Les llevadores

Darrera modificació
Temps aproximat de lectura
≈ 57 min

Lluc no anomena ningú al costat de Maria.
Tampoc no diu que estigués sola.


Qui ajuda i qui certifica

Les llevadores són el personatge del Naixement que Lluc no anomena i que l'art va tenir durant segles al peu de la menjadora. D'aquí surten dues conclusions oposades, i totes dues es queden curtes. L'una les dona per sabudes: hi van ser perquè la imatge antiga les porta. L'altra les dona per inventades: no són a l'evangeli, per tant hi sobren. Cap de les dues s'atura a mirar de quina llevadora parla, i convé distingir-ho, perquè sota el mateix nom hi ha dues figures que se sostenen amb proves de classe diferent.

La primera és qui ajuda en el part: la dona, llevadora d'ofici o no, que rep l'infant, atén el cordó i acompanya la mare. Aquest és un assumpte de vida material, i s'examina amb els relats de la Bíblia, les normes rabíniques, els estudis sobre el part antic i el que la medicina sap d'un naixement sense assistència.

La segona és la llevadora que certifica: Zelomi i Salomé, les dues dones dels relats apòcrifs, que no ajuden ningú a parir i són a la història per donar fe d'un prodigi. D'elles surten les dues llevadores de l'art, i el seu camí es pot seguir text a text fins que Occident les retira.

La pàgina examina primer l'una i després les altres, i acaba en la figura: què es modela i quines decisions queden a les mans de qui modela. Una cosa no podrà afirmar en acabar, i es diu ja: qui va ser al costat de Maria aquella nit. Lluc no ho diu.

Aquest manual es llegeix com una sèrie: la finestra històrica, el cens, les rutes i la seqüència d'escenes estan fixats a A la recerca del pessebre bíblic (c_1). Les regles són les mateixes que per a Maria, Josep, Jesús, l'ase i el bou: Mateu i Lluc com a guió; l'arqueologia com a confirmació; apòcrifs i iconografia, fora del corpus i estudiats al seu lloc. Cada afirmació es presenta com a provada, inferida per context o desconeguda.


El que Lluc calla

Lluc no anomena llevadora, dones de la casa, veïnes ni familiars. Aquest silenci s'ha de mesurar dins l'escala del relat: l'evangelista redueix el naixement a dos versicles i omet també el lloc, les postures, el cordó, la placenta, l'aigua, la llum i gairebé tots els moviments. No som davant d'una crònica obstètrica que enumera els presents i deixa fora únicament les ajudants. Per això la seva absència a la frase impedeix anomenar-les personatges Provats pel text, però no demostra que Josep i Maria afrontessin sols el part. Qui va poder ser al costat de Maria, i amb quin fonament es pot dir, és el que aquesta pàgina examina.


Les llevadores del corpus

Abans de preguntar per Betlem convé mirar què sap la Bíblia de qui ajuda en un part. Els passatges són pocs, i es llegeixen aquí en la Reina-Valera de 1909, com a la resta del Manual; es donen traduïts d'aquesta versió castellana.1 No són contemporanis del Naixement: són els relats amb què un jueu del segle I havia après com s'explica un part.

El punt de partida és Ezequiel 16,4, que descriu una nounada abandonada enumerant per negació les cures que no va rebre: tallar el cordó, rentar, fregar amb sal i faixar. El passatge és uns sis segles anterior i no es pot traslladar sense més a Betlem, però demostra que la tradició bíblica concebia el naixement com una seqüència de tasques posteriors a la sortida de l'infant. Els altres passatges expliquen qui les fa.

Raquel. És el part més proper a Betlem que té la Bíblia, i passa de camí: «hi havia encara com mitja llegua de terra per arribar a Efrata, quan Raquel va parir, i va tenir treball en el seu part. I va succeir que, com que tenia treball en el seu parir, la llevadora li va dir: No temis, que també tindràs aquest fill» (Gn 35,16-17). Raquel mor, «i va ser sepultada al camí d'Efrata, que és Betlem» (35,19). La llevadora viatja amb la caravana de Jacob; la seva feina, en el text, és de paraula: calma la mare i li anuncia que és un fill.

Tamar. Pareix bessons, i la llevadora resol un problema que no és mèdic sinó d'herència: «l'un va treure la mà, i la llevadora va prendre i va lligar a la seva mà un fil de grana, dient: Aquest ha sortit primer» (Gn 38,28). És qui certifica l'ordre del naixement.

Xifrà i Puà. Són les úniques amb nom: «les llevadores de les Hebrees, una de les quals es deia Xifrà, i l'altra Puà» (Ex 1,15). El faraó els ordena matar els barons en néixer; elles desobeeixen, i quan se'ls demanen comptes responen: «les dones Hebrees no són com les Egípcies: perquè són robustes, i pareixen abans que la llevadora vingui a elles» (1,19). El relat les dona per figura corrent d'un poble, i acaba amb elles premiades: «ell els va fer cases» (1,21).

La nora d'Elí. Aquí no hi ha llevadora anomenada, sinó dones presents: «al temps que es moria, li deien les que eren al seu costat: No tinguis por, perquè has parit un fill» (1 Sa 4,20). La frase és gairebé la de la llevadora de Raquel, i el final també: la mare mor.

Rut. Del part no se n'explica res; les dones apareixen després: «les veïnes, dient: A Noemí li ha nascut un fill, li van posar nom» (Rt 4,17).

Rebeca. És el cas sense ajuda anomenada: «va sortir el primer ros, i tot ell pelut com una pellissa; i van anomenar el seu nom Esaú» (Gn 25,25). Ningú no assisteix en el text, i tanmateix el verb és en plural: algú, a més de la mare, posa el nom.

D'aquests passatges en surten quatre coses. La primera, que la llevadora és en el corpus un personatge ordinari: apareix sense presentació, com algú que el lector ja coneix. La segona, que qui ajuda no és sempre una llevadora d'ofici: al costat de la nora d'Elí hi ha «les que eren al seu costat», i al costat de Noemí, «les veïnes». Convé distingir, per tant, entre la llevadora i les dones que ajuden; el corpus coneix totes dues. La tercera, que el que el text els fa fer és poc i precís: dir «no temis», anunciar el sexe de l'infant, marcar el primogènit; la resta —el cordó, el rentat, la sal, les faixes— la dona Ezequiel 16,4 per negació. I la quarta, que l'ajuda no garanteix res: dels tres parts narrats amb algú al costat, en dos mor la mare.

