Motivació, intenció i recursos: El punt de partida del teu pessebre

Per on creus que comença tota obra artística? Per la forma? Pels colors? Per una composició ben pensada?

Doncs per res de tot això... o, si més no, no exactament.

La motivació inicial: El motor de tot

Tota gran obra comença amb una espurna, i en el pessebre artístic aquesta espurna és la motivació. Sense ella, no hi ha energia per crear ni inspiració per superar els reptes que apareixen durant el procés. És el que t’impulsa a imaginar, planificar i donar vida a la teva obra.
Sense aquesta espurna interior, el procés pot esdevenir mecànic o mancat d’ànima.

D’on neix el teu impuls?

Potser del desig de transmetre un missatge nadalenc, de l’emoció de recrear una escena que t’inspira, de la tradició familiar o, simplement, del repte personal de millorar any rere any. Sigui quina sigui la teva motivació, serà la base que t’acompanyarà en cada pas.

Més enllà dels recursos.

No importa si ets principiant o fa dècades que fas pessebres. El que compta és saber per què vols fer aquest pessebre i què vols expressar-hi. Perquè el pessebre no és només un conjunt de figures: és una expressió d’emocions, d’històries i de missatges que vols compartir. L’art pot néixer de molts llocs, i tots són vàlids.

Un pessebre fet amb materials senzills però amb una motivació forta i un missatge clar pot ser molt més impactant que un de tècnicament perfecte però sense ànima.

Abans de continuar, pregunta’t:

Cal conèixer el missatge que hi ha darrere de cada escena?

Un pessebre, en essència, és una representació tridimensional d’un relat.
No és només la suma de figures i escenaris, sinó com tots aquests elements s’uneixen per explicar una història coherent i emotiva.

El pessebre és una narrativa visual del cicle evangèlic entorn del naixement de Jesús.
Si no entens bé el guió (és a dir, el relat bíblic i la tradició que l’envolta), corres el risc de crear una escena buida, amb errors conceptuals o que no transmeti el missatge espiritual i humà que li dona sentit.

Per gaudir d’un pessebre, n’hi ha prou amb mirar-lo

La seva bellesa, les seves figures i els seus detalls poden commoure, fins i tot sense conèixer exactament la història.
Però per comprendre de debò què volen comunicar aquestes escenes, necessitem com a mínim un mapa narratiu, un guió que connecti allò visual amb el seu significat profund.

Tots els pessebres, sense excepció, són interpretacions.

Ningú no va ser-hi per registrar el dia, l’hora ni l’any exacte del naixement de Jesús. Fins i tot els experts debaten avui si va ocórrer a Betlem o a Natzaret.

Precisament per això hi ha moltes formes vàlides de representar un pessebre:
pot adoptar un estil orientalista, regional, contemporani o fins i tot abstracte.
Totes aquestes mirades són legítimes i enriqueixen la tradició.

Però el que no s’hauria de perdre mai és l’ànima del relat. Aquest nucli ve dels evangelis de Mateu i Lluc. Si un pessebre s’allunya d’aquest missatge —la humilitat, l’esperança, la llum enmig de la foscor—, aleshores esdevé una escenografia bonica… però sense llenguatge, sense lectura, sense veritat interior.

Moral d'això

Com més compartim el “codi” del pessebrista, menys text caldrà.
Però com més es difumini aquest codi, més necessari serà el guió perquè l’escena continuï explicant la seva història.

Un exemple senzill però clar:

Pots escoltar una melodia preciosa sense saber-ne la lletra i gaudir-la igualment.
Però quan entens què diu, l’emoció que transmet és molt més profunda.

El pessebre funciona igual: no necessita un guió estricte per ser bell, però sí per transmetre la història i el missatge que realment li donen sentit.

Cal comprendre el missatge?

Per gaudir d’una obra d’art, n’hi ha prou amb mirar-la o escoltar-la. Però quan entenem què vol transmetre, l’experiència es transforma.

Et convido a veure aquest breu fragment de la Novena Simfonia de Beethoven, dirigida per Herbert von Karajan. Només amb la música, sentiràs la força, l’emoció, la bellesa.

Però si a més llegeixes la lletra que s’hi canta —la cèlebre Cant de joia de Schiller— descobriràs una profunditat diferent. Una visió de fraternitat universal, de llum, d’esperança… que ara ja no només se sent, sinó que també s’entén.

Llegeix la lletra de Cant de joia (Wikipedia, minut 6:14 del vídeo)

Aquesta també és la diferència entre veure un pessebre i comprendre el guió que l’inspira.

