La matèria abans que la figura

El sedàs previ no va deixar damunt la taula tots els animals i les plantes del paisatge bíblic, sinó només els que interessen a aquest tram del Manual per una raó estricta: d'ells podia procedir una matèria, principal o secundària, útil per a la indumentària i per a la seva representació posterior en l'escultura. Aquí la pregunta no és quins animals o plantes hi havia al Llevant mediterrani del segle I, ni quins poden aparèixer en una escena del pessebre bíblic, sinó quines fibres, cuirs o pells se'n podien obtenir de cadascun, i si aquestes matèries van poder estar disponibles per a la gent que vivia i treballava a les terres del relat.

Convé fixar l'abast abans d'avançar. En aquesta recerca, l'animal encara no entra com a figura. Aquí no se n'estudia el gest, la silueta, el pes narratiu ni el lloc a l'escena. Això pertany al bloc d'escenes, quan l'escena concreta ho reclami. Allà l'animal serà presència, ritme visual i signe. Aquí no. Aquí l'animal entra només com a origen material.

Quan entra una planta, la lògica és la mateixa. Aquí no s'estudia el camp conreat com a paisatge, ni el lli com a túnica blanca, ni el seu valor ritual o social. S'estudia la planta abans de la fibra: la tija viva de la qual es podrà obtenir una matèria tèxtil.

Per això el recorregut és limitat i deliberat: ovella, cabra, boví, dromedari, lli i, amb cautela, la franja de fauna salvatge del Llevant. Cadascun aporta una cosa diferent —llana, pèl, fibra vegetal, cuir o pell— i cadascun entra per un motiu documentat: disponibilitat, evidència material, font escrita o cronologia.

La distinció no és retòrica: té conseqüències pràctiques. Mirar l'animal o la planta com a matèria primera exigeix preguntes d'un altre ordre: quina fibra o pell produeix, en quina quantitat, amb quina variació estacional, amb quina relació amb el ramat domèstic o amb el camp conreat, i amb quina empremta en la indumentària del segle I. Mirar-lo com a figura, paisatge o símbol n'exigeix d'altres: què fa a l'escena, quina càrrega simbòlica arrossega, quina silueta l'identifica per al lector. Barrejar aquestes mirades seria confondre el capítol.

Aquest tram del Manual, per tant, no és zoologia, ni botànica, ni iconografia animal. És un capítol sobre procedència: quina matèria surt de quin animal o planta, amb quin grau de seguretat i amb quines conseqüències per a la peça de roba que més endavant haurà de modelar l'escultor. Només després d'entendre aquesta primera baula —fibres, pells, pesos, textures, colors naturals i límits— es podrà abordar la matèria ja separada del seu origen viu i, més endavant, l'operació humana que la transforma.

L'ovella: el velló abans de la llana

Dels animals que van sobreviure al sedàs, l'ovella és el cas més sòlid. El suport principal per ordenar aquest primer tram és Oded Borowski, Every Living Thing: Daily Use of Animals in Ancient Israel (1998), especialment el seu capítol sobre els remugants, on reuneix vocabulari bíblic, dades zooarqueològiques, comparacions etnogràfiques preindustrials i bibliografia zoològica sobre ovelles i cabres del Llevant.¹ L'ancoratge arqueològic quantitatiu procedeix d'Orit Shamir, conservadora de materials orgànics de la Israel Antiquities Authority, i de Naama Sukenik, investigadora d'arqueologia i de teixits antics: en el seu estudi sobre els teixits de Qumran publiquen una taula regional de 1.727 teixits romans de la Terra d'Israel, amb 1.101 peces de llana, 549 de lli, 61 de pèl de cabra, 3 de pèl de camell i 13 de mixtes.² Aquest conjunt permet parlar d'un predomini regional de la llana, però amb dos avisos. El primer val per a tot el bloc: els capítols de la base (de Què sabem i què no sabem sobre la indumentària del segle I a On es conserven les proves) segueixen una altra taula de la mateixa investigadora —Shamir (2015), amb 1.635 teixits i una altra distribució per fibra—, i els dos recomptes no coincideixen; procedeixen de publicacions diferents i la diferència està pendent de confrontar amb els originals. Fins que no es resolgui, cada capítol declara quina taula segueix: aquest tram del sedàs (de La matèria abans que la figura a La llana com a fibra separada), la de 2011. El segon és un límit de lectura: Qumran no s'ha d'usar com a exemple d'aquesta majoria, perquè Shamir i Sukenik separen els teixits pròpiament qumrànics i conclouen que allà són de lli, sense llana. L'ovella travessa així les quatre malles sense necessitat d'interpolació: hi ha ramats vius avui a la mateixa franja productiva, evidència arqueològica regional de llana, menció abundant en fonts bíbliques i rabíniques, i compatibilitat cronològica completa. Hi entra per mèrit propi.