La font jueva més propera en el temps és la Mixnà, la compilació de normes rabíniques que la biblioteca Sefaria data entre els anys 190 i 230, uns dos segles després del Naixement. El seu tractat sobre el dissabte diu que en aquest dia s'assisteix la dona que pareix, se li crida una llevadora —l'hebreu diu ḥakhamá, «sàvia»— «d'un lloc a un altre», es profana per ella el dissabte i es lliga el cordó de l'infant (Xabat 18,3).2 La norma és posterior i no descriu Betlem; el que ensenya és que l'ajuda en el part pesava per a aquells legisladors més que el repòs del dissabte, i que la llevadora s'havia d'anar a buscar: no era a cada casa.

Tal Ilan, la historiadora del judaisme antic ja presentada a la pàgina de Maria, dedica al part unes pàgines del seu estudi sobre les dones jueves de la Palestina grecoromana, fet amb la literatura rabínica, Flavi Josep i les inscripcions funeràries.3 En surten cinc dades. El nom: la llevadora és en aquestes fonts la «sàvia» (ḥakhamá), i l'ofici era només de dones, no necessàriament jueves, perquè la Mixnà permet recórrer a una llevadora gentil. La norma: ajudar una dona que pareix s'equipara a salvar una vida, i per això passa al davant del dissabte. Una escena: el Talmud de Jerusalem explica que la criada de Bar Qappara anava en dissabte a ajudar una jueva de part i va preguntar a Rabí si podia tallar el cordó; ell la va enviar a preguntar-ho a una llevadora, i ella va contestar: «The midwife is out», la llevadora no hi és. La resposta va ser que fes segons el costum del lloc. És el cas que aquesta pàgina deduïa: una dona que no és llevadora ajuda en un part perquè la llevadora no hi és. La postura: una dita rabínica parla de la dona que s'agenolla per parir. I el risc: Ilan compta els ossaris en què una dona és enterrada amb el seu fill —6 dels 130 que porten nom de dona— i estima que al voltant d'un 5 % de les dones moria de part, xifra que ella mateixa té per alta; entre ells hi ha el de Salomé filla de Saül, de Giv'at ha-Mivtar, on es van trobar els ossos de la mare amb els de l'infant encara al canal del part. Les fonts rabíniques que fa servir són posteriors al Naixement, com la Mixnà, i Ilan no diu quants parts tenien ajuda ni tracta del part en solitud.

Sorà d'Efes, metge grecoromà del segle II, distribueix l'atenció entre una llevadora i diverses auxiliars: unes sostenen i acompanyen la dona; la llevadora rep el nounat, en comprova l'estat, atén el cordó, el neteja i el faixa, mentre també s'ha de vigilar l'expulsió de la placenta. El seu tractat és posterior, ideal i aliè a una casa jueva concreta; serveix com a analogia antiga, no com a inventari del Naixement. El seu valor és mostrar la càrrega material del part i la necessitat d'atendre simultàniament dos cossos.4

Sobre la llevadora en aquest món grecoromà, Valerie French, de l'American University, va publicar el 1986 l'estudi «Midwives and Maternity Care in the Roman World».5 Reuneix el que diuen del part Plini el Vell, Sorà, Cels i Galè, i els epitafis de llevadores de la ciutat de Roma. Tres de les seves conclusions toquen aquesta pàgina. La primera, que segons les fonts literàries «midwives normally attend childbirth» —les llevadores assisteixen normalment al part—, i que la dona que paria tenia amb ella les seves parentes i la llevadora. La segona, que la llevadora cobrava, i no pas poc: de les dones pobres French diu que no se sap què feien, i suposa que acudien a dones enteses o a les seves parentes. La tercera, que no se sap si amb una llevadora competent morien menys mares i menys infants. French no tracta de Judea ni fa servir fonts jueves: val com a marc del Mediterrani romà, no com a dada de Betlem.


El que s'explica d'un part

Els passatges anteriors tenen una cosa en comú que no és en el que diuen, sinó en quan ho diuen. Convé veure-ho primer en una cosa propera. Qui avui explica en dues línies el naixement d'un fill no escriu en quin hospital va ser, ni el nom de la llevadora, ni qui hi havia a la sala: es dona per fet. Ho escriuria si l'infant hagués nascut en un taxi, o si la mare hagués parit sola, perquè això no és el que sol passar. S'explica el necessari i l'extraordinari; l'habitual es calla, i es calla precisament perquè és habitual. La comparació és d'avui i no prova res sobre un text antic; serveix per saber què cal buscar-hi.

I el corpus ho compleix. El part corrent s'explica en tres paraules i sense ningú al voltant: en el mateix capítol de Tamar, tres vegades seguides, «va concebre, i va parir un fill» (Gn 38,3-5). La llevadora apareix només quan passa alguna cosa que cal explicar: amb Raquel, perquè el part es torça i la mare mor; amb Tamar, perquè són bessons i cal saber qui és el primogènit; amb la nora d'Elí, perquè mor; amb Xifrà i Puà, perquè un rei ha manat matar els infants. En cap d'aquests relats la llevadora és la notícia: és a la frase perquè la notícia passa per les seves mans. Tal Ilan observa el mateix en les fonts rabíniques: no expliquen casos concrets de dolor o de mort en el part perquè eren cosa massa corrent.

Lluc escriu així. De tot el que envolta el naixement anomena una sola cosa, la menjadora, i és justament el que no era normal: un nounat en una menjadora. La resta —el lloc, la llum, l'aigua, qui hi havia— la calla com calla el Gènesi el part dels tres primers fills de Judà.

Hi ha una contraprova. Els textos que volen Maria sola, que aquesta pàgina llegeix més avall, ho diuen amb totes les lletres: el Pseudo-Mateu explica que Josep havia anat a buscar llevadores i ella va infantar mentrestant; Brígida fa sortir Josep perquè no hi sigui present; Jeroni afirma que no hi va haver llevadora. Qui tenia un part en solitud per explicar, l'explicava, perquè era l'extraordinari. Lluc no l'explica.

D'això se'n segueix una cosa sobre el silenci, i convé mesurar-la. No prova que algú ajudés Maria: un silenci no prova presències. El que fa és canviar de quin costat cau. Si l'ajuda era l'habitual, callar-la és l'esperable; si Maria hagués parit sola, això hauria estat el que era digne d'explicar-se. El silenci de Lluc, que se sol llegir com a indici de solitud, pesa més aviat de l'altre costat.


