Confusió o disbarat? Un cas real en un fòrum espanyol

El debat que trobaràs a continuació fa referència a un fòrum de pessebrisme en llengua espanyola, on la terminologia emprada condiciona la percepció sobre els creadors. Encara que no coneguis aquest espai, el cas il·lustra com el llenguatge pot invisibilitzar o posar en valor l’autoria en qualsevol cultura.

Es tracta de confusions que afecten la manera com anomenem les coses i, per tant, com les entenem. Més endavant compartiré la meva pròpia experiència —i la incongruència amb el que passa a la Fira Internacional de Pessebrisme— per mostrar fins on arriba realment el problema.

Fa anys que observo com en un conegut fòrum de pessebrisme en llengua espanyola es repeteixen malentesos que van molt més enllà de simples desacords terminològics. Es tracta de confusions que afecten la manera com anomenem les coses —i, per tant, com les entenem.

En aquest fòrum hi trobem títols com:

• Índex d’artesans figuristes
• Índex d’artesans figuristes clàssics
• Índex d’artesans figuristes estrangers

La intenció pot ser bona: recopilar informació i compartir-la. Però tant el llenguatge com el sistema amb què s’ordena i es visibilitza aquesta informació estan lluny de ser neutres, i acaben influint directament en com es valora —o s’invisibilitza— els mateixos creadors.

Què és un “figurista”? Què vol dir, exactament? Ni tan sols el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola reconeix aquesta paraula. És un terme que no existeix oficialment, que ningú fora del món del pessebrisme o del modelisme no fa servir —excepte potser en català, amb un altre matís—, i que sembla haver estat creat per evitar anomenar l’escultor pel seu nom real.

Parlem clar: qui fa figures de pessebre o d’altres tipus? El xurrer, l’advocat... o l’escultor?

Per què costa tant escriure escultor que fa figures de pessebre o d’altres tipus? És tan difícil?

Amb una sola paraula inventada s’aconsegueix un doble efecte: s’esquiva la categoria d’“artista” i es dilueix l’autoria. Es parla d’“artesans figuristes” com si fossin simples fabricants de cromos, estampes, soldadets o ninots d’acció. Com si modelar una figura fos una tasca repetitiva, sense ànima ni signatura. Com fer xurros… això sí, “artesanals”.

I això no és un detall menor. Si representem el naixement d’Aquell que va venir a portar justícia, no seria just començar per anomenar cada cosa pel seu nom? No mereix l’escultor —qui dona forma amb les seves mans i la seva mirada— ser anomenat amb precisió, sense eufemismes ni rebaixes?

Pensa que, sense escultors, no hi ha figures de pessebre. Pot haver-hi executants —és a dir, artesans—, però estaran en pausa: sense obra per reproduir. Perquè abans de qualsevol còpia hi ha l’original. I sense figures, no hi ha pessebre. L’escultor és el primer esglaó del pessebrisme, i per això la seva autoria mereix un respecte absolut.

Un exemple clar: un escultor modela una figura original en argila o plastilina, i un taller produeix còpies en sèrie mitjançant motlles. Pot pintar-les o modificar-ne els acabats, però l’autoria continua sent de l’escultor. Aquest model ha estat habitual en molts tallers —sobretot a Olot o Múrcia—, on els executants no són autors, sinó multiplicadors d’una creació aliena.

---

Quan un “índex” no és el que sembla

És curiós l’ús de la paraula “índex”, perquè hauria d’indicar una llista neutra, ordenada segons criteris objectius (alfabètic, cronològic, geogràfic). En canvi, al fòrum n’hi ha prou que un client o interessat afegeixi un comentari perquè un nom pugi o baixi. Això converteix el suposat “índex” en un aparador susceptible de manipulació: les primeres posicions reben més clics (igual que a Google), mentre que els noms relegats a pàgines posteriors queden pràcticament invisibles per al navegant.

Siguem sincers: tots els noms que apareixen en aquests “índexs” —excepte els històrics— persegueixen dos objectius principals: guanyar-se la vida amb la seva feina i consolidar la seva marca personal. Com qualsevol autònom… o freelance, si ho prefereixes. Perquè avui dia, si no et posiciones, no existeixes per al client; i si no vens, no menges. Tan clar com això.

