Les evidències materials — teixits, cuir, calçat i eines

El que es toca, no el que es llegeix

Fins ara, aquest estudi ha treballat amb un mapa: què es pot saber, què no es pot saber, on el sòl és ferm i on es torna incert. Aquest capítol entra en el terreny concret. Ara es tracta dels objectes: els fragments de tela que algú va teixir, el cuir que algú va tallar per a una sandàlia, el fus amb la seva volandera que algú va fer girar amb la mà.

L'evidència material té un estatus diferent del d'una font escrita o d'una imatge. Un fragment tèxtil excavat a Masada no argumenta, no interpreta, no projecta: és allà. Se'n pot examinar la fibra, mesurar la densitat de fils, identificar la direcció de torsió del filat, analitzar químicament les restes de tint, observar l'estructura del teixit, buscar-hi costures, acabats o senyals de desgast. És el tipus de prova més difícil de discutir, perquè no passa per la intenció de qui la descriu — passa per la matèria mateixa.

Però aquesta solidesa té límits precisos. Un fragment tèxtil diu molt sobre la fibra i poc sobre la peça de roba. Diu quin material existia, com es filava, com es teixia, i de vegades de quin color era — però no diu qui el portava posat, ni com combinava aquella tela amb d'altres, ni quin aspecte tenia sobre un cos que caminava o dormia. Entre el fragment i la figura hi ha un recorregut que aquest estudi anirà construint pas a pas. El primer és saber quina mena d'objectes tenim entre mans.

El que aquest capítol reuneix correspon, en l'etiquetatge del Manual, a l'estrat provat: les afirmacions es recolzen en objectes físics catalogats, datats i publicats. La discussió es trasllada gairebé sempre a la interpretació de cada troballa i a l'abast que admet; rarament, a l'existència mateixa de l'objecte. Quan el text passi d'afirmar a inferir —per exemple, en deduir importació a partir de la direcció Z del filat—, ho dirà amb el verb corresponent.

Cinc tipus de troballa, cinc preguntes diferents

No tot el que s'excava en un jaciment del segle I aporta la mateixa informació ni respon a la mateixa pregunta. Convé distingir cinc tipus de troballa material relacionats amb la indumentària, perquè cadascun té les seves pròpies possibilitats i els seus propis límits.

El fragment tèxtil és la troballa més freqüent. Un tros de tela, de vegades de pocs centímetres quadrats, conservat per l'aridesa del desert o pel segellat accidental d'una cova. El que pot dir és considerable: tipus de fibra (llana, lli, pèl de cabra), direcció de torsió del filat, estructura del teixit (tafetà, sarja), densitat de fils per centímetre, restes de tint, presència de costures o acabats. El que no pot dir és igualment clar: a quina peça de roba pertanyia, com es portava, qui la va fer servir, ni per a què servia. El fragment és una peça del mosaic, no el mosaic sencer.

La peça de roba o la part reconeixible d'una peça és molt més rara. Gairebé no es conserven peces completes d'ús quotidià del segle I a la regió. Les poques excepcions —túniques i mantells fragmentaris trobats a la Cova de les Cartes o a Khirbet Qazone— permeten deduir dimensions, tipus de construcció (una peça o dues peces, cosida a les espatlles o doblegada) i de vegades la posició de les bandes decoratives. La distància entre aquest tipus de troballa i el fragment solt és enorme: una peça reconeixible permet parlar de forma, de tall, de proporcions; un fragment només permet parlar de matèria.

El tèxtil funerari ocupa un lloc intermedi, i mereix una secció pròpia més endavant en aquest capítol. Un sudari o un embolcall de lli conservats en una tomba són evidència directa d'un material, d'una tècnica, d'un color real. Però la seva funció és específica: vestir un mort, no un viu. Tractar un sudari com si fos roba quotidiana és un error de categoria.

