Què sabem i què no sabem sobre la indumentària del segle I

El que l'evidència permet afirmar

El capítol anterior ha fixat el mètode: nivells d'evidència, distincions necessàries, criteris de decisió. Tot això continua actiu, però no es repetirà. El que aquest capítol es proposa és una altra cosa: abans d'entrar en l'estudi concret de les proves materials, els jaciments, les fonts escrites i les peces de roba, convé aturar-se un moment i mirar el terreny en conjunt. Què sabem realment sobre la indumentària del segle I a la terra on se situen les escenes del naixement de Jesús? Quant del que donem per conegut procedeix de l'evidència, i quant de la imatge heretada?

La resposta no és desoladora. No partim d'un buit. Només als jaciments del període romà a Israel, Orit Shamir ha catalogat més de 1.600 teixits entre llana, lli, pèl de cabra i fibres mixtes, procedents d'una vintena de jaciments. I la xifra publicada és només una part: de Masada, per exemple, milers de fragments tèxtils resten encara per estudiar. A aquestes restes s'hi sumen calçat conservat en coves seques i eines de producció tèxtil —fusos, volanderes, pesos de teler, agulles— trobades en contextos domèstics i artesanals. Hi ha fonts escrites antigues que esmenten peces de roba, teixits, tints, oficis i normes del vestir: textos bíblics, fonts del període del Segon Temple, referències a la literatura rabínica posterior. I hi ha imatges d'època —mosaics, frescos, relleus funeraris, escenes de la iconografia romana i paleocristiana— que, llegides amb cautela, permeten complementar el que les restes materials i els textos no arriben a dir per si sols.

Però l'evidència, per abundant que sigui en comparació amb el que es coneixia fa mig segle, no compon un guarda-roba complet del segle I. No tenim un catàleg tancat de peces de roba, talles, colors, combinacions, usos per estació o variants per ofici. El que tenim és un conjunt de proves fragmentàries, desigualment conservades, procedents de contextos específics —molts d'ells funeraris, militars o excepcionals— que s'han de llegir amb la mateixa precisió amb què es llegeixen els fragments d'un mosaic incomplet: cada peça diu alguna cosa, però cap no ho diu tot, i el dibuix general només emergeix quan es posen en relació i s'accepta que hi ha zones en blanc.

Aquest és el punt de partida d'aquest capítol. No un inventari de peces de roba —això vindrà més endavant—, sinó un mapa de l'estat del coneixement: què es pot afirmar, què es pot inferir amb cautela, què ha de quedar obert.

El que es conserva i el que no

La conservació de materials orgànics —teixits, cuir, fibres vegetals, pèl, fusta— depèn de condicions que el temps no sol oferir. En climes humits o temperats, la matèria orgànica es descompon en poques dècades. Només circumstàncies excepcionals la preserven: l'aridesa extrema del desert, el segellat accidental d'una cova, un enterrament que va romandre intacte, un incendi que va carbonitzar sense destruir del tot, la mineralització de fibres en contacte amb objectes metàl·lics.

A la terra d'Israel, aquestes condicions s'han donat en punts concrets. Masada, a la vora oriental del desert de Judea, ha proporcionat centenars de fragments tèxtils de llana i lli, restes de calçat, cordes i altres materials orgànics¹, conservats gràcies a l'aridesa de l'entorn i a les circumstàncies de la destrucció de l'any 73-74 dC. Les coves de Nahal Hever i Wadi Murabba'at, refugi de combatents durant la revolta de Bar Kokhba (132-135 dC), han conservat teixits, sandàlies, objectes d'ús quotidià i documents². Qumran ha proporcionat teixits associats als manuscrits de la mar Morta, estudiats per Shamir i Sukenik³. I a Jerusalem, la tomba d'Akeldama ha ofert un cas excepcional: un sudari de llana del segle I conservat en un loculus segellat, datat per radiocarboni entre el 95 aC i el 53 dC.⁴

El que aquests jaciments conserven és valuós, però parcial. Es conserven fragments de teixit, no peces de roba completes posades sobre un cos. Es conserven fibres i torsions, no talls ni patrons de confecció acabats. Es conserva calçat —les sandàlies de Nahal Hever en són l'exemple més conegut—, però no la roba que acompanyava aquest calçat en un dia qualsevol. Es conserven restes funeràries —sudaris, embolcalls, capes de tela que cobrien un cos mort—, però no la roba de qui caminava, treballava, cuinava o dormia.

