El gest abans que la fibra

Fins aquí el Manual ha tractat l'animal o la planta com a origen viu. A La matèria abans que la figura hi van entrar l'ovella, la cabra, el boví, el dromedari, el lli i la fauna salvatge per la matèria que aporten, no per la figura que componen. El que queda per davant són capítols sobre la fibra ja separada del seu suport viu: la llana com a floc que es fila, el lli com a filament que s'amara, el cuir com a pell que s'adoba. Entre un tram i l'altre hi falta un gest. Aquest capítol s'ocupa d'aquest gest.

No es tracta d'una transició ni d'un pas tècnic menor. Convé distingir: la mà que esquila una ovella, la que arrenca el pèl d'un dromedari que està mudant, la que tanca el tall al voltant de les peülles per retirar la pell sencera, la que arrenca de soca-rel un camp de lli, no fan el mateix. Cada matèria exigeix un gest diferent, en un moment diferent de l'any, amb conseqüències diferents sobre la fibra o sobre la pell que encara no són ni fibra ni pell. El velló mal tret, la tija mal arrencada o la pell mal oberta determinen ja el que el filador, el teixidor o l'adobador podran fer després.

Hi ha una segona raó per començar aquí. Alguns materials tenen més d'una manera d'obtenir-se, i la silueta canvia amb el gest. La llana s'esquila des del mil·lenni anterior a la nostra era, però abans s'arrencava; el lli s'arrenca per a fibra i se sega amb falç per a llavor; la cabra no es renta abans de l'esquila perquè el seu pèl és curt i net, l'ovella sí quan hi ha aigua. No són curiositats tècniques: són les diferències que separen una figura observada d'una figura genèrica.

El que segueix ordena el capítol per la matèria obtinguda i pel gest que la separa: ovella i velló, cabra i pèl, boví i pell, dromedari i pèl, lli i tija, i finalment la pell completa destinada a bot, recipient o cuir.

La fauna salvatge no obre aquí una cadena pròpia. La cacera podia proporcionar pells, i alguns casos queden documentats com a pell, pergamí, luxe o ús ritual; però el Manual no disposa de prou evidència per convertir aquestes pells en abric ordinari de les figures. Per això no es desenvolupa com un gest productiu paral·lel a l'esquila, la muda, l'arrencada del lli o l'escorxament del bestiar domèstic. Quan calgui una pell salvatge, es tractarà cas per cas al cuir, a l'atrezzo o a l'escena.

L'ovella: la mà abans del fus

El primer gest sobre l'ovella no és el del fil, ni el del teler, ni el del tint. És el de la mà que separa el velló del cos de l'animal un cop l'any. Aquest gest va tenir dues formes històriques. Fins a la introducció del ferro flexible en les tisores, cap al 1000 aC, la llana s'arrencava mentre era afluixada per la muda natural de primavera. Des d'aleshores es talla amb tisora. Aquesta transició tècnica la va registrar l'historiador de la tecnologia antiga Robert Forbes el 1956, dada que arriba al Manual citada a través de Borowski¹. La diferència importa per al Manual: la silueta de l'esquilador antic no és la de l'esquilador amb tisora, ni l'animal queda igual.

El calendari de l'esquila és estricte. Un cop l'any, a l'abril o al maig, abans que arribi la calor de l'estiu. El terme hebreu és gēz (Dt 18:4); l'esquilador, gōzēz (1 Sa 25:4). Un sol home amb tisores simples pot esquilar entre 20 i 30 caps al dia. L'esquila reuneix moltes persones perquè concentra tot el rendiment anual d'un ramat en pocs dies; els relats bíblics la descriuen com una ocasió festiva, amb menjar i beguda (1 Sa 25; 2 Sa 13:23–28). La imatge de l'esquilador solitari que l'imaginari sol donar a aquesta figura no correspon a l'ofici: una esquila important necessitava ajudants que subjectessin l'animal, el giressin, recollissin el velló i l'apilessin.

La qualitat del velló depèn menys del moment exacte de l'esquila —que és sempre a la primavera— que del que es faci amb l'ovella abans. Si hi ha aigua, les ovelles es renten prèviament: el Càntic dels Càntics parla d'ovelles «que suben del lavadero» (que pugen del rentador) (Ct 4:2; 6:6, RVR1909). El velló surt així net, en una sola peça, i es ven a pes. Si no hi ha aigua, no es renta i el velló es ven brut, per peça completa, perquè la brutícia altera el càlcul del pes. El terme hebreu per a aquesta peça completa sense pesar és gizzāh, i apareix en el relat del velló de Gedeó (Jt 6:37–40). La diferència no és menor: el velló rentat pesa menys, val més per quilo i exigeix accés a aigua corrent; el velló brut pesa més, es transporta tal com és i deixa al filador la feina posterior del rentat.