El calçat — sandàlies, sabates tancades, formes intermèdies — es conserva més sovint que els teixits, perquè el cuir en ambient sec resisteix millor que la fibra vegetal o animal. El calçat diu material, construcció, talla, desgast. A diferència del fragment tèxtil, una sandàlia conservada és un objecte funcional complet: es pot saber com se subjectava al peu, quantes capes tenia la sola, quina mida de peu calçava. El calçat és l'evidència material més completa que aquest estudi maneja.

L'eina de producció tèxtil — volandera (el petit pes del fus, anomenat fusaiola en la literatura arqueològica), pes de teler, agulla d'os o de metall, pinta de cardar — no diu com vestia ningú. Diu una altra cosa: què era possible fabricar en un lloc i en un moment determinats. La presència de volanderes en un context domèstic indica que algú hi filava. La presència de pesos de teler indica que algú hi teixia. Aquestes eines no responen a la pregunta «com vestien?», sinó a la pregunta «què podien fer?» — i aquesta pregunta, tot i ser diferent, és igualment necessària.

Cadascun d'aquests cinc tipus de troballa requereix una lectura pròpia. L'error més freqüent consisteix a demanar-ne a un el que només un altre pot oferir: tractar un fragment com si demostrés una peça de roba, tractar un sudari com si descrivís la roba d'un viu, o tractar una eina com si dictés la moda.

Els teixits: què diuen els fragments

El catàleg més complet de teixits del període romà a Israel és el que ha reunit Orit Shamir al llarg de dècades de treball a la Israel Antiquities Authority. La seva taula de síntesi recull 1.635 teixits catalogats procedents d'una vintena de jaciments, des de Masada i Qumran fins a les coves de Nahal Hever, Wadi Murabba'at, Mo'a i 'En Rahel¹. La xifra és significativa, però convé situar-la: només de Masada, milers de fragments tèxtils addicionals resten inèdits. El que s'ha catalogat és una fracció del que s'ha excavat.

I un avís que val per a tot el bloc. Els capítols del sedàs material (de La matèria abans que la figura a La llana com a fibra separada) segueixen una altra taula de la mateixa investigadora —Shamir i Sukenik (2011), amb 1.727 teixits i una altra distribució per fibra—, i els dos recomptes no coincideixen. Confrontades les dues taules, la resta dels jaciments coincideix xifra a xifra; la diferència és a Qumran i en un enterrament: la de 2011 compta per separat la Cova 11 (58 teixits) i la Cova de Nadal (184), i la de 2015 hi posa en lloc seu un grup de Qumran encara inèdit (150) i afegeix Gesher Haziv (1). Per això cada capítol declara quina taula segueix. Aquest, i els capítols que van de Què sabem i què no sabem sobre la indumentària del segle I a On es conserven les proves i on se situen les escenes, segueixen la de Shamir (2015).

La distribució per material mostra un paisatge clar. Dels 1.635 teixits, 1.030 són de llana, 531 de lli, 58 de pèl de cabra, 3 de pèl de camell i 13 de composició mixta. La llana és el material dominant en l'evidència conservada, cosa que no ha de sorprendre: la llana es tenyeix millor que el lli, resisteix raonablement en ambient sec, i era la fibra principal de la producció tèxtil local. El lli, segona fibra en importància, apareix sovint en contextos funeraris i en peces de més qualitat. El pèl de cabra s'associa a teixits utilitaris: cordes, sacs, cobertes.

El que cada fragment pot revelar depèn del seu estat de conservació, però en condicions favorables ofereix diversos nivells d'informació.

La fibra. La identificació microscòpica distingeix la llana del lli i del pèl de cabra. Aquesta distinció no és trivial: el tipus de fibra condiciona el pes de la tela, la seva caiguda, la seva capacitat de tenyir-se, la seva frescor o el seu abric. Per a un escultor, la diferència entre una túnica de lli i una de llana es tradueix en plecs diferents, en una relació diferent amb el cos.