«Abans que la llevadora vingui»

Dels passatges anteriors no se'n pot treure més del que diuen. Afirmar que al món antic cap dona no paria sola seria un universal, i el corpus no el sosté. No hi ha prova que totes les dones del Llevant del segle I parissin amb ajuda, com tampoc no n'hi ha que parissin soles. El que hi ha són els relats de la Bíblia, les normes de la Mixnà, una escena del Talmud de Jerusalem i les inscripcions dels ossaris que reuneix Tal Ilan; i els mateixos relats contemplen el cas contrari.

El text que ho impedeix és el de Xifrà i Puà: les hebrees «pareixen abans que la llevadora vingui a elles» (Ex 1,19). És una excusa davant del faraó, no una estadística, i res no obliga a creure que fos veritat. Però una excusa només serveix si qui la sent se la pot creure: el narrador dona per suposat que un part que s'avança a la llevadora és cosa que passa. La Mixnà apunta en la mateixa direcció quan preveu que se la cridi «d'un lloc a un altre»: qui ha de venir d'un altre lloc pot arribar tard.

D'això se'n segueix que la pregunta ben plantejada no és si una dona podia parir sola —podia—, sinó què era l'ordinari quan hi havia gent a prop, i què s'arriscava quan no n'hi havia.


Parir sense ajuda: el que s'arrisca

Que un part sense ajuda surti bé és possible, i és a més el més freqüent. El mesurament més directe que s'ha trobat és modern. El 1983 el departament de salut de l'estat d'Indiana, amb els Centres per al Control de Malalties dels Estats Units (CDC), va investigar les morts ocorregudes entre 1975 i 1982 en un grup religiós que rebutjava tota atenció mèdica: les seves dones no tenien control de l'embaràs i parien a casa «without medical assistance», sense assistència mèdica. El resultat es va publicar el 1984 dues vegades: al butlletí setmanal dels CDC i, signat per 5 autors, a la revista mèdica American Journal of Obstetrics and Gynecology.6 Sobre 344 nascuts vius en dos comtats, la mortalitat de les mares va ser de 872 per cada 100.000 naixements —3 morts—, i la dels infants al voltant del part, de 48 per cada 1.000 segons el butlletí i de 45 segons el resum de l'article. Llegides del dret, les xifres diuen que més de 99 de cada 100 mares i uns 95 de cada 100 infants se'n van sortir.

El mateix estudi mesura el que costa. A la resta de l'estat, amb atenció mèdica, la mortalitat materna era de 9 per 100.000 i la perinatal de 18 per 1.000: la mort de la mare va ser en el grup gairebé 100 vegades més freqüent, i la de l'infant, gairebé 3. Les 6 mares del grup que van morir a tot l'estat van morir del mateix que l'Organització Mundial de la Salut assenyala com a causes principals de mort materna al món: 4 d'hemorràgia i 2 d'infecció. De l'hemorràgia després del part l'OMS diu que pot matar una dona sana en qüestió d'hores «if she is unattended», si ningú no l'atén.7 Els infants van morir sobretot per asfíxia o traumatisme en néixer, sovint per problemes del cordó, i per problemes respiratoris.

Posades juntes, amb les xifres d'avui que dona l'OMS i amb l'única estimació que s'ha llegit per a la Judea antiga, la de Tal Ilan sobre els ossaris:

Situació Mares que moren per cada 100.000 naixements El mateix, dit d'una altra manera Infants que moren al voltant del part, per cada 1.000 Risc de la dona al llarg de la seva vida
Indiana, grup sense atenció mèdica, 1975-19826 872 1 de cada 115 parts 48 (butlletí) / 45 (article) sense dada
Indiana, resta de l'estat, mateixos anys6 9 1 de cada 11.000 18 sense dada
Països de renda baixa, 20237 346 1 de cada 290 sense dada 1 de cada 66 dones
El món, 20237 197 1 de cada 500 sense dada sense dada
Països de renda alta, 20237 10 1 de cada 10.000 sense dada 1 de cada 7.933 dones
Judea antiga, estimació d'Ilan pels ossaris3 sense dada sense dada sense dada al voltant d'1 de cada 20 dones (5 %)

La taula barreja dues mesures, i convé no confondre-les. Les tres primeres columnes compten per part: de cada part, quantes mares o quants infants moren. L'última compta per dona: de totes les dones, quantes acaben morint de part al llarg d'una vida amb diversos fills. Per això el 5 % d'Ilan no contradiu el 0,9 % d'Indiana: una dona que corre un risc d'1 entre 115 en cada part, i pareix 6 vegades, arriba a un risc d'al voltant d'1 entre 20 en la seva vida. El càlcul és només una comprovació que les dues xifres són compatibles; el nombre de fills és un supòsit, no una dada.

El límit d'aquestes xifres s'ha de dir sencer. Comparen el part sense assistència amb l'obstetrícia del segle XX, que disposa de fàrmacs contra l'hemorràgia, d'antibiòtics i de cirurgia. Una llevadora del segle I no tenia res d'això, de manera que l'estudi no mesura quant protegia una llevadora antiga respecte de parir sola: aquesta dada és Desconeguda. Tampoc les dones d'Indiana, ben alimentades i amb casa, no són les d'un llogaret de Judea; ni «sense assistència mèdica» vol dir sense ningú: l'informe compta els parts que no va atendre un metge i no diu qui hi havia a l'habitació. I la xifra de les mares descansa en 3 morts, un nombre petit.

El que sí que es pot dir, com a inferència, és què fa una segona persona que la dona que pareix no pot fer per ella mateixa. Les causes de mort dels infants d'Indiana —l'asfíxia, el cordó, la respiració— són les del moment en què algú ha de rebre el nounat; les de les mares —l'hemorràgia, la infecció—, les de les hores i els dies següents, quan algú l'ha de vigilar mentre un altre té l'infant. Són les mateixes tasques que Ezequiel enumera i que la Mixnà autoritza en dissabte. L'ajuda antiga no cura una hemorràgia; reparteix la feina d'atendre dos cossos alhora, i posa al costat de la mare algú que ja ha vist altres parts.


