L’escultor i el pessebrisme

Tot el que trobaràs en aquest capítol

• Escultor o artesà? Un títol que no sempre diu la veritat
• Un record que ho canvia tot: *La Sculpture*
• La figura de l’escultor pessebrista al món
  • Espanya
  • Catalunya i Andorra
  • Alemanya
  • França
  • Itàlia
  • Estats Units
• Conclusions provisionals: un escultor entre dos mons
• Escultura ≠ artesania de producció
• Analogies amb altres disciplines artístiques
• Nota de l’autor: una reflexió personal
• Altres intervencions artístiques: pintura i indumentària
• Anomenar bé és un caprici?
• Tradició o confusió? Moment de canviar
• Patrimoni cultural… però sense escultors?
• Seguim?

Escultor o artesà? Un títol que no sempre diu la veritat

M’ha costat començar a redactar aquesta entrada. Tothom sap —en principi— què és un escultor. Un se l’imagina amb una bata tacada, envoltat d’eines, modelant argila, cisellant pedra o tallant fusta al seu taller. Aquesta imatge romàntica sol ser suficient.

Curiosament, quan es tracta del pessebrisme, la cosa es complica, oi? O potser penses que no? Sembla que no calgui explicar res.

Per a qui vol començar a crear figures per al pessebre —sigui modelant, tallant o esculpint—, i per als col·leccionistes que valoren l’originalitat, el que explicarem tot seguit és fonamental. També per a aquells que construeixen els escenaris on es col·locaran aquestes figures, val la pena parar-hi atenció.

---

Què és realment un "artesà pessebrista"?

En el pessebrisme, les coses no sempre són tan clares. Perquè, tot i que molts creuen saber què és un "artesà pessebrista", la veritat és que aquesta figura està envoltada de malentesos. I explicar-la sense generar confusió no és tan senzill.

Durant dies vaig pensar que potser hauria de començar per la llei de propietat intel·lectual. ^[2] No per gust, sinó perquè és allà on s’estableixen els criteris que separen una obra d’una reproducció, i un autor d’un executant. Però, és clar… a qui li ve de gust que li citin lleis en un text sobre pessebrisme?

Podria semblar que un està obsessionat o, pitjor encara, que s'entesta a marcar massa diferències legals. No era la meva intenció i em vaig quedar bloquejat.

---

Un record que ho canvia tot: La Sculpture

Un dia, passejant amb el meu gos pel bosc, em va venir un record. Un d’aquells que, al principi, no saps per què et ve al cap, però de sobte tot encaixa.

Però no d’un llibre qualsevol. Em refereixo a una obra que molts considerem gairebé una bíblia per als escultors: La Sculpture: Méthode et vocabulaire. ^[3] Publicat a França com a part de l’inventari general del patrimoni artístic, és una peça clau en la formació de qualsevol escultor.

El curiós és que no comença parlant de marbre ni d’argila, ni d’història ni d’estils ni d’èpoques.

Comença per aquí:

---

Vaig entendre que no anava desencaminat

En aquell moment vaig saber que no estava tan equivocat en el meu impuls inicial. De fet, estic gairebé segur que aquella lectura —la de La Sculpture— ha anat modelant la meva manera de pensar, potser sense adonar-me’n del tot.

I vaig comprendre una cosa encara més profunda: que la creació no comença amb les mans, sinó amb el bagatge de l’escultor. Amb la seva experiència, la seva formació, la seva manera de mirar el món.

I ara ho veig clar: per entendre de veritat el lloc de l’escultor en el pessebrisme, sí, cal començar per aquí.

I això és el que intentaré fer en aquest capítol: explicar-ho de manera senzilla i sense aclaparar.

---

La figura de l’escultor de pessebres al món:

una qüestió de noms, una qüestió de fons

Abans de continuar, vull fer una pausa i ampliar la mirada. Si ja hi ha confusió en l’àmbit local sobre què és un escultor de figures de pessebre, què passa quan sortim de les nostres fronteres? Com s’anomena aquesta figura en altres països amb tradició pessebrista? Com es percep? Es considera artista, artesà, productor o una altra cosa?