Quan tinguis clara la teva motivació, la teva intenció i l’abast del que vols expressar —si busques simplement crear o també transcendir—, estaràs preparat per passar al següent pas.

La intenció: Què vols aconseguir amb el teu pessebre?

Fer un pessebre no és només una qüestió de tècnica, també és una elecció d’enfocament. Aquí et presento els tres tipus més habituals:

Pessebres de tipus maqueta

Detalls pertot arreu.
Aquests pessebres són com maquetes ferroviàries o diorames militars: complexos, rics en elements, pensats per mostrar habilitat tècnica i creativitat constructiva.

Sense narrativa ni guia visual.
No busquen emocionar, sinó sorprendre per la quantitat de detalls. La composició no és prioritària, i la història no sempre és clara. Tot i així, el seu valor rau en la meticulositat.

Què els fa especials?
La seva força rau en l’acumulació, en la miniaturització del món. Si notes que al teu pessebre li falta alguna cosa que el faci destacar... potser ha arribat el moment de fer un pas més.

Pessebres artístics figuratius

Emoció, llum i missatge.
En aquest tipus de pessebre, cada figura, color i llum està al servei d’una història. Tot s’ordena per generar un impacte emocional i espiritual.

Inspiració evangèlica i cultural.
El centre sol ser el Nen Jesús, però no està sol: l’envolten decisions artístiques pensades perquè l’espectador no només miri, sinó que senti i reflexioni.

Què hi trobaràs en aquest manual?
T’ensenyaré a construir aquest tipus de pessebres: amb intenció, amb ànima i amb els principis de la composició artística com a aliats.

Pessebres artístics conceptuals o contemporanis

Una idea per damunt de la forma.
Alguns creadors utilitzen el pessebre per plantejar un concepte —social, poètic o provocador—, i això pot portar-los a prioritzar l’impacte simbòlic per sobre de la fidelitat formal. Tanmateix, continuen recolzant-se en els recursos de la composició (ritme, escala, llum, color) perquè la idea es pugui entendre, de la mateixa manera que un pessebre artístic figuratiu utilitza el concepte d’Encarnació per donar sentit a la seva dramatúrgia visual.

Tots els pessebres tenen un concepte.
Els pessebres de tipus maqueta giren entorn de la idea de la miniaturització exhaustiva; els artístics figuratius, al voltant del relat evangèlic i l’emoció estètica; i els conceptuals artístics, a una tesi més abstracta. La diferència no rau en la presència o absència de concepte o composició, sinó en què s’accentua i amb quina finalitat.

El nostre focus en aquest manual.
Ens centrarem en els pessebres artístics, on la composició i el concepte treballen conjuntament per transmetre el misteri del Naixement amb bellesa i coherència narrativa.

El pressupost: Els límits del que és possible

Ningú no ho diu, potser perquè es dóna per obvi, però és fonamental; per tant, un manual de pessebrisme ho ha d’explicar, sobretot per a aquells que comencen en aquest món. El pressupost és l’eix que condiciona tot el procés creatiu. Des de la selecció de figures fins al disseny del suport, tot depèn de quant estàs disposat a invertir o pots invertir. Lluny de ser un obstacle, el pressupost és una eina que t’ajuda a prendre decisions realistes i a prioritzar allò essencial.

Tenir clar el teu pressupost des del principi és clau per evitar sorpreses o frustracions més endavant. No importa si és gran o petit, el més important és saber com distribuir-lo:

Un pressupost limitat no vol dir que no puguis crear alguna cosa especial. De fet, els recursos ajustats sovint desperten la creativitat i t’inviten a explorar solucions enginyoses, com ara utilitzar materials econòmics, modelar tu mateix les figures o aprofitar decoracions reciclades.

A més, és important ser conscient de les prioritats. Potser aquest any et pots centrar en adquirir les figures bàsiques i deixar els complements per a futures ocasions. El pessebre és un projecte que creix amb el temps i no cal que estigui complet en un sol Nadal.

