Introducció – Recerca sobre la indumentària a les figures del pessebre

El problema que es vol abordar

En el pessebrisme, les figures d’❝estil hebreu❞ s’han representat de moltes maneres al llarg del temps. Tanmateix, no hi ha un consens clar sobre com haurien de ser realment, ja que la majoria de representacions es basen en interpretacions artístiques més que no pas en evidències històriques de la Judea del segle I. Això no és un error —forma part de l’evolució estètica de la tradició pessebrista— però avui ens obliga a preguntar-nos si n’hi ha prou de repetir aquests patrons o si podem fer un salt cap a un major rigor arqueològic.

Per entendre millor aquesta situació actual:

Aquest estudi se centra exclusivament en les figures del pessebre comunament anomenades “hebrees” o “bíbliques”, és a dir, aquelles que pretenen representar personatges de la Judea del segle I. No tractarem aquí les figures de tipus popular, regional o costumista, que responen a altres lògiques estètiques i simbòliques.

• Reconeixem que no existeix un “estil segle XXI” influent; el que veiem als aparadors són més aviat models genèrics o comodins estètics.
• El pessebrisme “actual” reprodueix sobretot estils sorgits entre el segle XVIII i la primera meitat del XX.
• Les tradicions que es repeteixen són:
  • Barroc-napolitana (presepe del segle XVIII).
    El model de Nàpols —figures dinàmiques, vestuari abultat, barreja del sagrat i el quotidià— va ser importat a Espanya i encara avui es copia en motllos moderns. ^[1]
  • Escola d’Olot, impregnada de l’estil sulpicià (estàtua devocional seriada de finals del XIX).
    Els tallers d’Olot (El Arte Cristiano, etc.) van adoptar a finals del segle XIX l’estètica “Saint-Sulpice” ^[2]: guix en sèries il·limitades, devocional, colors suaus. La mateixa Viquipèdia situa El Arte Cristiano com a representant espanyol de l’estil sulpicià.
  • Orientalisme romàntic del segle XIX ^[3][4], que vesteix els personatges amb un “exòtic bíblic” idealitzat.
    La moda orientalista (Delacroix, Gérôme…) va omplir el mercat occidental de “fantasies bíbliques” amb turbants, gel·labes i camells. Els Reis i pastors de molts catàlegs beuen d’aquesta imaginària. La historiografia de l’art assenyala que les escenes bíbliques van adoptar aquests atrezzos exòtics en ple auge colonial. ^[5]
  • Un calaix de sastre atemporal —molt present en tallers de Catalunya i Múrcia— on es barregen peces i accessoris anacrònics, atemporals / intemporals.
    Molts motllos industrials combinen elements dispars: túniques tipus Hollywood, sandàlies romanes, mocadors beduïns, farcells camperols… Són figures “comodí” que es venen bé encara que no responguin a cap període concret. No hi ha un article acadèmic únic que ho documenti, però el mercat (catàlegs d’Olot, Múrcia, resina xinesa) ho evidencia amb claredat.
• Qüestionar aquesta inèrcia obre la porta a incorporar rigor històric en la indumentària, deixant clar d’on venim i cap a on volem anar.
• Plantegem l’opció d’un salt epistemològic: vestir les figures segons evidències tèxtils (Timna, Nahal Hever) en lloc de copiar motlles o patrons del segle XIX.

El pessebrisme ha de continuar recreant el passat amb els estils tradicionals vigents, o ha arribat el moment de revisar les figures a la llum de la recerca històrica i arqueològica?

Aquest treball d’investigació pretén recrear les figures del pessebre amb la màxima fidelitat històrica possible, basant-nos en els evangelis de Lluc i Mateu i en la indumentària de la Judea del segle I.

En abordar aquest estudi, sorgeix una dificultat: la terminologia adequada per a aquestes figures. El terme ❝figures hebrees❞ és ambigu, ja que engloba una realitat històrica i cultural més àmplia del que volem representar. Alternatives com ❝figures de Judea del segle I❞ o ❝indumentària de l’època de Jesús❞ són més precises, però manquen de l’encant propi del pessebrisme.

