Les sortides

El capítol anterior va acabar amb un compte i amb una sortida. El compte: una forma de figura de pessebre costa avui zero, o gairebé, perquè surt d'un generador, d'una biblioteca de cossos o d'una botiga de fitxers sense que cap escultor la decideixi, i un fitxer es copia sense límit. La sortida: la de qui escriu aquest Manual, peça única en argila amb el modelatge gravat sencer i sense figures a la venda, declarada amb la seva mesura exacta, que és la de no resoldre res per a qui viu de vendre figures. Deixar-ho aquí seria deixar el lector escultor amb un diagnòstic i sense alternatives, i aquesta no és una posició que aquest Manual pugui prendre: si hi ha altres sortides, cal estudiar-les i explicar-les, i si alguna no es veu des d'aquí, cal dir que no s'ha vist. Callar sobre el que un sap d'un ofici que comparteix amb altres no és prudència.

Convé advertir des d'aquí de què tracta aquest capítol, perquè parlarà de preus, de vendes i de maneres de viure d'un ofici, i un lector pot pensar que ha sortit del pessebrisme per entrar en un negoci. No és així. A les escenes i a les figures, la forma a cost zero no els fa res: un pessebre es continua component igual i una figura continua sent el que és. A qui fa alguna cosa és a la continuïtat de les persones: als escultors que viuen de decidir formes, als firaires que viuen de vendre-les, i, amb ells, a la història mateixa del pessebrisme, que s'escriu amb noms d'autors i que, sense escultors, no tindrà a qui citar. Parlar de diners és avorrit; però el que aquí es mesura amb diners no és un benefici sinó una supervivència. I és la del mateix Manual: tot el que aquest llibre sosté —que el pessebrisme és una branca de l'art, que la figura té autor, que l'escena es compon i no es munta— deixa de tenir objecte si el pessebrisme passa a ser decoració de temporada feta amb formes de ningú. Per això aquest capítol no és un apèndix econòmic: és el que sosté els altres.

Aquest capítol examina, doncs, les sortides que un escultor de figures de pessebre té al davant quan la forma deixa de ser escassa. Són onze, i es recorren una per una, en un ordre que va de la que menys depèn dels altres a la que més en depèn: la peça única amb procés vist; l'edició limitada d'aquest original; l'encàrrec; l'ensenyament; el pas a l'escenografia; la mida gran; la feina per a la cadena que imprimeix i pinta allò generat; el gremi, a la manera dels santonniers de Provença; regalar el fitxer propi; la fidelitat del client; i l'última, que no és a les mans de l'escultor sinó de les associacions: l'exposició que exigeix autor. No és una llista tancada: és la que qui escriu ha pogut reunir amb el que sap l'octubre del 2026, i si n'hi ha una altra, el seu lloc és aquest capítol.

Convé dir des del principi com es mira cadascuna, perquè la pregunta no és «quina és bona?» sinó una altra de més estreta. De cada sortida es diu què és, què té a favor seu avui i què li fa la forma a cost zero: si la deixa dreta, si la fereix o si l'enfonsa, i per què. El criteri és el del capítol anterior, i no es repeteix aquí: el que aguanta és el que una màquina no produeix —una forma decidida per algú i vista decidir—, i el que no aguanta és el que competeix en preu amb un fitxer. Les raons que es donen són les de qui ha practicat diverses d'aquestes sortides, i es declaren com a tals allà on apareixen; no són una enquesta a l'ofici ni una estadística, que no existeix. I una advertència que val per a les onze: cap no és un consell. El Manual no sap de què viu cada taller ni en quina ciutat, i una sortida que a un escultor li sobra a un altre li falta.

El que aquest capítol no fa també cal dir-ho. No dona xifres d'ingressos ni de preus més enllà de les que el capítol anterior ja va posar a la vista, perquè les d'un taller no valen per a un altre. No examina la tècnica de cap sortida —com es grava un modelatge, com es fa un motlle, com s'ensenya—, que és matèria d'altres blocs. I no discuteix si el progrés tècnic és bo o dolent: és el que hi ha, i qui es queda en la queixa no és en cap de les onze sortides.

1. La peça única amb procés vist

És la sortida amb què va acabar el capítol anterior: una figura modelada en argila o tallada en fusta de la qual no es treu cap exemplar, amb el seu procés gravat sencer, i que no s'ofereix en cap catàleg. Es pot vendre, si el seu autor vol i a qui ell vulgui, amb document d'obra original; pot no vendre's mai, i la figura és la mateixa (La forma sense autor). Es recull aquí la primera perquè és la que menys depèn de ningú —ni d'un client que encarregui, ni d'una associació que admeti, ni d'una cadena que imprimeixi—, i perquè les altres deu es mesuren contra ella.

El que té a favor seu avui és que és l'única cosa que un generador, una biblioteca de cossos o una botiga de fitxers no produeixen: una persona decidint una forma davant d'una càmera, amb la seva cara i el seu nom. L'autor dona la cara, en el sentit literal de l'expressió: no signa al final, és en cada presa. I això és també l'única prova que avui val que algú va decidir aquesta forma, perquè ni el material, ni l'estil, ni les empremtes de la mà no ho proven; ho prova la gravació sencera al costat de la peça que continua existint (La forma sense autor).