Aquestes preguntes no són menors. Formen part del motiu pel qual he decidit redactar aquest manual de pessebrisme no només en castellà, sinó també en català —la meva llengua materna i cultural, com a andorrà i escultor— i en les altres llengües més representatives del pessebrisme internacional: francès, italià, alemany i anglès.

No és casualitat: són les llengües oficials de la Federació Internacional d’Amics del Pessebre, Universalis Foederatio Presepistica ^[4], una entitat que reuneix associacions i apassionats del pessebre de tots aquests països. I si volem construir un llenguatge comú, cal primer entendre com es parla de nosaltres, els escultors de figures de pessebre, en cada un d’aquests contextos.

Perquè els noms no són només paraules: contenen visions. En alguns llocs, la figura del creador de figures del pessebre és reconeguda com a artista. En altres, com a artesà tradicional. I en alguns casos, es dilueix sota termes genèrics o administratius que oculten la complexitat i la riquesa d’aquest ofici artístic.

Per això, en les reflexions següents, proposo fer un breu recorregut país per país. Analitzaré com s’anomena i com s’entén l’escultor de figures de pessebre en cadascun d’aquests sis espais culturals. I ho faré amb referències clares i contrastades. Perquè anomenar bé és també començar a reconèixer amb justícia.

---

Espanya: entre l’art i l’ambigüitat terminològica

A Espanya, la forma més habitual de referir-se a qui crea figures per al pessebre és “artesà pessebrista”. Aquest terme s’ha consolidat en fires, associacions i publicacions especialitzades, però planteja un problema de fons: no distingeix entre qui reprodueix figures ("Les exécutants") i qui les crea originalment ("Les auteurs").

L’expressió “escultor pessebrista” també s’utilitza, però amb menys freqüència. Sovint queda relegada a contextos més formals o artístics, mentre que l’ús popular tendeix a agrupar totes les activitats sota l’etiqueta de “artesania”. Això ha generat una certa confusió, on fins i tot aquells que modelen figures originals, d’autor i signades, continuen sent anomenats “artesans”, com si no existís diferència entre reproduir una figura ja creada i crear una obra original.

Des del punt de vista legal, la Llei de Propietat Intel·lectual espanyola (Reial decret legislatiu 1/1996) ^[2] és clara: es considera autor qui crea una obra original. En el cas de les figures de pessebre, si una figura ha estat modelada amb un mínim d’originalitat, es tracta d’una obra protegida, independentment de la seva mida o funció. La llei no exigeix tenir un títol oficial ni registrar-se com a artista o artesà. N’hi ha prou amb que hi hagi una creació original i que aquesta adopti una forma concreta.

Aquesta contradicció entre el legal i el terminològic s’ha convertit en un punt cec dins del pessebrisme espanyol. El terme “artesà pessebrista” pot invisibilitzar la figura de l’escultor, i de passada, esborrar la dimensió artística i autoral de les figures originals. Això no només té implicacions culturals i professionals, sinó també jurídiques.

Per això és fonamental recuperar, utilitzar i defensar l’expressió “escultor pessebrista” quan parlem de qui modela, dissenya i signa figures originals, fins i tot si d’aquestes obres se’n fan reproduccions. No es tracta d’una qüestió de prestigi personal, sinó d’anomenar amb precisió una funció artística, amb tot el que això implica.

---

I què en diu la RAE sobre qui fa figures?

En castellà hi ha una paraula que podria referir-se a qui fa figures de pessebre: figurero. Però la definició que en dóna el Diccionari de la Llengua Espanyola és, com a mínim, molt vaga:

figurero, ra (subst. m. i f.)
Persona que fa o ven figures de fang o guix.
Font: definició del diccionari de la llengua espanyola de la RAE

El problema no és només que no distingeixi entre qui crea i qui ven, sinó que redueix l’ofici a dos materials i associa la pràctica automàticament amb el fang.

• Parla de “guix”, ignorant que en escultura s’utilitza escaiola —més refinada i resistent—, i deixa fora materials habituals com la resina, cera, fusta o tela encolada.
• No distingeix entre crear i vendre: tant li fa si la persona és escultora o simplement comerciant.
• Omet completament la originalitat, autoria i valor artístic de les figures.

