Capítol I. Una paraula, un món: pessebrisme?
PESSEBRISME: Un Món, Una Essència 
Descobrint el Pessebre 
14/08/2025 
“Si els noms no són correctes, el llenguatge no concorda amb la realitat. I quan el llenguatge no concorda amb la realitat, res no es pot dur a bon terme.”
— Confuci [1], Els Anals de la Primavera i la Tardor
Confuci. Montevideo | Ale Genes
La doctrina de Confuci —la “Rectificació dels noms” [3] (正名, zhèngmíng)— planteja que anomenar correctament les coses és el primer pas per viure amb justícia i saviesa.
I el contrari, què és?
El contrari d'anomenar bé... és viure de manera injusta i ignorant.
Confuci deia que anomenar correctament les coses és essencial per a l'harmonia social.
En el món del pessebre, però, el llenguatge s'ha desajustat: l'escultor que modela figures originals és anomenat simplement “artesà pessebrista”, ignorant —o diluint— que la seva tasca comença com a obra escultòrica abans que hi hagi cap producció.
Així, encara que creï peces úniques, se l'encasella dins la categoria de l'artesania, com si l'essencial no fos l'autoria sinó la repetició.
El mateix passa amb el pessebrisme: anomenar-lo amb claredat no és un caprici, sinó una manera de protegir la seva identitat cultural i reconèixer la tasca artística que el sosté.
Una paraula desconeguda… o tot un món per descobrir?
Imagina't que algú esmenta una paraula que mai havies sentit abans: “pessebrisme”. Què en pensaries? Un corrent artístic? Una secta? Un error tipogràfic?
Si parles català o castellà, probablement associïs el terme a una tradició nadalenca: el muntatge del pessebre o del naixement. Però si parles francès, alemany, anglès o italià, és molt probable que no t'hi soni gens. Tot i això, potser tu també has vist o participat en aquesta tradició sense saber que tenia un nom.
Aquest primer capítol és important perquè posa les bases. No només presenta un concepte: qüestiona la manera com anomenem, entenem i valorem les tradicions culturals. El manual que tens ❝a les mans❞ vol ser útil i connectar cultures, perquè tots els països que representen el naixement de Jesús —ja sigui en forma de pessebres, crèches, presepi, krippe o nativity scenes— comparteixen el mateix principi: commemorar el cicle del naixement de Jesús i el seu missatge espiritual, ètic i moral.
Vist globalment, el pessebre pot ser una tradició local, però també un llenguatge universal. I quan li donem nom i el definim amb precisió, no el tanquem: el reforcem i el fem més reconeixible per a tothom. Aquest capítol és una invitació a posar paraules a allò que potser ja portes dins teu.
Una paraula que ho conté tot (o gairebé?)
Cada desembre, milions de catòlics —practicants o no— d'arreu del món commemoren el naixement de Jesús a les seves llars, parròquies, associacions o espais públics. Ho fan amb un pessebre que els acompanya durant el Nadal.
Aquest costum forma part d'una tradició profundament arrelada en la vivència nadalenca dels més de
1.400 milions de fidels
que formen part de l'Església catòlica. I encara que moltes altres denominacions cristianes no practiquen el pessebrisme com a tal, reconeixen en el pessebre l'escena essencial del Nadal: el naixement de Jesús.
Hi ha qui ho fa per fe, altres per costum, i d'altres per estima a una tradició que sembla no necessitar explicació.
I tanmateix, què és exactament el pessebrisme?
Aquesta pregunta, que sembla senzilla, és en realitat una porta. Perquè segons com la responguem, canvia tot: canvia la manera com modelem una figura, com la col·loquem a escena, com la presentem al públic o com valorem l'obra que tenim entre mans.
“Pessebrisme” és una paraula que se sent amb naturalitat en associacions, fires i converses entre apassionats. Però també és una paraula jove, sense segles d'història acadèmica al darrere. I això la fa viva, però també ambigua.
El pessebrisme és una afició? Un art? Una forma d'evangelització? Una pràctica cultural heretada? Un exercici de memòria col·lectiva? Potser és tot això i més. Però no ens podem quedar amb una única definició, perquè fer-ho significaria deixar fora una part important de qui el viu i el construeix.
Sabies que…? El terme "belenismo" no apareix a les edicions impreses del 2001 de la RAE [4] , però sí que es va incorporar més endavant a la seva versió digital, consultable des del 2014, on es defineix com: “Article Definició m. Esp. 1. Art dels pessebres o afició a aquests.”
Fa només 12 anys que això s'hi va incorporar.
