El 25 de desembre: punt zero en la creació de pessebres bíblics

El temps també es representa.
Una escena no passa només en un lloc: passa en una estació i en una llum.

Què passaria si el temps no existís en el teu pessebre?

Fins aquí hem treballat el pessebre bíblic des del relat, des del món en què aquest relat s'esdevé, des de les quatre veritats que l'escena pot sostenir i des de la figura del pessebrista que decideix entre elles.

Però encara queda una cosa que sovint passa desapercebuda:

el temps també forma part de l'escena.

No només la cronologia dels episodis, sinó l'estació, la qualitat de la llum, el clima, l'abric dels cossos i el ritme amb què l'escena es deixa sentir. Moltes vegades el pessebre es construeix com si tot passés en un temps neutre —ni hivern ni estiu, ni nit tancada ni tarda freda—, i l'escena queda aleshores suspesa en un present sense gruix.

Una escena canvia de debò quan el temps deixa de ser un fons indiferent i comença a formar part del que es representa.

El temps també és matèria de representació

En la construcció d'un pessebre solem pensar de seguida en figures, arquitectura, paisatge, composició i attrezzo. No sempre amb la mateixa claredat en el temps representat. I, tanmateix, el temps no és una mesura abstracta: també té cos visible.

Es fa present en la inclinació de la llum i en la llargada de les ombres, en l'estat del terreny, en la manera d'abrigar-se, en l'actitud dels cossos i en la qualitat de l'aire. Una escena nocturna d'hivern no se sent igual que una escena oberta a un dia genèric. Una família que ha viatjat en època freda no es presenta igual que si arribés d'un clima sense duresa. Un nounat embolcallat i protegit no comunica el mateix que una imatge idealitzada fora de tota condició real.

El temps no acompanya l'escena des de fora. És dins del que l'escena representa.

El 25 de desembre com a àncora operativa

La data del naixement de Jesús no està documentada històricament en els evangelis. No tenim cap dada ferma que permeti afirmar que va passar exactament el 25 de desembre.

La data té, en canvi, una història que sí que es pot seguir. La notícia escrita més antiga que es conserva és en una col·lecció de calendaris reunida a Roma l'any 354: la seva llista d'aniversaris de màrtirs s'obre amb una línia concisa, «VIII kal. Ian. natus Christus in Betleem Iudeae» (el vuitè dia abans de les calendes de gener —el 25 de desembre— va néixer Crist a Betlem de Judea).¹ La festa va començar a Roma, pel que sembla en la dècada del 330; a l'Àsia Menor està testimoniada cap al 380 i a Egipte cap al 430, mentre que altres Esglésies van continuar celebrant el naixement el 6 de gener, com encara avui.²

Per què aquell dia i no un altre no ho diu cap text de l'època. Louis Duchesne, historiador de la litúrgia, va exposar les dues explicacions que s'han proposat. La primera mira el calendari civil d'aquesta mateixa col·lecció, que marca el 25 de desembre el Natalis Invicti, el naixement del Sol Invicte, el dia que el calendari romà tenia per solstici d'hivern: l'Església de Roma hauria escollit aquesta data per fer front al culte solar. La segona parteix de la data que s'atribuïa a la mort de Crist, el 25 de març: si concepció i mort van caure el mateix dia, el naixement queda nou mesos després. Agustí recull aquesta correspondència —«Octavo enim Kalendas Apriles conceptus creditur quo et passus […]. Natus autem traditur octavo Kalendas Ianuarias» (es creu que va ser concebut el 25 de març, el mateix dia en què va patir; i la tradició diu que va néixer el 25 de desembre)—, però ja amb la festa assentada, i el mateix Duchesne reconeix que no hi ha cap text anterior que contingui el càlcul: «l'on est réduit à la supposer» (ens veiem obligats a suposar-lo).^{3, 4}

L'explicació solar és la que més s'ha repetit, i també la que pitjor resisteix l'examen. Steven Hijmans, que ha estudiat el culte romà del Sol, assenyala que aquesta festa no apareix en cap font abans del mateix calendari del 354 i d'un himne de l'emperador Julià de l'any 362, i que res no prova que precedís el Nadal: fins i tot és possible que fos la festa pagana la que respongués a la cristiana. Per a ell, el que va pesar en l'elecció va ser el valor còsmic de les dates —el naixement de Crist en el solstici d'hivern, el de Joan Baptista en el d'estiu, i les seves concepcions en els equinoccis— més que no pas la voluntat de desplaçar un culte.²

Convé, tot i així, una precisió: el solstici astronòmic cau avui el 21 o el 22 de desembre. El 25 era la data que el calendari romà li assignava per tradició, i al segle IV ja quedava uns dies després del solstici real.^{2, 3} Per a l'escena la diferència no compta: tres o quatre dies no canvien l'alçada del sol a migdia ni la durada de la nit.