El que la mà de l'esquilador deixa a terra és velló, encara no fibra. L'ovella torna al ramat i produirà un altre velló l'any següent. El que separa el velló de la fibra és el treball posterior del rentat —si no es va fer abans—, el cardat i la pentinada, que pertanyen al capítol sobre la llana ja separada de l'animal. La pell de l'ovella no s'obté en l'esquila: només s'obté quan l'animal se sacrifica, i aquest gest es tracta més endavant en aquest mateix capítol, a la secció comuna a l'ovella, la cabra, el boví i el dromedari. Aquí es tanca l'ovella per la fibra que ha lliurat viva.

Hi ha un últim ús del gest que el Manual ha d'anomenar encara que no li correspongui desenvolupar-lo. El calendari de l'esquila —final d'abril, maig, començament de juny— és un indici estacional precís. Una escena del pessebre bíblic situada a finals de primavera o a l'inici de l'estiu, en una ciutat de Judà, troba en una figura d'esquilador o en un velló acabat de separar un ancoratge temporal que el lector reconeix sense que la figura l'hagi d'explicar. És el cas de la Visitació (Lc 1, 39–56). El tractament de l'escena i la composició de les figures pertanyen al bloc d'escenes; el que aquesta recerca deixa disponible aquí és el gest, el seu calendari i la matèria que lliura, ja damunt la taula de treball quan s'abordi aquesta escena.

La cabra: la mà abans del sac

L'esquila de la cabra és i no és la mateixa que la de l'ovella. El gest és semblant —tisora, una passada l'any, primavera tardana—, però les diferències importen per a la silueta. La cabra no es renta abans d'esquilar-la. El seu pèl és curt, recte i, en general, net; l'operació del rentat previ, que en l'ovella exigeix un rentador o un curs d'aigua, en la cabra sobra. I l'animal no s'esquila igual a totes les edats. A les cabres de més edat només se'ls esquila el ventre, el pit i els flancs; a les més joves, el cos sencer. L'esquilador no actua sobre l'animal d'una sola manera, i la imatge de la cabra acabada d'esquilar no és la d'una ovella acabada d'esquilar: el que li queda al cos és diferent segons l'edat, el que lliura l'esquila és menys, i el que sosté la mà té un altre tacte.

El calendari és el maig o el juny, lleugerament posterior al de l'ovella. L'ordre intern del ramat és estricte: primer s'esquilen les cabres que no donen llet. La raó és una creença beduïna que l'escultor ha de conèixer encara que no la comparteixi: es creu que l'esquila redueix la producció de llet, i per tant les cabres lleteres s'esquilen en darrer lloc, quan el seu cicle de munyida ja és tancat. La dada arriba al Manual citada a través de Borowski¹, que la recull de Pravolotsky i Pravolotsky. No hi ha evidència que aquesta creença se sostingui, però sí que organitza l'ordre del treball al ramat. Una escena d'esquila de cabres situada en el seu dia exacte del calendari no mostra tots els animals alhora: en mostra primer uns, després uns altres.

El rendiment de l'esquila és molt inferior al de l'ovella. Un animal adult lliura entre 300 i 500 grams de pèl l'any; Hirsch, citat a través de Borowski², va observar que els ingressos de l'esquila amb prou feines cobreixen les despeses. Aquesta xifra modesta no és accidental: la cabra del Llevant no es cria per a fibra tèxtil refinada. El seu pèl és, per naturalesa, bast, recte i fosc. No s'afina, no es pentina com la llana, no es barreja amb altres vellons per millorar-ne el tacte. El que lliura la cabra és matèria constructiva: una fibra forta, resistent a l'aigua i al sol, apta per teixir superfícies que cobreixen i aïllen més que per confeccionar peces que emboliquen el cos. La qualitat del pèl no es decideix en el gest de l'esquila —perquè no admet gaires opcions—, sinó en l'elecció de la cabra mateixa: la negra beduïna del Nègueb i el Sinaí dona un pèl més aspre que la damascena dels turons habitats (La matèria abans que la figura).