D'altra banda, la primera associació pessebrista documentada és l'Associació de Pessebristes de Barcelona [5], fundada el 1863, considerada una de les més antigues del món. Va ser clau en la difusió tant de la pràctica com del terme “pessebrisme”.
Ja fa 163 anys!
Tradició, art i missatge: tres pilars inseparables
Per a molts, el pessebrisme comença amb la tradició: el record d'un pessebre familiar, d'una figura de terracota dins una capsa de cartró, d'una àvia que col·locava el molsa amb cura. Aquesta memòria afectiva és un punt de partida fonamental.
Però el pessebrisme no s'atura aquí. També és una forma d'art. De creació. Implica compondre, esculpir, il·luminar, narrar amb imatges. El pessebrisme artístic no vol només decorar: vol emocionar, comunicar, commoure.
I alhora, el pessebre transmet un missatge. No un missatge tancat ni uniforme, sinó un missatge que varia segons l'escena, l'autor, el context. Un missatge que pot ser espiritual, ètic, simbòlic, social. El naixement de Jesús esdevé relat universal: de humilitat, acollida, esperança, humanitat compartida.
El pessebre com a mirall
Més que una definició tancada, el pessebrisme ofereix un mirall. Ens retorna una imatge del que valorem, de com entenem el Nadal, de què volem recordar, transmetre o reinventar.
Hi ha qui hi posa animals del propi país, personatges actuals, escenes costumistes. Hi ha qui busca reconstruir el context històric de Judea. Hi ha qui ho barreja tot. I en cada cas, hi ha una decisió que ens parla de nosaltres mateixos.
Consultar per comprendre: què diuen els diccionaris?
Després de mirar el pessebre com un mirall —personal, cultural i espiritual—, el més natural és fer-se aquesta pregunta: què és exactament el pessebrisme? I el primer que faria qualsevol seria buscar-ne una definició. Això és exactament el que farem a continuació: consultar què diuen els diccionaris i enciclopèdies en els sis idiomes d'aquest manual.
Definicions comparades
Aquest buit terminològic no és una simple omissió tècnica: revela un fenomen més profund. Segons la teoria de la relativitat lingüística [6], la llengua que parlem influeix en la manera com percebem i comprenem el món. En algunes cultures, l'absència d'una paraula específica per a aquesta tradició podria limitar-ne la visibilitat o el reconeixement institucional.
Es diu que els esquimals utilitzen diferents paraules per referir-se a la neu, distingint-ne la textura, l'estat i la utilitat. En canvi, en català tendim a agrupar tots aquests matisos sota un únic terme: neu.
Què implica això? Que el llenguatge condiciona la nostra manera de percebre i valorar la realitat.
De la mateixa manera, el fet que paraules com pessebrisme o belenismo / pesebrismo no existeixin en altres idiomes no només reflecteix una absència lingüística, sinó també una manca de reconeixement cultural envers una tradició universal.
De fet, aquesta situació s'apropa al que l'antropologia anomena hipocognició [7]: la manca d'un terme concret per expressar una idea complexa, cosa que pot generar buits culturals o comprensions parcials d'una pràctica existent.
La hipocognició es produeix quan no disposem de paraules per descriure conceptes específics. És un fenomen ben documentat: en moltes llengües manquen termes precisos per definir determinades emocions o experiències.
Per exemple, l'anglès té la paraula 'serendipity' per referir-se a una troballa afortunada per casualitat, mentre que en català necessitem una frase sencera per explicar-ho.
Amb el pessebre passa una cosa similar: l'absència d'una paraula reconeguda internacionalment per designar aquesta pràctica —com “pessebrisme” o “belenismo / pesebrismo” — en limita la comprensió, l'estudi i la projecció cultural.
En català i castellà, el terme pessebrisme (o belenismo o pesebrismo) existeix i està recollit pels diccionaris oficials. En la resta de llengües europees que ens interessen aquí (anglès, francès, alemany i italià), el terme no està formalment establert, tot i que sí que es reconeix la pràctica de representar el naixement de Jesús amb figures, escenografia i escenes costumistes.
Aquesta taula resumeix la situació:
Espanyol:
Belenismo → Registrat a la RAE com a entrada | m. Esp. “Art dels pessebres o afició a ells”.
Pesebrismo → Registrat a la RAE com a entrada | m. Esp. “Art dels pessebres o naixements, o afició a ells”.
[4]
Català:
pessebrisme → Recollit a l'IEC com | m. [AR] [AN] “Art de construir pessebres”.