La lectura contrària

Hi ha una lectura antiga que treu del mateix versicle de Lluc la conclusió oposada, i cal posar-la al davant. Jeroni, el traductor de la Bíblia al llatí, va escriure cap a l'any 383, a Roma, un tractat en defensa de la virginitat perpètua de Maria contra un autor anomenat Helvidi. Hi afirma: «Nulla ibi obstetrix: nulla muliercularum sedulitas intercessit. Ipsa pannis involvit infantem, ipsa et mater et obstetrix fuit» —allà no hi va haver cap llevadora, ni hi va intervenir el zel d'unes donetes; ella mateixa va embolcallar l'infant amb bolquers, ella va ser mare i llevadora—. I d'aquí dedueix que la frase de Lluc refuta «apocryphorum deliramenta», els deliris dels apòcrifs.8

L'argument té una part ferma i una altra que no ho és. La ferma: en Lluc els verbs són de Maria —«va parir», «el va embolcallar», «el va ajeure» (Lc 2,7)—, i el faixat és justament una de les tasques que Ezequiel posa a les mans de qui assisteix. Això pesa més que el simple silenci: el text no solament calla la llevadora, sinó que dona a la mare un gest que podia ser d'una altra. La part que no és ferma: Jeroni no escriu com a historiador del part, sinó per defensar una doctrina, gairebé quatre segles després del fet, i la seva conclusió va més lluny que el versicle. Que Maria faixés l'Infant no diu qui el va rebre, qui va lligar el cordó ni qui la va sostenir; Lluc no anomena cap d'aquests actes, ni per donar-los-hi ni per treure'ls-hi.

Queda per pesar la part ferma, i pesa menys del que sembla, per tres raons. La primera és del mateix Lluc. Quan explica l'enterrament de Jesús fa servir la mateixa construcció, amb un sol subjecte: Josep d'Arimatea «el va embolcallar amb un llençol, i el va posar en un sepulcre» (Lc 23,53). Joan explica el mateix acte en plural i amb un altre home present, Nicodem: «Van prendre, doncs, el cos de Jesús, i el van embolcallar amb llenços» (Jn 19,40). La semblança no és en el verb: en grec Lluc diu de l'Infant espargánōsen, «va faixar», i del cos de Jesús enetýlixen, i és la traducció la que posa «va embolcallar» en tots dos llocs. És en el nombre: Lluc escriu l'enterrament en singular —enetýlixen, éthēken— i Joan en plural —élabon, édēsan, éthēkan—. Mateu i Marc l'expliquen també en singular (Mt 27,59-60; Mc 15,46); només Joan anomena Nicodem.9 Són evangelistes diferents, i el paral·lel no prova res sobre Betlem; ensenya que un narrador pot donar a una sola persona, la que importa en el seu relat, un gest en què un altre posa més mans. La segona és que Lluc no diu quan va faixar Maria l'Infant: entre «va parir» i «el va embolcallar» no hi ha mesura de temps, i el faixat va poder venir després que altres fessin el que era urgent. La tercera és del cos. L'Organització Mundial de la Salut recomana avui que la mare tingui el nounat damunt seu i li doni el pit dins la primera hora; d'això se'n segueix que una dona capaç de sostenir i alletar el seu fill en aquesta hora pot també embolcallar-lo, amb ajuda o sense. El que li queda a l'indici és una altra cosa: en el protocol de Sorà faixar és tasca de la llevadora, i en Lluc ho fa la mare. Això no parla contra l'ajuda; inclina, poc, cap a una ajuda que no era la d'una llevadora d'ofici, o que va arribar després.

La seva frase contra els apòcrifs tornarà en la imatge heretada, en estudiar què se'n va fer de les llevadores en l'art occidental.


La balança

Queda la pregunta de la pàgina: hi va haver una llevadora, o alguna dona que ajudés, en el naixement de Jesús? De prova que la tanqui no n'hi ha en cap sentit. El que hi ha són indicis, i pesen diferent.

A favor que hi hagués ajuda:

  1. Maria i Josep no pareixen de camí. «Mentre eren allà, es van complir els dies en què ella havia de parir» (Lc 2,6): eren ja a Betlem quan va arribar el part.10 Quant de temps feia que hi eren és desconegut —va poder ser el mateix dia o una estada més llarga (→ No hi havia lloc per a ells)—; el que el text exclou és el part al camí, lluny de tota casa.
  2. Eren entre gent. «No hi havia lloc per a ells a l'hostal» (Lc 2,7) no diu que l'allotjament fos ple, però sí que n'hi havia. En les tres reconstruccions que el Manual estudia —la casa de poble de Bailey, la cambra annexa a la casa familiar de Carlson i el caravanserrall de Fitzmyer (→ No hi havia lloc per a ells)— el katályma és un lloc habitat: una família o un grup de viatgers. Sigui quina sigui la forma del lloc, totes tres posen persones a poques passes.
  3. En els relats amb què aquell món explicava un part, la llevadora i les dones del voltant són figures ordinàries, i la norma rabínica posterior mana cridar-la fins i tot en dissabte.
  4. El part deixa dos cossos per atendre alhora, i Josep, a qui Lluc no atribueix cap experiència, hauria d'atendre'ls tots dos.
  5. El corpus calla qui ajuda en el part corrent i l'anomena només quan passa alguna cosa; i els textos que volen Maria sola ho diuen expressament. Lluc no ho diu.

En contra:

  1. Lluc no anomena ningú. Pesa poc, perquè tampoc no anomena el lloc, la llum ni el cordó, i perquè l'habitual és justament el que un relat breu calla.
  2. Els verbs són de Maria, inclòs el faixat. És l'única cosa que el text diu sobre qui va fer alguna cosa, i és l'argument de Jeroni. Pesa menys del que sembla: no exclou altres mans ni diu quan va faixar. Inclina, si de cas, contra la llevadora d'ofici, no contra l'ajuda.
  3. El mateix corpus admet que un part s'avanci a la llevadora (Ex 1,19).
  4. Josep i Maria venen de Natzaret (Lc 2,4); quanta gent coneixien a Betlem és desconegut.

I un indici que es deixa fora de la taula. Les llevadores de l'art no compten a favor. Procedeixen de relats apòcrifs, no d'una memòria del fet, i aquesta pàgina les estudia més avall com a imatge heretada.

Es pot posar una xifra? No, i convé dir per què. Per donar un percentatge caldria saber quants parts d'un llogaret de Judea tenien algú al costat i quants no, i ningú no ho va comptar. Qualsevol nombre seria inventat.

Però tampoc no és un empat, i la diferència és en el que costa cada hipòtesi. Afirmar que algú va ajudar no contradiu cap paraula de Lluc ni deixa res sense explicar. Negar-ho sí que té un cost: obliga a explicar per què, en un lloc on hi havia gent, ningú no hi va acudir ni va ser cridat per al que aquell món considerava tan urgent que passava al davant del dissabte. És la mateixa balança que el Manual aplica a l'ase del viatge (→ L’ase): és més difícil negar l'ajuda que afirmar-la. I és diferent de la del bou (→ El bou), on cap de les dues sortides no costa res.