El que convé precisar no és si l'ovella hi entra, sinó quina ovella. Borowski identifica l'ovella awassi, o ovella de cua grassa, com la raça preindustrial més estesa a Palestina i la vincula amb representacions antigues d'ovelles de cua grassa al Pròxim Orient.¹ Per al Manual, la referència prudent és per tant l'ovella de cua grassa del Llevant, comparable a l'Awassi actual. Amb això no s'afirma una identitat racial entre l'ovella del segle I i l'Awassi d'avui —seria un anacronisme zootècnic—, però sí una continuïtat de tipus: un animal adaptat a la calor i a l'aridesa estacional, de cos més sec que les races europees seleccionades, amb acumulació de greix a la cua com a tret morfològic característic i llana basta o mitjana, no fina. És una ovella diferent de la ripollesa, de la manxega moderna o de la merina, i la diferència no és decorativa: condiciona des de la silueta de l'animal fins a la matèria que lliura.

D'aquesta ovella procedeix, principalment, el velló; secundàriament, la pell i el cuir de l'animal sacrificat. El velló s'obté per una esquila anual, habitualment a l'abril o al maig, abans de la calor forta. Borowski hi recull dades de Siegfried Hirsch, autor de Sheep and Goats in Palestine (1933), una monografia econòmica i zootècnica sobre el bestiar menut a la Palestina del Mandat britànic: 1,75 kg anuals de llana en una ovella femella awassi, 2,25 kg en un marrà, 1,40 kg en un animal d'un any i 0,50 kg en un xai.¹³ No traslladem aquestes xifres al segle I com si fossin un cens exacte; serveixen com a ordre de magnitud per no imaginar ni una merina fina ni un velló europeu modern. Bona part d'aquest pes és greix, suarda i matèria vegetal; el que arriba a ser fibra utilitzable és menys. L'estacionalitat importa: el velló de primavera no es comporta com el de tardor, i aquesta diferència arriba, atenuada, fins a la peça de roba.

L'inventari material de l'ovella no s'esgota en la llana. La pell es podia aprofitar com a cuir un cop sacrificat l'animal, i la pell amb el velló podia funcionar com a abric rústic, jaç, seient o peça puntual de protecció, encara que no s'hagi de confondre amb una peça ordinària de llana teixida. En el terreny dels suports d'escriptura, la pell d'ovella pertany també a l'horitzó general del pergamí, al costat de la de cabra i d'altres animals; aquí n'hi ha prou de deixar-la assenyalada com a subproducte possible, perquè les seves propietats i els seus usos concrets es tractaran més endavant al capítol del cuir. Queden fora d'aquest tram la llet, la carn, el greix, el sacrifici, la banya o l'os: són realitats econòmiques i rituals importants, però no expliquen la indumentària llevat que una escena o una fitxa d'atrezzo les reclami.

Convé recordar el repartiment. L'ovella com a figura —el seu gest, la seva silueta a l'escena, la seva barreja amb les cabres, els trets que la identifiquen com a animal del Llevant i no com a ovella europea moderna— es tracta al bloc d'escenes, quan l'escena concreta ho reclami. Aquí només importa com a origen. La llana com a fibra —el seu comportament tèrmic, les seves qualitats, la seva tintura i els seus paràmetres físics mesurables— s'analitzarà al capítol següent, ja amb la matèria separada de l'animal; el cuir i les pells s'estudiaran en el seu propi tram material. El que aquesta secció tanca és la primera baula: quin animal, quines matèries lliura, amb quina jerarquia i per quin mitjà.