El que no es conserva és igualment significatiu. No hi ha peces de roba completes d'ús quotidià trobades en el seu context original de vida. No hi ha mantells gruixuts de llana preservats a Betlem o a Jerusalem: el clima d'aquestes ciutats no ho permet. No hi ha roba interior, ni peces intermèdies d'abric, ni protecció de les cames, ni gorres, ni mocadors, ni guants, ni res del que un cos necessita a l'hivern i que, per la seva naturalesa orgànica i el seu ús intensiu, es desgasta, s'apedaça, es reutilitza i finalment desapareix.

Tampoc no hi ha representacions directes del vestir quotidià jueu del segle I fetes per jueus. La tradició iconogràfica jueva del període és escassa, condicionada per les restriccions sobre la imatge humana. Les representacions que existeixen —mosaics de sinagogues, frescos de Dura Europos, catacumbes jueves— són posteriors al segle I o pertanyen a contextos amb influència grecoromana que les fan útils però no directament traslladables.

Vestimenta documentada i vestimenta reconstruïda

Convé distingir dues operacions que sovint es confonen.

Documentar la vestimenta del segle I vol dir reunir i analitzar les proves disponibles: identificar quins materials s'han conservat, quines tècniques de teixit i de tint s'han verificat, quines peces de roba esmenten les fonts escrites, quines formes apareixen en la iconografia de l'època. El resultat és un conjunt de dades, desigual però ferm en els seus millors punts, sobre el qual es pot treballar.

Reconstruir la vestimenta del segle I és una altra cosa. Implica completar els buits: imaginar com es combinaven les peces que coneixem, proposar solucions per al que no s'ha conservat, estendre a un context quotidià el que procedeix d'un context funerari o militar, aplicar a Betlem el que s'ha trobat a Masada. La reconstrucció no és il·legítima —és, de fet, necessària per a qualsevol representació visual—, però és una operació diferent de la documentació, i el lector ha de saber en tot moment quan som en l'una i quan en l'altra.

La diferència importa per una raó pràctica: quan un estudi presenta com a documentat el que en realitat és reconstruït, el lector perd la capacitat d'avaluar per si mateix la solidesa del que se li diu. I quan un escultor pren com a base segura el que en realitat és una hipòtesi plausible, la figura que modela descansa sobre un fonament que no té la fermesa que aparenta.

Aquest Manual distingirà sempre entre totes dues operacions. El que està documentat es recolzarà en referències verificables. El que està reconstruït es presentarà com el que és: una proposta raonada, no una certesa. I quan no sigui possible ni documentar ni reconstruir amb un grau raonable de confiança, es dirà que no ho sabem —sense que això signifiqui renunciar a representar, sinó acceptar que la representació, en aquell punt, descansa sobre una decisió artística més que sobre una prova.

Els límits de Betlem i Jerusalem

Aquí apareix un problema que el lector ha d'entendre abans d'avançar, perquè condiciona tot el que segueix.

La major part de l'evidència tèxtil directa del segle I procedeix de llocs àrids situats a l'est i al sud de Jerusalem: Masada, les coves de Nahal Hever, Wadi Murabba'at, Qumran. Aquests jaciments han conservat materials orgànics gràcies a condicions climàtiques que no es donen a Betlem ni a la major part de Jerusalem, on la humitat relativa és considerablement més alta i la descomposició de la matèria orgànica actua amb més eficàcia.

Jerusalem, on se situen escenes importants del cicle —els Mags davant Herodes, la Presentació al Temple—, ha proporcionat molt poca evidència tèxtil directa. El cas d'Akeldama és excepcional precisament perquè és excepcional: un loculus funerari que va romandre segellat durant 2.000 anys en una tomba que havia estat saquejada. No es pot prendre com a representatiu de la conservació general a Jerusalem.

De Betlem, on se situen les escenes centrals del naixement —el refugi, la menjadora, l'adoració dels pastors, l'arribada dels Mags—, no hi ha cap evidència tèxtil directa coneguda per al segle I. Això no vol dir que Betlem no tingui història material; vol dir que les condicions de conservació, la continuïtat d'ocupació del lloc i la història constructiva del jaciment no han preservat restes orgàniques d'aquell període.