[8]
Francès:
No consta a Le Petit Robert. La Viquipèdia (“Crèche de Noël”) descriu la pràctica però sense terme específic.
[9]
Alemany:
No apareix al Duden. La Viquipèdia alemanya (“Weihnachtskrippe”) detalla la tradició, però no recull cap concepte equivalent a ‘pessebrisme'.
[10]
Italià:
Presepismo no consta ni al Treccani ni al GDLI. La Viquipèdia italiana (“Presepe”) desenvolupa el tema, però sense una paraula que englobi tota la pràctica.
[11]
Anglès (EUA):
No existeix entrada específica al Merriam-Webster. S'utilitzen termes com nativity scene, però sense abastar tota la dimensió cultural del pessebre.
[12]
L'ús documentat del mot «pessebrisme» en català es remunta a l'any 1805, quan apareix per primera vegada al Diari d'en Brusi, un diari de l'època a Barcelona. [13] . Tot i que la seva inclusió oficial al Diccionari de la Llengua Catalana (IEC) és més recent, aquest fet confirma que es tracta d'un terme amb arrels profundes dins la cultura catalana.
Ja fa 221 anys!
«ἔστιν ἄρα ὄνομα ἕκαστον φύσει τι καὶ οὐχ ὑπὸ ἡμῶν ψιλὴ φωνή, ἀλλ' ἔστιν ἑκάστῳ ὄνομα ὃ πέφυκεν ὀνομάζεσθαι, καὶ ὃ τοῦτο ἐστιν ὀρθῶς ὄνομα.»
Traducció aproximada:
❝Per tant, cada cosa té per naturalesa un nom propi, i no és una simple veu imposada per nosaltres: existeix un nom que li correspon per naturalesa, i aquest és el nom correcte.❞ [14]
— Plató, Cràtil (390c)
En aquest diàleg, Sòcrates, Cràtil i Hermògenes debaten si els noms són correctes per naturalesa o per convenció.
Nota:
"Herm" fa referència a un tipus d'escultura anomenada herma (un bust sobre un pilar quadrat, habitual a l'escultura grega i romana), encara que en museografia sovint es tradueix simplement com a “herma”.
Sabies que…?
Ja a l'Antiga Grècia, Plató va debatre si les paraules han de reflectir l'essència de les coses o si són només convencions.
Al seu diàleg Cràtil, introdueix la idea de la “correcció dels noms” (orthotēs onomatōn), una intuïció que segles més tard compartiria Confuci amb la seva doctrina sobre el llenguatge i la justícia.
Tots dos coincideixen en l'essencial: anomenar correctament no és només una qüestió d'estil, sinó de veritat i d'harmonia social.
Per què és important anomenar-ho bé?
En català (com en castellà), el sufix -isme expressa sovint una doctrina, corrent artística, ideologia o pràctica consolidada. Parlar de pessebrisme no és només descriure una afició, sinó reconèixer un fenomen complex i identificable que implica creació artística, transmissió cultural, memòria col·lectiva, participació ciutadana i vivència espiritual.
En altres idiomes, però, l'ús del sufix equivalent —isme, ismus, ismo, ism— no ha donat lloc a un terme anàleg. Aquesta diferència lingüística no és menor: posa de manifest com l'absència d'una paraula pot limitar la visibilitat d'una pràctica.
| Idioma | Terme específic | Sufix cultural usat | Observacions |
|---|---|---|---|
| Espanyol | belenismo / pesebrismo | -ismo | Reconegut per la RAE |
| Català | pessebrisme | -isme | Registrat per l'IEC |
| Francès | — | -isme | No existeix un terme equivalent establert |
| Alemany | — | -ismus | No aplicat al pessebre |
| Italià | presepismo (ús no oficial) | -ismo | No figura en diccionaris de referència |
| Anglès (EUA) | — | -ism | No s'utilitza el sufix per a aquesta tradició |
Confusió o argot
Aleshores apareixen les confusions disfressades sota el terme "argot"[16], com si calgués amagar-se de qui escolta per evitar que entengui de què es parla. L'argot[16] és una curiosa manifestació del llenguatge que combina sons i síl·labes per crear un codi secret entre els qui el fan servir.
Als seus orígens, l'argot es feia servir com a llenguatge ocult entre grups que volien comunicar-se sense ser compresos pels altres. Per exemple, al segle XVI, a Espanya, les comunitats gitanes el feien servir per protegir les seves converses dels qui no pertanyien al grup.
Nota històrica:
Al segle XVI, l'argot era una mena de llengua secreta utilitzada per certs grups. Avui dia passa quelcom similar quan alguns “experts” en pessebrisme empren termes tècnics sense explicar-los: es crea una barrera de comprensió que allunya qui podria interessar-se per aquesta tradició.