La cabra: el pèl abans del sac

La cabra entra al sedàs al costat de l'ovella, no després. En els ramats del Llevant mediterrani tots dos animals convivien dins la mateixa economia pastoral; Borowski tracta precisament ovelles i cabres dins el mateix capítol de remugants perquè formen el nucli del bestiar menut en la vida quotidiana de l'antic Israel.¹ Per al període romà, la mateixa taula de Shamir i Sukenik hi afegeix un suport arqueològic concret: entre 1.727 teixits romans excavats a la Terra d'Israel, 61 són de pèl de cabra, aproximadament el 3,5 % del total, davant de 1.101 de llana, aproximadament el 64 %.² La proporció és menor, però n'hi ha prou per acreditar que el pèl de cabra no és una fantasia etnogràfica ni una simple tradició visual. Les quatre malles se superen sense esforç: ramats vius avui a la mateixa franja, evidència material regional, menció bíblica reiterada —cortines del tabernacle a l'Èxode, dones que filen pèl de cabra, ramats mixtos en els relats del Gènesi i de Samuel, bots i cilicis en diversos llocs— i compatibilitat cronològica completa. La pregunta operativa no és si la cabra hi entra, sinó quina cabra entra en cada escena.

Convé distingir-ne tres tipus. No és una ocurrència visual del Manual: procedeix de la síntesi de Borowski sobre la cabra al Llevant modern, usada aquí com a analogia regional i no com a identitat racial tancada per al segle I.¹ La cabra damascena —també anomenada cabra de la regió muntanyosa o siríaca— viu a prop dels assentaments permanents dels turons de Judea, Samaria i Galilea: pèl castany vermellós, orelles llargues, ulls blaus, entre 30 i 50 quilos de pes, fins a 400 litres de llet l'any, alimentació a prop de casa amb vegetals verds i pinso. La cabra beduïna, o cabra negra, ocupa el Nègueb i el Sinaí: pèl negre, orelles curtes, ulls marrons, entre 12 i 25 quilos, uns 75 litres de llet l'any, resistència de fins a 4 dies sense aigua, pastura oberta. La cabra de Baalbek, de pèl blanc i negre, es cria al Golan i a les muntanyes de l'Hermon, fora de les escenes centrals del pessebre bíblic; convé anomenar-la, tanmateix, per no presentar el Llevant com un paisatge caprí homogeni. La conseqüència per a l'escultor no és triar una cabra universal, sinó adjudicar la cabra adequada al lloc i al gest: la damascena en l'economia sedentària del llogaret —Betlem, Natzaret, les cases de Judea i Galilea, els relats del cabrit disponible immediatament per a un àpat (Gn 27:9, Jt 6:19, 13:15, 15:1)—; la beduïna o negra en el paisatge pastoral obert, àrid o transhumant, quan l'escena ho justifiqui pel context i no per simple costum visual. La diferència no és decorativa: condiciona el color del pelatge, la mida relativa de la silueta dins el ramat i la postura de l'animal en la composició.

De qualsevol d'aquestes cabres procedeix, principalment, el pèl; secundàriament, la pell i el cuir de l'animal sacrificat, inclosa la pell de cabrit com a cas específic. Borowski descriu l'esquila caprina com una operació anual, normalment al maig o al juny, sense rentat previ —el pèl de cabra és curt, recte i en general net—; a les cabres velles només s'esquilen el ventre, el pit i els flancs, a les joves el cos sencer.¹ El rendiment per animal adult és modest, entre 300 i 500 grams l'any, suficient per cobrir les despeses de l'operació i poca cosa més. La qualitat no és la de la llana: fibra gruixuda, resistent, poc apta per a peces fines. La taula de Shamir i Sukenik demostra que el pèl de cabra apareix també en el corpus tèxtil romà excavat de la Terra d'Israel.²

L'inventari material de la cabra no s'esgota en el pèl. Aquest pèl es pot convertir després en objectes resistents —Borowski el vincula amb tendes, sacs i cordatges—, però aquests objectes pertanyen a un nivell posterior de la cadena: no són el producte directe de l'animal, sinó elaboracions fetes amb la seva fibra.¹ El cilici i el sac penitencial pertanyen al conjunt bíblic i ritual, no a la dada zootècnica de Borowski. La pell i el cuir, per la seva banda, obren un altre front material: bots d'aigua, llet i vi —nō'd, ḥēmet, nebel—, corretjams, peces de cuir i, en el cas dels Manuscrits de la mar Morta, pergamins, segons que recull Borowski en el seu tractament de les pells i els subproductes.¹ Queden fora d'aquest tram la llet, la carn, el cabrit com a aliment, el sacrifici, la banya o l'os: són realitats econòmiques, alimentàries, rituals o d'atrezzo, però no expliquen la indumentària llevat que una escena o una fitxa específica les reclami.