Però, què entén la RAE per barro?

barro
1. m. Massa que resulta de barrejar terra i aigua.
2. m. Fang que es forma als carrers quan plou.
3. m. Material argilós modelable que s’endureix amb la cocció, utilitzat en terrisseria i ceràmica.
4. m. Gerro o objecte decoratiu fet amb barro (‖ material argilós).
5. m. Deshonor, degradació moral. Arrossegar-se pel barro.
6. m. Cosa menyspreable, sense valor.
Font: Diccionari de la llengua espanyola, RAE

El diccionari parla de material argilós, però el vincula directament a dos oficis concrets: la terrisseria i la ceràmica, és a dir, a la fabricació de recipients. Aquí és on neix la confusió: es dona per fet que qui treballa amb fang fa objectes d’ús quotidià o recipients artístics, com plats, gerros o peces seriades, quan en el cas de les figures del pessebre ens trobem en un àmbit completament diferent: el de l’escultura i policromia.

Quan un escultor vol modelar una figura amb un material apte per a la cocció, no fa servir fang, sinó argila o pasta ceràmica preparada per endurir-se al forn. Després de la cocció, aquesta argila ja no és argila ni pasta ceràmica: passa a anomenar-se terracota.

En castellà, la paraula barro no només designa un material en brut. També porta càrregues de significat figurat que poden resultar incòmodes o fins i tot contradictòries quan s’apliquen a una escena sagrada. Segons la RAE:

5. m. Deshonra, degradación moral. Arrastrarse por el barro.
6. m. Cosa despreciable, nonada.

És això el que volem evocar quan parlem de figures que representen la Sagrada Família?

No és només una qüestió tècnica, sinó una qüestió de respecte i de precisió. Anomenar-les “figures de fang” no només és inexacte des del punt de vista material —perquè el fang cru no es comercialitza ni es conserva intacte— sinó que pot suggerir, fins i tot involuntàriament, una certa pobresa o indignitat.

Ara bé, si aquestes figures han estat modelades amb mestria, cuites entre 900 °C i 1100 °C, i potser fins i tot policromades amb cura… no es mereixen un nom més just, més noble, més bell i més exacte?

Fang o terracota?

Només una paraula dignifica aquest material que ha deixat enrere la seva fragilitat per esdevenir durador. Només una paraula és encertada tant des del punt de vista tècnic com simbòlic: terracota.

terracota
1. f. Arcilla modelada y endurecida al horno.
2. f. Escultura de pequeño tamaño hecha de arcilla endurecida.
Font: Diccionari de la llengua espanyola, RAE

La terracota, i no el fang, és el material escultòric acabat. Per tant, és un error tècnic —i una imprecisió cultural— continuar parlant de “figures de fang” quan en realitat són figures de terracota

De veritat creus que les figures del pessebre —el Nen Jesús, la Mare de Déu, sant Josep…— s’han d’anomenar de fang… i no de terracota?

En resum: la paraula “figurero, ra” existeix, però no reconeix ni anomena amb justícia la tasca de l’escultor pessebrista. Per això, aferrar-se a termes com “figurero” o “artesà del pessebre” sense matís ni context no és només una imprecisió: és una injustícia.

Si aspirem que el pessebrisme sigui reconegut com una tradició cultural i artística, també hem de anomenar amb precisió aquells que ho fan possible. Encara que això impliqui abandonar paraules heretades que ja no són suficients.

No creus que, si representem el naixement d’Aquell que va venir a portar justícia, com a mínim hem de anomenar amb justícia qui li dona forma amb les mans?

---

Catalunya: l’escultor de figures de pessebre i la tradició

A Catalunya, i per extensió a Andorra, el pessebrisme forma part del patrimoni cultural viu. És conegut com a pessebrisme, i s’hi denomina sovint ‘pessebrista’ o directament escultor de figures de pessebre. El terme més habitual per referir-se a qui crea figures és figurista ^[5] .