Per això, una part de l’estudi consistirà a trobar una denominació adequada per a aquestes figures, que sigui precisa, evocadora i respectuosa amb la història i la tradició.

Avanços en la recerca sobre la indumentària de la Judea del segle I

En els darrers deu anys s’han produït avenços destacats en la recerca arqueològica i històrica que ens permeten entendre millor el vestuari a la Judea del segle I. Aquests descobriments són de gran interès per a qui, com jo, es dedica a crear figures de pessebre amb rigor històric.

Un dels descobriments més rellevants ha estat el d’un teixit de llana tenyit de porpra, datat de l’època dels reis David i Salomó (cap a l’any 1000 aC), al Vall de Timna (Israel). ^[6] Aquesta troballa confirma la producció i ús d’aquest tint tan valuós a l’antiguitat, i el seu possible ús en el vestuari de personatges d’alt estatus. El porpra s’associava a la reialesa i al sacerdoci, de manera que la seva presència a la indumentària de les figures pot aportar un element d’autenticitat i simbolisme.

Els darrers anys s’han publicat nous estudis que analitzen la vestimenta a la Judea del segle I. Entre ells destaca:

  El llibre Dressing Judeans and Christians in Antiquity (2014), editat per Kristi Upson-Saia, Carly Daniel-Hughes i Alicia J. Batten ^[8], no és un estudi arqueològic sobre les peces específiques usades al segle I a Judea, sinó una exploració del paper de la vestimenta en la construcció de la identitat, el simbolisme religiós i la diferenciació entre grups dins del judaisme del Segon Temple i el cristianisme primitiu.

Per als qui investiguem l’ambientació del cicle del naixement de Jesús, aquest llibre resulta valuós en diversos aspectes. En primer lloc, ajuda a comprendre com la vestimenta no era només una necessitat pràctica, sinó un marcador d’estatus, afiliació religiosa i valors comunitaris. Ens ofereix claus sobre com jueus i cristians utilitzaven la indumentària per definir-se davant d’altres grups, un aspecte rellevant a l’hora d’interpretar figures com els fariseus, els sacerdots del temple, els pastors o els mateixos mags d’Orient.

En segon lloc, el llibre destaca l’ús de la vestimenta en la retòrica i la representació visual dels personatges a la literatura antiga, la qual cosa pot donar-nos pistes sobre com els primers cristians imaginaven i representaven la vestimenta de figures bíbliques. Tot i que no proporciona descripcions detallades de les peces en si, sí que permet contextualitzar-ne el significat dins el marc social i religiós de l’època.

Per tant, aquest estudi és una eina complementària útil per a qui busqui recrear amb fidelitat històrica la vestimenta en el pessebrisme. El seu enfocament sobre la vestimenta com a símbol d’identitat i pertinença ens ajuda a donar més profunditat a la caracterització de les figures, entenent que el seu vestit no només reflecteix el context històric, sinó també els valors i les tensions socials del seu temps.

L'article titulat  A burial textile from the first century CE in Jerusalem compared to Roman textiles in the land of Israel and the Turin Shroud d’Orit Shamir (2015) presenta el descobriment i l’anàlisi d’un teixit funerari del segle I dC a Jerusalem. Aquest descobriment és significatiu per la raresa de la conservació tèxtil a la regió, i ofereix una oportunitat única per comprendre les pràctiques funeràries i les característiques del vestuari de l’època.

Aquests avenços en la recerca ens permeten recrear amb més precisió la indumentària de les figures del pessebre, i apropar-nos a una representació més autèntica del naixement de Jesús.

El estudi detalla que el tèxtil trobat és un sudari de llana amb fils de torsió en "Z", una característica poc comuna a Israel durant el període romà, on predominaven els fils de torsió en "S". Aquesta particularitat suggereix una possible importació del tèxtil, fet que indicaria que l’individu enterrat podria haver pertangut a una família benestant que es podia permetre materials de qualitat.