La torsió del filat. Els fils es poden filar en dues direccions: S (en sentit antihorari) i Z (en sentit horari). En els teixits de llana del període romà a Israel, la torsió S és aclaparadorament majoritària: 715 dels 826 teixits de llana amb direcció de filat registrada són S-spun². La torsió Z, més freqüent a Grècia, Itàlia i la Mediterrània occidental, apareix només en 37 peces de llana. Aquesta dada tècnica pot semblar menor, però té una conseqüència important: quan un teixit de llana presenta filat Z en un jaciment d'Israel, és probable que es tracti d'una importació. La direcció del filat funciona com un indicador de procedència.

L'estructura del teixit. El lligament dominant és el tafetà — l'estructura més simple, en què cada fil de trama passa alternativament per sobre i per sota de cada fil d'ordit. Dels 1.635 teixits catalogats, només 32 presenten lligament de sarja, tots de llana³. La sarja requeria un teler de tres o més lliços que no era d'ús habitual a la regió; els teixits de sarja eren importats. Aquesta dada diu una cosa precisa: la producció local era tècnicament competent però no abastava tota la gamma de lligaments que existia a la Mediterrània del segle I. El món tèxtil de la Judea romana era més senzill en estructura que el de Palmira, Egipte o Roma, encara que no necessàriament més pobre.

El color. Quan les condicions ho permeten, els fragments conserven restes de tint que es poden analitzar químicament. Però aquí apareix una precaució essencial: el color actual del fragment no és el color original. Al llarg de 2.000 anys, l'oxidació, la descomposició i el contacte amb el sòl transformen els colors. Un vermell de roja pot haver virat a bru; un blau de pastell pot haver-se apagat fins a semblar gris. Les anàlisis cromatogràfiques, com les de Koren sobre teixits de la mar Morta, permeten identificar el tint original fins i tot quan el color visible ja no el delata⁴. Sense aquestes anàlisis, l'ull enganya: un fragment brunenc podia haver estat vermell, blau o groc. Els capítols sobre tints i colors desenvoluparan aquesta qüestió amb detall.

Les costures i els acabats. Quan un fragment conserva una costura, un repunt, una vora amb serrell o un cordó de tancament, la informació es multiplica: es pot deduir que el fragment pertanyia a una peça de roba amb una forma determinada, que algú la va cosir amb una tècnica concreta, que l'acabat tenia un grau de cura identificable. Els cordons de tancament, per exemple, són freqüents en teixits de llana del període romà i s'han documentat en jaciments des de Masada fins a Palmira⁵. Però la majoria dels fragments no conserven aquests detalls: són peces sense vora ni costura, que suren sense context de peça de roba.

Quan el tèxtil és un sudari

Entre els teixits conservats, els que procedeixen de contextos funeraris formen una categoria a part. No són peces de vestir, encara que de vegades es van fabricar amb teles que ho havien estat. Són embolcalls per a un cos mort, i la seva funció condiciona tot el que ens poden dir.

El cas més estudiat és el sudari d'Akeldama, a Jerusalem: un teixit de llana amb lligament de tafetà, ordit filat en direcció Z i trama gairebé sense torsió, datat per radiocarboni entre el 95 aC i el 53 dC.⁷ És una de les poques peces tèxtils del segle I procedents de Jerusalem, conservada perquè el loculus funerari on es trobava va romandre segellat durant 2.000 anys. El teixit no presenta decoració, ni costures, ni senyals d'ús previ. La direcció Z del seu filat és infreqüent en el context local, cosa que suggereix una importació — potser de Grècia o d'Itàlia — i, amb ella, un nivell social del difunt que es podia permetre un sudari de tela importada.

Però Akeldama no és l'únic cas. A les coves del desert de Judea, a 'En Gedi, a Gesher Haziv i a Jericó s'han trobat sudaris de lli que comparteixen un tret que importa per a aquest estudi: el seu color és crema o beix, no blanc⁸. El blanqueig era un procés llarg i intencional — setmanes de tractament químic i d'exposició al sol — que no s'ha de donar per descomptat. La tendència de la tradició artística cristiana a representar la indumentària bíblica amb blancs nets i idealitzats no troba correspondència en el color real del lli sense blanquejar.

