Jesús en el seu temps

Un pessebre pot tenir lloc i temps, i continuar sense món.
El món humà es representa, o s'esborra.

Després del temps, el món

Fins aquí hem treballat el pessebre bíblic des del relat, des de les quatre veritats que l'escena pot sostenir, des de la figura de l'intèrpret i des del temps que l'escena necessita.

Però encara queda una dimensió per anomenar.

La Judea del segle I en què s'inscriu el naixement de Jesús no és un decorat.

És una terra sotmesa, amb la seva estructura social, les seves tensions polítiques, les seves desigualtats materials i les seves expectatives religioses. Aquest món no envolta l'escena des de fora. És el que li dona gravetat i sentit.

Un pessebre bíblic no canvia només quan en millora l'escenografia. Canvia quan comença a deixar entreveure el món humà en què el naixement adquireix el seu pes.

Una terra sotmesa

Judea al segle I no és una regió independent. Està integrada en la maquinària administrativa i fiscal de l'imperi romà. Roma controla el territori amb governadors, tropes estacionades i una estructura de tributs que arriba fins a l'últim llogaret. La rebel·lia es castiga amb duresa, i la presència militar és un recordatori diari que la llibertat política no és un horitzó real.

El govern local s'exerceix per mitjà de clients de l'imperi. Herodes el Gran i els seus successors regnen amb el consentiment de Roma, i sovint contra l'opinió del poble que governen. Depenen de l'imperi més que del poble que administren, i la seva conducta —especialment la d'Herodes— alterna l'obra pública ambiciosa amb la repressió brutal quan el seu poder es veu amenaçat.

Aquest marc no és accessori. Condiciona des de l'economia familiar fins a la vida religiosa, i molt particularment el que un jueu del segle I espera de Déu.

Desigualtat i estratificació

Sota aquesta ocupació, la societat està rígidament estratificada.

Una minoria acumula els recursos: grans propietaris, l'alt sacerdoci vinculat al Temple, mercaders benestants, famílies properes al poder romà. La majoria viu en la precarietat. Pagesos endeutats que perden les seves terres i entren en servitud per deute. Artesans amb marges mínims. Pescadors l'economia dels quals depèn d'una jornada concreta. Pastors que van del petit propietari de ramat a l'assalariat sense terra —un continu que l'antropologia de les figures detalla—, molts d'ells als marges econòmics. Els impostos són múltiples —al Temple, a Roma, als governants locals— i sumen fins a ofegar les famílies més febles.

Dins d'aquesta societat les capes són rígides. Saduceus i aristocràcia sacerdotal controlen el Temple. Fariseus i escribes tenen autoritat pel seu coneixement de la Llei, sense coincidir necessàriament amb el poder polític. Per sota d'ells, una massa de jornalers, homes lliures sense recursos, serfs i esclaus. Les dones sostenen la vida familiar i la transmissió de la tradició, però ocupen un lloc secundari en la vida pública i religiosa. I al marge viuen els que la societat exclou: malalts, leprosos, publicans, prostitutes, marginats per motius econòmics, religiosos i morals alhora.

Això no funciona com a teló de fons. És la realitat humana dins la qual el naixement adquireix el seu pes.

Una espera diversa

En aquest marc, l'espera del Messies no té una forma única. La paraula «Ungit» resumeix un anhel compartit, però la figura concreta que aquest anhel esperava variava molt d'un grup a un altre.

Alguns somiaven un rei guerrer a l'estil de David, un líder carismàtic que derrotaria Roma i restauraria la independència política d'Israel. Altres esperaven una irrupció sobrenatural: un signe visible que el temps de la redempció havia arribat, un judici diví, una transformació còsmica. Altres no esperaven una figura concreta, sinó l'acció directa de Déu en l'enfortiment dels justos i l'afebliment de l'opressor, sense necessitat d'armes ni de campanyes militars. Els essenis, refugiats al desert, parlaven fins i tot de dos messies diferents, un de sacerdotal i un altre de reial.

