La paraula que faltava

Darrera modificació
Temps aproximat de lectura
≈ 7 min

Gairebé tots els pessebristes componen. Gairebé cap no en diu així.


Una pràctica sense nom

Cada Nadal es repeteix un ritual conegut: les figures, la molsa, el suro, els llums — i al final, mirant el conjunt, sorgeix sovint la sensació que hi falta alguna cosa. Aquesta cosa té nom, encara que gairebé mai no es pronunciï: composició — l'art de convertir peces soltes en una escena que se sosté i diu el que volia dir.

Convé fixar-se en un gest mínim, perquè en ell hi és tot: qui col·loca una figura, la mira, la gira una mica, la fa recular un pam «perquè així queda millor», està prenent decisions visuals. Està component. La major part del pessebrisme es fa així — per intuïció educada en anys de mirar—, i aquesta manera de fer no és un defecte: és la forma espontània d'un ofici que es practica sense el seu nom. Aquest tram del Manual comença per donar-l'hi. No es tracta d'ensenyar una habilitat nova, sinó d'anomenar, ordenar i afinar-ne una que ja s'exerceix.


Dos oficis componen

Una precisió abans del mapa, perquè l'oblit és fàcil i costa car: en la composició pessebrista hi treballen dos oficis, encara que de vegades els exerceixi la mateixa persona. L'escultor compon la figura — el gest, l'actitud, la roba: decisions de composició preses abans que existeixi cap escena—. L'escenògraf compon l'escena: situa aquestes figures en espai i llum. La cadena la tanca l'observador, que rep sense explicació el que tots dos van preparar. Aquest tram parla als dos oficis: qui modela les seves pròpies figures els exerceix alhora; qui les adquireix o les encarrega treballa amb decisions que un altre va prendre, i el seu ofici comença per llegir-les — perquè l'escena ha d'acollir el que la figura ja diu. Una figura de pescador de riu demana aigua: col·locar-la on no n'hi ha no és adaptar-se a la figura, és desmentir-la.


Abans de les tècniques, les condicions

La temptació de tot manual de composició és començar per les regles: els terços, els ritmes, els centres d'atenció. Convé resistir-la, perquè quan la primera figura toca la molsa ja hi ha decisions preses — gairebé sempre sense saber que es prenien—, i són aquestes decisions prèvies les que les regles vindran a servir.

Sis factors preparen el terreny de qualsevol pessebre, i no són del mateix ordre. Dos són interiors: la motivació — per què es crea: la tradició, un missatge, el repte de millorar any rere any — i la intenció — quina mena d'obra es busca: no persegueix el mateix la maqueta exhaustiva que l'escena artística o la peça conceptual, i el capítol següent les distingeix—. Quatre són materials: el pressupost, que marca els límits del que és possible i és eina de decisió abans que obstacle; el lloc, la condició que s'accepta o es tria — on es veurà, amb quina llum, a quina alçada—; el suport, la decisió que es pren i es construeix — allò sobre què l'escena s'assenta—; i les figures, el punt de partida visual i narratiu — sense figures hi ha paisatge, hi ha escenografia, però no hi ha relat—.

Els factors interiors orienten; els materials condicionen. I la composició no és un setè factor de la llista: és el que els posa tots en relació — com més clars estiguin el perquè, el per a què i l'amb què, amb més seguretat donarà forma visible al que es volia explicar—.

El mapa del tram: dos factors interiors i quatre materials, posats en relació per la composició.
El mapa del tram: dos factors interiors i quatre materials, posats en relació per la composició.

Aquests sis factors s'influeixen mútuament i no es recorren en línia recta: el pressupost corregeix la intenció, les figures disponibles redefineixen el lloc, i més d'una motivació s'ha aclarit a mig camí. El mapa és una guia flexible, no una recepta fixa: situa el punt de partida i ordena les preguntes, res més — i res menys.


Les regles s'aprenen per poder triar

En els capítols de tècnica es parlarà de regles, i la paraula imposa més del que hauria. Les regles de composició no són un reglament: són observació acumulada — segles de gent que es va aturar a mirar per què unes escenes funcionen i unes altres no, i va deixar dit el que hi va trobar—. Conèixer-les no obliga a seguir-les: dona la possibilitat de triar — seguir-les, adaptar-les o trencar-les — sabent què es tria i a quin preu. Qui no les coneix també tria, només que a cegues: hereta, amb la manera de fer de cada casa, decisions que uns altres van prendre per ell.


El pla del tram

L'ordre dels capítols reprodueix l'ordre del treball. El següent tracta els dos factors interiors — la motivació i la intenció: què mou a crear un pessebre i quina mena d'obra es busca—. El tercer, els quatre materials — pressupost, lloc, suport i figures: els límits dins dels quals tota composició passa—. El quart s'atura en la paraula mateixa: què és exactament compondre, d'on ve el terme, per què és un llenguatge que s'aprèn. I a partir d'aquí, les tècniques: els instruments concrets amb què una escena s'ordena per a la mirada.


El que canvia un nom

La composició no comença en col·locar la primera figura: comença abans — en el perquè, en el per a què, en les condicions que s'accepten i les que es decideixen—. Per això aquest tram arrenca on arrenca. I per això importava la paraula: posar nom al que ja es fa no canvia el que es fa — canvia el que es pot decidir.