Convé recordar també aquí el repartiment. La cabra com a figura —la seva silueta entre les ovelles, el contrast visual entre la damascena del llogaret i la negra del ramat obert, la seva càrrega simbòlica en el cicle de l'Antic Testament i en la separació evangèlica de les ovelles i les cabres (Mt 25:32-33)— pertany al bloc d'escenes, quan l'escena ho reclami. Aquí només importa com a origen. El pèl de cabra com a fibra, les seves qualitats, el seu comportament en el filat i en el teixit, els seus paràmetres físics mesurables, s'analitzarà al capítol corresponent, en paral·lel al de la llana, ja amb la matèria separada de l'animal; el cuir, les pells, els bots i els pergamins s'estudiaran en els seus propis trams materials o d'atrezzo. El que aquesta secció tanca és la segona baula: quines cabres, quines matèries lliuren, amb quina jerarquia i per quin mitjà.

El boví: la pell abans del cuir

El boví entra en aquest capítol per una via diferent de la de l'ovella i la cabra. No aporta una fibra tèxtil ordinària per a la indumentària: aquí no hi ha un equivalent de la llana ni del pèl de cabra. El seu interès per a aquesta recerca és en la pell susceptible de convertir-se en cuir. Borowski tracta el bestiar gros com a part de l'economia antiga de Canaan i del Pròxim Orient, amb una divisió útil per al Manual: vaques i toros com a animals de llet, carn i pell; bous com a animals de treball.¹ Aquesta distinció ajuda a no barrejar plans. Aquí encara no interessa el bou com a figura agrícola ni el toro com a símbol, sinó el boví com a origen d'una matèria resistent.

L'animal pertinent és el bestiar boví domèstic, Bos taurus, integrat en una economia més sedentària, agrícola i de riquesa acumulada que el ramat lleuger d'ovelles i cabres. Borowski recorda que el bestiar gros apareix al costat del bestiar menut, els ases, els camells i les tendes com a mesura de riquesa en els relats patriarcals, i recull restes de boví en jaciments de l'edat del ferro com Asdod, Dan, Halif, Laquis i Jerusalem.¹ Aquí no s'usa aquesta documentació per reconstruir una raça exacta de Judea al segle I, sinó per fixar el lloc econòmic de l'animal: menys mòbil i menys comú en l'escena pastoral ordinària que les ovelles i les cabres, però plenament conegut, criat i aprofitat a la regió.

Del boví procedeix, per a aquest tram, sobretot la pell. La dada més clara que convé retenir és que el relat de Wenamon, cap al 1100 aC, registra entre els béns enviats a Egipte 500 pells de vaca, citat per Borowski com a indici d'un comerç d'animals vius i de productes ramaders des de Síria-Palestina.¹ L'exemple és anterior al segle I i no descriu directament la indumentària jueva romana; el seu valor és mostrar que la pell de boví podia circular com a mercaderia reconeixible, no només com a resta domèstica sense especialització. Convertida en cuir, aquesta pell pertany al camp dels materials forts: calçat, corretjam, cinturons, peces sotmeses a tensió, recipients o elements de càrrega, segons que es documenti als capítols i a les fitxes corresponents.

L'inventari material del boví, per tant, és més estret que el de l'ovella o la cabra, però no menys important. Aporta a aquesta recerca pell i cuir; no aporta fibra tèxtil. Queden fora d'aquest tram la llet, la carn, el treball de tir, el sacrifici, el toro com a símbol, la vaca vermella, el vedell d'or, el fem, la banya i l'os: tots són aspectes reals de l'animal, però pertanyen a l'economia, l'alimentació, l'agricultura, el culte, la iconografia, l'atrezzo o l'eina, no a la cadena de la indumentària llevat que una escena concreta els reclami.