Gestió i optimització del pressupost

Per a un control més efectiu, considera:

1. Desglossament de costos:
• Costos fixos/inicials: Eines bàsiques (cúter, cola, pinzells, etc.), encara que molts ja les tinguin.
• Costos de materials de construcció: Suro, porexpan, guix, pintures, serradures, cola, etc.
• Costos de figures: Pot variar molt (d’escultor pessebrista, de taller, comercials, de diferents mides, etc.).
• Costos d’il·luminació: Cables, bombetes, transformadors, efectes especials (aigua, fum).
• Costos de decoració: Molsa artificial, arbres, plantes, animals, accessoris.
• Costos "ocults" o de transport: Si cal anar a diverses botigues especialitzades, buscar elements, etc.
2. Estratègies d’estalvi:
• Llista de desitjos vs. llista de necessitats: Prioritzar què és imprescindible per al pessebre d’aquest any i què pot esperar.
• Recerca de preus: Comparar preus en diferents botigues (físiques i en línia), mercats, botigues de manualitats.
• Compra escalonada/ofertes: Comprar materials fora de temporada nadalenca, quan solen aparèixer descomptes. També buscar figures en portals especialitzats en subhastes, on sovint hi ha bones oportunitats.
• Intercanvi o préstec: En una associació o grup, es pot compartir o prestar elements entre pessebristes. Normalment, totes les associacions disposen de tots els materials que puguis necessitar, fins i tot les figures. Et recomano fer-te soci de l’associació de la teva zona.
• Autoproducció/DIY (Do It Yourself): Si t’animes a modelar les teves pròpies figures, no només estalviaràs, sinó que també descobriràs una llibertat creativa absoluta.
3. La inversió de temps: un recurs de gran valor
• Tot i que no és una despesa directa, el temps invertit en buscar materials econòmics, reciclar o fabricar elements té un valor. Potser no suposa un cost econòmic, però sí una inversió personal de temps. Si el pessebre que tens en ment no és viable amb el temps que disposes, val més que t’ho repensis, perquè o bé passaràs nits sense dormir o no l’arribaràs a inaugurar per Nadal.
• Quin temps realista pots dedicar a aquest projecte cada setmana?
• Quin nivell de complexitat és assumible dins els teus terminis?

Recorda, el veritable valor d’un pessebre no està en quant costa, sinó en la passió i la dedicació que hi poses. Amb un pressupost definit, estaràs preparat per abordar els propers factors amb claredat.

 L’art també floreix en tests petits, ja que per emocionar i explicar alguna cosa no cal ni gran mida ni gran cost.

El lloc d’exposició del teu pessebre

L’espai on mostraràs el teu pessebre és un factor clau que influirà en pràcticament totes les decisions creatives. Serà un racó a casa, un espai ampli en una sala oberta al públic, o potser una exposició de diorames de la teva associació pessebrista...? Cada opció té les seves limitacions i possibilitats.

En triar la ubicació, tingues en compte els aspectes següents:

• Mida de l’espai: Això determinarà les dimensions del teu pessebre. No és el mateix dissenyar una escena íntima per a una lleixa petita que un pessebre ampli amb diversos nivells sobre una taula gran o un diorama. Necessites reorganitzar el mobiliari? L’espai serà exclusiu per al pessebre o compartit?
• Il·luminació: És un espai amb bona llum natural o necessitaràs afegir il·luminació artificial per ressaltar els detalls? Aquest punt també pot influir en el pressupost i condicionar la teva idea final (no pots fer una escena nocturna amb una il·luminació ambiental excessiva). Considera també la disponibilitat d’endolls i la capacitat elèctrica per a les teves necessitats. Si entra llum natural, valora des de quina direcció arriba: pot produir ombres no desitjades o revelar imperfeccions.
• Visibilitat: Pensa en l’alçada i l’angle des d’on s’observarà. Un pessebre a nivell de terra té un impacte diferent del que es mostra a l’alçada dels ulls. Avalua també el fons i l’entorn visual immediat del pessebre per assegurar-te que el complementin i no el distreguin. En espais públics, observa si l’arquitectura o l’entorn hi aporten o el condicionen: un fons real pot ajudar-te o distreure.
• Accessibilitat: Si estarà en un lloc públic o on hi hagi infants, assegura’t que el pessebre sigui segur i estable, evitant elements fràgils o inestables. També tingues en compte la protecció contra la pols i, si és una exposició prolongada a l’exterior, les condicions de temperatura i humitat per conservar els materials. No és el mateix un pessebre exposat només durant la Nit de Nadal i el dia de Nadal que un instal·lat des del 8 de desembre, festivitat de la Immaculada Concepció, fins al 2 de febrer, dia de la Candelera: un període tradicional de fins a 57 dies. Ajusta els materials i l’estructura segons la durada prevista.
• Flux de persones: En espais concorreguts, com es gestionarà el pas dels visitants per permetre una bona observació sense comprometre la integritat del pessebre?
• Muntatge i desmuntatge: El podràs muntar i desmuntar amb facilitat? Hi ha prou espai per treballar al voltant del diorama durant el muntatge? Si no el construeixes in situ, mesura abans les portes per on haurà de passar el diorama, no fos cas que et trobessis amb una sorpresa. On s’emmagatzemaran temporalment les caixes de transport si l’has de traslladar per exposar-lo en un altre lloc?
• Soroll i entorn sonor: Considera si l’entorn afavoreix la contemplació del pessebre o introdueix sorolls o vibracions que puguin distreure o afectar l’experiència.