Invalida això la recerca? No. Però obliga a treballar amb el que al capítol anterior hem anomenat prudència. L'evidència de Masada, Qumran o Nahal Hever pertany al mateix món material, a la mateixa regió, a una època propera —Masada és uns seixanta anys posterior al naixement; les coves de Nahal Hever, més d'un segle— i en gran mesura a les mateixes tècniques tèxtils. Un teixit de llana trobat a Masada no demostra com vestia un pastor a Betlem, però sí que demostra que aquell tipus de llana, aquella tècnica de teixit i aquell acabat existien a la Judea del segle I. La distància entre la dada i la figura no és un abisme: és un espai que es pot recórrer amb criteri, sempre que no se salti sense advertir-ho.

El que no es pot fer és el contrari: prendre una evidència conservada en un lloc àrid i convertir-la automàticament en el vestit quotidià d'una escena situada en un altre lloc, amb un altre clima i unes altres condicions de vida. Cada trasllat ha de ser explícit, raonat i presentat com el que és.

Absència de restes no és absència de roba

Aquest principi ja s'ha enunciat al capítol anterior com una de les tres distincions necessàries, però aquí convé desenvolupar-lo, perquè afecta de manera directa diversos capítols posteriors.

El registre arqueològic conserva el que les condicions van permetre conservar. El que no ha sobreviscut no era necessàriament inexistent: era perible, es va fer servir fins que es va deteriorar, es va reciclar o es va descompondre en un entorn que no el va protegir. Aquesta asimetria del registre no és un defecte de la recerca; és una característica del material amb què es treballa.

Algunes conseqüències concretes:

Que no es conservin mantells gruixuts de llana a Betlem no vol dir que no es fessin servir. L'hivern a la zona de Betlem i Jerusalem, entre desembre i febrer, presenta temperatures nocturnes que poden baixar per sota dels 5 °C, amb pluja freqüent i vent. Qualsevol persona que hi visqués necessitava abric, i aquest abric havia d'estar fet d'alguna cosa. La llana gruixuda, la pell d'ovella o de cabra, les capes múltiples de teixit són solucions que l'evidència indirecta, la lògica climàtica i l'analogia amb el món pastoral mediterrani fan més que plausibles.

Que no es conservin mitjons, benes de cames o protecció tancada dels peus no vol dir que els peus anessin sempre descalços o que les sandàlies obertes fossin l'única opció en qualsevol circumstància. Els mitjons de llana existien en el món antic. Les fasciae crurales romanes protegien les cames. El calçat tancat era conegut. El capítol sobre peces problemàtiques tractarà aquestes qüestions amb detall, però el principi ha de quedar clar des d'ara: no tot el que falta en el registre faltava en la vida.

Que no es conservin peces interiors —camises curtes sota la túnica, faixes de tela, bandes pectorals, draps de protecció— no vol dir que el cos fos cobert directament per una sola capa de teixit en totes les circumstàncies. La lògica del vestir humà, en qualsevol clima amb variació estacional, tendeix a l'estratificació: capes que es posen i es treuen segons l'hora, l'activitat i la temperatura. Que aquestes capes intermèdies no hagin arribat fins a nosaltres diu més sobre la conservació que sobre el vestir.

El risc oposat també existeix: l'absència de restes no autoritza a inventar sense límit. Que no es conservi un tipus de peça no demostra que existís. El que el principi estableix és més modest: que l'absència d'evidència no és, per si sola, un argument contra l'existència. Quan, a més, la lògica climàtica, la funció corporal, l'analogia comparativa o les fonts escrites apunten en la mateixa direcció, la convergència de factors demostrats —el que el mètode del Manual anomena càlcul de possibilitats— permet considerar l'existència més probable que la inexistència. El resultat, però, continuarà sent una inferència raonada —o, quan reconstrueix una cosa l'objecte de la qual no es conserva, una conjectura fonamentada—, mai una prova, i així s'haurà de presentar.

Un inventari provisional

Abans d'entrar en el detall dels capítols següents, pot ser útil situar en tres categories generals l'estat del coneixement sobre la indumentària del segle I a la regió que ens interessa. Les tres es corresponen amb l'etiquetatge canònic del Manual —provat, inferit pel context, desconegut— i aquí s'anomenen per extens per a més claredat expositiva.