L'autor dona la cara, en el sentit literal de l'expressió: no signa al final, és en cada presa.

El que li fa la forma a cost zero: res, perquè no són al mateix lloc. La figura a cost zero és un component, i es compra com a component: que compleixi, que agradi, que costi poc (La forma sense autor). La peça única és el que ha estat sempre una obra d'art amb autor: una cosa que existeix una vegada, amb un nom al darrere i els drets que la llei reconeix a aquest nom, que pot agradar més o menys i que no és de sèrie ni d'origen desconegut. Que algú la vulgui comprar o no és indiferent al que és, i quan es ven, es ven com s'ha venut sempre l'art: a qui la vol pel que és, i no com un objecte a l'abast de qualsevol que el triï d'un catàleg. La seva mesura, per tant, no és la del mercat del component, sinó la de l'art: no se'n viu perquè es vengui molt, sinó que es fa perquè és el que un escultor fa, i si es ven, es ven com es ven l'art. Qui la tria renuncia a l'aparador, a la sèrie i a la figura que es ven sense parlar amb ningú; el que li queda és l'obra, i, si n'hi ha, la sortida 10: un client que torna.

Dues coses no són aquesta sortida. La peça única sense gravació: obra amb autor des de sempre, però que avui, davant d'un comprador que no coneix l'escultor, no es distingeix d'una resina pintada amb cura, perquè ja no hi ha res en la forma que digui qui la va decidir (La forma sense autor). I la gravació sense peça única: un modelatge gravat del qual després es treuen exemplars, que és la sortida següent i té la seva pròpia mesura.

2. L'edició limitada de l'original vist

És la sortida anterior amb un pas més: de l'original modelat en argila o tallat en fusta, i gravat sencer, se'n treuen exemplars —amb motlle, per fresatge o per impressió, tant és el procediment—, numerats i en un nombre que decideix l'escultor, que no passa de 8. L'original continua existint i continua sent el que es veu néixer en la gravació; els exemplars en surten i ho declaren. És la manera com l'escultura ha reproduït sempre la seva obra, i el capítol d'autor i llei va explicar d'on ve la xifra de 8 i què significa a cada país (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»): un costum de la foneria que la llei fiscal europea va convertir en frontera.

El que té a favor seu avui és que la llei la tracta com el que és, obra original del seu autor, i que ho fa en dos llocs diferents. En el dret d'autor, cada exemplar és obra de l'escultor amb tots els seus drets, com l'original del qual va sortir (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»). En l'impost, la Ley del IVA compta entre els objectes d'art les «esculturas originales y estatuas de cualquier materia, siempre que hayan sido realizadas totalmente por el artista; vaciados de esculturas, de tirada limitada a ocho ejemplares y controlada por el artista o sus derechohabientes» — escultures originals i estàtues de qualsevol matèria, sempre que hagin estat realitzades totalment per l'artista; buidats d'escultures, de tiratge limitat a vuit exemplars i controlat per l'artista o els seus drethavents—,¹ i als lliuraments d'aquests objectes fets «por sus autores o derechohabientes» — pels seus autors o drethavents— els aplica el tipus reduït del 10 per cent,² davant del 21 per cent general.³ Convé llegir la lletra de la llei amb la figura al davant: parla de vaciados, que és la reproducció amb motlle; una figura impresa a partir de l'original escanejat no hi és anomenada, i si entra o no en aquesta lletra és una cosa que la llei no diu i que aquest Manual no decideix. I hi ha una cosa que aquesta sortida no fa mai, i que convé dir perquè el mercat l'ha fet semblar normal: l'escultor no ven el fitxer. Escanejar l'original i vendre el fitxer perquè el comprador se l'imprimeixi és el mateix que lliurar-li una còpia en cera perquè la fongui ell en bronze, i això en escultura no s'ha admès mai, ni per pràctic ni per segur: una foneria no reprodueix una obra sense l'autorització signada del seu autor, i la peça es fon davant seu o amb el seu vistiplau sobre cada exemplar. Vendre el fitxer és vendre d'una vegada totes les reproduccions posteriors, perquè ningú no sap on anirà a parar aquest fitxer ni quantes vegades s'imprimirà; l'edició limitada deixa de ser-ho en el moment en què el fitxer surt del taller. La figura, si es reprodueix, es reprodueix amb la reproducció davant de l'autor, que és qui dona per bo cada exemplar; el que es faci fora d'això és el que ha estat sempre, una còpia sense permís, i es persegueix com a tal (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»). I per poder-la perseguir cal poder demostrar qui n'és l'autor, i l'única prova que avui ho demostra és la de la sortida anterior: el procés sencer, de la pella a la signatura, vist.

L'edició limitada deixa de ser-ho en el moment en què el fitxer surt del taller.