El lloc que es triï per a l'escena canvia aquest cost. Si l'escena passa en una casa, un allotjament col·lectiu, un pati o una dependència propera a veïns, hi ha persones a qui avisar i un part difícilment passa inadvertit. Si, en canvi, es tria una cova o un cobert aïllat, l'absència d'ajuda resulta més comprensible, però obliga Josep a assumir la recepció de l'Infant, el cordó, la placenta, l'aigua, els draps, l'abric i l'atenció de Maria sense que Lluc li atribueixi experiència obstètrica.

El resultat, amb les etiquetes del Manual:

  • Que Maria tingués alguna ajuda, durant el part o immediatament després: Inferit per context, i amb més pes a favor que en contra.
  • Que aquesta ajuda fos una llevadora d'ofici i no una dona de la casa o una veïna amb experiència: Desconegut. El corpus coneix totes dues figures.
  • Que arribés abans de néixer l'Infant o just després: Desconegut. El faixat a les mans de Maria i la frase de l'Èxode deixen oberta l'arribada tardana.
  • Quantes eren, com es deien i d'on venien: Desconegut.
  • Que no hi hagués ningú: no refutat. És la hipòtesi més costosa, no una hipòtesi impossible.

Les llevadores entren, per tant, en el Naixement que aquest Manual reconstrueix, i hi entren com hi entra l'ase del camí: no perquè un text les anomeni, sinó perquè treure-les exigeix més supòsits que posar-les. El que no es pot fer és presentar-les com a dada de l'evangeli.


La imatge heretada

Les dues llevadores de l'art no surten de Lluc ni de la reconstrucció anterior. Surten de dos relats apòcrifs, i convé llegir-los sencers, perquè el que expliquen no és el que se sol suposar: en cap dels dos ningú no ajuda a parir.

El més antic és el Protoevangeli de Jaume, relat cristià de la infància compost al segle II. Maria demana baixar de l'ase a mig camí; Josep la deixa en una cova i surt a buscar «an Hebrew midwife», una llevadora hebrea. Troba una dona que baixa de la muntanya, i el text ja no l'anomena de cap altra manera que «la llevadora» —hē maîa en el grec—; no té nom. Quan arriben a la cova la cobreix un núvol lluminós, després una llum que els ulls no suporten, i quan la llum es retira l'infant ja hi és i pren el pit de la seva mare. La llevadora no ha tocat ningú: ha vist. En sortir es troba amb Salomé, a qui el text no anomena llevadora, i li explica que una verge ha infantat. Salomé no s'ho creu, exigeix comprovar-ho amb la seva mà, i la mà se li abrasa; un àngel li mana prendre l'infant en braços, i guareix. Són dues dones, i cap no assisteix: l'una és la testimoni i l'altra la incrèdula.11

El segon és l'Evangeli del Pseudo-Mateu, relat llatí molt posterior, els manuscrits més antics del qual són de cap a 800-820. Aquí Maria infanta sola a la cova, envoltada d'àngels, mentre Josep ha anat «ad quaerendas obstetrices», a buscar llevadores, en plural. Quan torna, l'infant ha nascut, i diu: «Ego tibi Zelomi et Salomen obstetrices adduxi» —t'he portat Zelomi i Salomé, llevadores—. Totes dues esperen fora per la resplendor. Zelomi entra, examina Maria i proclama que és verge; Salomé, «alia obstetrix», l'altra llevadora, ho vol comprovar, i la mà se li asseca fins que toca els bolquers de l'infant. És el mateix episodi amb dos canvis: totes dues són ja llevadores, i la primera té nom.12

De la lectura en surten tres coses. La primera, que el nombre dos ve d'aquí, i que creix d'un text a un altre: una llevadora i una dona al segle II, dues llevadores amb nom segles després. La segona, que aquestes llevadores no són al relat per ajudar, sinó per certificar: donen fe de la virginitat, amb la mateixa funció de testimoni que la llevadora de Tamar tenia sobre el primogènit. La tercera, que el bany de l'Infant, que és el que les llevadores fan en les Nativitats bizantines, no és en cap dels dos textos. D'on el pren la imatge es veu més avall.

Amb aquests dos relats, l'art bizantí va compondre una Nativitat en què el part es veu. Maria és ajaguda al costat de la menjadora, amb l'Infant faixat; Josep, assegut a part; i a baix, en primer terme, dues dones banyen el nounat, que apareix així dues vegades en la mateixa imatge. Tres obres de tres moments ho ensenyen. En un ivori de Constantinoble del segle X, avui al Walters Art Museum de Baltimore, «the infant receives his first bath while the seated Joseph watches the scene» —l'infant rep el seu primer bany mentre Josep, assegut, mira l'escena—; la fitxa del museu afegeix que el bany és característic de les Nativitats bizantines i rar en l'art d'Europa occidental. En una icona de cap a 1310-1320 del British Museum, dues dones banyen l'Infant en una pica hexagonal, amb una gerra de boca en forma de cap d'ocell; la descripció del museu les anomena llevadores, i el seu comentari anomena noia de servei la que aboca l'aigua, i assenyala la mateixa disposició en el mosaic del monestir de Cora, a Constantinoble, de 1316-1321. I en una icona postbizantina de cap a 1500 de la Menil Collection de Houston, l'una aboca l'aigua i l'altra prova amb la mà si és tèbia.13

Nativitat, placa d'ivori bizantina, segle X. The Walters Art Museum, Baltimore, núm. 71.305. Maria reposa al costat de la menjadora, amb l'Infant faixat; a baix, el primer bany de l'Infant, que Josep mira assegut.
Nativitat, d'una icona bizantina amb quatre festes de l'Església, cap a 1310-1320. British Museum, Londres, núm. 1852,0102.1. Maria ajaguda sota la menjadora; a baix, les dues llevadores preparen el bany.
Nativitat, icona postbizantina, cap a 1500. The Menil Collection, Houston, núm. 1985-057.13 DJ. Maria al centre, el bany de l'Infant a baix i Josep assegut tot sol, a part.
Nativitat, mosaic del monestir de Cora (Kariye Camii), Istanbul, 1316-1321. La data és la que dona el British Museum en comparar-hi la seva icona.