Els sudaris aporten informació valuosa sobre materials, tècniques i color real. El que no aporten és informació sobre la roba dels vius. Un sudari embolcalla; una peça de roba vesteix. El sudari no té mànigues, ni cinturó, ni tall que s'ajusti a un tors. En alguns casos, com a la Cova de les Cartes, els sudaris estaven fets amb teles reutilitzades — túniques i mantells de llana esquinçats, sacs de lli reconvertits — cosa que confirma el valor extrem dels teixits en el món antic i aporta una dada indirecta sobre les peces que existien abans de ser tallades⁹. Però el pas del sudari a la peça de roba és un pas d'interpretació, no d'observació directa.

Convé recordar aquesta distinció cada vegada que un estudi esmenti «teixits trobats» en un jaciment: la major part dels teixits ben conservats procedeixen de contextos funeraris o de situacions excepcionals (destrucció de Masada, refugi en coves durant la revolta de Bar Kokhba). No són mostres representatives del vestir quotidià, sinó fragments d'un món material que va arribar fins a nosaltres per circumstàncies que no tenien res a veure amb la vida normal.

El cuir i el calçat

El cuir es conserva en ambient sec amb més facilitat que el teixit, i el calçat és el tipus de troballa on l'evidència material assoleix més completesa. A diferència dels fragments tèxtils — que són peces soltes, sense forma reconeixible —, una sandàlia o una sabata conservada és un objecte funcional complet: té sola, té sistema de subjecció, té una talla que correspon a un peu real.

Les sandàlies trobades a la Cova de les Cartes i a Masada mostren una construcció consistent: sola multicapa de cuir gruixut cosida amb tires de cuir, dues llengüetes al taló, una llengüeta entre el primer i el segon dit, i una corretja principal enfilada per les llengüetes amb una banda lliscant per ajustar-la al peu¹⁰. Dues sandàlies de Qumran fan entre 20 i 21 centímetres de llargada — equivalents a una talla 34-36 europea —, cosa que correspon a una estatura mitjana masculina d'uns 166 centímetres i femenina d'uns 147 centímetres, xifres coherents amb els estudis osteològics del període¹¹.

Però la sandàlia oberta no era l'única forma de calçat. Al mateix jaciment de Masada es va trobar una sabata tancada infantil amb sola de cuir reforçada i part superior de cuir fins al turmell, que cobria tot el peu¹². Aquesta troballa és important perquè demostra que el calçat tancat existia a la regió i en el període, no només com a peça militar romana sinó com a calçat civil, fins i tot infantil. S. A. Baker, a «Loosing a Shoe Latchet: Sandals and Footwear in the First Century» (BYU Studies 36:3), un estudi dedicat al calçat del segle I que es recolza en les troballes del desert de Judea i en la tipologia romana, documenta un ventall de formes que va de la sandàlia simple als calcei (botes tancades fins al turmell), les crepidae (sandàlies pesants amb part superior de cuir), les carbatinae (peça única de cuir amb sola tova) i les gallicae — sabates pesants de cuir bast, descrites com les avantpassades del calçat d'aigua, pensades per al temps humit i el terreny enfangat¹³.

El calçat també es combinava amb mitjons. Shamir documenta mitjons de llana en tècnica de xarxa sense nusos (knotless netting) trobats a Masada i a Dura Europos¹⁴. La combinació de sandàlia oberta amb mitjó de llana — que avui pot semblar incongruent — era una solució pràctica: el mitjó aïllava el peu del cuir i aportava una mica de protecció tèrmica, encara que absorbia aigua quan plovia.

El cuir es feia servir també per a cinturons — alguns conservats a Nahal Hever i a 'En Rahel —, per a bosses, sarrons i bots. Però, a diferència del calçat, aquests objectes rarament es conserven complets: el que arriba són fragments de cuir que permeten identificar el material i de vegades la tècnica d'adobament, però no sempre l'objecte que formaven.