El que li fa la forma a cost zero: poc, i per una raó precisa. El comprador d'un exemplar 3/8 no compra una figura que compleixi, agradi i costi poc; compra una obra amb autor, en un tiratge que l'autor controla i que la gravació de l'original fa demostrable. Un fitxer a 4 euros no pot oferir això, perquè el que ven és el contrari: el tiratge sense límit. I la còpia d'un exemplar tampoc no l'hi treu: copiar-lo per vendre'l és el que ha estat sempre en la història de l'art, un delicte amb nom (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»); copiar-lo per a ús privat ho permet la llei com a límit al dret de l'autor, i convé dir fins on arriba aquest límit: la còpia que una persona fa per si mateixa, sense ajuda de tercers, per a casa seva i la seva intimitat, i que no es ven ni s'utilitza col·lectivament.⁴ Una còpia posada en un pessebre que s'exposa al públic —en una exposició, en un aparador, en una plaça— ja no és ús privat sinó utilització col·lectiva, i queda fora d'aquest límit; és una reproducció que necessita el permís de l'autor, com qualsevol altra. Ni la còpia privada ni la pública no li treuen a l'escultor l'autoria ni el tiratge. Per això qui escriu sosté que aquesta sortida se salva tal com és: el que la forma a cost zero enfonsa és la reproducció sense autor i sense límit; la reproducció amb autor, limitada i vista, no és en aquest mercat.

La seva mesura és doble. La primera és la de la sortida anterior: no és un mercat de volum, i 8 exemplars de cada figura no canvien això. La segona és pròpia: la cadena de prova ha d'arribar fins a l'exemplar. Si l'original està gravat però el motlle, la colada o la impressió no ho estan, l'exemplar 3/8 que algú té a la mà no es distingeix, per si mateix, d'una resina qualsevol; el que el distingeix és que es pugui seguir de l'exemplar a l'original vist, i això exigeix gravar també la reproducció i numerar i signar cada exemplar amb l'original al davant. Qui reprodueix sense deixar veure com reprodueix torna a la posició de la figura l'origen de la qual no es veu (La forma sense autor).

Fonts: notes 1 a 3 d'aquest capítol (Ley 37/1992, arts. 136, 91 i 90) i el capítol d'autor i llei.

Falta el cas de l'escultor que modela en pantalla, perquè aquesta sortida és també la seva i no li val igual. La seva autoria no està en dubte: el capítol anterior va fixar que la línia no és argila contra pantalla sinó forma decidida contra forma generada, i un pastor modelat punt per punt en un programa d'escultura digital té escultor (La forma sense autor). El que li val diferent és la prova. El modelatge digital es pot gravar sencer, igual que el d'argila, i a primera vista amb més facilitat, perquè la pantalla es grava sola; però aquesta gravació té un problema que la d'argila no té: si no recull totes les eines que es fan servir durant el modelatge —la interfície completa, amb els seus menús, els seus panells i la llista del que entra i surt del llenç—, el procés es pot falsejar sense que res no el delati. Un volum generat pot entrar al programa fora de l'enquadrament i aparèixer a la pantalla gravada com si s'estigués modelant; una eina pot projectar sobre la malla una forma que no es va decidir; un panell ocult pot estar fent el que la mà sembla fer. El capítol anterior va descriure com una gravació de llenç s'inverteix i com el volum entra ja fet; aquí n'hi ha prou amb la conseqüència: la gravació que no ensenya les eines no prova res, i l'escultor que s'hi va refiar es queda sense prova d'autor en el moment en què la necessiti. L'exigència és, per tant, més gran que en argila: la persona i el monitor en el mateix pla, i al monitor, la interfície sencera i no només la figura. I hi ha una segona diferència, que no és de prova sinó de risc: l'original de l'escultor digital és un fitxer, és a dir, exactament la cosa que aquesta sortida diu que no es ven i que, un cop fora del taller, es reprodueix sense límit. La seva edició limitada depèn que aquest fitxer no surti mai, i un fitxer és més fàcil de perdre que una terracota.

La gravació que no ensenya les eines no prova res.

3. L'encàrrec

Algú vol una figura que no existeix —un personatge, una actitud, una mida— i la demana a un escultor. És la sortida més antiga de l'escultura, anterior al catàleg i a la botiga: durant segles no n'hi va haver cap altra. En el pessebre l'encarrega un particular per a la seva escena, un col·leccionista per a una figura que li falta, o una associació per al pessebre nou d'un any. L'escultor la concep i la modela, i n'és l'autor; qui la va encarregar va triar el tema i va pagar, i això no el fa autor de res (Qui concep la forma). Quins drets té cadascun sobre la figura encarregada és matèria del capítol del client i l'encàrrec, més endavant en aquest bloc; aquí només importa si l'encàrrec aguanta com a manera de viure.