Convé recordar també aquí el repartiment. El boví com a figura —bou de treball, vaca, toro, animal de riquesa, de sacrifici o símbol— pertany al bloc d'escenes o a les fitxes d'escena quan correspongui. Aquí només importa com a origen material. El cuir de boví, les seves propietats, el seu gruix, el seu comportament i els seus usos possibles s'estudiaran al capítol del cuir, al costat de les pells d'ovella, cabra, dromedari i fauna salvatge. El que aquesta secció tanca és la tercera baula domèstica: què aporta el boví a la paleta material, què en queda fora i per què no s'ha de confondre el seu pes econòmic o simbòlic amb la seva funció dins aquesta recerca.

El dromedari: el pèl abans de la caravana

El dromedari entra en aquesta recerca per dues vies: el pèl i, en segon lloc, la pell susceptible de convertir-se en cuir. Aquí no hi entra com a animal pintoresc de caravana, ni com a cavalcadura dels mags, ni com a signe general d'Orient. Aquesta lectura pertany a l'escena. En aquest capítol interessa com a origen d'una matèria aspra, reconeixible i documentada: el pèl de camell o de dromedari, a més d'una pell aprofitable en objectes resistents.

Convé precisar l'animal. Borowski distingeix dins els camèlids el dromedari, Camelus dromedarius, d'una sola gepa, i el camell bactrià, Camelus bactrianus, de dues gepes.¹ Per a Judea, Aràbia i Síria-Palestina, l'animal pertinent és el dromedari. El bactrià apareix en el món assiri i oriental, i pot entrar en llistes de tribut o en contextos imperials més amplis, però no forma part del repertori local ordinari de les escenes del Manual. Aquesta distinció ja venia preparada pel sedàs anterior: no treballem amb un «camell» genèric, sinó amb el dromedari com a animal de les rutes àrides i del comerç de llarga distància.

Del dromedari procedeix, principalment, el pèl. Borowski recull una dada tècnica important per a aquest tram: el pèl del camell no s'esquila com la llana de l'ovella, sinó que s'arrenca o es recull a la primavera, quan s'afluixa; un animal pot produir entre 2 i 3 quilos de pèl.¹ Aquest rendiment no el converteix en una fibra quotidiana comparable a la llana, però sí en una matèria real i reconeixible. La taula de Shamir i Sukenik registra només 3 teixits de pèl de camell dins de 1.727 teixits romans de la Terra d'Israel, una proporció mínima davant de la llana i el lli, però suficient per evitar dos errors oposats: excloure'l com una fantasia orientalista o convertir-lo en fibra comuna de la indumentària local.²

L'inventari material del dromedari tampoc no s'esgota en el pèl. Borowski assenyala que, un cop incorporat a les economies de càrrega i de les regions àrides, el camell va continuar proporcionant productes derivats, entre els quals pèl, carn, llet, fem i pell.¹ Per a aquesta recerca, d'aquesta llista només interessen el pèl i la pell. El pèl pot derivar en teixits bastos, draps de tenda, xarxes o teles de sac; Borowski esmenta a més l'ús del pèl de camell juntament amb llana negra per a tendes i xarxes, i assenyala que a Egipte es va emprar per a teles, draps de tenda i teles de sac almenys des d'època romana.¹ En el pla textual, el vestit de Joan Baptista de «pèl de camell» (Mt 3:4; Mc 1:6) confirma que la matèria era reconeixible com a signe d'aspror i d'austeritat, no com a teixit fi.

La pell i el cuir de dromedari obren un segon front, més lligat al món del transport i de l'atrezzo que a la peça de roba. Es poden pensar en corretges, bosses, recipients o elements de càrrega, però amb cautela: quan Borowski recull el tribut imposat per Assarhaddon amb camells i bosses kunzu —alguna mena de sac de cuir amb matèria aromàtica—, la dada pertany al món tributari i caravaner, no a la indumentària local de Judea.¹ Serveix per recordar que el cuir de camèlid entra en l'univers dels objectes resistents, no per afirmar automàticament una peça de pell de dromedari en un llogaret galileu.