També s’utilitza ‘artesà pessebrista’ en contextos més comercials o divulgatius, però dins de l’àmbit especialitzat, la noció d’autoria artística és reconeguda i defensada per molts creadors i associacions.

El moviment pessebrista català, fortament articulat a través de la Federació Catalana de Pessebristes (fundada el 1978), ^[6]  ha defensat una visió artística del pessebre, on la figura original és concebuda com una obra d’art en si mateixa, fins i tot quan se’n fan reproduccions. Els concursos, exposicions i premis solen valorar el model original, no només l’ofici en la reproducció.

Legalment, Catalunya s’acull al marc espanyol de la Llei de Propietat Intel·lectual, que reconeix com a autor aquell que crea una obra original. Aquesta protecció s’estén a les figures de pessebre quan compleixen els requisits d’originalitat i concreció material. A més, des de l’àmbit educatiu i artístic, la figura de l’escultor pessebrista és reivindicada com a creador, especialment en escoles d’arts i oficis i cercles pessebristes d’àmbit local.

Aquesta sensibilitat catalana envers la creació artística en el pessebre ha generat també un interès creixent per la documentació, l’arxiu i l’estudi històric d’autors i tallers. Així, s’ha pogut començar a traçar una genealogia de l’escultura pessebrista catalana amb noms propis, estils i escoles. La paraula ‘autor’ no només s’utilitza, sinó que forma part del relat cultural i institucional del pessebrisme català.

---

Alemanya: el Krippenfigurenmacher i el llegat artesanal protegit

A Alemanya, el terme més utilitzat per referir-se a qui elabora figures de pessebre és Krippenfigurenmacher ^[7], que literalment significa “fabricant de figures per al pessebre”. Aquest terme es troba tant en àmbits tradicionals com en catàlegs especialitzats, i defineix aquells que produeixen figures en fusta, cera, terracota o resina.

Alemanya posseeix una rica tradició d’escultors de figures religioses, especialment a la regió de Baviera i el Tirol, on moltes famílies transmeten aquest ofici de generació en generació. Un dels noms més emblemàtics és el de Sebastian Osterrieder (1864–1932) ^[8], un escultor que va revolucionar la representació del pessebre a través de models de gran qualitat artística, introduint innovacions tècniques i estilístiques que influïren arreu d’Europa.

En termes legals i professionals, Alemanya distingeix clarament entre Handwerker (artesà) i Künstler (artista). El Krippenfigurenmacher pot pertànyer a qualsevol de les dues categories, segons el tipus d’obra que realitzi. Si el treball és repetitiu, basat en motlles industrials, es considera artesania. Si el model és original, creat a mà, signat i amb intencionalitat estètica, pot ser reconegut com a obra artística, protegida per la legislació alemanya de drets d’autor (Urheberrechtsgesetz) ^[9].

Aquesta llei reconeix el creador d’una obra original com el seu autor, amb drets morals i patrimonials, fins i tot si l’obra té un caràcter religiós o funcional. El reconeixement no depèn de la mida ni del material, sinó del caràcter creatiu i original del model. Així, tot i que el terme Krippenfigurenmacher no distingeix per si mateix entre productor i autor, el marc legal alemany permet que un escultor que crea figures originals per al pessebre sigui plenament considerat artista, si es compleixen els criteris d’originalitat i intenció estètica ^[10].

---

França: el santonnier i la dignitat d'una tradició reconeguda

A França, l’escultor de figures per al pessebre rep un nom molt específic i carregat d’història: santonnier ^[11]. El terme prové del provençal santoun —“petit sant”— i fa referència a aquells que elaboren a mà les figures del pessebre a la regió de Provença, especialment a Marsella, Aubagne o Arle. Aquesta denominació no és només un terme local: és també una identitat professional i cultural reconeguda.

El santonnier és considerat un artesà, sí, però dins d’una tradició que França ha sabut valorar i protegir. Les fires de “santons”, com la cèlebre de Marsella, no només venen figures: celebren una forma d’expressió popular que combina devoció, vida quotidiana i art narratiu. Moltes famílies conserven i transmeten figures signades per autors reconeguts, i alguns santonniers han assolit una notorietat equiparable a la d’un artista plàstic.