Convé distingir el que aquesta imatge pren dels apòcrifs i el que no. Pren les dues dones. No pren el que fan: en els textos certifiquen, i aquí renten. El bany no ve de cap dels relats llegits en aquesta pàgina, i és, en canvi, una de les cures que Ezequiel enumera per a tot nounat: «ni vas ser rentada amb aigües». D'això se'n segueix que la imatge bizantina torna a les llevadores una feina que els apòcrifs no els donen. És la versió que es pren seriosament que hi va haver un part. D'on procedeix el bany no està resolt, i els dos repertoris consultats no coincideixen. Louis Réau, historiador de l'art francès, escriu el 1957 que no és als evangelis ni als apòcrifs, i el creu pres dels sarcòfags pagans, on s'esculpia en el naixement de Bacus.14 Gertrud Schiller, historiadora alemanya de la iconografia cristiana, diu en canvi que l'esmenta un apòcrif que aquesta pàgina no ha llegit, l'Evangeli àrab de la infància; el troba ja en un relleu sirià del segle V i creu que el seu origen potser és a Egipte, on un relleu copte del segle IV el mostra sol.15 En el que sí que coincideixen és en el seu sentit: el bany diu que l'Infant és de carn.

A Occident les llevadores hi van ser i es van perdre. Réau les troba en un fresc de Castelseprio del segle IX, a les portes de bronze de Hildesheim de l'XI, en capitells de Chartres i de Lió i en vitralls de Laon i de Le Mans dels segles XII i XIII; i encara al XV a Itàlia, a Flandes i a Alemanya. A la Nativitat del museu de Dijon, pintada cap a 1430, totes dues porten la seva frase escrita en una filactèria: Zelomi proclama la virginitat i Salomé dubta. Els noms canvien amb la frontera: l'art bizantí les anomena Salomé i Maia, que és només «la llevadora» en grec; l'occidental, Zelomi i Salomé. I Réau diu per a què hi eren: per provar un part sobrenatural amb el testimoni de dues dones expertes. És el que es llegeix en els apòcrifs.14 Schiller hi afegeix l'ordre en què van entrar: al principi només es va representar Salomé, la que dubta, ensenyant la mà seca —així en un ivori de la càtedra de Maximià, a Ravenna, del segle VI—, i amb el temps el bany va ocupar a Orient més lloc que ella. Una inscripció d'un fresc romà del segle VIII anomena Salomé una de les dones que banyen l'Infant, i d'aquí conclou Schiller que el bany es tenia per una variació del tema de la llevadora, que resultava ofensiu.15

Nativitat, placa d'ivori de la càtedra de Maximià, 546-556. Museo Arcivescovile, Ravenna. És l'obra en què Schiller veu Salomé sola, ensenyant la mà seca.
Nativitat, fresc de Santa Maria foris portas, Castelseprio. Schiller el data als segles VIII-IX i Réau al IX; la pàgina oficial del parc data l'església, no els frescos.
Nativitat, plafó de les portes de bronze de Bernward, 1015. Catedral de Hildesheim.
Robert Campin, La Nativitat i l'Adoració dels Pastors, cap a 1430. Museu de Dijon. Les dues llevadores porten la seva frase escrita en una filactèria.

La seva desaparició es pot seguir en quatre textos. El primer ja s'ha llegit: cap a 383 Jeroni nega que hi hagués llevadora. La seva frase va conviure durant segles amb les imatges i no les va retirar.

El segon i el tercer són del final de l'edat mitjana. A les Meditacions de la vida de Crist, obra d'un franciscà italià del segle XIV, és la Verge qui renta el Fill, amb la seva pròpia llet; aquí comença, segons Angela Maria La Delfa, que estudia aquests textos en un article de 2021, l'allunyament del motiu de les llevadores. I Brígida de Suècia, la mística que va descriure una visió del Naixement rebuda a Betlem, el deixa sense lloc. En el seu text Josep lliga el bou i l'ase, porta una espelma i surt «ne partui personaliter interesset», per no ser present en el part; la Verge queda sola, amb els draps que ella mateixa ha portat, i l'Infant neix net. La Delfa ho resumeix així: «Brigida rifiuta del tutto questo motivo» —Brígida rebutja del tot aquest motiu—. Si l'Infant neix net no hi ha res per rentar, i les dues dones del bany no tenen res a fer en la imatge.16

El quart ho diu ja com a norma. El desembre de 1563 el Concili de Trento va aprovar un decret sobre les imatges. No anomena la Nativitat ni les llevadores: mana en general que no es posin imatges de falsa doctrina i que cap imatge desacostumada no es col·loqui sense aprovació del bisbe.17 Qui el va baixar a casos concrets va ser Johannes Molanus, teòleg de Lovaina, en un tractat sobre les imatges sagrades. Un dels seus capítols es titula que no s'ha de pintar el puerperi de la Verge ajaguda i malalta. Descriu la imatge que rebutja —«Pallet e doloribus Virgo, sorbitiunculam puerperae parant obstetrices»: la Verge pàl·lida de dolors, les llevadores preparant un brou a la partera— i pregunta: «Ad quid ista?», a què ve això? De les llevadores diu que són tretes d'un llibre apòcrif, i contra elles cita la frase de Jeroni. Aprova, en canvi, les pintures en què la Verge és de genolls i amb les mans juntes davant l'Infant ja nascut, i explica que en més d'un lloc els rectors havien tret dels altars la imatge del puerperi per posar-n'hi una altra. En un altre capítol recull la queixa d'un autor anterior, Petrus Richardus: hi ha pintors que, contra la veritat històrica, pinten la llevadora de la Verge amb les mans perdudes, «cum non habuerit obstetricem», quan no va tenir llevadora.18

Réau data el final: el motiu desapareix del tot només a partir del segle XVI, i el compta entre les víctimes de la depuració d'imatges que va seguir Trento. Convé precisar què vol dir això. El decret no les prohibeix pel seu nom; les prohibeix Molanus en aplicar-lo, amb un argument de 1.200 anys abans.

L'ordre dels fets importa. Les llevadores no surten de l'art occidental perquè algú demostrés que no hi va haver ajuda en el part. En surten perquè la imatge del part va deixar de servir al que es volia ensenyar: un naixement sense dolor i sense taca no necessita qui assisteixi ni qui renti. L'argument de Jeroni, de Brígida i de Molanus és doctrinal, no històric, i per això no pesa en la balança d'aquesta pàgina. El que sí que ensenya és d'on ve la Nativitat sense ningú que el pessebre ha heretat: no de Lluc, que calla, sinó d'aquesta decisió.


En les seves escenes

Les llevadores no recorren el cicle. Entren en una sola casa i en una sola nit.

En el Naixement (11 Lc), qui ajuda entra durant el part o en les cures immediates. Què fa cada figura en cadascun dels moments que l'obra pot aturar —el part, les cures, el gest d'ajeure, el després— ho desenvolupa la pàgina de l'escena (→ El naixement de Jesús i El naixement de Jesús (2): el món material).