El que es pot afirmar amb fermesa (provat). Les fibres principals eren la llana i el lli. El teixit es feia en telers verticals: el de pesos, que a la regió cau en desús a finals del segle I, i el de dos plegadors, que aleshores es popularitza⁴. Els tints existien i cobrien una gamma més àmplia del que se sol imaginar: des dels tons naturals del cru i el bru fins al blau de pastell, el vermell de roja, el groc de diverses plantes tintòries i, a l'extrem del luxe, la porpra de mùrex⁷. Les peces bàsiques eren la túnica —de màniga curta o llarga, de llargada variable segons el gènere i la condició— i el mantell rectangular que servia d'abric, de llit i de refugi. El calçat habitual era la sandàlia. El cap es cobria, almenys en determinades circumstàncies. La prohibició del shatnez —la barreja de llana i lli en una mateixa peça— es respectava: dels milers de teixits examinats en jaciments del període romà a Israel, no se n'ha recuperat ni una sola peça de shatnez en context jueu⁸. L'absència s'estén fins i tot a jaciments nabateus, cosa que Shamir explica perquè els teixits produïts a la regió eren en gran mesura de factura jueva: la norma del productor regia també sobre el comprador. Els únics teixits de shatnez trobats a Israel són anteriors al període romà i s'han associat a la vestimenta sacerdotal prescrita a la Bíblia hebrea. Les franges rituals (tzitzit) a les cantonades del mantell eren un marcador específicament jueu. I els sudaris de lli trobats en enterraments del període —a 'En Gedi, Gesher Haziv, Jericó— són de color crema o beix, no blancs: el blanqueig era un procés llarg i intencional que no s'ha de donar per descomptat. Aquesta observació importa perquè qüestiona la tendència, arrelada en la tradició visual, a representar la indumentària bíblica amb blancs nets i idealitzats.

El que es pot inferir amb cautela (inferit pel context). La túnica masculina de treball era probablement més curta (per sota del genoll) que la que la tradició artística cristiana sol mostrar (fins als turmells)⁹. La diferència entre la indumentària masculina i la femenina residia més en la llargada, la coberta del cap i certs detalls d'ornament que en una silueta radicalment diferent. La roba d'abric a l'hivern devia incloure capes addicionals, teixits més gruixuts i probablement pell o cuir. La indumentària jueva no era radicalment diferent de la del món grecoromà circumdant, sinó una variant local dins d'un repertori compartit a la Mediterrània oriental, amb marcadors identitaris propis.

El que ha de quedar obert (desconegut). L'aspecte exacte de les peces interiors. La protecció concreta de cames i peus a l'hivern. L'ús de pantalons o calces en l'àmbit jueu quotidià. L'extensió real de la seda com a material de luxe extrem. Les variants del vestir segons l'ofici, més enllà del que les fonts esmenten de manera dispersa. El grau d'estandardització o de variació local dins la Judea i la Galilea del segle I. Moltes d'aquestes qüestions es tractaran als capítols corresponents; algunes podran avançar; d'altres hauran de romandre com a qüestions obertes.

El que construiran els capítols següents

Aquest capítol ha dibuixat el mapa general: quin terreny tenim, quin terreny ens falta, on els suports són ferms i on el sòl es torna incert. A partir d'aquí, la recerca entra en la matèria concreta.

El capítol següent s'ocuparà de les evidències materials: els teixits excavats, el calçat conservat, les eines de producció. No com un catàleg de peces, sinó com una anàlisi del que aquests objectes permeten saber i del que no arriben a dir.

A continuació, un capítol dedicat a la geografia situarà aquestes proves al seu lloc: on s'han trobat, per què s'han conservat allà i no en altres llocs, i quina distància hi ha entre el jaciment on s'ha conservat un teixit i l'escena on es vol situar una figura.

Després, l'estudi de les fonts escrites i la iconografia antiga completarà el quadre: què diuen els textos sobre la roba, què mostren les imatges del període i quins límits té cadascuna d'aquestes fonts.

Els tres capítols junts —proves materials, geografia, fonts escrites i imatges— construiran la base sobre la qual els capítols posteriors estudiaran les peces de roba concretes, els materials, els colors, la producció tèxtil i, finalment, el pas de la dada arqueològica a la decisió escultòrica.

El mapa no substitueix el territori. Però permet saber, abans de caminar, on hi ha sòl ferm i on cal trepitjar amb més cura.