Queden fora d'aquest tram la llet, la carn, el fem, el transport, la monta, el comerç de l'encens, la cavalleria de camells, la sella i el guarniment. Tots són aspectes importants de l'animal, i Borowski els tracta perquè el capítol 3 s'ocupa dels animals de tir i de càrrega; però per al Manual pertanyen a altres llocs: atrezzo de viatge, escena de caravana, economia del desert o composició narrativa. També en queda fora aquí el dromedari com a figura: la seva silueta, la seva gepa, la seva escala al costat de l'ase o la seva aparició en una escena de mags, de fugida o de comerç s'han de decidir al bloc d'escenes quan l'escena ho reclami.

Convé recordar també aquí el repartiment. El dromedari com a figura i com a animal de càrrega pertany al bloc d'escenes i a les fitxes d'atrezzo de viatge. Aquí només importa com a origen material. El pèl de dromedari, les seves qualitats, la seva aspror, el seu comportament en el filat i en el teixit, s'estudiarà al capítol de les fibres animals; la pell i el cuir de dromedari s'estudiaran al tram del cuir al costat de les altres pells domèstiques. El que aquesta secció tanca és la quarta baula domèstica: què aporta el dromedari a la paleta material, amb quina raresa relativa i quina part del seu enorme pes escènic ha de quedar fora d'aquesta recerca.

El lli: la tija abans de la fibra

El lli entra en aquest capítol com la fibra vegetal principal de la paleta. Aquí no hi entra com a túnica blanca, ni com a signe de puresa, ni com a sudari, ni com a peça sacerdotal. Tot això pertany a capes posteriors del Manual. Aquí interessa abans de la fibra: com a planta conreada, arrencada i processada fins a alliberar de la tija una matèria tèxtil. El suport principal per situar aquest origen vegetal és Andrea Orendi, arqueobotànica de la Universitat de Tübingen, l'estudi de la qual sobre el conreu del lli al Llevant meridional reuneix les restes publicades de llavors de lli des de l'edat del bronze fins a l'edat del ferro i n'analitza la distribució regional.⁴

La planta pertinent és Linum usitatissimum. Orendi recorda que el lli domesticat és un dels conreus antics del Creixent Fèrtil i que les primeres evidències de llavors domesticades apareixen ja en contextos neolítics com Jericó i Tell Ramad.⁴ Per al Manual, aquesta dada no prova per si sola la roba del segle I, però sí que fixa una continuïtat llarga: el lli no és una importació exòtica ni una matèria tardana, sinó una planta tèxtil coneguda des de molt antic al Pròxim Orient. La seva entrada en aquesta recerca és, per tant, ben assentada.

Del lli procedeix, per a aquest tram, la fibra de la tija. El procés complet —assecat, amarament o maceració, separació de les fibres, filat i teixit— pertany al capítol de la fibra i de la producció, no a aquesta secció. Però aquí convé deixar fixat el primer gest: per aprofitar la fibra llarga, la planta no es talla com una herba qualsevol, sinó que s'arrenca sencera. Orendi recull a més una distinció útil per no imaginar «el lli» com una sola qualitat uniforme: les plantes joves i verdes produeixen una fibra més fina; les plantes a l'inici de la maduració, amb la tija que passa del verd al groc, donen fibres més bastes aptes per a roba de bona qualitat; les plantes més velles, daurades i amb les càpsules madures, es destinen millor a teixits gruixuts i a cordes.⁴

El lli exigeix una mirada geogràfica diferent de la de la llana. No neix al costat de cada casa pel sol fet de ser a la regió. Requereix aigua, un sòl adequat i condicions de conreu. Orendi mostra que les restes arqueobotàniques es concentren de manera significativa a la vall del Jordà, amb un paper destacat de l'àrea de Bet Xean, i també en zones relacionades amb la mar Morta i espais irrigats.⁴ Això encaixa amb la prudència ja fixada a la fitxa de treball: per a Betlem i Jerusalem, el lli s'ha de pensar com una matèria regional accessible, no necessàriament produïda a la porta de casa; per a Galilea, convé mirar cap als centres septentrionals i la vall de Bet Xean abans que dependre automàticament de Jericó.

