor. Són tres, i en tots tres la pregunta és la mateixa: qui va decidir la forma; el que canvia és que les mans que la van realitzar no són les de qui la va decidir.

L'esbós i la maqueta. La disciplina distingeix les obres preparatòries del model definitiu. La Sculpture, en el seu capítol del modelatge, ho exposa així: abans de fixar el seu model definitiu, l'escultor executa estudis i esbossos, «en argile, crue ou cuite, et en cire»; després, els models preparatoris i les maquetes, «plus achevés […] que les esquisses»; i finalment els models definitius «originaux», que «doivent être aussi terminés “que le sera dans la suite le marbre ou le bronze”».⁵ La llei protegeix aquesta cadena des de la primera baula: entre les obres plàstiques hi inclou les escultures «así como sus ensayos o bocetos» — així com els seus assaigs o esbossos—.¹ Qui concep la forma en un esbós modelat o en una maqueta i fa que un altre la porti a la mida o al material definitius és autor de la forma; qui la hi porta és executant. És el que va fer Miquel Àngel amb els models que els seus alumnes van tallar, cas que el capítol de l'escultor va explicar (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»). I és el que feia Rubens en pintura: el Museo del Prado conserva sis taules de la sèrie de l'Eucaristia, models de 63,5 per 105 centímetres «painted by Rubens as the basis for much larger cartoons that weavers follow», que servien «as a guide for his assistants and collaborators», encarregats de pintar els cartrons de gran format;⁶ ningú no ha atribuït els cartrons als ajudants. El dibuix és una altra cosa, i convé dir-ho: un dibuix decideix el perfil i l'actitud, però no decideix el volum sencer, que té infinits punts de vista, i qui modela a partir d'un dibuix decideix tot el que el dibuix no va decidir. Qui dibuixa perquè un altre modeli és autor del dibuix i, de la figura, coautor en la mesura del que el seu dibuix va fixar; el modelador, coautor en la mesura del que hi va afegir.

Dirigir qui modela. Renoir, amb les mans deformades, va fer modelar a Richard Guino les escultures que ell concebia, i un tribunal va decidir mig segle després què era cadascun. El capítol d'autor i llei ho va explicar sencer, amb el text de la sentència (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»); aquí n'hi ha prou amb la regla que se'n segueix, llegida des de l'autor. El tribunal no va mirar qui havia tingut les mans al fang: va mirar quines actituds i expressions havien estat «acceptades i no dictades» per Renoir i portaven l'empremta de Guino.⁷ Tota la resta, el que s'havia dictat, era de Renoir, que no va tocar l'argila. Qui dirigeix un ajudant fins que la forma és la que havia concebut és autor d'aquesta forma; l'ajudant és executant si només va donar cos al que se li havia dictat, i coautor si hi va posar alguna cosa seva. On és la línia ho diu, en cada cas, el que es veu a l'obra i el que es pot provar del procés; la secció 4 hi torna.

Dirigir una generació. És el cas nou. Un sistema d'intel·ligència artificial retorna una forma en tres dimensions a partir d'una descripció, d'una imatge o d'un dibuix. Si qui la va demanar va escriure una frase i va acceptar el que en va sortir, no va decidir la forma: el capítol de l'escultor ho va descriure com la figura sense escultor (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»), i el d'autor i llei va examinar què en diuen les lleis (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»). Però el mateix sistema admet una altra manera de fer-lo servir: demanar, mirar, corregir, tornar a demanar, fins que el que en surt és el que es tenia al cap. Avui no cal saber res per fer-ho: les plataformes que generen volums incorporen la correcció per conversa — «podrias cambiarle a una expresion mas seria», podries canviar-li l'expressió per una de més seriosa— com una funció més del producte (La forma sense autor).¹⁵ És autor qui dirigeix així? El que aquest Manual sosté és que ho és en la mesura del que va decidir, i que aquesta mesura no es compta pel nombre d'instruccions, que ningú no pot veure, sinó pel que en queda reconeixible a la figura.