Si fossis tu qui apareix a l’última pàgina de l’“índex”, segur que no el veuries neutral.

El llenguatge construeix realitat.

Quan el fem servir malament, també prenem partit. Per això aquest manual insisteix a anomenar amb precisió: el primer pas per valorar una obra és respectar qui l’ha creada; a això se’n diu empatia. I aquesta empatia arriba a tots els qui aporten creativitat al pessebre —qui esculpeix les figures, qui concep l’escenari, qui dissenya cada complement—, perquè cadascun suma autoria. En canvi, reservaré la paraula “creador” per a qui origina veritablement alguna cosa; posseir una col·lecció, per valuosa que sigui, no equival a crear, sinó únicament a posseir.

Al capítol següent aprofundiré en aquest respecte legal i moral que protegeix l’obra original. Et sorprendrà comprovar fins a quin punt depèn de saber anomenar i reconèixer amb justícia.

---

Però… ¿a qui se li acut tal disbarat?

Tots ells són escultors de prestigi, amb una trajectòria reconeguda en l’àmbit del pessebre i de l’escultura religiosa. Tanmateix, el fòrum els agrupa sota l’etiqueta genèrica de “artesans”.

Aquí es repeteix el mateix vici terminològic: s’anomena “índex” allò que no segueix cap criteri objectiu. N’hi ha prou que un col·leccionista revifi un fil perquè un nom pugi o baixi a la llista. Per si no fos prou, l’etiqueta “clàssics” tampoc no és gaire encertada. Si fos una qüestió d’estil, hi hauria escultors de factura clàssica a les altres dues llistes; si es tracta de cronologia, bastaria dir “històrics” o “difunts”. Tal com està, el títol confon: barreja mestres canònics amb altres noms només per antiguitat, sense aclarir quin criteri en determina la inclusió.

Pel que fa al terme “figuristes”, el deixem de banda per vaguedat, imprecisió i indefinició. No anomena amb justícia ni amb especificitat qui crea figures amb intenció artística, tècnica i simbòlica.

Aquesta és una petita mostra dels 56 noms inclosos en l’anomenat “Índex d’Artesans Figuristes Clàssics” del fòrum belenismo.net, on s’agrupen figures històriques que en realitat van ser escultors de referència:

• Luisa Ignacia Roldán “La Roldana” (1652–1706) – Escultora barroca andalusa. Primera dona registrada com a escultora a la cort espanyola. Escultora de Cambra del rei Carles II, el màxim reconeixement oficial.
• Francisco Salzillo (1707–1783) – Considerat l’escultor més representatiu del segle XVIII a Espanya i la seva obra és un pilar del Barroc.
• Ramon Amadeu i Grau (1745–1821) – Escultor català especialitzat en figures religioses i de pessebre.
• Damià Campeny i Estrany (1771–1855) – Escultor neoclàssic català. Professor a l'Escola de la Llotja de Barcelona.
• Domènec Talarn i Ribot (1812–1902) – Escultor pessebrista i acadèmic. Destacat per la seva obra religiosa.
• Lluís Carratalà i Vila (1862–1937) – Escultor, actor i pessebrista modernista. Va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al pessebrisme.
• I els 50 següents.

Aquesta és una petita mostra dels 56 noms inclosos en el suposat “Índex d’Artesans Figuristes Clàssics” del fòrum belenismo.net, on s’agrupen figures històriques que en realitat van ser escultors de referència. Les seves obres s’estudien avui dia en museus i manuals d’història de l’art.

Cal dir res més? Aquesta breu selecció ja demostra com n’és d’incoherent —i culturalment lesiu— anomenar “artesans” a qui van ser escultors reconeguts per la seva tècnica, art i llegat.

Aplicar el terme artesà a figures com Luisa Roldán, Francisco Salzillo o Damià Campeny —tots reconeguts unànimement com a escultors de primer nivell en la història de l’art espanyol— és un error històric i conceptual. No hi ha jerga pessebrista ni argument que ho pugui justificar. Culturalment, els moderadors es desqualifiquen sols: un error així no té defensa possible.