El que surt de la cabra entra en una cadena diferent de la de la llana. El pèl cru, encara amb totes les seves impureses, es fila en fils gruixuts i es teixeix en superfícies bastes: tendes, sacs, cordatges (La matèria abans que la figura; les fitxes corresponents a tenda, sac, cordatge). La seva entrada en la indumentària estricta és excepcional i pertany al cilici, peça penitencial bíblica (Gn 37:34; 2 Sa 3:31; 1 Re 21:27; Jl 1:13), que es tractarà al seu lloc dins el tram de les peces penitencials o en les escenes concretes del bloc d'escenes que el reclamin. La pell del cabrit i de la cabra adulta no s'obté en l'esquila: només s'obté amb el sacrifici, i aquest gest pertany a la secció comuna a l'ovella, la cabra, el boví i el dromedari, més endavant en aquest capítol. Aquí la cabra es tanca pel pèl que ha lliurat viva.

El boví: el sacrifici abans del cuir

El boví entra a El gest abans que la fibra per una porta diferent. L'ovella i la cabra lliuren la seva matèria vivint: cada primavera l'esquila les despulla del velló o del pèl, però l'animal continua al ramat i produirà una altra esquila l'any següent. El boví no lliura fibra. El que aporta al Manual —la pell pesant que es convertirà en cuir— només surt del cos de l'animal una vegada, amb el sacrifici. El boví fa de frontissa: marca el pas del gest que recull d'un cos viu al gest que separa d'un cos ja mort.

El sacrifici del boví no té un calendari fix. A diferència de l'esquila, no es regeix per l'estació ni per la fisiologia de l'animal. Es decideix per l'ocasió —una visita important, un banquet cultual, un sacrifici prescrit—, per la disponibilitat de l'animal i per l'economia del ramat. Sacrificar un bou o una vaca és una decisió greu: l'animal encara dempeus val més que l'animal sacrificat, perquè mentre viu llaura, tira de carros, bat, dona llet i es reprodueix. Una parella de bous era una de les maneres més comunes de mesurar la riquesa d'un home (Jb 1:3; 42:12). D'aquí que el boví només se sacrifiqui quan l'ocasió ho justifica: Abraham tria un vedell per als tres hostes (Gn 18:6–8); Saül rep un vedell engreixat a casa de la nigromant d'En-Dor (1 Sa 28:24); els vedells engreixats —‘egel marbēq— es reserven per a ocasions particulars.

La qualitat del cuir no es decideix en el gest del sacrifici. Es decideix abans, en la vida de l'animal: en la seva raça, en la seva edat, en la seva alimentació, en el seu treball. El cuir d'un bou adult, marcat pel jou, no és el cuir d'un vedell criat per a la taula. El primer és gruixut, resistent, apte per a soles, cinturons de càrrega i recipients més grans; el segon és més fi, tou, apte per vestir o per a peces que s'han de plegar. La distinció importa per al Manual: l'escultor que situa una sandàlia romana de soldat i un bot de pastor no mostra el mateix cuir, encara que tots dos vinguin de la mateixa espècie. El relat de Wenamon —c. 1100 aC, citat a través de Borowski¹— registra 500 pells de boví enviades de Canaan a Egipte com a bé d'intercanvi, dada útil per al Manual no per la xifra sinó pel que prova: a l'edat del ferro, la pell de boví ja circulava com a mercaderia codificada.

El que lliura el sacrifici és el cos sencer de l'animal, i el cuir n'és només una part. La carn va al consum, el greix a l'ofertori o a la conservació, els ossos al taller artesà, el fem al camp o al combustible —tots aquests destins queden fora de la cadena de la indumentària, que és el que ocupa aquesta recerca. El cuir surt del cos en el gest de l'escorxament, que és una operació tècnica amb les seves pròpies regles i es tracta més endavant en aquest capítol, a la secció comuna a l'ovella, la cabra, el boví i el dromedari. La secció del boví es tanca aquí, no per la fibra que l'animal ha lliurat viu —perquè no la lliura— sinó per la posició que ocupa: el primer animal d'El gest abans que la fibra la matèria del qual només s'obté després de la mort.