El que té a favor seu avui és que l'encàrrec és, des del principi, el que la sortida 1 ha de buscar després: un comprador concret que vol una figura concreta i parla amb l'escultor abans que existeixi. Un encàrrec es pot gravar igual que una peça pròpia, i qui el rep té llavors el mateix que el comprador de la peça única: una forma decidida per algú, vista decidir, i amb un nom al darrere. I té a més el que cap botiga no dona: la figura que ell va demanar, no la que hi havia.

El que li fa la forma a cost zero: el fereix per on és més freqüent. La major part dels encàrrecs no demanen una decisió sinó un resultat: «vull un pastor amb un xai a l'espatlla, de dotze centímetres», i a qui ho demana li és igual qui decideixi la forma mentre el pastor sigui aquest. Aquest encàrrec ja es pot fer sense escultor: s'escriu la descripció, es genera, s'imprimeix i es pinta, en dies i per una fracció del preu, i el capítol anterior va ensenyar la cadena sencera, amb les seves tarifes (La forma sense autor). Les associacions són el cas més clar, perquè són el client que necessita més figures de cop i amb el pressupost més curt: els seus estatuts solen dir que promouen el pessebrisme com a art, però qui compon l'escena d'aquest any necessita dotze figures per al novembre, i entre un escultor que triga i cobra i una cadena que no triga i gairebé no cobra, els estatuts no decideixen la compra. El que queda de l'encàrrec és el que demana una decisió i no un resultat: el que vol aquest escultor i no un pastor qualsevol, i per això no se'n va a la cadena. Aquest client existeix, però no és l'encàrrec: és la fidelitat, que és la sortida 10.

La seva mesura la dona el que l'encàrrec ha estat sempre, abans de cap generador: ocasional. Ningú no encarrega figures cada any; un col·leccionista completa una col·lecció i s'acaba; una associació fa un pessebre nou cada quants anys i la resta els compon amb el que té. En l'experiència de qui escriu, l'encàrrec de figures de pessebre en argila ha estat sempre escàs, i mai no ha donat per viure només d'això; el que ha canviat no és la seva freqüència sinó que la part més freqüent d'aquesta escassetat —l'encàrrec que només demana un resultat— té ara un proveïdor més barat. Pel poc freqüent que és i pel poc que se sosté en el temps, l'encàrrec no és una sortida en si mateixa: és una ocasió que de vegades arriba, i que, quan arriba, es tracta com la sortida 1.

4. L'ensenyament

Si vendre figures deixa de donar per viure, queda vendre el que l'escultor sap: ensenyar a modelar. És una sortida amb tres formes diferents, i convé separar-les perquè no aguanten igual. L'ensenyament reglat, en una escola d'art o una facultat, amb anys per endavant. Els cursos i tallers curts, d'un cap de setmana o de tres o quatre dies, que organitzen sobretot les associacions. I els vídeos: un canal on l'escultor modela i explica, obert o de pagament.

El que té a favor seu avui és que ensenyar a decidir una forma és l'única cosa que un generador no pot fer, per la mateixa raó per la qual no la pot decidir: no hi ha ningú que miri (La forma sense autor). Qui vol aprendre a modelar una figura necessita veure algú decidir i sentir-li dir per què, i corregir el que és seu amb algú al davant. Això continua valent el que valia. I l'escultor que grava el seu procés sencer, com la sortida 1 exigeix, ja té feta, sense proposar-s'ho, la matèria primera d'un ensenyament: cada presa és una lliçó de com neix un volum.

El que li fa la forma a cost zero: no la toca directament, però li treu el terra pels dos costats. Pel costat de la demanda, qui podia voler aprendre a modelar figures per al seu pessebre té avui la figura sense aprendre res, i una part dels qui abans s'apuntaven a un curs ja no s'hi apunta. Pel costat de l'oferta, l'ensenyament en vídeo ja tenia el preu a zero abans de cap generador: a les plataformes hi ha escultors excel·lents, molts i de tot el món, modelant i explicant a càmera gratis, i qui vulgui cobrar pel mateix competeix amb ells. I queda el que no és d'avui sinó de sempre: aprendre a modelar una figura realista exigeix anatomia artística, composició i una tècnica, i això demana anys; un curs d'un cap de setmana amb dues hores de classe no ensenya a modelar, i un escultor modelant davant d'uns alumnes és una exhibició, no un ensenyament. Les associacions els organitzen amb bona voluntat i els alumnes en surten contents, però d'aquí no en surt cap escultor, i qui els imparteix viu del fet que es repeteixin, no del fet que funcionin.

La seva mesura és, per tant, estreta: l'ensenyament reglat és una ocupació, no una sortida del taller, i n'hi ha poques; el curs curt no ensenya el que promet; i el vídeo no es cobra. Qui escriu coneix les tres: va ser professor d'escultura en una escola d'art d'Andorra, i a partir d'ara ensenyarà als seus canals el que sap, sense cobrar-ne res, perquè és el que ja es fa gratis a tot arreu i perquè de l'ensenyament no n'espera cap ingrés. Aquesta és exactament la raó per la qual el seu cas no serveix de model a ningú: una sortida que només funciona quan no cal que funcioni no és una sortida per a qui la necessita. I per això no se l'aconsella a cap escultor que visqui de les figures; se la deixa descrita, amb el que aguanta —ensenyar a decidir— i amb el que no —cobrar-ho—.