Un exemple destacat és Marcel Carbonel ^[13], reconegut com un dels santonniers més influents del segle XX. El 1961, la disciplina santonnière va ser oficialment integrada al concurs del Meilleur Ouvrier de France (MOF) ^[14], i Marcel Carbonel va ser el primer a obtenir aquesta distinció en la seva categoria. El 2003, fou nomenat Chevalier de la Légion d'honneur, un reconeixement de l'Estat francès per la seva contribució al patrimoni cultural i artístic del país.

La legislació francesa, a més, ofereix un marc clar. Pel que fa a l’autoria, es reconeix com a “autor” al creador del model original, encara que després la figura es reprodueixi en sèrie. Aquesta distinció s’alinea amb el principi recollit al llibre La Sculpture: Méthode et vocabulaire, on s’estableix que l’escultor que concep i modela un original és el titular dels drets d’autor, independentment que delegui la seva reproducció.

Així, el cas francès mostra que és possible mantenir la denominació “artesà” sense menyscabar el valor artístic del creador. La clau rau en el reconeixement cultural i jurídic de l’autoria. Un santonnier pot ser un artista als ulls de la seva comunitat, del col·leccionista i de la llei, perquè el terme “santonnier” porta implícita una tradició respectada, i perquè el país ha cultivat una sensibilitat patrimonial envers aquestes pràctiques.

El contrast amb l’ús genèric de “artesà pessebrista” en altres contextos és significatiu. A França, el nom santonnier honra tant l’ofici com la creació.

Què revelen els diccionaris francesos?

A França, el terme «santonnier» està ben establert. Segons el diccionari Le Robert, es defineix com:

«Artisan qui fabrique des santons.»

Font: Le Robert

Els sinònims proposats per a “santon” són figurine, sculpture, statuette, cosa que indica que, tot i que es tracta d’un objecte religiós i popular, també és una forma d’escultura.

Llavors, per què el santonnier no és també reconegut com a artista? On es traça la línia?

La resposta sembla estar menys en la naturalesa de l’obra que en els prejudicis lingüístics i socials. La paraula “artesà” sona humil i respectable, però sovint implica una visió reproductiva més que creativa. La paraula “artista”, en canvi, evoca una dimensió autoral, intel·lectual, compositiva.

La confusió és antiga, però no innocent: si definim el santonnier només com a artesà, tot i modelar els seus propis originals, estem negant la seva condició d’autor.

França ofereix, però, un model interessant: malgrat l’ús del terme “artesà”, el reconeixement legal i cultural a figures com Marcel Carbonel demostra que l’autoria pot i ha de coexistir amb la tradició. Anomenar amb justícia —fins i tot utilitzant termes tradicionals— és possible, si s’acompanya del respecte pel valor artístic de la creació original.

---

Italia: el maestro figuraio entre la tradición y el arte

En Italia, especialmente en regiones como Nápoles y Toscana, los creadores de figuras para el belén se conocen como artigiani del presepe o figuraio ^[15] , según las tradiciones locales. Estos términos reflejan tanto la destreza manual como la carga simbólica y artística que estas figuras han adquirido en la cultura popular italiana.

En Toscana, el término figuraio se consolidó en los siglos XIX y XX para designar a quienes elaboraban figuras de terracota, muchas veces en contextos religiosos o populares. En Nápoles, el término más común en ferias y asociaciones es artigiano del presepe, sin que se establezca siempre una diferenciación clara entre quien crea los modelos originales y quien los reproduce.

Aunque en el lenguaje cotidiano prevalece el uso del término "artesano", Italia reconoce jurídicamente el valor artístico de las figuras originales a través de su Codice dei beni culturali e del paesaggio ^[17] . Esta normativa permite proteger incluso obras contemporáneas si presentan un valor cultural o identitario significativo.

Como sucede en Francia, el respeto por la tradición y la calidad artística de las figuras ha generado una percepción social positiva del oficio, aunque los términos sigan siendo genéricos. La clave está en la conexión emocional, patrimonial y espiritual que las figuras mantienen con la identidad navideña italiana.