En l'adoració dels pastors (13 Lc), que passa al mateix lloc i la mateixa nit, Lluc diu que els pastors «van trobar Maria, i Josep, i l'infant ajagut a la menjadora» (Lc 2,16) i no anomena ningú més. Que qui va ajudar encara hi sigui, recollint, o s'hagi retirat ja, és decisió de composició (→ L’Adoració dels pastors).

L'escena de Salomé i la mà seca és dels apòcrifs i no de Lluc: es pot representar com a cita conscient de la tradició.


Del personatge a la figura

Quantes eren, quina edat tenien, com vestien i què feia cadascuna és desconegut. No hi ha una figura de llevadora per copiar ni una posa per respectar: n'hi haurà tantes com escultors les representin. El que segueix no són pautes. Són les poques dades que aquesta pàgina ha reunit i de les quals pot partir qui modeli.

El nombre. Cap text no el dona. El dos de la tradició és el dels apòcrifs.

Llevadora o dona de la casa. El corpus coneix totes dues, i quina va ajudar Maria és desconegut. La llevadora d'ofici cobrava, i de les dones sense mitjans French suposa que acudien a les seves parentes o a dones enteses.5

L'edat. Cap text no la dona. Els epitafis de Roma que reuneix French recorden llevadores mortes als 21 anys i als trenta i pocs, i l'ofici es podia exercir fins a la vellesa.5

El que fan i el que diuen. Rebre l'infant i, amb Ezequiel i la Mixnà, lligar i tallar el cordó, rentar, salar. El faixat, en Lluc, és de Maria. I l'única cosa que el corpus fa dir a qui ajuda és «No temis», totes dues vegades a la mare.

Dues analogies, amb la seva distància. Sorà demana a la llevadora mans suaus i ungles curtes, i que se les emboliqui amb un drap perquè el nounat no rellisqui; la fa seure davant de la mare i més baixa, amb una ajudant que la sosté per darrere.5 Una dita rabínica parla de la dona que s'agenolla per parir.3 Totes dues fonts són posteriors i de mons diferents; no descriuen Betlem.

La llum. Qui arriba de nit a una casa arriba amb la seva llàntia: és una de les reconstruccions funcionals de l'escena (→ El naixement de Jesús, decisió 6, «les llànties que arriben amb cada dona»).

El vestit. Desconegut. No hi ha font sobre un vestit propi de la llevadora. Qui la modeli té el bloc sencer de la indumentària (Recerca sobre la indumentària del segle I, c_3) per vestir-la com una dona del lloc, de la manera que cregui més coherent.

El que no s'ha de presentar com a dada: els noms de Zelomi i Salomé; la mà seca; el bany de l'Infant com si vingués de Lluc; la llevadora que faixa en lloc de Maria; i la llevadora present perquè la imatge antiga la porta, o absent perquè Lluc la calla, presentada qualsevol de les dues coses com la lectura rigorosa.


Referències

  1. Ez 16,4-5; Gn 25,24-26; Gn 35,16-19; Gn 38,3-5.27-30; Ex 1,15-21; 1 Sa 4,19-22; Rt 4,13-17, Reina-Valera Antigua (1909), es.wikisource.org. Ez 16,4 acarat el 7-7-2026; Gn 35,17 i Ex 1,15, el 14-7-2026; tots els passatges, llegits sencers el 17-11-2026. Les versions catalanes són pròpies, fetes sobre aquest text castellà. Ezequiel és del segle VI aC; es fa servir com a antecedent cultural, no com a protocol demostrat per a Betlem. ↩

  2. Mixnà, Xabat 18,3, text hebreu i traducció anglesa Koren-Steinsaltz a Sefaria: «call a midwife for her to travel from place to place», sefaria.org; data de composició («c.190 – c.230 CE») a la fitxa del tractat, sefaria.org. Llegit el 17-11-2026. La versió del passatge és pròpia, feta sobre l'hebreu i la traducció anglesa; «sàvia» coincideix amb el «wise woman» d'Ilan (p. 189). ↩

  3. Ilan, Tal, Jewish Women in Greco-Roman Palestine: An Inquiry into Image and Status, Mohr Siebeck, Tübingen, 1995, pp. 116-119 («Childbirth») i 189 (la llevadora entre els oficis). Llegides el 17-11-2026 en l'exemplar de l'edició de 1996 que presta archive.org, archive.org. Llocs rabínics que cita Ilan i que aquí no s'han consultat directament: Mixnà, Avodà Zarà 2,1 (llevadora gentil); Talmud de Jerusalem, Xabat 18,3, 16c (la criada de Bar Qappara); Talmud de Babilònia, Nidà 31b (la dona que s'agenolla). ↩↩↩

  4. Sorà d'Efes, Gynaecia II, en especial els apartats sobre preparació i desenvolupament del part, cura del nounat, cordó, neteja, faixat i alimentació; Owsei Temkin (trad.), Soranus' Gynecology, Johns Hopkins University Press, 1956/1991, pp. 69-90. Per a les benes, II, IX, §14, ed. Ilberg, Sorani Gynaeciorum libri IV, CMG IV, Leipzig-Berlín, 1927, p. 61; text grec acarat per Emili Solé amb el facsímil el 7-7-2026. Sorà pressuposa llevadora i auxiliars i distribueix entre elles les tasques. És una analogia mèdica grecoromana del segle II, no prova directa per a Judea ni inventari del Naixement. ↩

  5. French, Valerie, «Midwives and Maternity Care in the Roman World», Helios, n. s., 13/2 (1986), pp. 69-84. Llegit sencer el 17-11-2026 en la reproducció de neonatology.net, que diu haver-lo pres d'una pàgina de la Universitat d'Indiana de 2001; la revista no s'ha consultat directament. ↩↩↩↩

  6. Centers for Disease Control, «Perinatal and Maternal Mortality in a Religious Group — Indiana», Morbidity and Mortality Weekly Report 33/21 (1-6-1984), pp. 297-298, cdc.gov, llegit sencer el 17-11-2026. Kaunitz, A. M.; Spence, C.; Danielson, T. S.; Rochat, R. W.; Grimes, D. A., «Perinatal and maternal mortality in a religious group avoiding obstetric care», American Journal of Obstetrics and Gynecology 150/7 (1984), pp. 826-831, DOI 10.1016/0002-9378(84)90457-5: llegits el mateix dia el resum i l'extracte ampliat de PubMed, pubmed.ncbi.nlm.nih.gov, d'on procedeixen la xifra de 45 per 1.000 i les causes de mort; l'article complet, de pagament, no s'ha consultat. ↩↩↩