Una sortida que només funciona quan no cal que funcioni no és una sortida per a qui la necessita.

5. El pas a l'escenografia

Si la figura ja no es ven, l'escultor pot pujar una baula en la cadena i vendre l'escena: compondre pessebres i diorames per encàrrec, per a particulars, per a associacions que no volen o no poden compondre el seu, per a exposicions i per a qui necessiti un pessebre sencer i no dotze figures. L'escultor que fa aquest pas canvia de paper —passa d'autor de la figura a autor de l'escena, que és l'altre autor que té el pessebre (Autor i llei: «El que la llei reconeix, i a qui»)— i porta un avantatge que l'escenògraf que no modela no té: sap què pot fer una figura i què no, perquè les ha decidides.

El que té a favor seu avui és que l'escena és on la figura pren sentit, i que compondre-la és decidir: on va cada cosa, què es veu des d'on, què explica la llum. Això és obra, amb autor, i el capítol d'autor i llei ho va deixar establert. Mentre la forma de les figures era l'escàs, la composició semblava l'abundant; amb la figura a cost zero, la composició podia semblar el refugi: el que encara cal saber fer.

El que li fa la forma a cost zero: no la salva, i convé dir-ho sense embuts, perquè és la sortida en què és més fàcil enganyar-se. La mateixa cadena que produeix la figura produeix l'escena. El capítol anterior ho va comprovar en minuts i ho va deixar anotat: una frase dona una imatge d'una casa de Betlem oberta per dins, amb pati, estable i terrat; una altra frase dona els plànols, planta i alçats, amb escala; i d'uns plànols en surten fitxers de tall per a una màquina làser o d'impressió per a una impressora, i dels fitxers, un kit amb instruccions (La forma sense autor). El que arriba a qui ho compra no és un material per compondre: és una maqueta per acoblar, i la paraula que aquest Manual no fa servir per al pessebre —muntar— és aquí l'exacta, perquè un kit es munta com un moble que arriba en una caixa. L'escenògraf que ven escenes competeix llavors amb el mateix que l'escultor que ven figures: un fitxer que costa zero, que s'imprimeix o es talla a la mida que es vulgui, i que porta l'escena ja decidida per ningú. I la demanda tampoc no l'espera: en el pessebrisme d'associació l'escena la componen els mateixos socis, i aquí no hi ha encàrrec per pagar; el particular que vol un pessebre sencer sense fer-lo ell és el mateix que compra el kit.

La seva mesura és, per tant, la de la figura: l'escena composta per algú que decideix, per a un lloc real i un públic real, continua sent obra i continua tenint el seu lloc, però no en un mercat on l'escena de ningú costa el que costa tallar uns taulers. Passar de la figura a l'escena no treu l'escultor de la pregunta d'aquest capítol; la trasllada una baula més amunt, i allà la torna a trobar. El que sí que fa, i no és poc, és deixar clar que la pèrdua que el capítol anterior va descriure —el pessebre sense autor en cap baula— no s'evita canviant de baula.

Passar de la figura a l'escena no treu l'escultor de la pregunta d'aquest capítol; la trasllada una baula més amunt, i allà la torna a trobar.

6. La mida gran

Si la figura petita ja no es ven, queda la gran: les figures de mida natural o propera que demanen els pessebres monumentals de les places, de les esglésies i dels ajuntaments, i que fins fa poc només podia fer qui tingués ofici d'escultor i taller per fer-ho. A primera vista és la sortida més protegida: una figura d'un metre exigeix estructura, proporció a aquesta escala, un modelatge que aguanti de prop i de lluny, i un procediment de reproducció —motlle, buidat, materials que resisteixin la intempèrie— que no s'improvisa. Aquí, semblaria, la màquina no hi arriba.

El que té a favor seu avui és real: a mida gran, la decisió de la forma es veu de lluny i de prop, els errors no s'amaguen, i l'escultor que sap compondre un grup a aquesta escala té un saber que pocs tenen. I el client de la figura gran —una institució, gairebé sempre— pot exigir que es vegi com es va fer, perquè paga prou per demanar-ho.

El que li fa la forma a cost zero: l'atrapa, i per un camí que convé descriure sencer perquè és el mateix que el capítol anterior va desmuntar a mida petita (La forma sense autor). La forma surt d'on surten totes: un generador, una biblioteca o un fitxer comprat, i s'imprimeix en filament, per peces si cal, a la mida que es vulgui, i que la impressió trigui dies no importa. Sobre aquesta impressió s'hi estén una capa d'argila líquida, o de plastilina gairebé fosa, com qui pinta; se li donen quatre tocs de modelatge a la cara, a les mans, en un plec, els suficients perquè hi hagi «empremtes» i per poder dir «autor»; d'això se'n treu un motlle perdut, i del motlle, la figura definitiva en fibra de vidre o en resina, que és el que un pessebre de plaça necessita. El resultat és una figura gran, resistent, amb una superfície que sembla modelada, signada, i la forma de la qual ningú no va decidir. És exactament la impressió coberta d'argila que el capítol anterior va posar com a exemple del que una gravació ha de descartar; a mida gran és, si és possible, més fàcil, perquè la capa que la cobreix és més gruixuda i el client és més lluny.