---

Estats Units: tradició adoptada i mirada institucional

A als Estats Units no existeix una tradició autòctona consolidada de creació de figures de pessebre com a ofici artístic o artesanal diferenciat, com passa a Europa. Tot i així, el país ha adoptat i integrat múltiples expressions del pessebrisme, especialment a través de col·leccions, museus i reproduccions institucionals.

El cas més emblemàtic és el Neapolitan Baroque Crèche del Metropolitan Museum of Art de Nova York. Aquesta escena, composta per figures del segle XVIII, s’exhibeix cada Nadal al costat d’un gran avet decorat amb àngels barrocs. Procedent de la col·lecció d’Eugenio Catello, fou donada per Loretta Hines Howard el 1964 i representa una adaptació museística del pessebre napolità ^[18].

També el Carnegie Museum of Art de Pittsburgh presenta cada any un pessebre napolità amb més de 100 figures humanes i angelicals, elaborades entre 1700 i 1830 ^[19].

A més, l’organització Friends of the Crèche ^[20], amb seu als EUA i al Canadà, promou la valoració dels pessebres a través de trobades internacionals, publicacions i una xarxa de col·leccionistes.

En la seva pròpia definició, es presenten com una “society of collectors and enthusiasts dedicated to the artistry, display, and traditions of the Christmas Nativity”.

No parlen d’artesania. Parlen d’art, habilitat artística. I això no és un detall menor, sinó un reflex clar de com es percep, en alguns contextos, la creació de figures per al pessebre: com un acte artístic en tota regla.

Encara que el terme “sculptor” (escultor) no s’associï específicament al creador de figures de pessebre en el context estatunidenc, sí que es reconeix la dimensió artística de les obres originals europees. Els EUA protegeixen l’autoria artística sota la seva legislació federal de drets d’autor, però la creació de figures originals de pessebre no constitueix una categoria professional pròpia dins del país.

---

País	Terme utilitzat	Artista o artesà?	Protecció legal com a autor
Espanya	Artesà pessebrista / Escultor de pessebres	Ambigüitat terminològica	✔ Llei de Propietat Intel·lectual
Andorra / (Catalunya)	Figurista / Escultor pessebrista	Reconegut com a artista en entorns especialitzats	✔ Llei espanyola + Reconeixement cultural
França	Santonnier	Artesà amb prestigi artístic	✔ Distinció clara entre autor i executant
Itàlia	Pasturaio / Figuraio	Artesà amb reconeixement artístic	✔ Codi dels béns culturals
Alemanya	Krippenfigurenmacher	Depèn del tipus d’obra	✔ Drets d’autor si hi ha originalitat
Estats Units	Sculptor / Nativity artist	Ambigüitat pragmàtica	✔ U.S. Copyright Act

---

Conclusiones provisionales: un escultor entre dos mundos

Después de este recorrido internacional, resulta evidente que la figura del escultor de belén ocupa una posición ambigua en muchos contextos. Aunque en todos los países analizados existe una protección legal para quien crea una obra original, los términos usados y el reconocimiento cultural varían notablemente.

En algunos lugares, el escultor belenista es reconocido como artista, en otros se le encasilla como artesano, y en muchos casos, ambos roles se entremezclan sin una distinción clara. Esta confusión no es inocente: tiene consecuencias prácticas, jurídicas y simbólicas. Afecta al reconocimiento de la autoría, a la posibilidad de protección de las obras, a su valoración en el mercado y a la forma en que el propio escultor se percibe a sí mismo.

Por eso es tan importante establecer —con claridad y con fundamento— una distinción entre dos planos inseparables pero diferentes: el del artista escultor, y el de la producción de figuras. No se trata de una cuestión de prestigio personal, sino de nombrar con precisión una función artística, con todo lo que eso implica.

Antes de seguir, conviene recordar un principio esencial que los verdaderos expertos en escultura tienen claro desde hace décadas: saber distinguir entre el autor y el ejecutante.
Ya vimos este ejemplo en el contexto español; ahora lo recuperamos porque es una regla fundamental que se aplica en cualquier país y en cualquier análisis serio de escultura y, en consecuencia, en el primer y verdadero eslabón del belenismo.
Aquí tienes, de nuevo, el índice del libro La Sculpture. Los expertos lo saben. ¿Y tú?