La jerga endogàmica no pot reescriure la història: Una comunitat pot crear el seu propi llenguatge per referir-se a pràctiques actuals o a membres interns. Però aquesta jerga perd tot valor quan s’aplica retroactivament per reclasificar figures canòniques de la història de l’art d’una manera que contradiu el consens acadèmic i cultural. Seria tan absurd com si un club de col·leccionistes de llibres —que mai han escrit una novel·la— decidís crear un “Índex de copistes clàssics” per referir-se a Cervantes, Shakespeare o Gabriel García Márquez. Potser tindria sentit dins la seva jerga… però no dins la veritat històrica.

Potser valdria la pena revisar la classificació dels ‘Artesans Figuristes Clàssics’

---

Un detall que potser no coneixes:

Al Framework for Cultural Statistics de la UNESCO (FCS, 2009), apareix un domini cultural titulat “Visual Arts and Crafts”, és a dir, “Arts Visuals i Artesanies”. A primer cop d’ull pot semblar una sola categoria… però no ho és. El fet que la UNESCO les esmenti juntes però diferenciades suggereix una distinció conceptual important.

Per què no són el mateix?

Tot i que totes dues impliquen creativitat, habilitat tècnica i expressió cultural, hi ha diferències clau en la seva funció, context i percepció:

• Propòsit:
  • Una escultura pot ser una obra única, creada amb una intenció estètica, simbòlica o conceptual.
  • Una artesania, com un gerro o un cistell, sol tenir un ús funcional, encara que també sigui decorativa.
  • Una figura esculpida o modelada no esdevé art “segons el context”. Neix com a obra artística, perquè la seva intenció expressiva ja hi és des del primer gest. Anomenar-la artesania és ignorar la seva naturalesa escultòrica.
• Context de creació:
  • Les arts visuals solen tenir una autoria individual (l’artista).
  • Les artesanies estan més lligades a tradicions col·lectives i coneixements transmesos generacionalment.
• Percepció i tractament institucional:
  • En termes de polítiques culturals, estadístiques o mercat de l’art, l’escultura s’associa amb les Belles Arts, mentre que l’artesania es vincula més amb les anomenades “arts aplicades” o fins i tot “arts menors” en alguns contextos institucionals.

Aleshores…

Si la mateixa UNESCO estableix aquesta separació, per què continuar posant dins el mateix sac de “l’artesania” tot allò que impliqui mans, fang o tradició?
Què tenen de tradicional la silicona, les resines o el modelatge en 3D?
De debò volem continuar anomenant “artesà” a qui treballa amb noves tecnologies, signa les seves obres i és autor d’escultures originals?

Des de quan una figura del Nen Jesús “serveix per a alguna cosa”? No és un objecte útil: és una obra amb sentit. Es contempla, es venera… i, sobretot, l’escultura original es crea amb intenció. Perquè avui dia, una màquina sola pot encarregar-se de la reproducció i, si m’apures, fins i tot de la pintura.

I aleshores… on queda l’artesà? On són els “exécutants”, els executants?

Per a això, cal realment un artesà? O n’hi ha prou amb prémer “imprimir”, “pintar”… i deixar que la màquina ho faci sola?

Però… què passa realment?

Hi ha una distinció clau entre l’escultor que concep l’obra original i l’artesà executant que la reprodueix. L’escultor aporta la visió creativa, la intenció i un disseny únic, impregnant la figura d’un significat profund que reflecteix el seu context cultural, espiritual o artístic.

L’artesà executant, per la seva banda, s’encarrega de materialitzar aquesta visió, ja sigui mitjançant tècniques tradicionals o amb l’ajuda d’eines modernes, com la reproducció mecànica.

Ara bé, fins i tot en la reproducció, l’artesà no és un simple operador. La seva habilitat per interpretar l’obra original, mantenir-ne l’essència i garantir-ne la qualitat continua sent fonamental. Una màquina pot replicar formes amb precisió, però li manca la sensibilitat per captar matisos o ajustar detalls. L’acabat, la cura en els gestos, l’adaptació als materials específics… tot això requereix criteri humà. La màquina executa; l’artesà interpreta.