Les eines: el que es podia fer

Un quart tipus de troballa no parla de la roba en si sinó de la capacitat de fabricar-la. Les eines de producció tèxtil apareixen sovint en jaciments del segle I, tant en contextos domèstics com en espais que es poden interpretar com a tallers.

Les volanderes — petits pesos de ceràmica o de pedra que es fixen a l'extrem inferior del fus per estabilitzar la rotació durant el filat (a la literatura arqueològica apareixen com a fusaioles, del francès fusaïole; en anglès, spindle whorls) — són una de les troballes més comunes en jaciments del període¹⁶. La seva presència en contextos domèstics indica que el filat era una activitat habitual de la llar, no exclusiva de tallers especialitzats. Cada volandera suposa algú que filava — i aquest algú, segons les fonts i l'analogia amb el món mediterrani antic, era gairebé sempre una dona.

Els pesos de teler, més pesants que les fusaioles, documenten l'existència de telers verticals de pesos — el tipus de teler dominant a la regió fins a finals del segle I dC, quan va ser substituït pel teler vertical de dues barres¹⁷. Shamir va estudiar els pesos de teler trobats a Masada com a part del volum d'informes finals de les excavacions de Yadin, cosa que converteix aquest jaciment en un dels pocs on es pot documentar no només el producte tèxtil sinó també les eines amb què es fabricava.

Les agulles d'os i de metall, les pintes de cardar i els fusos complets apareixen amb menys freqüència, però completen el quadre d'una producció tèxtil que abastava tot el procés: des de la preparació de la fibra fins a la peça de roba acabada.

Aquest capítol no entrarà en el procés de producció — el recorregut complet de la matèria primera a la peça de roba acabada es desenvoluparà més endavant. El que importa aquí és situar les eines com un tipus d'evidència material amb la seva pròpia pregunta: no «com vestien?», sinó «quina capacitat productiva existia?». La resposta, a la llum de les troballes, és que la producció tèxtil a la Judea del segle I era local, domèstica en bona part, tècnicament competent dins dels lligaments simples, i capaç de cobrir les necessitats bàsiques de vestimenta — encara que els teixits més sofisticats (sarja, teles fines importades) arribaven de fora.

De l'objecte a la dada: què se'n pot extreure i què no

Cadascun dels cinc tipus de troballa examinats en aquest capítol respon a una pregunta diferent. El fragment tèxtil diu matèria. La peça reconeixible diu forma. El sudari diu pràctica funerària. El calçat diu construcció i ús. L'eina diu capacitat productiva. Cap d'ells no diu, per si sol, com vestia una persona concreta en un dia concret.

L'error més freqüent en la divulgació de l'arqueologia tèxtil consisteix a saltar de l'objecte al personatge sense passar pels graons intermedis. Un fragment de llana tenyida de vermell a Masada no demostra que Maria portés una túnica vermella. Un sudari de lli crema a Akeldama no demostra que els pastors vestissin de beix. Una sandàlia de 20 centímetres a Qumran no demostra que Josep calcés exactament això. El que cada troballa demostra és més modest i més sòlid: que aquells materials existien, que aquelles tècniques es practicaven, que aquells objectes formaven part del món material on se situen les escenes que aquest estudi vol comprendre.

La distància entre l'evidència material i la figura escultòrica no es pot recórrer d'un sol pas. Els capítols següents construiran aquest recorregut: primer la geografia de l'evidència — on es conserva i per què —, després les fonts escrites i la iconografia, després la funció de la roba, la producció tèxtil, els colors, les peces de roba concretes, i finalment el pas de la dada arqueològica a la decisió escultòrica. Però a la base de tot aquest recorregut hi ha els objectes examinats aquí: fragments de tela, restes de cuir, sabates conservades i eines de treball. El que es toca abans del que es llegeix.