Per si encara en quedava cap dubte, a continuació t’explico per què aquesta distinció és essencial.

---

Escultura ≠ artesania de producció

Aquesta distinció és fonamental per entendre la figura de pessebre com una obra artística.

Hi ha un altre malentès afegit: la idea que, com que les figures són petites, es reprodueixen en sèrie o estan associades al pessebre, no són “art”.

Tota figura neix d’un original modelat o tallat a mà, que exigeix formació, estil i decisió artística. I tota figura que supera un mínim d’originalitat està protegida per la llei, tant si fa 5 cm com 7 metres. La llei no exigeix tenir un títol acadèmic ni estar registrat com a artesà: n’hi ha prou amb crear alguna cosa original perquè existeixi autor.

Anomenar “artesà pessebrista” a l’escultor que crea una figura original és com dir-ne “artesà impressor” de Goya, Rembrandt o Picasso pel fet d’haver fet gravats. No és només una confusió: és una pèrdua de perspectiva sobre què significa crear.

Un exemple evident d’edició limitada:

L’escultura "Jaume Plensa 61" és una edició limitada de 2.998 exemplars —una xifra difícil d’assolir, per no dir impossible, fins i tot per a la majoria d’escultors pessebristes—, cadascun numerat i signat per l’artista. Inclou una escultura-estoig de poliuretà rígid modelat, que representa el rostre d’una nena amb els ulls tancats, una imatge icònica en l’univers artístic de Plensa. Encara que l’artista no intervé directament en la producció de cada exemplar, l’obra és reconeguda com a art i no com a artesania o producció industrial.

Aquest cas demostra que la producció en sèrie i el material emprat no treuen a una obra el seu caràcter artístic. La clau rau en l’autoria, el disseny original i la intenció artística darrere la creació.

En l’àmbit del pessebrisme, les figures de pessebre, encara que produïdes en sèrie, són fruit d’un procés creatiu i artístic. Reduir-les a simples productes artesanals —he arribat a sentir que alguns les anomenen andròmines— o industrials és ignorar el valor i la intenció de l’escultor que les va concebre.

Per tant, és fonamental reconèixer i valorar l’autoria i el caràcter artístic de les figures de pessebre, independentment del seu mètode de producció.

---

Perdona que insisteixi, però és bàsic tenir clar aquest concepte perquè el pessebrisme no acabi essent un simple ornament nadalenc més.

Analogies amb altres disciplines artístiques

Escriptor ⇩	Escultor ⇩	Cantautor ⇩
Escriu el manuscrit original ⇩	Modela l’escultura original ⇩	Compon la cançó original ⇩
L’envia a una editorial o impremta per produir còpies, o s’autoedita (per exemple, a Amazon) ⇩	Encarrega la reproducció de la seva escultura (motlles, còpies), o fa ell mateix els motlles i les reproduccions ⇩	Enregistra el disc en un estudi, o s’enregistra ell mateix i ven la seva música per internet ⇩
Produeix llibres impresos ⇩	Produeix còpies de l’escultura ⇩	Produeix còpies del disc ⇩
Continua essent autor i creador ⇩	Continua essent autor i creador ⇩	Continua essent autor i creador ⇩
És reconegut com a escriptor, no com a artesà de llibres ✔	L’escultor encara es diu artesà pessebrista ❌	És reconegut com a cantautor, no com a artesà de CDs ✔

---

Altres intervencions artístiques: pintura i indumentària

Tot i que l’escultor és el creador original de la figura de pessebre, en molts casos la seva obra es completa gràcies a la intervenció d’altres artistes o executants, o bé és el mateix escultor qui assumeix diferents fases del procés, canviant de rol tècnic però no d’autoria intel·lectual.