El perill és reduir l’artesà a un simple polsador de botons. Si la reproducció esdevé completament automatitzada, es perd el valor humà de l’artesania: la connexió amb la tradició, el respecte per l’obra original i la capacitat de donar vida a cada còpia. En aquest sentit, l’artesà executant continua essent indispensable perquè una reproducció no sigui només una còpia buida, sinó una prolongació amb ànima del significat original.

Figures com Brunelleschi, Donatello o Leon Battista Alberti van defensar que l’art no era només fer, sinó també pensar, inventar, compondre. Reivindicaren que un escultor havia de ser reconegut com un creador intel·lectual, no només com un executant manual. Així va néixer el concepte modern d’artista.

Font: De Pictura, Leon Battista Alberti (1435). Història general de l’art europeu. L’Escola de Florència i el naixement de l’autor-artista.

Perquè tots els noms inclosos en aquests “índexs” —sense excepció— han creat les figures originals des del seu propi bagatge artístic. I això marca una diferència essencial: produir o reproduir no és el mateix que crear.
En escultura hi ha dos rols clarament diferenciats: l’autor i l’executant.
Anomenar “artesà” al primer és una injustícia terminològica que confon l’acte de crear amb el de copiar, i esborra el més valuós: l’autoria.

---

Una ullada a la realitat: la paraula que no apareix

En els debats teòrics pot semblar una qüestió semàntica. Però a la pràctica, els qui creen figures per al pessebre ja han triat com es volen anomenar davant del públic. N’hi ha prou amb mirar els cartells oficials de la X Fira Internacional de Pessebrisme 2025:

---

Per què costa tant dir “escultor”?

Anomenar sembla fàcil… fins que incomoda. I en aquest cas, sembla que dir “escultor” genera més resistències de les que podríem imaginar. Per què passa? Què s’intenta evitar? Per entendre-ho millor, proposo un petit exercici: posar-nos, encara que sigui per un moment, en la pell de tres perfils diferents que poden donar-nos pistes sobre aquesta insistència a rebaixar el terme.

Vistes així les coses, potser el que s’intenta evitar no és una paraula, sinó allò que aquesta paraula fa visible: l’autoria. I quan s’invisibilitza l’autor, no es guanya neutralitat. Es perd veritat.

---

Quan anomenar amb justícia incomoda

Durant anys vaig formar part activa d’aquell fòrum. Hi vaig participar amb respecte, vaig compartir coneixements i, en el seu moment, vaig suggerir un canvi senzill: que l’anomenat “Artesans Figuristes” passés a titular-se “Escultors Pessebristes”. La meva proposta no era cap imposició, sinó una crida a la coherència. Perquè si parlem d’art, si valorem la creació original, el terme just és escultor. Però la resposta va ser clara: “Estàs confós”. Em van dir que “figurista” i “artesà” eren les paraules correctes. No hi havia arguments, només l’autoritat del costum.

Qui decideix aquestes paraules? Amb quina autoritat? I amb quines conseqüències?

El fòrum s’havia convertit els darrers anys en una successió constant de contradiccions: ofereixes tot tipus d’explicacions detallades i l’únic que reps a canvi és indiferència, menyspreu o desqualificació. No hi ha debat real, ni arguments per contrastar; només etiquetes, qualificatius buits i poca cosa més. Per això dic que aquell fòrum va acabar essent l’antítesi exacta del que explico en aquest manual, i romandre-hi hauria estat una contradicció impossible d’assumir. El vas es va omplir en constatar que la inèrcia del fòrum protegia la vulneració de les seves pròpies normes i permetia la desvalorització explícita de l’obra aliena. Quan no va caure una gota, sinó un raig d’aigua en un vas ja al límit, vaig decidir donar-me de baixa i fer les maletes, perquè és el meu equipatge com a artista.
Aquest gest, pel que sembla, va ser imperdonable: va bastar per fer aparèixer dos comentaris personals, sense fonament. al més pur estil: atac personal sense pietat. Opinions sense arguments. Judicis sense coneixement. Paraules buides, sense ètica ni fonament. Fal·làcies acompanyades de sentimentalisme per persuadir. —I uns quants van picar l’ham enverinat i van aplaudir amb un "m’agrada"—.