Convé dir-ho amb un exemple que el lector pugui aplicar a qualsevol figura, perquè una gradació no serveix si només l'entén qui ja sap de què va. Sigui la llàntia que sant Josep sosté en un Naixement. Una llàntia d'oli de la Judea del segle I és una peça de terracota de vuit a onze centímetres, de cos arrodonit i bec curt per al ble; les fitxes d'aquest Manual la recullen.¹⁴ Primer cas: algú va anar a mirar com era aquesta llàntia i la va modelar. És escultor, i el que va decidir es veu dues vegades: en el fet que la llàntia és la que és, i en el fet que se la pot veure néixer sota les seves mans. Segon cas: ningú no la va modelar; va sortir d'un generador; però qui la va demanar sabia com era, va rebutjar la primera, la segona i la tercera, i no es va aturar fins que en va sortir una de terracota, petita i de bec curt. Aquesta persona no és escultor, perquè no va modelar res; però és autor d'una cosa que es reconeix: que la llàntia sigui la correcta, cosa que el sistema, tot sol, no dona. Tercer cas: ningú no la va modelar i ningú no va anar a mirar; la llàntia és la que el sistema retorna quan se li diu «llàntia antiga», amb nansa d'anella, bec llarg i mida de gerra, i es publica igualment. No hi ha autor en cap sentit. El primer va decidir la forma i la veritat de la figura; el segon no va decidir la forma, però sí la veritat; el tercer no va decidir res.

D'aquí surt la mesura: es reconeix com a decidit el que s'aparta del que el sistema dona per si sol i s'acosta al que s'ha comprovat. Un sistema generatiu no mira res; retorna el que una figura així sol semblar, la mitjana de milions d'imatges fetes abans per altres (La forma sense autor). Per això la llàntia correcta es reconeix com a decidida, perquè la mitjana no la dona; i per això una espatlla abaixada a petició no es reconeix com a decidida, perquè una espatlla abaixada per encàrrec i una d'abaixada per la mitjana són la mateixa espatlla. Qui dirigeix una generació fins que la llàntia, la menjadora i la roba són les que van ser és autor de la veritat d'aquesta figura, i se li pot comprovar; qui la dirigeix fins que «li agrada» no és autor de res que ningú pugui veure, encara que hagi escrit cent instruccions i les guardi. I convé dir què prova cada cosa: la llista d'instruccions no prova decisió, prova encàrrec, exactament com l'encàrrec d'un client a un escultor; el que prova la decisió és haver anat a mirar, i això es veu a la figura i es pot ensenyar en les seves fonts.

Es reconeix com a decidit el que s'aparta del que el sistema dona per si sol i s'acosta al que s'ha comprovat.

Aquesta posició cal llegir-la al costat del criteri escrit més elaborat que existeix. L'Oficina de Drets d'Autor dels Estats Units, que és una oficina de registre i no un tribunal, i el criteri de la qual no obliga cap dels sis països del Manual, va publicar el març del 2023 una guia i el gener del 2025 un informe sobre l'autoria del que es genera amb intel·ligència artificial. La guia del 2023 diu que les instruccions a un sistema «function more like instructions to a commissioned artist—they identify what the prompter wishes to have depicted, but the machine determines how those instructions are implemented in its output», i admet que una persona pot seleccionar, disposar o modificar el material generat fins que el resultat sigui obra seva.⁸ L'informe del 2025 va més lluny en contra: «Repeatedly revising prompts does not change this analysis or provide a sufficient basis for claiming copyright in the output. […] By revising and submitting prompts multiple times, the user is “re-rolling” the dice, causing the system to generate more outputs from which to select, but not altering the degree of control over the process»; i alhora reconeix autoria en el que l'humà aporta i és perceptible en el resultat, en «the creative selection, coordination, or arrangement of material in the outputs, or creative modifications of the outputs», i deixa la porta oberta: «There may come a time when prompts can sufficiently control expressive elements in AI-generated outputs to reflect human authorship».⁹ L'Oficina i aquest Manual coincideixen en més coses del que sembla. En el fet que demanar canvis de postura moltes vegades no fa autor, aquest capítol li dona la raó: això és, en paraules de l'Oficina, tornar a tirar els daus, i en les d'aquí, encarregar. On el Manual va més lluny és a anomenar el que l'Oficina deixa en abstracte, el que l'humà aporta i queda perceptible en el resultat: en una figura de pessebre, el que és perceptible és la veritat del que es representa, i es percep amb les fonts al davant. I convé no recolzar-se aquí en Renoir i Guino: Guino era una persona, que entenia el que se li demanava i que va acabar reconegut com a coautor pel que hi va posar de seu; una màquina no entén, no hi posa res de seu i no reparteix autoria amb ningú. El criteri que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fixar per a la fotografia val aquí: una creació és de l'autor «cuando el autor ha podido expresar su capacidad creativa al realizar la obra tomando decisiones libres y creativas» — quan l'autor ha pogut expressar la seva capacitat creativa en fer l'obra prenent decisions lliures i creatives—.¹⁰ Les dues posicions envelliran: l'informe del 2025 es lliga a «current generally available technology», i aquesta secció s'escriu l'octubre del 2026 amb el mateix lligam.