  Aquestes recomanacions s’ampliaran més endavant, quan tractem cada tipus de pessebre en profunditat. Segons l’enfocament —encaix múltiple o encaix únic—, les decisions sobre el lloc i la seva adequació requereixen matisos diferents.

Recorda que el lloc no només condiciona la mida i el disseny del pessebre, sinó que també afecta com serà percebut per qui el contempla. És fonamental adaptar-se a l’espai disponible perquè la teva obra llueixi en tot el seu esplendor.

Quan tinguis clar on el col·locaràs, estaràs preparat per planificar el suport que donarà estabilitat i estructura a la teva creació.

El suport: On descansa l’escena

En totes les arts plàstiques, l’obra necessita un suport: alguna cosa física on néixer, prendre forma i ser contemplada. El pintor té la tela, la fusta o el mur. El fotògraf, el dibuixant o el gravador treballen amb diferents tipus de paper. El teatre, l’òpera, el ballet... tots es construeixen sobre un escenari. El cinema, en canvi, sobre un disc dur i una pantalla.

Al pessebre també li cal un suport, i no n’hi ha un d’únic. Segons la intenció i el tipus d’enquadrament, pot variar molt: des del terra directament fins a una lleixa, una taula, un bastidor o una estructura elevada.

Vull compartir una anècdota que vaig llegir d’un col·leccionista de figures de pessebre.
Es referia al diorama —una modalitat de pessebre pensada per ser contemplada només des del davant, com si fos una pintura amb volum, emmarcada per una embocadura o finestra escènica— amb aquestes paraules:

Més enllà de si aquesta visió és encertada o no —i sabent que qui l’escriu mai ha construït un diorama per manca de perícia, motivació i voluntat—, planteja una qüestió interessant: ¿és el suport un límit o una possibilitat?

Tota obra artística necessita una estructura, un marc, un llenguatge per expressar-se. Dir que una pintura a l’oli imposa una sola mirada seria tan injust com dir que tot el cinema és manipulació per mostrar-te només un enquadrament.

No es tracta d’eliminar el suport, sinó d’utilitzar-lo amb consciència. Comprendre que el suport condiciona, sí, però també ofereix. Com a artista, tu decideixes com utilitzar-lo. Com a espectador, tu decideixes com llegir-lo.

Dir que el creador és "un paio al darrere dient-te què has de mirar i com has de mirar-ho" trivialitza completament la tasca artística, i redueix la seva funció a la d’un manipulador o adoctrinador. Anomenar-lo titellaire implica que l’espectador és una marioneta sense criteri, i que l’artista és un tramoyista anònim amb intencions sospitoses.

Això no només és irrespectuós, és injust, i demostra una visió empobrida de l’art. Un artista proposa una mirada, no l’imposa. L’espectador és sempre lliure d’interpretar-la, dialogar-hi, rebutjar-la o ampliar-la. Però tota obra necessita una composició, una elecció, un punt de vista. No existeix obra sense autor, ni art sense mirada.

La cita de "amb estupor i tremolors" d’Amélie Nothomb és clarament un afegit retòric, no una part necessària del raonament. En el context original de la novel·la Estupor i tremolors, aquesta expressió reflecteix l’actitud reverencial que una jove occidental ha d’adoptar en una empresa japonesa extremadament jeràrquica.

I per acabar: les falles —a les quals aquest col·leccionista diu que es “passa”— també neixen d’una mirada concreta. No són neutres. Tenen un guió, un autor, una intenció satírica o crítica. I tot i que les falles estan destinades a cremar —d’aquí ve el seu nom—, el pessebre no ho està. El pessebre es crea per commemorar el naixement de Jesús, per celebrar un missatge que mereix perdurar en nosaltres cada any.

La queixa del col·leccionista, encara que vàlida com a expressió d’un malestar merament personal, no s’ha de confondre amb una veritat universal sobre la naturalesa de l’art o del diorama. La seva visió sembla néixer d’una resistència a l’estructura o a la interpretació aliena, més que no pas d’una comprensió profunda de com funciona la creació i la recepció artística.