Els meus dos detractors es van revelar com a xerraires: suposats experts en art, aliens al que significa ser escultor avui. Amb una eloqüència buida, van intentar jutjar allò que ignoren —inclosa la meva pròpia decisió. Els seus judicis sense coneixement, aquestes paraules buides i fal·laces embolcallades de sentimentalismes, no eren més que el reflex d’una pretensió que busca disfressar la seva pròpia manca de comprensió i la resistència a qualsevol canvi que amenaci l’establert. En el fons, el seu “enuig” no era per un desacord legítim, sinó per la pèrdua d’un recurs que ja no els alimentarà més, la pèrdua d’una veu que desafia la seva còmoda mediocritat. Un acte, a més, de clara covardia, aprofitant la meva absència i evitant l’enfrontament cara a cara o la possibilitat d’un debat amb arguments. Cal que la meva decisió legítima de marxar necessiti algun permís o justificació addicional?

Establir límits és un dret inalienable de qualsevol persona, una manera de protegir el seu espai personal, el seu temps, la seva energia i el seu benestar mental.

Llavors em vaig preguntar: ¿és que no pot algú marxar per discrepar?
Com si la llibertat de marxar s’hagués convertit en una falta gravíssima que mereix càstig!
Ho vaig entendre de seguida després dels comentaris: no era només un desacord, era una pèrdua. La pèrdua d’algú que aportava contingut i que ja no alimentaria més un fòrum envellit en les seves formes i discursos.

Però, si algun d’ells em llegeix avui, vull dir-li una cosa amb sinceritat: gràcies. Gràcies per valorar-me tant com per dedicar-me el seu temps. Poques coses diuen més d’una obra que l’enrenou que causa quan incomoda el que ja està establert.

Si em busques, no em trobaràs al fòrum. Pel que sembla, vaig fer bé en exigir la llei de la propietat intel·lectual.

---

Anomenar amb justícia és respectar

En qüestions d’identitat professional, no n’hi ha prou amb fer servir el terme més habitual: cal fer servir el més just, el que anomena correctament la tasca que algú realitza.

Quan un escultor diu: “No soc artesà, soc artista, soc autor de les meves obres”, i tot i així se’l classifica com a “artesà figurista”, no estem sent neutres. Estem esborrant la seva paraula amb la nostra.

Això vulnera un principi bàsic de respecte i de justícia: deixar que cadascú digui qui és.

No es tracta només d’una confusió terminològica. Hi ha qui, des del seu paper de moderador o col·leccionista entusiasta, acaba modelant el relat del pessebrisme a la seva mida. No han estudiat Belles Arts ni Història de l’Art, perquè l’art s’estudia, s’actualitza, es revisa, es reflexiona. Tot i així, pretenen decidir quines paraules han de definir aquells que sí que creen: els veritables escultors, artistes, autors.

Aquí és on apareix el veritable problema: perquè quan qui no crea figures pretén imposar la identitat de qui sí crea el més essencial del pessebre —les figures—, el conflicte no és només semàntic: és una apropiació indeguda de la veu del creador. És el cas, per exemple, de l’engany de la falsa pàtina, una invenció que intenta atribuir l’autoria d’una figura al col·leccionista pel simple fet d’encarregar-la, reduint l’escultor a un simple executor. Això és un signe evident d’egocentrisme, que nega el veritable procés creatiu i el bagatge artístic de l’autor.

És un recordatori necessari: en qualsevol disciplina artística, la veu de qui crea hauria de tenir prioritat sobre la de qui, encara que apassionat, no participa directament en el procés creatiu. Això no vol dir negar el valor de col·leccionistes o moderadors, però sí recordar que la seva visió no s’ha d’imposar per damunt de la dels artistes.

I convé recordar-ho, fins i tot per als més incrèduls: sense artistes, no hi ha figures… i sense figures, no hi ha pessebre, ni col·lecció, ni fòrum per moderar.

---

Patrimoni Immaterial: La corona de la incoherència?

Hem exposat aquí com la precisió en el llenguatge és un acte fonamental de respecte. Però, què passa quan la pròpia declaració d’un patrimoni cultural oculta la seva veritat? Hi ha una incoherència moral i conceptual en els fonaments mateixos d’aquest reconeixement oficial, una que pocs coneixen i que aquí t’invitem a descobrir. Prepara’t per entendre una cara del pessebrisme que mai t’havien explicat.