Error comú:
Fer servir paraules del pessebrisme sense definir-les, com si tothom les hagués d'entendre per intuïció, genera confusió i allunya el públic general.
Si volem que el pessebre sigui compartit, valorat i comprès, cal claredat, no argot.
Una reflexió universal (i una responsabilitat compartida)
Si el pessebre ha sobreviscut i evolucionat al llarg dels segles, és gràcies a les persones que l'han estimat, reinventat i transmès. Però si volem que el seu valor s'entengui a escala global, també necessitem un llenguatge comú que el defineixi sense simplificar-lo, que li posi nom sense encasellar-lo.
Per això, aquest manual no és només una guia pràctica: és també un espai per reflexionar plegats sobre què vol dir crear, construir i conservar un pessebre. I la primera tasca és aquesta: posar nom al que fem, i fer-ho de manera clara, justa i conscient.
Consell de l'escultor:
No tinguis por d'utilitzar paraules precises, encara que al principi sonin tècniques o poc habituals. Anomenar bé és una manera de tenir cura del que fas.
Quan el llenguatge no concorda amb la realitat, res no pot arribar a bon port.
Confuci tenia raó: anomenar bé no és un detall, és un acte de justícia cultural.
O potser preferim que cadascú digui les coses com vulgui, encara que acabem parlant com a la torre de Babel [17] ?
Un símbol de la incomunicació que encara ressona avui en la manera de parlar del pessebre.
I si el pessebre fos la nostra Torre de Babel?
La Torre de Babel és un símbol d'un projecte compartit que va fracassar per la manca de comprensió entre llengües. Quelcom semblant passa avui amb el pessebre: milions de persones el reconeixen arreu del món, però molt poques coneixen un terme que el designi amb precisió.
Sense una paraula comuna —com pessebrisme o belenismo— aquesta tradició universal corre el risc de dispersar-se en expressions locals, sense el reconeixement cultural que mereix. Anomenar-lo bé és, també, construir comunitat.
Potser penses:
«Aquest ens vol donar lliçons…»
En part és cert: fa anys que sóc escultor i professor de Belles Arts, i és natural compartir allò que he après.
Però ningú no està obligat a res. Aquest manual és gratuït i obert a qui li interessi. Només pretenc que el pessebre s'entengui i es denomini amb justícia.
I si alguna cosa del que llegeixes aquí et serveix, aleshores el pessebre haurà parlat una mica més clar.
Avui saps alguna cosa que abans no sabies: que pessebrisme no és només una paraula, sinó una clau per comprendre una pràctica mil·lenària. Una clau que en castellà i en català ja té nom... i que en altres llengües encara s'ha de forjar.
Tu formes part d'aquest procés. En llegir, compartir o viure aquesta tradició amb consciència, ajudes a donar-li forma, paraula i sentit. I això —més que qualsevol definició— és el que manté viu el pessebre.
Preguntes per obrir debat
Quan Espanya i Catalunya han desenvolupat amb un alt nivell artístic exposicions, tècniques i figures, ¿no és hora que el món conegui també el nom que les empara?
Si milions de persones reconeixen un pessebre a l'instant, ¿per què no reconèixer també el nom de qui ha elevat aquesta escena a forma d'art?
¿No és paradoxal que una tradició tan estesa al món manqui d'un nom comú fora de les nostres llengües?
Si el pessebre commou en tots els idiomes, ¿per què “pessebrisme” i “belenismo / pesebrismo” continuen sent termes gairebé invisibles fora de l'àmbit català i hispànic?
¿I si exportar el nom fos el primer pas per donar al pessebre el reconeixement cultural que mereix?
¿Pot una expressió artística ser veritablement universal si no té un nom compartit a escala global?
I ara, una pausa per reflexionar…
Després de recórrer aquestes pàgines, potser et preguntes:
La veritat és que ni tan sols les definicions oficials semblen posar-se d'acord. De fet, en el proper capítol veurem com un document estatal utilitza paraules que no existeixen en cap diccionari…
Invenció? Descuit? O reflex d'una confusió més profunda?
Ho analitzarem amb lupa. Perquè anomenar bé és començar a comprendre.
Aquest bloc forma part d'un capítol en preparació. Molt aviat estarà disponible com a part del Manual de Pessebrisme.
I si et subscrius al manual, t'avisaré tan bon punt el publiqui.
_-_Google_Art_Project.jpg "link-extern"){kind=small}