El que era compartit era més ferm que el que divergia: la convicció que només Déu podia portar la restauració, i l'anhel d'una intervenció que posés fi al sofriment i restablís la justícia. Però el que divergia importa al pessebrista, perquè corregeix una iconografia arrelada. L'espera messiànica del segle I no es deixava resoldre per una única imatge, i l'escena del naixement s'inscriu en aquest horitzó plural, no en un d'unificat a posteriori.

Com canvia la lectura de l'escena

Tot això importa poc si no canvia la manera de mirar l'escena. Però quan hi entra de debò, ja no es veu el mateix.

Els pastors deixen de ser figures pintoresques. Són gent humil d'una societat real —humilitat real, no misèria pintoresca: l'ofici anava del petit propietari a l'assalariat sense terra, com detalla l'antropologia de les figures—, allunyada de la vida urbana i de la centralitat del Temple. Que l'anunci del naixement els arribi primer a ells deixa de ser un detall amable: és un senyal que el relat orienta cap als qui no compten.

La família de Betlem deixa de ser una família qualsevol. És una família pobra, en una terra ocupada, que viatja per una ordre administrativa romana i no troba allotjament a la ciutat de la seva ascendència. Cadascuna d'aquestes condicions és matèria concreta de l'escena: el cansament del camí, la precarietat del refugi, la humilitat de la menjadora adquireixen un altre pes quan el món que els envolta no és abstracte.

L'anunci deixa de ser un avís amable. Colpeja sobre segles d'espera activa, en un poble que llegia la seva història com una promesa pendent. L'alegria del passatge —«he aquí os doy nuevas de gran gozo, que será para todo el pueblo» (heus aquí que us dono noves de gran goig, que serà per a tot el poble), Lluc 2, 10— no té tot el seu pes si qui la rep no està situat en un horitzó d'opressió i d'espera real.

No es tracta de carregar l'escena de sociologia. Es tracta de no construir-la com si passés en un buit humà.

Només aleshores el naixement deixa de semblar una escena intemporal i comença a pesar com a esdeveniment.

El que això no és

Convé dir amb claredat què no és aquesta lectura.

No es tracta de reduir el naixement de Jesús a una lectura política. La dimensió espiritual del relat no s'esgota en el seu marc històric, i pretendre el contrari empobriria l'escena tant com esborrar-lo.

Tampoc no es tracta de crear una categoria estilística nova. S'ha considerat i s'ha descartat el nom de «Pessebre d'Alliberament Històric»: el bloc conserva el nom que ja existeix, pessebre bíblic, i treballa per sostenir-lo amb més rigor, no per substituir-lo.

Es tracta, més aviat, de no separar l'espiritual de la història real en què el naixement va ser anunciat, esperat i narrat. L'esperança messiànica no neix en el buit. Neix en un poble amb memòria, amb ferides, amb fe i amb desig de justícia. Una escena que ignora aquest sòl pot continuar sent devocional, però deixa de ser el que aquí entenem per pessebre bíblic.

Què guanya el pessebrista amb aquest marc

Quan aquest món humà entra en el treball, canvia la manera de veure les figures abans de modelar-les.

La pobresa deixa de ser un ornament. Un mantell gastat, una postura encorbada pel fred, unes mans curtides no són recursos d'humilitat devocional: són senyals d'una vida concreta, sotmesa a un treball i a un clima. La humilitat, entesa així, no és una estètica que es tria, sinó la forma en què es manifesta una condició material real.

La veritat d'aquestes figures comença quan deixen de semblar personatges humils i comencen a semblar persones que realment han viscut així.

El mateix passa amb l'esperança. No és una abstracció que l'escena il·lustra, sinó allò que persones concretes, situades en una història concreta, adrecen cap a un horitzó que els pertany.

No es complica el pessebre. Se li treu una idealització que havia començat a confondre's amb el relat mateix.

Abans de continuar

Fins aquí hem pensat el lloc, el temps i el món humà en què s'inscriu el naixement de Jesús. Però tota escena es construeix, en darrer terme, a partir de figures concretes.

Queda per veure qui són aquestes figures. Quina edat tenen els protagonistes, quina fisonomia general correspon a una família jueva de Galilea, què vesteixen, amb quina paleta, quins animals són plausibles en el lloc i en l'estació, quin lloc ocupen els secundaris.

Aquest serà el pas següent.