El dromedari: la muda abans del sac

El dromedari és l'únic animal d'El gest abans que la fibra que lliura el seu pèl sense que hi intervingui un gest actiu de tall. No s'esquila amb tisora. No s'esquila per parts segons l'edat, com la cabra. El seu pèl s'obté en el moment de la muda natural de primavera, quan s'afluixa en grans flocs de la pell i es pot recollir a mà del cos mateix de l'animal o del terra on l'animal l'ha deixat. L'acció humana és de recollida, no de tall. El gest tècnic que descriu aquesta secció és per tant més proper al gest del lli arrencat de soca-rel que al de l'esquila: aprofita un moment del cicle de l'organisme en què la matèria ja és disponible. Que el pèl s'arrenqui i no s'esquili ho registra Borowski¹, que ho recull com un tret distintiu del maneig del camell davant del del bestiar menut.

El calendari és estricte: la primavera. La muda del dromedari no és un fenomen llarg ni constant, sinó una finestra relativament breu en què el pèl es desprèn del cos. Fora d'aquest moment, l'animal no lliura pèl, i forçar-lo —tallar-lo amb tisora, per exemple— produiria una fibra inferior i faria mal a l'animal sense necessitat. L'operació es fa per tant un cop l'any, a la primavera de cada animal, i la coordina qui té el ramat. Quan el ramat és d'un sol amo, el treball és individual; quan és d'una caravana o d'una unitat tribal més gran, la recollida concentra diversos cuidadors i es fa en pocs dies.

El rendiment és modest: entre 2 i 3 quilos de pèl per animal l'any, dada que Borowski¹ registra basant-se en observacions preindustrials. La xifra és superior a la de la cabra però notablement inferior a la de l'ovella. El que lliura el dromedari és, a més, una fibra qualitativament propera al pèl de cabra: basta, fosca, resistent, no apta per a teixits fins sense barreja. El Manual no la tracta com un substitut de la llana, sinó com una altra matèria constructiva. La raresa del pèl de camell en les troballes arqueològiques —3 teixits sobre 1.727 a la taula de Shamir i Sukenik³— confirma que el seu ús en la indumentària del segle I no era ordinari. El que sí que està documentat, i convé anomenar encara que no pertanyi al cicle del Naixement, és el vestit de pèl de camell que els Evangelis atribueixen a Joan Baptista (Mt 3:4; Mc 1:6). Aquesta referència és la principal entrada iconogràfica del pèl de camell en la tradició cristiana, i el seu tractament correspondrà a les escenes concretes del bloc d'escenes que el requereixin.

El que surt del dromedari a la primavera —pèl cru, en flocs, fosc— entra en una cadena semblant a la del pèl de cabra: es fila gruixut, es teixeix en superfícies bastes i abasteix sobretot l'atrezzo (cordatges, teles de sac, catifes de viatge), no la indumentària pròpiament dita. Les grans pells del dromedari, les corretges i els sacs de cuir —el kunzu que apareix en els annals d'Assarhaddon (Borowski¹)— no surten del gest de la muda sinó del sacrifici, i es tracten més endavant en aquest capítol, a la secció comuna a l'ovella, la cabra, el boví i el dromedari. La secció del dromedari es tanca aquí pel pèl que ha lliurat viu, en l'únic moment de l'any en què l'animal el deixa.

El lli: l'arrencada abans de l'amarament

El lli entra a El gest abans que la fibra per una via diferent de la dels animals. L'ovella, la cabra i el dromedari lliuren una matèria que creix sobre el cos; el lli l'amaga dins la tija. No s'esquila, no es recull per muda, no s'escorxa. S'arrenca. Aquest primer gest importa perquè la fibra útil del lli no és a la fulla ni a la llavor, sinó en feixos llargs que recorren la tija. Tallar massa avall o massa amunt, segar per a llavor o arrencar per a fibra no són variants indiferents: decideixen des del camp la longitud, la netedat i la qualitat del que després es podrà filar.

La collita no produeix una sola classe de lli. Orendi, en el seu estudi arqueobotànic sobre el conreu del lli al Llevant meridional, recull una distinció decisiva per al Manual: les plantes joves i verdes donen una fibra més fina; les plantes a l'inici de la maduració, quan la tija passa del verd al groc, donen una fibra més basta però apta per a roba de bona qualitat; les plantes ja daurades i amb les càpsules madures s'orienten millor a teixits gruixuts o a cordes.⁴ La figura que arrenca lli, per tant, no està collint una matèria neutra. Està escollint un moment. Un camp de lli destinat a fibra fina no es veu igual que un camp deixat madurar per a llavor o corda: canvia el color de la tija, la presència de càpsules, la rigidesa de la planta i el gest de qui la reuneix en manats.