Cap de les explicacions no està provada.

Però això no impedeix reconèixer el que aquesta data fa dins del cicle.

Aquí no interessa presentar-la com a dada provada, sinó com a eina de treball. El 25 de desembre funciona, per al pessebrista, com a punt zero narratiu i escenogràfic: ordena el cicle, ajuda a pensar la seqüència d'escenes, situa la representació en un hivern concret i ofereix un marc operatiu per treballar clima, llum, abric, interiors i desplaçaments. També permet distingir amb més claredat, dins del cicle, la nit del Naixement, l'Epifania, la Presentació i els altres moments.

No es tracta de convertir una tradició litúrgica en demostració històrica. Es tracta de reconèixer que aquesta data, acceptada com a convenció conscient, pot servir com a àncora compositiva i visual. L'error comença només quan aquest valor de referència es confon amb una certesa històrica tancada.

Ben entès, el 25 de desembre no redueix l'escena: li retorna un ancoratge temporal que necessita.

El que l'hivern porta a l'escena

Acceptar el 25 de desembre com a punt de partida no vol dir només fixar una data al calendari. Vol dir acceptar que l'hivern entra en l'escena.

Betlem i Jerusalem se situen en zones elevades, on l'hivern no és una abstracció. El fred, la pluja, la humitat i, de vegades, la neu formen part del món possible de l'escena. I el clima modifica la vida: obliga a pensar en capes, vels, mantells i abric; canvia la manera de caminar i d'esperar; enfosqueix o humiteja el terreny; fa més valuós l'interior recollit; fa més significativa una font petita de llum; i dona al naixement una fragilitat concreta.

Les xifres d'aquest hivern —temperatures, pluja, dies de neu— i el que demanen a la roba de cada figura es tracten a «La peça d'abric (I): el fred i la samarra».

Quan el clima s'esborra, l'escena perd una part important de la seva veritat humana. No es tracta de dramatitzar el fred per gust, sinó de comprendre que el cansament del camí, la necessitat d'abric i la intimitat del refugi esdevenen reconeixibles quan l'hivern deixa de ser una paraula abstracta.

El fred no es representa amb una paraula, sinó amb cossos que es recullen, teles que pesen, mans que busquen abric, interiors que esdevenen més necessaris.

L'hivern no entra en l'escena com a efecte. Hi entra com a condició de vida.

La llum del solstici

No només el clima. També la llum.

Al voltant del solstici d'hivern, la trajectòria solar és més baixa, les ombres s'allarguen, la jornada s'escurça i la relació entre exterior i interior esdevé diferent. Això canvia l'escena abans de qualsevol decisió d'il·luminació.

El que aquesta llum baixa fa amb el volum d'una figura —i per què la llum zenital de migdia l'aplana— s'explica a «L'ombra fa el volum».

Una llum baixa i rasant no explica el mateix que una il·luminació oberta i neutra. Una tarda curta no ordena els volums com els ordena un matí ampli. Una nit més llarga dona més pes al foc, a la penombra i a la llàntia, i fa decisiva la tensió entre ombra i recolliment.

La llum no només il·lumina el pessebre. També el situa en un temps.

I quan aquesta llum no respon a cap estació ni a cap hora, l'escena comença a desmentir-se a si mateixa.

Tradició, sí; ingenuïtat, no

Acceptar el 25 de desembre com a punt zero no obliga a fingir que es tracta d'una data històricament demostrada. Al contrari: exigeix distingir amb claredat entre una tradició amb un fort valor simbòlic i una certesa documental que no tenim.

Aquesta distinció no debilita el treball del pessebrista. El fa més honest.

El 25 de desembre es pot fer servir com a referència visual i compositiva sense convertir-lo en dogma històric. I precisament per això resulta útil: perquè funciona com a convenció conscient, no com a dada fingida.

El que canvia quan el temps es pren seriosament

Quan l'escena deixa de construir-se en un temps neutre i comença a pensar-se des d'una data, una estació i una llum concretes, canvia més del que sembla. Canvia la paleta, canvia l'aire que envolta les figures, i canvia —sobretot— la relació entre vulnerabilitat i aixopluc, que és, en bona mesura, el que un pessebre bíblic representa.

No n'hi ha prou de saber què va passar ni on va passar. Cal entendre també en quin temps humà es deixa sentir.

Abans de continuar

Hem vist que el pessebre bíblic no només necessita relat, context, referències i matèria visible. També necessita temps: un temps que es faci sentir en l'escena com a estació, clima, llum i seqüència.

Però encara falta una altra dimensió decisiva: el món humà en què aquest naixement s'inscriu. No n'hi ha prou amb el lloc ni amb el temps; cal també la societat real —ocupada, estratificada, expectant— que el relat suposa i que l'escena no pot ignorar.

Aquest serà el pas següent.