L'evidència tèxtil confirma que la fibra no queda en el terreny abstracte. Shamir i Sukenik registren 549 teixits de lli dins dels 1.727 teixits romans de la Terra d'Israel, i el cas de Qumran obliga a una cautela particular: els teixits pròpiament qumrànics són de lli, sense llana, mentre que la taula regional completa mostra una majoria de llana.² Així, el lli passa el sedàs amb força, però Qumran no s'ha d'usar com a model directe de la indumentària comuna de Betlem o de Natzaret. Prova presència, tècnica i ús; no prova per si sol el guarda-roba ordinari de tots els jueus del segle I.

L'inventari material del lli no s'esgota en la fibra tèxtil, encara que aquesta sigui l'única part que interessa aquí. La llavor pot donar oli de llinosa; el residu del premsat, usos secundaris; les fonts antigues i l'etnobotànica en coneixen aplicacions medicinals, combustibles, conservants o lubricants. Tot això queda fora d'aquest tram. També queden per a altres capítols el lli fi, el lli bast, l'emblanquinat, el color, el shatnez, les túniques, els sudaris, les peces sacerdotals i el lli com a signe d'estatus o de puresa. Aquí només es tanca la primera baula vegetal: una planta de tija fibrosa, conreada allà on l'aigua ho permet, que aporta a aquesta recerca la fibra vegetal principal.

Convé recordar també aquí el repartiment. El lli com a fibra —el seu comportament tèrmic, la seva caiguda, la seva rigidesa inicial, el seu emblanquinat, la seva dificultat davant el tint i les seves qualitats— s'estudiarà al capítol corresponent, ja amb la matèria separada de la planta. El lli com a peça de roba es tractarà quan arribin les túniques, les peces interiors, els sudaris o la indumentària sacerdotal; el color i el blanc aniran al seu propi tram. El que aquesta secció tanca és l'única baula vegetal de la paleta: quina planta aporta la fibra, on es podia conrear o circular, quines qualitats neixen ja a la collita i quins usos queden fora de la indumentària.

Fauna salvatge: la pell abans de l'animal d'escena

Els animals salvatges del Llevant mediterrani entren al sedàs per una via diferent de la del ramat domèstic. No són animals de cria, no produeixen una matèria regular i no formen part d'una cadena tèxtil estable. Borowski dedica un capítol específic als animals salvatges de l'antic Israel i l'obre amb una distinció útil per a aquest Manual: alguns animals, com els cérvols, les gaseles i els ocells, es caçaven sobretot per la carn; d'altres, com els lleons, els llops, els óssos i les guineus, es podien caçar per les pells.¹ Aquesta distinció n'hi ha prou per fixar l'abast d'aquesta recerca: la fauna salvatge no aporta llana, ni pèl que es pugui collir, ni fibra vegetal, sinó pells possibles, sempre irregulars i d'ús limitat.

El primer grup el formen els ungulats salvatges permesos per al consum a Deuteronomi 14:5: cérvol, gasela, daina, íbex i altres noms d'identificació difícil. Borowski mostra que diversos d'ells estan documentats per referències bíbliques, escenes de cacera i troballes zooarqueològiques, però la dada central no és tèxtil: es caçaven principalment com a aliment, i només de manera secundària podien deixar pell, cuir, banya o corn.¹ Per al Manual això impedeix dos errors oposats. No han de desaparèixer del paisatge antic com si no existissin; tampoc no s'han de convertir en una paleta ordinària d'indumentària de llogaret.

El segon grup el formen les pells de carnívors. Lleó, llop, ós i guineu pertanyen a un altre registre: cacera, perill, prestigi, símbol o escena. Que es poguessin caçar per la pell no autoritza a vestir automàticament un pastor de Betlem amb pell de llop, ni a convertir una pell de lleó en un recurs visual disponible per a qualsevol figura. En aquesta recerca queden com a possibilitat marginal o excepcional, pendent sempre de l'escena, de l'estatus i de la justificació documental. El seu lloc natural serà moltes vegades el bloc d'escenes, com a presència narrativa o amenaça del ramat, no la cadena ordinària de la peça de roba.