El més preocupant és que el seu discurs va ser aplaudit sense matisos. Ningú no el va qüestionar. Només jo vaig expressar una opinió contrària, i la seva resposta va ser un atac directe. Vaig abandonar la discussió… i aquesta va ser una de les últimes gotes que van fer vessar el vas per abandonar definitivament el fòrum.
Establir límits, lluny de ser un senyal de feblesa, immaduresa o egoisme, és una mostra de maduresa i d’intel·ligència emocional, de respecte per un mateix i de compromís amb allò que un vol construir.

El suport com a aliat de la llibertat creativa

El suport no és un enemic de la llibertat artística, sinó una de les seves condicions de possibilitat. La clau rau en la consciència i la creativitat amb què s’utilitza. L’art és un acte de comunicació. Requereix un emissor (l’artista), un missatge (l’obra) i un receptor (l’espectador). El suport és simplement el mitjà a través del qual viatja aquest missatge. La riquesa resideix en la interacció i la llibertat d’interpretació, no en la il·lusió d’una neutralitat impossible.

No tractarem tots els suports ara, perquè depenen del tipus de pessebre que vulguis fer. Quan abordem cada tipus en profunditat, també analitzarem quin suport s’adapta millor a les seves necessitats tècniques, narratives i compositives.

Les figures: Presència imprescindible abans de compondre

Les figures són el cor del pessebre. Sense elles —encara que fossin formes abstractes, buits o simples suggeriments—, no existiria pròpiament un pessebre. En els pessebres artístics, són molt més que un complement: són el punt de partida visual i narratiu.

Què va primer: l’escena o les figures?

He de començar dissenyant l’escenari i després buscar les figures que encaixin, o primer necessito tenir les figures i després crear l’escena?

En els pessebres artístics, el més recomanable és tenir les figures abans de compondre.

Per què?

Perquè les figures determinen moltes coses:

• La mida de l’escenari (segons l’escala de les figures).
• La disposició (una figura que ocupa el paper principal no és el mateix que una que fa un paper secundari o figurant).
• La llum (una escena íntima no s’il·lumina igual que una de pública; una escena interior no s’il·lumina igual que una d’exterior).
• L’estil de la indumentària (no és el mateix utilitzar figures d’estil hebreu, popular o contemporani).

Figures pròpies, prestades, encarregades o comprades

Tens diverses maneres de disposar de figures, cadascuna amb avantatges i limitacions:

• Autoproducció / DIY (Fes-ho tu mateix): Decidir modelar les teves pròpies figures per al pessebre et dóna una llibertat creativa total. Cada peça reflectirà la teva visió, permetent-te crear expressions, postures i actituds perfectament alineades amb la història i l’ambient que imagines.
  És cert que el modelatge requereix temps i aprenentatge, especialment en aspectes com l’anatomia, les proporcions i la coherència formal. No cal que arribis al nivell d’un escultor professional, però sí que cal buscar una harmonia amb l’escenografia. L’objectiu és que les teves figures, encara que siguin senzilles, s’integrin de manera coherent i equilibrada en el conjunt del pessebre.
  La satisfacció de veure les teves creacions úniques prendre vida al pessebre és immensa. Cada figura porta el teu segell personal i un valor incalculable, ja que narra també la teva pròpia història. Molts pessebristes troben en aquest procés, més enllà de la pràctica i el temps invertit, la seva recompensa més gran: gaudir i aprendre a cada pas, sense la pressió de competir amb els professionals.
• Comprar figures ja fetes: Pots adquirir-les en fires de Nadal, botigues especialitzades o en catàlegs d’escultors o tallers pessebristes. Aquesta opció és pràctica, però també imposa limitacions. Hauràs d’imaginar l’escena a partir del que hi ha al mercat; t’hauràs d’adaptar: de vegades no existeix la combinació d’escala, gestualitat i estil que necessites.
• Encarregar les figures a un escultor: Aquesta opció ofereix un equilibri entre llibertat i qualitat. Li presentes la teva idea, i l’escultor la interpreta aplicant el seu estil i bagatge artístic. Com el dramaturg i l’actor, o el compositor i l’intèrpret. Requereix pressupost i disponibilitat, però pot donar lloc a obres úniques.
• Associacions pessebristes: Algunes ofereixen préstec de figures o permeten accedir a col·leccions que s’adapten al projecte. Aquesta opció és especialment útil si estàs començant. Cal ser soci de l’associació, i estaràs limitat al que tinguin disponible.
• La teva pròpia col·lecció de figures: Si ja tens un conjunt de figures, pots partir d’elles per definir la composició. Aquesta opció t’estalvia temps i cost, però també t’obliga a adaptar-te a les seves característiques: escala, estil, postures o nombre de personatges.