  7. Organització Mundial de la Salut, «Maternal mortality», nota descriptiva del 7-4-2025, who.int. Llegida el 17-11-2026. ↩↩↩↩

  8. Jeroni, Adversus Helvidium de perpetua virginitate beatae Mariae, 8 (10 en la numeració de la traducció anglesa). Text llatí llegit el 17-11-2026 a la Bibliothek der Kirchenväter de la Universitat de Friburg, bkv.unifr.ch; l'edició impresa de la qual procedeix no s'ha comprovat. Traducció anglesa de W. H. Fremantle, G. Lewis i W. G. Martley, Nicene and Post-Nicene Fathers, 2a sèrie, vol. 6, 1893, newadvent.org; la data i el lloc («about a.d. 383», Roma), a la introducció d'aquesta edició, ccel.org. La traducció és pròpia, feta sobre el llatí i contrastada amb l'anglesa; no s'ha consultat cap traducció publicada. ↩

  9. Lc 2,7.12; 23,53; Jn 19,38-42; Mt 27,59-60; Mc 15,46, text grec del SBLGNT, llegit el 17-11-2026 al repositori del seu editor, github.com; Lc 23,50-56 i Jn 19,38-42, Reina-Valera Antigua (1909), llegits el mateix dia a Wikisource. El sentit d'enetýlixen i édēsan no s'ha comprovat en un lèxic. Per a la primera hora: Organització Mundial de la Salut, «Early initiation of breastfeeding to promote exclusive breastfeeding», actualitzat el 9-8-2023, who.int, llegit el 17-11-2026. ↩

  10. Lc 2,4-7, Reina-Valera Antigua (1909), llegit el 17-11-2026 a Wikisource, es.wikisource.org. L'estudi del passatge, a El naixement de Jesús. ↩

  11. Protoevangeli de Jaume 17-20, llegit sencer el 17-11-2026 en la traducció anglesa d'A. Walker, Ante-Nicene Fathers, vol. 8, 1886, newadvent.org. Text grec dels capítols 19 i 20 comprovat el mateix dia a C. von Tischendorf, Evangelia apocrypha, 2a ed., Leipzig, 1876, pp. 36-37, archive.org; el començament del capítol 19, a la p. 35, no s'ha mirat en grec. ↩

  12. Evangeli del Pseudo-Mateu 13, text llatí a Tischendorf, Evangelia apocrypha, 2a ed., 1876, pp. 77-78, archive.org, i traducció anglesa d'Ante-Nicene Fathers, vol. 8, newadvent.org; llegits el 17-11-2026. Manuscrits més antics, de cap a 800-820: B. W. Hawk, «Gospel of Pseudo-Matthew», e-Clavis: Christian Apocrypha, citat a El bou; no s'ha tornat a consultar. ↩

  13. Walters Art Museum (Baltimore), Nativity, ivori, segle X, núm. 71.305: «the Virgin rests beside the manger with the swaddled Christ Child»; «the infant receives his first bath while the seated Joseph watches the scene», art.thewalters.org. British Museum, icona amb quatre festes, cap a 1310-1320, núm. 1852,0102.1: «Mary reclines beneath the infant Christ in the manger»; «the scene of the two midwives bathing the Child», britishmuseum.org. The Menil Collection (Houston), Nativity, icona postbizantina, cap a 1500, núm. 1985-057.13 DJ: «Joseph sits alone, appearing contemplative beneath a tree», menil.org. Fitxes en línia dels tres museus. Fitxes del Walters i del British Museum rellegides senceres el 17-11-2026; la de la Menil, llegida el 13-11-2026. Sobre l'origen del bany, sense consultar: P. J. Nordhagen, «The Origin of the Washing of the Child in the Nativity Scene», Byzantinische Zeitschrift 54 (1961), pp. 333-337, i E. Kitzinger, «The Hellenistic Heritage in Byzantine Art», Dumbarton Oaks Papers 17 (1963); totes dues referències, preses d'un article que els cita, ojs.tnkul.pl, sense comprovar a les revistes. ↩

  14. Réau, Louis, Iconographie de l'art chrétien, t. II, Iconographie de la Bible, vol. 2, Nouveau Testament, 1957, pp. 220-223 («Les deux sages-femmes et la Punition de l'incrédule» i «Le Bain du Nouveau-né») i 225. Llegit el 17-11-2026 en les imatges de la còpia d'archive.org, archive.org; en aquesta còpia hi falta la p. 224. Les dates i atribucions de les obres són les que dona Réau. ↩↩

  15. Schiller, Gertrud, Iconography of Christian Art, vol. 1, trad. anglesa de Janet Seligman, New York Graphic Society, Greenwich (Connecticut), 1971, pp. 63-65 («The Nativity: motif of the midwife and the bathing of the Child»). Llegides el 17-11-2026 en l'exemplar en préstec d'archive.org, archive.org; l'edició alemanya no s'ha consultat. L'Evangeli àrab de la infància, que Schiller dona com a text del bany, tampoc. ↩↩

  16. La Delfa, Angela Maria, «Il significato della visione del Natale di santa Brigida di Svezia nel contesto della cultura tardo medievale», De Medio Aevo 10/2 (2021), pp. 319-338, doi.org; llegit el 17-11-2026 en el PDF de la revista: p. 324 (l'Infant no necessita bany) i p. 326 (les Meditacions i el rebuig de Brígida). El llatí de Revelacions VII,21 se cita a través de La Delfa, n. 15. Que les Meditacions són d'un franciscà italià del segle XIV, Giovanni de Caulibus, ho diu Réau, p. 225, seguint É. Mâle. Per al motiu de les llevadores La Delfa remet a Réau i a Schiller, tots dos citats en aquesta pàgina. ↩

  17. Concili de Trento, sessió XXV, desembre de 1563, decret sobre la invocació i les relíquies dels sants i sobre les sagrades imatges. Llegit sencer el 17-11-2026 en la traducció anglesa de J. Waterworth, Londres, 1848, history.hanover.edu; el text llatí no s'ha consultat. ↩

  18. Molanus, Johannes, De historia SS. imaginum et picturarum pro vero earum usu contra abusus, ed. de Lovaina, 1771, llib. II, cap. 27, pp. 78-79, i llib. III, cap. 57, p. 396; comprovat el 17-11-2026 en les imatges de archive.org. El capítol 27 és també a l'edició de Lovaina de 1594, archive.org, llegida en transcripció automàtica. La primera edició, de 1570, no s'ha localitzat. Les traduccions del llatí són pròpies. ↩