La seva mesura té dues parts. La primera és la de la prova: contra aquesta cadena només val el mateix que contra la petita, el volum vist néixer des de la pella, i l'escultor que treballi a mida gran l'haurà de gravar igual, encara que el modelatge duri setmanes. La segona és la del mercat, i és la que qui escriu considera decisiva: una ciutat encarrega un pessebre monumental una vegada, i el treu cada any durant dècades. Qui fa figures grans viu del fet que hi hagi ciutats noves, no de la seva, i sostenir-se anys amb aquesta sortida al mateix lloc no és possible. És una sortida que existeix, que exigeix el que l'ofici té de més difícil, i que no dona de menjar dues vegades a la mateixa plaça.

És una sortida que existeix, que exigeix el que l'ofici té de més difícil, i que no dona de menjar dues vegades a la mateixa plaça.

7. La feina per a la cadena

Si la forma ja no es paga, queda cobrar pel que ve després de la forma: imprimir, polir, pintar i vendre figures la forma de les quals va sortir d'un generador, d'una biblioteca o d'un fitxer comprat. És la sortida de qui diu: «ja que la forma és gratis, jo hi poso la resta». L'escultor que la pren deixa de ser autor del que ven i passa a ser, respecte de la forma, el que el capítol anterior va anomenar artesà —qui reprodueix una forma que no és de ningú— i, respecte de l'objecte, impressor, repassador i pintor (La forma sense autor). Si el que posa en la policromia li dona algun dret sobre la figura és qüestió del capítol de la policromia i el vestit, més endavant en aquest bloc; aquí n'hi ha prou que la forma no és seva.

El que té a favor seu avui és que funciona, i és l'única de les onze de la qual es pot dir això sense reserves. És la sortida que ha començat a donar diners: una botiga situada a Itàlia, sense nom d'autor, que el capítol anterior va examinar amb les seves xifres, va passar de cent quaranta a dos-cents trenta personatges en quatre mesos i té milers de seguidors que pregunten pel preu i la caixa (La forma sense autor). El comprador que vol una figura que compleixi, agradi i costi poc la troba allà, i la troba pintada, que és el que el fitxer sol no li dona. Hi ha demanda, i avui hi ha pocs que la serveixin.

El que li fa la forma a cost zero: és el seu propi negoci, i per això se l'endú per davant així que creixi. El que aquesta botiga ven no és escàs: és una subscripció a un generador, una impressora de resina i unes hores de pintura, i això ho té qualsevol. Quan en lloc d'una botiga n'hi hagi centenars, el preu de la figura impresa i pintada baixarà fins al que costen la resina i les hores, i les botigues que van obrir primer tancaran com van obrir. I hi ha un competidor pitjor que les altres botigues: el mateix client. Una associació amb dues subscripcions i una impressora de resina té les tres coses que buscava —bo, bonic i barat— sense passar per ningú, i pinta ella, perquè pintar és el que els seus socis ja feien. El capítol anterior ho va dir d'una altra manera: en aquesta cadena no hi guanya cap dels qui venen figures; hi guanya el qui ven impressores. I el primer que la cadena deixa sense lloc és el firaire, el qui ven el que no fa: quan la forma és gratis i la botiga ven directament, no queda res entre el fitxer i el comprador que ell hi pugui posar.

En aquesta cadena no hi guanya cap dels qui venen figures; hi guanya el qui ven impressores.

La seva mesura és la d'una sortida que avui funciona i que no és una sortida, perquè dura el que es triga a imitar-la, i no es triga gens. Qui escriu no la prendria, i ho diu amb la seva raó: no pel que es perd d'ofici —que es perd sencer: la forma deixa de ser d'un—, sinó perquè és l'única de les onze que es pot tancar des de fora, per altres que facin el mateix, sense que l'escultor pugui fer res per evitar-ho.

8. El gremi

Si cada escultor pel seu compte no pot sostenir el preu d'una forma decidida davant d'una forma gratis, ho poden intentar junts: un gremi, en el sentit antic de la paraula, que és una associació dels qui exerceixen un mateix ofici per fixar entre ells què és aquest ofici, qui l'exerceix, com s'anomena i on es ven. El model que se sol posar al davant és el dels santonniers de Provença, els escultors de santons, que el pessebrisme cita com a exemple d'ofici que es presenta davant del comprador com a ofici i no com a suma de tallers; com estan organitzats de veritat no s'examina aquí, perquè les associacions i els gremis tenen el seu propi bloc en aquest Manual. Un gremi d'escultors de figures de pessebre faria el mateix: un nom comú, unes condicions per portar-lo —que la forma la decideixi qui signa, i que es pugui veure—, una fira o una secció de fira on només entrin els qui les compleixen, i una manera de dir-ho al comprador.