I queda el nom. Qui concep una forma i l'obté dirigint un ajudant és autor de la forma, i és artista, perquè ha creat obra original; no és escultor, perquè no l'ha modelada. Qui dirigeix una màquina fins que la figura és veritable és autor d'aquesta veritat, no de la forma, i tampoc no és escultor. Cap dels dos oficis no té nom encara, i aquest Manual no se l'inventa.

3. Amb qui es concep

Una forma es pot concebre entre diversos sense deixar de tenir autor, i la llei té paraules per a cada cas.

Els coautors. Quan dos escultors conceben junts una figura, l'un el cos i l'altre els drapejats, la llei en diu obra en col·laboració: «Los derechos sobre una obra que sea resultado unitario de la colaboración de varios autores corresponden a todos ellos» — els drets sobre una obra que sigui resultat unitari de la col·laboració de diversos autors corresponen a tots ells—, i «para divulgar y modificar la obra se requiere el consentimiento de todos los coautores» — per divulgar i modificar l'obra es requereix el consentiment de tots els coautors—.¹¹ Qui modela els drapejats d'una figura el cos de la qual va modelar un altre no n'és l'executant: ha concebut una part de la forma. El que separa el coautor de l'ajudant és quant va decidir; Guino és un ajudant que va resultar coautor perquè va decidir.

Qui completa l'obra d'un mestre mort. El Pessebre de Salzillo, que el capítol de l'escultor va presentar (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»), el va començar Francisco Salzillo el 1776 i, a la seva mort, el 1783, «Roque López tomó la responsabilidad de la finalización del Belén» — Roque López va assumir la responsabilitat d'acabar el Pessebre—, fins a la Degollació dels Innocents, feta a partir del 1800.¹² No són coautors en el sentit de la llei, perquè no van col·laborar: cadascun va concebre el que és seu, i el que és de cadascun es distingeix. Salzillo és autor de les figures de Salzillo; Roque López, de les de Roque López. Això sembla obvi dit d'un pessebre del segle XVIII i deixa de semblar-ho quan un taller d'avui continua produint amb el nom d'un escultor mort: el que aquest taller concep després és de qui ho concep, no del nom de la porta.

L'autor d'una obra derivada. La llei protegeix les transformacions: són objecte de propietat intel·lectual «cualesquiera transformaciones de una obra literaria, artística o científica» — qualssevol transformacions d'una obra literària, artística o científica—, i els drets sobre el resultat «corresponderán al autor de esta última, sin perjuicio del derecho del autor de la obra preexistente de autorizar, durante todo el plazo de protección de sus derechos sobre ésta, la explotación de esos resultados» — correspondran a l'autor d'aquesta última, sens perjudici del dret de l'autor de l'obra preexistent d'autoritzar, durant tot el termini de protecció dels seus drets sobre aquesta, l'explotació d'aquests resultats—.¹¹ Qui pren una figura aliena i la transforma fins a fer-ne una altra és autor del que va transformar, i necessita, mentre l'obra de partida estigui protegida, el permís del seu autor. On acaba la reproducció i on comença la transformació ho diu el que es va decidir: una còpia fidel és reproducció; una còpia que decideix és transformació.