Hi ha a més casos de frontera. La llebre apareix a Borowski com a animal caçat i aprofitat per la carn i les pells, però el seu pes per a la indumentària del Manual és mínim.¹ El terme bíblic taḥaš/teḥašîm designa una pell cara o exòtica usada al Tabernacle i, a Ezequiel 16:10, en sandàlies; però la seva identificació és discutida, i la proposta de Borowski de relacionar-lo amb el cocodril ha de quedar com a hipòtesi d'autor, no com a base per a la indumentària quotidiana.¹ Aquests casos no desapareixen: passen al capítol del cuir, a l'atrezzo o a una nota específica si alguna escena els reclama.

El capítol de Borowski sobre els animals en el culte de l'antic Israel no canvia aquest repartiment. Hi apareixen ungulats salvatges, sobretot cérvols i gaseles, en alguns conjunts cultuals, i també indicis de lleó i d'ós en contextos rituals o simbòlics; però aquestes dades pertanyen al culte, a l'escena o al futur capítol del cuir, no a la paleta ordinària d'indumentària.¹

Per tant, la fauna salvatge entra en aquest capítol amb una etiqueta clara: no és paleta principal, sinó reserva material. El seu producte rellevant per a aquesta recerca és la pell; el seu ús probable és puntual; el seu desenvolupament pertany al capítol del cuir o a escenes concretes. L'únic animal que mereix aquí una entrada pròpia, per la convergència entre presència zoològica, identificació textual i ús material limitat de la pell, és l'íbex de Núbia.

L'íbex de Núbia: la pell abans del pergamí

L'íbex de Núbia (Capra nubiana) és l'espècie salvatge més forta d'aquest tram, però la seva entrada ha de quedar marcada com a més estreta que la de l'ovella i la cabra. Borowski el tracta dins els ungulats salvatges i el situa com a caprí propi de les muntanyes d'Aràbia, del sud de Palestina, del Sinaí i del sud d'Egipte; la síntesi zoològica moderna de Heinrich Mendelssohn i Yoram Yom-Tov en confirma la pertinença a la fauna d'Israel.¹⁵ A això s'hi sumen l'esment bíblic del yael a En-Guedi i en els paisatges de roca (1 Sa 24:2; Sl 104:18; Jb 39:1), i la documentació moderna de pells animals usades com a suport d'escriptura en materials del desert de Judea.⁶ El conjunt permet mantenir-lo al repertori de pells possibles; no permet convertir-lo en matèria ordinària d'indumentària de llogaret.

No convé confondre'l amb la cabra domèstica. Pertany al mateix gènere, Capra, però és una espècie salvatge, adaptada al desert i a la muntanya àrida, no a l'economia pastoral. Borowski el descriu amb banyes corbades, no recargolades, amb crestes anteriors i barba de cabra; Mendelssohn i Yom-Tov el situen igualment com a animal de roca, de color bru clar, ventre blanc, marques fosques a les potes i banyes llargues corbades cap enrere en els mascles adults.¹⁵ Aquests trets serveixen de referència visual quan l'íbex entri com a figura en una escena de desert; aquí només interessen per separar la seva pell possible de la pell de cabra domèstica.

El que l'íbex lliura com a matèria primera és limitat i específic. No produeix fibra tèxtil utilitzable: no té llana ni un pèl que es pugui collir comparable al de la cabra negra. El seu interès material queda en la pell. Borowski assenyala que la pell d'íbex es va utilitzar en grau limitat com a pergamí per a documents, encara que va ser menys comuna que la pell de cabra.¹ Els estudis d'ADN sobre pergamins del desert de Judea mostren, a més, que els suports d'escriptura poden conservar informació sobre l'espècie animal emprada.⁶ Per a aquest capítol, això només autoritza una conclusió prudent: la pell de fauna salvatge pot entrar al repertori de suports o de peces especials, però no a l'economia tèxtil ordinària.

Convé recordar el repartiment també aquí. L'íbex com a figura —la seva silueta de banyes llargues a la muntanya i la seva presència en escenes de desert o de fugida— pertany al bloc d'escenes, quan una escena ho reclami. Aquí només importa com a origen material. La pell d'íbex com a cuir o pergamí es tractarà al capítol del cuir, al costat de les pells domèstiques i de les altres pells de fauna salvatge del Llevant. El que aquesta secció tanca és el tram de reserva: quins animals salvatges poden aportar pell, per què no formen una paleta ordinària i per què l'íbex queda com un cas documentable però marginal.

Referències