El que té a favor seu avui és que resol el que cap de les sortides anteriors no resol sola: la informació. El comprador d'avui no distingeix una forma decidida d'una de generada, i el capítol anterior va dir per què (La forma sense autor); un gremi que garanteixi aquesta diferència amb el seu nom estalvia al comprador la comprovació que no sap fer. I reparteix entre molts el cost d'explicar el que aquest bloc explica: què és un autor, què és una peça única, per què val el que val. Qui escriu la considera, de les onze, potser la millor solució.

El que li fa la forma a cost zero: no l'enfonsa, però li posa al davant un compte que el gremi ha de guanyar cada dia. Un santon nou costa avui zero: la forma surt d'un generador per uns cèntims, amb les tarifes que el capítol anterior va posar a la vista, i el motlle de guix que el reprodueix costa l'argila i el forn. Un santon decidit per un escultor costa les seves hores. El gremi ha de convèncer un comprador que pagui el segon podent comprar el primer, i bo, bonic i barat procedent d'un fitxer que costa menys de mig dòlar és, en el mercat del component, imbatible; el gremi no hi guanya, guanya només on el comprador vol saber qui va decidir. I té els problemes de tot gremi: qui decideix qui hi entra, què es fa amb qui incompleix, com s'evita que el nom comú acabi protegint el que no hauria de protegir, i qui paga el temps d'organitzar-ho, que és temps que no es modela.

La seva mesura és que no és fàcil i no garanteix res. No és fàcil perquè exigeix que escultors que competeixen entre ells es posin d'acord en què és el seu ofici, i aquest bloc ha ensenyat com n'és de lluny el pessebrisme de posar-se d'acord fins i tot en la paraula. I no garanteix res perquè el gremi pot fixar el nom i les condicions, però no pot fixar el comprador: si el comprador vol component, comprarà component, amb gremi o sense. El que el gremi sí que garanteix és que, quan hi hagi un comprador que vulgui autor, sàpiga on trobar-lo.

9. Regalar el fitxer propi

Hi ha una sortida que es proposa sovint i que convé examinar encara que només sigui per descartar-la: si la forma ha de ser gratis de totes maneres, que sigui gratis la meva, amb el meu nom. L'escultor modela, escaneja o modela en pantalla, i publica el fitxer amb una llicència oberta, perquè qualsevol l'imprimeixi; a canvi espera que el nom viatgi amb el fitxer, que el coneguin, i que d'aquí en surtin encàrrecs, classes o vendes del que no regala.

El que té a favor seu és només el que promet: que el fitxer porti el nom de l'autor i que, en la lletra de les llicències obertes que exigeixen atribució, qui el faci servir l'hagi d'anomenar. El capítol anterior va ensenyar de què van acompanyades aquestes llicències i què permeten (La forma sense autor).

El que li fa la forma a cost zero: la torna absurda. Ningú no llegeix qui és l'autor d'un fitxer gratuït; es descarrega, s'imprimeix i es pinta, i el nom, si hi era, es queda en una línia d'un lloc de descàrregues que qui imprimeix no torna a obrir. El fitxer regalat entra en el mateix corrent que els generats i s'hi confon: des de la impressora, una forma decidida i una forma de ningú són iguals, i el capítol anterior ho va deixar establert. I el que es regala no torna: l'escultor ha donat l'única cosa que tenia escassa —una forma decidida— a canvi d'una visibilitat que el fitxer no produeix, i ha alimentat amb obra pròpia la cadena que el substitueix. Si el nom arriba a algú, hi arriba com el de qui regala formes, i d'aquí no en surten encàrrecs: en surten peticions de més fitxers.

La seva mesura: cap. Qui escriu la considera descabellada, i la deixa escrita només perquè es proposa i cal dir per què no. Si un escultor vol que la seva obra es conegui, el que ha d'ensenyar és el procés, no el fitxer: el primer no es pot imprimir.

El que ha d'ensenyar és el procés, no el fitxer: el primer no es pot imprimir.

10. La fidelitat del client

Queda la sortida que no és una tècnica ni un producte, i que per això no és en cap llista: el client que torna. És la persona —un particular, un col·leccionista, de vegades una associació— que va comprar una figura a un escultor, després una altra, i que al cap dels anys no compra figures de pessebre sinó figures d'aquest escultor. No busca un pastor; busca el pastor d'ell. I quan li posen al davant un a 4 euros, o un de gratis, no el compara amb el que té, perquè el que té no és un pastor sinó una relació amb qui el va decidir.

El que té a favor seu avui és que és l'única de les onze que la forma a cost zero no toca en absolut. Totes les altres competeixen en alguna cosa amb el fitxer —en preu, en termini, en quantitat, en informació—; aquesta no competeix en res, perquè el client fidel no compra el que el fitxer ven. Aquest client continuarà comprant al seu escultor per molta figura a preu zero que li posin al davant, i ho farà per la raó que la sortida 1 va donar: perquè el que compra és una obra amb un nom, no un component. I és la sortida que sosté les altres dues que aguanten: la peça única i l'edició limitada es venen a algú, i aquest algú és gairebé sempre aquest.