El copista declarat. Qui reprodueix l'obra d'un altre i ho diu, presentant la còpia com a còpia, és executant; si a la còpia hi ha decisions seves, n'és autor. El que no és, mentre ho digui, és falsificador. El cas de José Nicolás Almansa amb el Pessebre de Salzillo, als anys cinquanta del segle passat, és l'exemple d'aquest paper i del que l'envolta, i s'explica amb les seves fonts al capítol dels executants.

4. Com es prova qui va concebre la forma

Tot el que s'ha dit fins aquí suposa que se sap qui va concebre la forma. Al taller se sap; davant d'una figura aliena, cal provar-ho. La llei dona un punt de partida: «Se presumirá autor, salvo prueba en contrario, a quien aparezca como tal en la obra, mediante su nombre, firma o signo que lo identifique» — es presumirà autor, llevat de prova en contrari, qui aparegui com a tal en l'obra, mitjançant el seu nom, signatura o signe que l'identifiqui—.¹³ Una signatura és una presumpció, no una prova, i la prova en contrari existeix. El que segueix no ho diu cap llei: és el que aquest Manual sosté sobre com es prova.

Una signatura és una presumpció, no una prova.

Hi ha tres coses que es poden mirar, i no proven el mateix. L'objecte només pot provar que ningú no va decidir: una figura amb les marques d'una generació sense corregir, amb una posa de catàleg, amb les mans d'una biblioteca, diu d'ella mateixa que no la va decidir ningú. Però una figura ben resolta no prova qui la va resoldre; el capítol de l'escultor va citar de La Sculpture que la qualitat aparent d'una obra no ofereix cap garantia sobre la seva originalitat (L'escultor: «Un ofici amb dos noms»).² El procés prova la peça: els esbossos, els estats successius, les fotografies del modelatge, l'historial de versions del fitxer, les correccions dictades a un ajudant. És el que el tribunal va mirar en el cas de Guino, comparant les escultures amb els quadres de Renoir. Les instruccions donades a una màquina no són en aquesta llista: proven l'encàrrec, no la decisió, com va dir la secció 2. I el procés també es pot fabricar, i avui també es pot generar; què ha de mostrar una gravació per valer com a prova ho fixa el capítol següent (La forma sense autor). L'historial prova la persona: l'obra anterior, amb les seves dates i les seves proves, que fa versemblant que aquesta figura sigui seva. Ningú no crea del no-res una Pietà ni unes Meninas: qui concep una forma n'ha concebut d'altres abans, i això es veu. El que no es genera de cop és un currículum.

La llista d'instruccions no prova decisió, prova encàrrec.

D'aquí se segueix el que l'escultor ha de fer amb el seu propi treball, i és poc: guardar el procés i deixar dit qui va decidir què, sobretot quan hi ha ajudants o màquines. No per rebaixar ningú, sinó perquè cadascú sigui el que és.

5. Tancament

Concebre una forma és decidir-la; el que s'ha decidit es reconeix a l'obra allà on s'aparta del que una màquina dona per si sola, i es prova en el procés quan el procés és el d'una persona. Amb les mans o sense, sol o amb altres, en argila, en fusta o en pantalla, qui va decidir és l'autor; qui va donar cos al que un altre havia decidit, executant. El capítol següent tracta de les formes en què ningú no va decidir, o en què el que s'ha decidit no té autor que la llei reconegui: les heretades, les preses de la realitat, les generades, les compostes amb peces d'altres (La forma sense autor). Són les que el taller d'avui produeix de maneres noves, i les que obliguen a tenir la pregunta d'aquest capítol sempre a mà.

Qui va decidir és l'autor; qui va donar cos al que un altre havia decidit, executant.

Referències