L'arrencada obre una cadena lenta. Plini el Vell descriu per al lli una seqüència de collita per arrencada, assecat, amarament en aigua, premsat, batut, pentinat, filat i un nou treball sobre la tela ja teixida.⁵ No convé traslladar cada detall de Plini com si fos una fotografia local de Judea, perquè la seva mirada és mediterrània i enciclopèdica; però sí que serveix per fixar el tipus de procés: el lli exigeix aigua, temps, fermentació controlada i separació mecànica abans de convertir-se en fibra filable. El que surt del camp no és fil ni teixit, sinó tija arrencada, lligada, assecada i encara tancada sobre la fibra.

Aquesta exigència d'aigua separa el lli de la llana a l'escena. Una esquila es pot organitzar allà on és el ramat; el lli, en canvi, remet a zones conreables i irrigades. A La matèria abans que la figura va quedar fixada la prudència geogràfica: per a Betlem i Jerusalem, el lli s'ha de pensar com una matèria regional accessible, no necessàriament produïda al costat de casa; per a Galilea, convé mirar cap al nord de la vall del Jordà i l'àrea de Bet Xean abans que dependre automàticament de Jericó. En una escena de llogaret, per tant, un drap de lli pot ser versemblant; un camp de lli o una operació d'amarament demana un lloc amb aigua, sòl i una economia agrícola que el sostinguin.

El que el lli lliura en aquest capítol és tija arrencada, no fibra acabada. La llavor, l'oli de llinosa, els usos medicinals o lubricants, l'emblanquinat, el tenyit, el lli fi, el shatnez, les peces sacerdotals, els sudaris i la túnica de lli pertanyen a capítols posteriors. Aquí només es tanca el primer gest vegetal: la mà que pren la planta sencera, la reuneix en feixos i la posa en camí cap a l'aigua. La fibra comença després.

La pell: el ganivet abans del bot

A diferència de la llana, del pèl de cabra i del de dromedari, la pell no s'obté d'un animal viu. Convé distingir-ho des del començament: el fus i el sac treballen sobre el que l'animal lliura sense perdre-ho; el bot, en canvi, exigeix que l'animal hagi deixat de ser-ho. Per això aquesta secció recull el que és comú a l'ovella, la cabra, el boví i el dromedari, i no es duplica en cadascun: la cadena tècnica que segueix el sacrifici és, en l'essencial, la mateixa per als quatre.

La descripció més detallada d'aquesta cadena procedeix de Pravolotsky 1979, citat a través de Borowski¹. Després del sacrifici, es talla la pell al voltant de les peülles i del coll i es retira sencera, sense obrir-la pel ventre — el bot necessita un sac continu. S'enterra al voltant d'una setmana per iniciar el despreniment del pèl; es desenterra i es frega amb una pedra fins a treure'l. Es renta. Es cusen les obertures, deixant-hi una boca, i s'omple durant un temps de matèria vegetal —pela de magrana o altres plantes, segons el destí previst— per segellar i adobar les parets. Es buida, es renta i es torna a omplir durant una setmana d'olives negres bullides i assecades. Buidat i rentat final, el bot queda llest. El que sembla un procediment únic és en realitat un encadenament d'esperes: una setmana enterrat, una altra setmana amb olives; entremig, els gestos curts del ganivet, la pedra, l'agulla.

El destí més comú d'aquesta pell completa és el bot per a líquids —aigua, llet, vi, oli—, i d'aquí la seva presència constant en qualsevol escena domèstica o de camí. No es tracta, per tant, d'un objecte del pessebre que es pugui afegir com a decoració: és la peça que justifica el sacrifici de l'animal quan la fibra ja s'ha collit o quan el ramat necessita ser regulat. La pell del dromedari, més gruixuda i resistent, entra en una categoria a part: els kunzu, sacs de cuir esmentats en els annals d'Assarhaddon (Borowski¹), apunten a un ús de transport més que de bot domèstic, encara que la cadena tècnica de partida sigui la mateixa.

El que aquesta secció estableix és l'origen de la pell; la seva transformació en corretges, calçat, guarniments i altres peces d'atrezzo pertany ja al capítol del cuir, on es tractarà el cuir adobat com a material acabat. La distinció importa: aquí s'acaba l'animal i comença el bot; allà s'acaba el bot i comencen els objectes.

Referències