El que li fa la forma a cost zero: res. El que la fereix és una altra cosa, i és en la seva pròpia naturalesa: la fidelitat no es fabrica. Es construeix amb anys d'obra i de tracte, i necessita que abans hi hagi hagut una primera venda, i una segona, en un mercat que avui fa més difícil que mai la primera. L'escultor que comença no té clients fidels; els ha de guanyar un per un, venent contra el cost zero, i és aquí on el cost zero sí que l'atrapa. I la fidelitat té la mida que té: un escultor coneix els seus clients fidels pel nom, i es compten amb els dits de les mans.

La fidelitat no es fabrica.

La seva mesura és, per tant, la d'una sortida que perdura sense canvis però que no es pot triar: es té o no es té, i si es té és perquè es va treballar abans que calgués. Per a qui la té, és la que queda dreta quan tota la resta es mou; per a qui no la té, no és una sortida sinó un destí, i el camí fins a ell passa per les sortides 1 i 2, que són les que fan clients així.

11. L'exposició que exigeix autor

L'última sortida no és a les mans de l'escultor. És a les mans de qui exposa: les associacions, amb les seves exposicions anuals, els seus concursos i les seves mostres, que són el lloc on el pessebrisme s'ensenya a si mateix i ensenya al públic què és. Si una associació decidís no admetre a la seva exposició pessebres compostos amb figures la forma de les quals no es pugui atribuir a un escultor —a algú que la va decidir i que ho pot demostrar—, el mercat del component perdria, dins d'aquesta exposició, la seva raó de ser: l'escenògraf que vol exposar hauria de preguntar, abans de comprar, qui va decidir la forma, i aquesta pregunta és la que el capítol anterior va donar per desapareguda (La forma sense autor). És l'única sortida que actua sobre la demanda i no sobre l'oferta, i l'única que tornaria a la figura, al lloc on se la mira, la condició que perd quan ningú no la decideix.

El que té a favor seu és que no exigeix res de nou. Les fires ja posen condicions per admetre expositors —una alta fiscal, fotografies del que es fa— i ningú no les discuteix; una exposició d'associació pot posar les seves. I allà on els estatuts d'una associació diuen que promou el pessebrisme com a art, aquesta sortida només li demana que ho compleixi a la porta de la seva exposició.

El que li fa la forma a cost zero: la posa a prova pel criteri, i aquí cal ser exacte. El criteri no pot ser la trajectòria de l'escultor, perquè deixaria fora el qui comença i sí que va decidir la seva forma, i perquè ningú no certifica qui és escultor: aquest bloc ha dit que els títols i les classificacions els demana cadascú i que l'obra és l'única cosa que ho demostra. El criteri només pot ser el del capítol anterior: forma decidida, i que es pugui veure decidir. Això exigeix que l'associació sàpiga què mirar —que distingeixi la gravació d'un volum que neix de la d'una superfície que es cobreix—, i que estigui disposada a dir que no a un soci que va comprar bo, bonic i barat. El primer s'aprèn; el segon és el que decideix si la sortida existeix.

El primer s'aprèn; el segon és el que decideix si la sortida existeix.

La seva mesura és que depèn del tot d'altres, i dels altres que més hi tenen a perdre a curt termini: una exposició que exigeix autor té menys pessebres el primer any. Per això va l'última, i per això aquest Manual no pot fer més que deixar-la descrita: no és l'escultor qui la pot prendre. El que sí que pot fer és el que les associacions necessitarien per prendre-la —ensenyar el procés, explicar el criteri, ser on es mira—, que és, una altra vegada, la sortida 1.

12. Tancament, amb data

Onze sortides, i de cadascuna s'ha dit què li fa la forma a cost zero. El que queda obert és el que aquest capítol no pot tancar. No existeix una estadística de l'ofici: quants escultors de figures de pessebre en viuen, quants n'han deixat de viure des que la forma costa zero, i per quina sortida ha tirat cadascun; les raons d'aquest capítol són les d'un, declarades, i si algú reuneix les de molts, aquest capítol es corregirà amb elles. No s'ha vist cap sortida que escapi a la pregunta —qui va decidir la forma, i es pot veure?—, i si n'hi ha, el seu lloc és aquí. I les dues que actuen sobre la demanda, el gremi i l'exposició que exigeix autor, no les pot obrir un escultor sol; quan i si s'obren, ho dirà qui les pugui obrir. Les tarifes, les botigues i les xifres que el capítol recull són les del capítol anterior i en porten la data; les raons que es donen aquí són de l'octubre del 2026, i si d'aquí a uns anys alguna de les sortides que avui s'enfonsen torna a surar, o alguna de les que aguanten s'enfonsa, caldrà dir-ho amb la mateixa claredat.

Referències