En la pràctica, el panorama actual del pessebrisme es divideix aproximadament en tres situacions:

• Escultors en solitari, que realitzen totes les fases: modelat, talla, motlles, reproduccions, pintura i fins i tot vestimenta si la figura ho requereix.
• Petits tallers de dues o tres persones o familiars, on cadascú exerceix un rol especialitzat (escultor, realització de motlles, pintor, dissenyador d’indumentària).
• Tallers amb múltiples executants, on l’escultor coordina la feina dels altres.

Les figures solen estar pintades o vestides, no es lliuren simplement modelades.

1. La policromia

La pintura pot ser realitzada per:

• El mateix escultor (autor total del modelat i de la policromia).
• Un altre artista o col·laborador, que aporta el seu art pictòric o aplica el color sota direcció.
• Executants del taller (pintors que actuen com a artesans, ja que repeteixen un model creat prèviament) que treballen sota la direcció o supervisió de l’escultor.

Com has pogut veure, una figura de pessebre pot passar per diverses etapes creatives i diferents rols tècnics. No seria més lògic parlar d’un taller d’escultura de pessebres o de pessebrisme artístic, en lloc de reduir-ho simplement al terme "artesà pessebrista"?

 Anomenar bé és un caprici?

És reconèixer l’origen i el valor real de cada creació.
A això se’n diu respecte. I també empatia.

 Cada procés té la seva funció; però només un concep l’obra. Aquest és l’escultor.

---

Tradició o confusió? És hora de canviar

Al llarg de la història, moltes tradicions han perdurat sense ser qüestionades, fins i tot quan les circumstàncies havien canviat completament. Algunes es van mantenir durant segles abans que algú s’atrevís a dir: “Això, potser, ja no té sentit”.

No es tracta de fer comparacions directes —perquè cada cas és únic—, però sí de convidar a reflexionar: què passa quan una tradició deixa de reflectir la realitat que anomena? No és aleshores moment de posar-hi paraules noves al que ja ha canviat?

Hi ha cap impediment real per començar a anomenar “escultors pessebristes” a qui crea figures originals per al pessebre? Segurament no... o així hauria de ser! Aleshores, per què continuem utilitzant el terme “artesà pessebrista”, fins i tot quan parlem de creadors de peces úniques i originals?

De fet, si consultem els diccionaris oficials de diverses llengües, veurem que la paraula "artesà" es defineix, de manera força unànime, com algú que realitza treballs manuals, reproduïts mitjançant tècniques tradicionals, sense innovació conceptual.

• Real Academia Española: “Persona que exercita un art o ofici merament mecànic”.
• Duden (alemany): “Persona que exerceix un ofici manual”.
• Larousse (francès): “Persona que realitza un treball manual mitjançant una tècnica tradicional pel seu compte”.
• Treccani (italià): “Qui produeix béns manualment o amb eines simples, sense treballs en sèrie ni maquinària”.
• Merriam-Webster (anglès): “Treballador que practica un ofici o artesania, generalment produint en petites quantitats amb mètodes tradicionals”.
• DIEC (català): “Persona que fa obres d’artesania.”

Com podem veure, la noció de "artesà" s’associa a l’execució manual d’objectes, no pas a la creació artística original.

Dir “artesà” a un escultor pessebrista que crea, modela i signa figures pròpies no és, per tant, una qüestió de respecte o estima per la tradició, sinó una confusió conceptual que oculta el veritable valor artístic del pessebre.

D’aquí en pot derivar una conclusió inevitable: si continuem anomenant "artesà pessebrista" a qui crea figures de pessebre, estem afirmant, encara que sigui de forma inconscient, que tant els creadors de les figures com els dels escenaris només fan una decoració nadalenca, i res més.

---

¿Patrimoni cultural… però sense escultors?

I llavors, com s’explica l’esforç de les federacions i de la majoria d’associacions pessebristes per aconseguir que el pessebrisme sigui reconegut com a patrimoni cultural? ^{[24] [25]} fins i tot per organismes internacionals com la UNESCO? ^[26]

No resulta contradictori que, mentre es demana aquest reconeixement, s’invisibilitzi precisament aquells que fan possible el pessebre tal com l’entenem: amb figures creades per escultors?

I els qui creen aquestes figures, els qui les conceben gràcies al seu bagatge artístic i les signen com a autoria, són escultors.